Aquest hivern ja està donant les últimes glopades, els últims tocs d'atenció abans d'esvair-se definitivament. I el recompte que es pot fer no és gaire positiu.
Patim des de fa mesos, els signes imminents del rescalfament global i mentre a la caixa tonta només ens ho recorden cada dia, no es pren cap mesura seriosa que pugui certificar qeu es pot arribar a frenar. I no es tracta senyors de tornar a l'Edat de Pedra, sino de controlar les emissions, el consum, sobretot el consum "en tots els sentits".
Hem quedat ben desenganyats del sr. Al Gore que un cop més ens demostra que els polítics només es pugen al carro "del que queda be fer" davant de la societat.La seva guardonada pel.lícula no te desperdici però el seu escàs gest ecológic com a persona afectada pel problema desmenteix totalment la seva seriositat.
En aquest sac també hem d'incloure a alguns governs com el Britànic que envia els seus residus a la Xina, per a què allà facin el triatge i reciclatge. El pitjor de tot un altre cas d'explotació i treball insaluble. I els britànics van dient que generen llocs de treball i situació laboral estable i m'aturo aquí perquè acabaria dient moltes barbaritats.
I quants conflictes al món que em deixo al tinter........
Després el nostre etarra preferit de la temporada que ha aixecat ampolles sobre les seves no-vagues de fam i tota la resta de circumstàncies al voltant. Quan tracten de desviar l'atenció del problema veritable (80 céntimos) cap a altres questions trivials o potser no?
I que em dieu de la panxeta d'en Ronaldinho (que maca, no?) o es que els jugadors de futbol han d'ésser estrictament guapos, musculosos i metrosexuals?
Jo el futbol, l'entenc com un esport entre dos equips que surten a defensar els seus colors amb el cor, encara que avui dia sigui monocròmàtic, el color del money. I no tinc res a dir en contra d'un cos saludable però no podem valorar l'actuació d'una persona per una panxeta de res.
Quins temps quan jugava al pati de col.legi de central esquerra amb aquella pilota dura que et deixava la cara gravada o les 25.000 patades que rebia de tots dos bàndols (els altres i els meus).
Aquella il.lusió dels gols en que tots acabaven apilotonats al terra com una mandonguilla. O quan feiem les travesses a l'hora d'esmorzar amb el pare i encertavem només els resultats de Segona Divisió i sentiem al Butanito o en Puyal.
I no em parlem de l'especulació immobiliària, ara amb la incipient recessió de vendes, algunes immobiliàries et regalen un cotxe o un apartament a Galicía, si en comprés un pis. Però a quin preu? Fins quan durarà això?.
I per acabar crec en un món amb futur. Hi ha una esperança, en certa manera en la investigació, que tant desvalorada tenia últimament. La vacuna de la malaria en fase III aviat. Un pas endavant per controlar una malaltia que fulmina vides de nens en un no-res. Què és un país sense nens?
Sóc una idealista i per més que vulgui els rics seran més rics i els pobres més pobres. Però algun dia m'agradaria veure la balança una mica més equilibrada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario