sábado, 31 de diciembre de 2011

IMATGE DE LA SETMANA


Aquesta és la primera foto personal que penjo al blog. Però aquesta nit especial, val la pena recordar el fantàstic acomiadament d’any que hem fet a tocar del mar, a la Barceloneta, en un dia assolejat i perfecte.
En companyia d’una colla d’amics que es mereixen aquest especial a pocs minuts de sortir del 2011

miércoles, 21 de diciembre de 2011

MÚSICA: L'ÚLTIMA DEL 2011

He pensat molt aquests dies sobre l'última cançó de l'any, sobre quins són els meus últims pensaments musicals i com veig aquest cap d'any que tenim a tocar, quines emocions i quins records guardaré al calaix. No podia faltar una cançó per acomiadar-me de tantes coses que em portes bones vibracions i pau, molta pau encara que hagi escollit aquest tema una mica trist.
Wilco, qui ho anava a dir, fins fa dos dies un grup totalment desconegut per a mi (haig de reconèixer que de música em falta molt per descobrir i tastar...)
Però aquesta cançó ja s'ha convertit en un referent per a mi, es podria dir una favorita entre cometes, en un petit tresor.
Espero que us agradi.
I fins l'any que ve.



Maybe the sun will shine today
The clouds will blow away
Maybe I won't feel so afraid
I will try to understand
Either way

Maybe you still love me
Maybe you don't
Either you will or you won't
Maybe you just need some time alone
I will try to understand
Everything has its plan
Either way
I'm gonna stay
Right for you

Maybe the sun will shine today
The clouds will roll away
Maybe I won't be so afraid
I will understand everything has its plan
Either way

BON NADAL

CINEMA:PINA


Verdaderamente no hay mejor manera de visualizar e interiorizar el trabajo de Pina Bausch (a parte de ver sus coreografías en directo) que esta película.
En un primer momento me sorprendió el formato 3D pero sentirse como si descubrieras las composiciones, el trabajo de los bailarines como si estuvieras sentado en primerísima fila de un teatro, emociona y transporta a su mundo.
Pina Bausch esa gran bailarina y coreografa que nos dejó en el 2010, precursora de la llamada "danza-teatro" en la que comparten protagonismo lenguaje, música y danza.
Wim Wenders ha sabido captar la esencia de esta gran mujer (yo considero que de vida interior muy atormentada, pero un genio de la danza) y nos muestra la manera de trabajar y de aleccionar a sus alumnos, centrándose en trabajos como Café Müller, Das Frühlingsopfer" (La víctima de primavera), Vollmond" (Luna llena) o Kontakthof. Una película bien estructurada y de una elegante realización que sorprendre.
Excepcional documento para los amantes de la danza.

domingo, 18 de diciembre de 2011

CLÀSSICA: HALLELUJAH- G. F. Händel



En aquestes dates sempre és reconfortant acabant de gaudir d'aquest oratori a Santa Maria del Mar.
Un dels clàssics musicals més sentits arreu del món.

viernes, 16 de diciembre de 2011

RED HOT CHILI PEPPERS AL PALAU SANT JORDI

TOUR: I'M WITH YOU
21.30 h
Barcelona
Cinc anys sense editar un nou disc i sense fer un concert per terres europees és molt de temps però ens han demostrar que la bona música i el seu ritme trepidant dalt de l'escenari bé valen aquesta espera.



