domingo, 30 de octubre de 2011

OCTUBRE DE TRÀNSIT: MÚSICA



Home
Edward Sharpe & the Magnetic Zeros

Aquesta és una de les cançons que sonen al taller de pintura a on vaig. Ja fa un any  per aquestes dates que em vaig apuntar. Allà m’he trobat amb gent molt especial, (encara que sembli com moltes vegades un tópic), la seva manera de viure les manifestacions artístiques impregna tots els racons d’aquest lloc i com diu el títol d’aquesta cançó, et fan sentir com si hagués trobat una nova casa, “a provisional home” on potser passar unes hores envoltada de bones vibracions, un temps i del que em quedarà un gran record per a tota la vida quan marxi.

QUI TÉ POR DE VIRGINIA WOOLF?

Teatre Romea
21.00 h
Direcció David Veronese
Emma Vilarasau, Pere Arquillué,
Mireia Aixalà, Ivan Benet
Obra d'Edward Albee

Una hora i quaranta cinc minuts d'intensitat màxima. Una magistral interpretació de Pere Arquillué i Emma Vilarasau sense oblidar la gran interpretació  de Mireia Aixalà i Ivan Benet.
Una parella amb problemes amb l'alcohol, greus problemes, una manera de veure la vida en parella plena de constants humil.liacions i maltractament psicológic que arriba a extenuar als protagonistes i també a angoixar als espectadors, però sempre amb un toc irónic i unes notes d'humor que trenquen la crueltat de l'escena.
Uns convidats que també tenen secrets, uns secrets que no poden acabar d'amagar i una espiral d'odi que s'ho emporta tot per davant.
Veritablement per posar-se a pensar una estona sobre les relacions de parella, sobre la relació de la persona amb els seus congéneres, sobre les responsabilitats que s'han d'afrontar a la vida i que no s'aconsegueixen amb l'éxit que es voldrien, tot allò que no imaginem i que passa dia rere dia a alguns escenaris quotidians de la vida.
Una ovació merescuda, molt merescuda i un felicitats emocionat i impactat.

jueves, 27 de octubre de 2011

RELATS: CONDEMNA NEGRA

Tot va començar un dia quan vaig descobrir un punt negre al meu coll: un punt negre i rodó, minúscul i definible ni tant sols com a punt, dintre d'una escala de dimensions mesurables macroscòpicament.
Passats uns dies en que em vaig oblidar completament d'ell, vaig veure que havia crescut bastant i que ja se li podria donar una certa categoria. Continuava sent negre,  però s'havia deformat i semblava que el seu creixement no guardava cap relació amb les bases geométriques.
Quinze dies més i ja s'esdevenia una entitat amb proporcions molt visibles a simple vista i ja passava a no fer-me gaire gràcia.
En un primer moment vaig optar per intentar netejar-ho amb aigua i sabó, amb una esponja, amb un pinzellet, amb una rasqueta, la seva naturalessa denotava potser que es tractava d'alguna taca d'un material que havia quedat residualment impregnant la meva pell.
Peró ni el sabó ni els altres productes no van donar cap resultat i la taca es va anar continuant extenent fins a ocupar una gran part del mateix.
En el meu segon intent per fer desaparèixer aquella massa, vaig utilitzar lleixiu viu i un raspall però la taca vengativa es va engrandir fins a arribar a la meva cara.
Un mocador va servir per ocultar el coll durant un temps, quan semblava que el procés s'havia aturat i un maquillatge especial em camuflava la part de la cara ennegrida. A la feina ningú no em va preguntar com en ple més d'agost gastava aquells mocadors tant horripilants.
Però una nit, quan a les tres, l'insomni em va portar davant del mirall, vaig observar que la meitat de la cara presentava aquell color negre, consistència petroli, del que no em podia desprendre.
El més asfixiant de tot va ser quan tocant la meva galta vaig poder introduir mig dit dintre de la mateixa i extreure'l sense cap tipus de problema. Semblava un material alié al meu organisme, una mena de segona capa que no entenia d'on venia, com havia arribat a mi.
No sabia que fer, ningú creuria aquesta història i menys pensava en no moure'm de casa, ja no sabia exactament que era el que estava succeint i perquè m'estava succeint a mi.
Una sensació de passadís sense sortida, d'impotència anava lligada als meus passos.
M'estava convertint en una mena de plastilina negra, que dominava la meva existència a la seva voluntat, que pretenia apoderar-se de la meva integritat.
Pas a pas em sentia cada cop més derrotada. Cada dia aquell material ocupava més espai geogràfic del meu cos i em sentia un estrany parany a la vida.
Un mes després, vaig renunciar a utilitzar el mirall. No volia veure el nou resultat d'aquella transformació. No podia lluitar contra allò que corrompia el meu cos, que es negava a proporcionar-me una alternativa. Poc a poc tot era negre: els meus braços, la meva esquena, les mans, els genolls, els peus...atrapada, deformada i negra com el carbó.
Suportant el terror que em produia el no saber que era ja, em dedicava a jugar irónica amb l'elasticitat del meu nou estrenat cos, podia adoptar moltes formes i desplaçar-me com un nino de cómic, com una serp, com una pilota...
Que era ara: una massa negra que no necessitava menjar, ni beure, que ja no tenia boca per parlar, per cridar com a últim recurs i alliberar-se d'aquella angoixa, d'aquell ésser que era jo empressonat, que no necessitava res material.
Fins que un dia, vaig voler apropar-me a la finestra per contemplar potser per última vegada el món exterior, una mica preocupada pel fet que algú em pogués veure de totes maneres. Per acomiadar-me, no sabia quan arribaria el final i havia perdut la noció de tot.
Vaig observar el carrer, els cotxes, la gent. Em trobava situada molt arrambada a la finestra del balcó fora del punt de vista humà, assentada en una mena de seient de pedra empotrat a la mateixa paret. En el moment en que em vaig voler enretirar de la meva posició, ja no vaig poder, vaig sentir una força magnética que m'obligava a continuar estant enganxada a la paret, assentada sobre la superficie freda, petrificada i al mateix temps una sensació d`opressió. Els meus ulls es van tancar i tot va quedar negra, llavors vaig pensar que arribava el moment que estava esperant. Com acabaria tot aquell malson, volia no patir més. Ara si realment tancada dintre d'aquella massa negra, paralitzada. Vaig notar com perdia tota la sensibilitat de les meves extremitats, dels meus dits, del meu coll, de la meva llengua i llavors vaig perdre l'esperança d'algun dia recuperar la meva forma natural.
No sé quant de temps vaig passar dins aquella inmovilitat, dins aquell silenci culpidor, dins d'aquell espai fins que un dia vaig sentir unes veus al meu voltant:
- " El pis es troba en bon estat i és ideal per a dues persones. només els haig de comentar que al costat de la finestra en el seient de pedra hi ha una massa negra que hem intentant eliminar sense éxit, no sabem ben bé del que es tracta i és una cosa dura como una roca. No es va trobar a l'anterior propietària per comentar-li, però no es preocupin està previst una petita reforma per recobrir i tapiar el seient sense cost addiccional per a  vostès"
I així em vaig adonar que la meva condemna negra es convertia en eterna.

MANOLO GARCÍA: ESTOY ALEGRE

No he podido resistirme a comprarme el nuevo CD de otro de los hombres de mi vida: Manolo García. Hemos vivido juntos muchas cosas desde Los Burros hasta estos Los días intactos...
Este gran poeta, este gran músico que nos regala con sus letras cargadas de poesía amable una orilla donde pararse a alegrar un poco la vida. Porque oír sus temas me devuelve un espíritu que creía olvidado lejos.
Un fragmento de ESTOY ALEGRE

Estoy alegre.
Un vaso de cerveza en mi mano,
y mirarte a los ojos es mi porvenir.
Un asceta de suburbio pasa tras la cristalera
del bar.
Me sonríe y me saluda.
No sé en qué día vivo,
no puedo pedir más.
......................................
Atraparé los sueños
por la utopía-pista voy.
Soñador profesional en ruta soy.
...................................
Estoy alegre.
Procuro caminar hacía delante
y parece sencillo pero no es así.
Sentado a la sombra
de enigmáticas verdades en su secarral
sonrío.