El Palau Sant Jordi amb totes les entrades venudes (el públic totalment entregat) i un show de llums, videos i plataformes amb pantalles mòbils (atenció a la gent dels focus que manualment van estar fent els jocs de llums a una alçada més que important per sobre de l'escenari durant tot el concert, no ho havia vist mai) que van donar a l'espectacle encara més elegància i color a un escenari minimalista.
Primer concert de RHCP de qui escriu la crónica que tenia moltes ganes de veure aquest grup americà de crossover (heavy metal, rock, punk i rap) en directe després d'haver-se passat mitja vida viatjant amb els seus temes al cotxe.
L'excusa perfecte presentar-nos el seu I'm with you (Monarchy of Roses  per obrir boca)  però un setlist d'infart darrera, a on cada vegada que s'entreveia quin seria el nou tema que tocarien el Palau era una sola veu.
Temes com: Can't stop, Tell me baby, Ethiopia, Under the bridge (moment super especial), Around the world, The Adventures of Rain Dance, Dani California (una altra memorable), Factory of faith, Other side, Me and my friends, Californication (qui no la ha cantada alguna vegada), By the way (la bogeria), Dance, dance,dance, Sir Psycho Sexy, They're red hot i altres no menys valorades i fantàstiques.
I per finalitzar el concert de quasi dues hores i dos bisos, a part de diferents intros i exploracions musicals dels componets (que ens van fer embogir) un Give it away que va acabar de convertir el Palau Sant Jordi en una massa saltadora i balladora.
La veu fantàstica del vocalista Anthony Kiedis ( que ens demostrava que està en plena forma i com els vells temps) i l'imponent baixista Flea Balzary  un bon regal de Nadal, sense deixar enrera una bateria Chad Smith espectacular  i un guitarra de Josh Klinghoffer (última incorporació)  que no va parar ni un moment dalt de l'escenari "en trance" per aquesta música superenergética.
Crec que fins i tot emocionats per la rebuda van prometre tornat aviat i així ho esperem per continuar gaudint d'aquesta gran banda californiana.
Penúltim concert de l'any que ja s'acaba però amb uns quants fitxatges fets per l'any que ve que també serà molt musical.

jueves, 15 de diciembre de 2011

domingo, 11 de diciembre de 2011

CITAS: PESSOA

"Todo lo que hacemos en el arte y en la vida es la copia imperfecta de lo que pretendíamos hacer".

sábado, 10 de diciembre de 2011

SEIS DE LA MAÑANA

Cuando me levanto cada día a las seis de la mañana me gusta salir al balcón y observar la quietud y el silencio que me rodea.
Sólo algunos días, las nubes marcan el paso del tiempo durante esos cinco minutos que me otorgo antes de volver a la realidad.
El conjunto del patio interior a cielo abierto se levanta ante mi con dos torres intercaladas y alguna luz se manifiesta detrás de las ventanas, decorada con siluetas laboriosas.
Los árboles dan al entorno paz y delimitan un espacio que podría estar dentro de una burbuja, dentro de una secuencia de película o dentro de un paisaje para un insomne desestructurado.
Algunas gaviotas o palomas sobrevuelan este oasis de hormigón.

STREET ART


Gires per una cantonada i et trobes això, qui diria que no està viva?

TEATRE: LA CIUTAT/MARTIN CRIMP

Sala Beckett
Fins al 18 de desembre


Traducció i direcció: Victor Muñoz i Calafell
Repartiment: Sílvia Bel, Joan Carreras, Míriam Iscla i Diana Gómez

Un pot pensar que l'història que es representarà, serà la vida quotidiana d'una família i les complicaciones que poden afectar a una relació de parella normal però a mesura que l'obra agafa cos un s'adona que alguna cosa no va bé, que hem de buscar més enllà d'aquesta imatge clàssica.
Hem de buscar a conciència i descobrir que el tema és radicalment diferent i el que es busca es parlar de la condició d'escriptor/artista com a persona i com a element conjugatiu/aglutinador del que formarà part de la seva obra. I en el fons tornem a parlar de fracàs, d'aquella sensació que s'ens presenta quan veus que no pots donar res més a la teva creació, que et trobes perdut.
Una interpretació elegant i formidable d'aquests actors que ens demostren que el teatre de petit format apropa al públic petites perles.
Sempre és un plaer gaudir de la Sala Beckett i de les seves obres, un petit racó de Barcelona a on es respira el bon teatre i el bon ambient.
Totalment recomanable per aquells que a la sortida vulguin repassar que representa l'obra a les seves vides en petit comité.

WORD PRESS PHOTO 11: VEURE PER CREURE

CCCB
Montalegre, 5
Del 23 de novembre al 18 de desembre

Visita obligada per als amants de la fotografia o fotoperiodisme amb "fundamento". És increible veure l'interés que produeix aquesta exposició que fins i tot a les 14:30 h  d'avui, els diferents espais estaven ocupats per força gent.
És potser una de les edicions més dures que recordo però veritablement i molt a contracor  meu les seves imatges reflexen la realitat que ens envolta, els conflictes que pateix el planeta (Haití, Somàlia, el poble saharaui...), les obsessions, la pobresa, les manifestacions d'autodestrucció, els fonaments de les conductes, les morts injustificades provocades pels narcos mexicans, el paper de les dones, la natura més deconeguda i les experiències més colpidores.
Fantàstiques imatges i enquadres a vegades quasi, quasi impossibles de prendre. L'art de fotografiar, de captar un instant que depen del temps circunstancialment i que ens impacta.
Cinc cèntims del que trobareu:






El CCCB i aquest certamen ens apropa a aquesta realitat que només, només s'ens fa present amb aquestes iniciatives, per la poca repercussió en els mitjans de comunicació, pels conflictes que donen a conèixer i que serveixen com a reinvidicació col.lectiva en un món actual que mira cap a un altre costat o no vol veure que té just davant per por de sentir-se culpable.

jueves, 8 de diciembre de 2011

NICANOR PARRA: EL ANTIPOETA

Último Brindis

Lo queramos o no
sólo tenemos tres alternativas:
el ayer, el presente y el mañana.

Y ni siquiera tres
porque como dice el filósofo
el ayer es ayer
nos pertenece sólo en el recuerdo:
a la rosa que ya se deshojó
no se le puede sacar otro pétalo.

Las cartas por jugar
son solamente dos:
el presente y el día de mañana.

Y ni siquiera dos
porque es un hecho bien establecido
que el presente no existe
sino en la medida en que se hace pasado
y ya pasó...
como la juventud.

En resumidas cuentas
sólo nos va quedando el mañana:
yo levanto mi copa
por ese día que no llega nunca
pero que es lo único
de lo que realmente disponemos.

JOSÉ LUIS SAMPEDRO PREMIO NACIONAL DE LAS LETRAS 2011



Este año también se ha hecho justicia con este premio y se galardonado la trayectoria de un gran escritor, que por encima de todo ha destacado siempre entre sus temas la economia social y la vida, para regalarnos algunos títulos como  La sonrisa etrusca, La vieja sirena, Octubre, octubre o El amante lesbiano.

IMATGE DE LA SETMANA



Cinquanta anys d'un publicació que va marcar moltes infantesses.

martes, 6 de diciembre de 2011

PASSEIG PEL 2011

Un altre any que s'acaba, un mateix temps de crisi que continua marcant les nostres vides, les nostres mirades de futur i com sempre l'esperança que no ens ha de deixar mai.
Hem viscut moments importants que semblen demostrar l'inconformisme que havia quedat oblidat, que no aflorava però que veritablement es pot observar als nostres carrers i en les accions de tots aquells que volen un camí nou, una  nova perspectiva plena de valors.
Vam comptar amb el 15-M, del qual cadascú pot treure la seva valoració i decidir-se que vol reinvindicar, encara que són tantes coses...
Internacionalment ha estat un any convuls a l'Orient Proper i Mitjà i hem estat espectadors d'una onada d'esdeveniments que porten a una cadena de revolucions, de canvis en els governs que no sabem cap a on portaran a aquests païssos.
També a Europa no ens hem estat de res: dimissions, canvis de govern, index de perillositat, Frau Merkel reina i senyora de l'Unió, Banc Europeu, deutes escandolosos...
Japó ha patit una de les més grans catastrofes que recordarem per sempre i un silenci mut acompanya a tots aquells que veuran les seves conseqüències.
La mare natura ens ha tornat a recordar que no podem fer res per prendre-li el poder i nosaltres continuem intentant saltar-nos els bons propòsits d'un Kyoto obsolet.
S'han aprofundit encara més les diferències entre els rics i els pobres, entre aquells que continuen en una situació de benestar insostenible i aquells que no gaudeixen ni dels mínims per a portar una vida digne. S'ha incrementat la fam i les necessitats bàsiques, encara que la solidaritat ha quedat palesa fa pocs dies, com a exemple la campanya del Banc d'Aliments.
Ens preocupa l'atur, l'educació (aquest ensenyament precari que ja fa temps que ens han otorgat), la sanitat cada cop més malmesa (per què tenim encara aquesta idea de gratuitat per tot?). Ens preocupa el nou govern, que farà a partir d'ara. Com fa pocs dies en Jucasel abans de les eleccions ens situava davant de l'oferta política, hem camviat de mans però segueixen sent les mateixes propostes amanides amb més retallades (sense cap bon pla econòmic, encara per veure)
Ens preocupa la injustícia enfront dels que han de pagar els seus fraus (Fabra, Millet, el clan de ses illes...). Ens preocupa que la gent més qualificada hagi de marxar a la recerca d'expectatives millors, que cada vegada quedi menys oferta de qualitat laboral i les pimes i aquells que son el motor del país hagin de plegar per manca d'oportunitats.
Ens preocupa que desaparegui el I+D i que només ens convertim en una sucursal de sol i cervesa.
Ens preocupa que ens haguem deixat enganyar per algú que ens ha dit que ho podem tenir tot sense cap esforç, per què no hem estat prou realistes? La situació que ara vivim és culpa de tots.
Ens preocupa la manca de valors i la despreocupació.
Tindrem sempre en el pensament a tots els que ens han deixat aquest any i tots aquells que han arribat, quin futur els espera?
No voldria ser ni sóc un comentariste negatiu i simple. Només intento posar ordre en tota una sèrie d'idees que em passen pel cap aquests dies, intentant fer un petit resum mental del que ha significat aquest any en general i intentant preguntar-me si veritablement he aconseguit algun dels meus propòsits.
En el camp personal no sabria que dir, continuo buscant forces per prendre algunes decisions que estan guardades de fa temps i veient-me encara en el punt de sortida d'una cursa de fons. Podriem parlar d'un any en blanc o quasi, quasi de valors negatius. Potser la crisi ha afectat més del que em pensava les meves neurones.
Però tot és començar de nou, oblidar el 2011 i treballar per al 2012.
Tres, dos, un.....com diu la senyora Caterina de Can Sitjar: a positivar.