EL PETIT TALLER D'EN HOMELESS

Unes bones hores ben aprofitades en un taller de dibuix amb rotulador del natural i una manera d'aprendre a perdre la por al dibuix ràpid.

miércoles, 26 de octubre de 2011

CLÀSSICA: UN BEL DI VEDREMO- M Butterfly - Puccini



Una altra de les peces que em fa posar la pell de gallina quan la sento i que forma part del meu petit recorregut per la música clàssica.
Intentar aconseguir pacificar una mica l'ànima després d'algunes notícies que corren pel món.

EL RACÓ DEL LECTOR

Dos pequeñas historias, dos historias sencillas nos entregan estos libros que ahora comento.
Dos maneras de afrontar el mundo, de entender el posicionamiento de los denominados seres humanos.


La librería
Penelope Fitzgerald


Un pequeño pueblo costero de Suffolk, Florence una mujer que decide abrir una libreria. y todas las consecuencias que conlleva.
Una literatura sencilla, pero totalmente adecuada para meterse en una trama que nos llevará a pensar más allá de las conveniencias, más allá de lo correcto.
Reconozco que gratamente sorprendida por la historia y además una delicada edición de Impedimenta que me demuestra que las editoriales cuidan cada vez la presentación de sus libros y que el mercado digital que en un primer momento parecía iba a castigar al papel, ha dado como resultado una ganancia estética y formal muy competitiva.
Para mi que me paso la mayor parte del tiempo entre libros, un placer su lectura.


ANNA GAVALDA
QUISIERA QUE ALGUIEN ME ESPERARA EN ALGÚN LUGAR


Una elegante mirada con no poca irónica crítica a estos personajes de doce historias cargadas de desesperación y melancolía furtiva. Podrían ser sus protagonistas la gente que me encuentro a las 7.50 a.m. en el tren, son tan reales y tan frescos y  la autora nos habla de cosas tan cercanas que es imposible resistirse a seguir leyendo, aunque descubras que no te hace percibir la cara más amable en algunas ocasiones.
Una escritora parisina que poco a poco se ha abierto camino el mundo editorial y un buen libro de noches sin más que hacer.

lunes, 24 de octubre de 2011

IMATGE DE LA SETMANA: MUSEO D'ORSAY


Después de dos años y medio de obras se reabre este museo con una reforma extraordinaria para dar más protagonismo a impresionistas y post-impresionistas. Aunque se procede a una introducción de algún elemento contemporáneo.
Me considero una enamorada de este museo y algún día me gustaría poder residir eternamente entre sus paredes, aunque sólo sea en forma de partícula.
Siempre seré un homeless in Orsay.


lunes, 17 de octubre de 2011

BRANGULÍ AL CCCB: UNA ALTRA MIRADA DE BARCELONA

Barcelona 1909-1945

CCCB
Prorrogada fins al 6 de novembre

Exposició dedicada a l’obra del fotògraf barceloní Josep Brangulí. Extensa retrospectiva de 300 fotografies col.locades per temàtiques (encara que crec que la mida del material és una mica massa important per veure-la d’una tirada) que ens mostren la ciutat de Barcelona en un periode de vital importància, guerres i aixecaments, mobilització industrial, marginació, pobresa, elements marcats pel fet religiós, costumari del país, d’un país una mica desconegut per molts de nosaltres i que ara es fa viu a partir d’aquests records.
Són unes fotografies espectaculars, cuidades al mínim detall i d’una qualitat excepcional, en les quals el fotògraf incorpora al resultat la seva visió personal, la seva mirada a través d’un objectiu indiscret i ens revela la seva manera de captar la realitat que té davant.






Un testimoni fideligne de tota una época. Per passar una llarga tarda d'imatges.

FELICIDADES QUIQUE

Otro año más me da por felicitarte, porque tus letras continúan llenando y haciendo crecer mis espacios vitales y quizás porque me acompaña un atisbo de locura en todo lo que hago a veces sin pensar.

Hace diez días nos ofreciste otro gran concierto en L’H dentro de tu gira Desbandados, imposible de olvidar y del que rescato el respetuoso silencio del público y tu proximidad más sincera. Del 73, 17 de octubre, ese gran músico y más todavía excepcional persona.

Gracias Quique.

martes, 4 de octubre de 2011

PUNTO Y FINAL

Se acabó. Ayer di carpetazo a la última página del (voy a llamarle ) “primer libro”  por el momento, aunque no me lo crea todavía.
Un proceso de dos años y medio con altibajos, miradas hacía dentro y hacía fuera.
Con un gran maestro detrás (gracias Edson) y con mucha gente delante animando.
Llegó el tiempo de separarse de Celia Olivares (que se convierte en mi primer personaje de ficción). Debo olvidarla por el momento, desprenderme de ella, aunque el sábado pasado en la línea azul “Verdaguer” me la cruzara con su melena pelirroja y su cámara fotográfica al hombro. Quizás un último adiós.
¿Qué se siente?
Un vacío, un vacío muy grande y un “sé que lo podría haber hecho mejor” tras lecturas y lecturas pasada la medianoche, nunca llegas a decir “terminado”, siempre dando vueltas y más vuelta por las páginas. No consigo estar nunca realmente satisfecho con lo que hago.
No soy escritor, ni tan sólo lo pretendo. Sólo soy un humilde hacedor de palabras, un aprendiz, como siempre.
Era una deuda pendiente conmigo mismo, con la necesidad de expresar, de calibrar mis fuerzas, de medirme delante del papel. Nada más.
Una experiencia, una historia que narrar.
Mañana registro (ya sabré si me puedo quedar con el título que he escogido o bien tengo que cambiarlo). Después de esto, la novela, esas ciento ochenta y cinco hojas, tienen que encontrar su sitio, su espacio.
Por ahora me quedaré aquí sentado frente a un nuevo papel, esperando a que mis nuevos personajes llamen a la puerta aunque por el momento no me atrevo a predecir a dónde me llevara la nueva historia que atesoro.

sábado, 1 de octubre de 2011

TEATRE: LLUM DE GUÀRDIA


Teatre Romea
21: 00 h

Arriba  la nova temporada del Romea. Julio Manrique s'estrena com a director per partida doble.
I ens torna a demostrar que la qualitat dels seus treballs marca un punt d'inflexió al teatre actual.
Rememorant la figura de Margarita Xirgu, ens presenta una de fantasmes amb un toc d'humor i unes situacions cómiques del món barceloní, del món que ens toca directament, que ens fan adonar-nos de tots aquells sentiments enfrontats, de tots aquelles emocions i de tots aquells fantasmes de la vida: el dolor, l'amor, la mort, l'abandonament, la desesperació, l'enyorament, el fracás personal,a frustració, que acompanyen als seus personatges.  Així com una reflexió sobre el teatre en si mateix i dels factors que l'envolten Un repartiment formidable (Mireia aixalà, Andrew Tarbet, Cristina Genebat, Ivan Benet, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez)  que a més ha col.laborat en un espectacle de creació de luxe.
Llarga vida al teatre.

LAFUTURA: EL PASEANTE Y EL ASESINO


Iván Sanjuás
LaFutura
c/Roser, 60
Barcelona
Del 30 de septiembre al 15 de octubre

Paseamos por la exposición junto al autor de las obras: Iván Sanjuás. Es un lujo y un placer. Nos da pequeños detalles sobre el conjunto pero el resto queda libre a la interpretación de todos los que se acerquen estos día a LaFutura.
Tenía muchas ganas de ver una individual de este artista, que juega con las texturas y los pigmentos (latex y otros...), con los colores casi imposibles (oléo) y esa minuciosa y detallista técnica en cuerpos y elementos que conforman sus pequeñas historias recreando atmósferas muy particulares.
Sus cuadros  me transmiten inquietud. Una inquietud muy interesante, una incierta necesidad de manifestarse en un grito silenciado que trapasa la tela, que atraviesa lo tangible para convertirse en un elemento que remueve el fondo de mi mismo en busca de algo que desconozco, de algo que me conecta con la obra.
Una exposición y una distribución con un montaje exquisito, dónde el estudio del espacio y la colocación de las obras  nos hacen valorarlas una a una, asimilarlas con calma.
Totalmente recomendable para aquellos que disfrutan con la pintura contemporánea con fundamento.
Verdaderamente una nueva lección del buen hacer.