martes, 29 de noviembre de 2011

NOVEMBRE MUSICAL: ALL I WANT IS YOU-U2

Per acomiadar aquest novembre una de les cançons que més m'ha acompanyat en els bons i mals moments,  potser una de les més colpidores per a la meva ànima, d'un dels grups que vaig descobrir ja fa uns quants anys  i que va arribar per casualitat a la meva vida, d'uns dels discos que més m'agraden d'aquest grup: Rattle and Hum.
Una cançó triste però a la vegada esperançadora. Per compartir en un hivern atípic, en un temps atípic que vivim.

sábado, 26 de noviembre de 2011

EXPOSICIONS: FUNDACIÓ SUÑOL I GALERIA MONTORIOL

Dues propostes per a gaudir de l'art contemporani en una tarda d'aquelles que tothom es llença compulsivament al carrer per a fer les primeres compres nadalenques.
Primera: 
FUNDACIÓ SUÑOL
Passeig de Gràcia, 98 (a tocar de la Pedrera)
www.fundaciosunol.org
Amb dues exposicions bastant completes. La primera, una retrospectiva de l'obra de Luis Frangella (1944-1990), primer contacte per a mi (haig de reconèixer que en art modern estic molt peix).
Arquitecte de formació però artista amb un marcada contundència abrumadora., referenciada pel poeta Ángel González. En termes generals, m'han agradat molt els seus treballs sobre acetat, les seves sèries d'espelmes (aquesta difícil representació del temps) i l'estudi rotatori sobre retrat que m'han servit per acabar d'entendre una mica més les diferents perspectives.




Tot un descobriment.
La segona exposició: "27 obres, 18 autors", que pertany al fons de la Col.lecció Suñol. Amb artistes com Andy Warhol, Antonio Saura, José Manuel Broto entre d'altres, veure diferents técniques i gaudir de moments per a intentar entendre algunes de les obres que escapen de les meves possibilitats (hi ha moments que em sento una mica fora d'enquadre)



Destacar crec que coses molt, molt interessants des del meu més humil punt de vista sobre coneixements d'art: Manolo Millares amb la seva Pintura nº 5 (l'adoptaré com a referent propi, m'ha impactat), José María Sicilia amb el seu Flor Marco Negro i Claudio Bravo am el seu fabulós Paquete Negro.
Segona:
GALERIA  ESTHER MONTORIOL
Diputació, 339
www.montoriol.com


Sempre fa il.lusió quan un company et comenta que exposa i que es recompensa la seva feina. En aquest cas m'he atensat a aquesta galeria amb una excusa molt bona, veure els quadres de la Cecília Bardají (http://www.ceciliabardaji.es/%c3%b3leos/) .




És un d'aquells artistes que veritablement em sorprenen,  perquè el seu estil és personalíssim, molt diferent d'altres. Els seus treballs sobre fusta amb oli, la manera extraordinària que li dona a les seves composicions, el que transmet a través d'aquest colors i de les formes des de l'abstracció.
Els seus quadres formen part d'una col.lectiva contemporània amb petits tresors.

viernes, 25 de noviembre de 2011

TEATRE: L'ESPERA


Teatre Lliure Gràcia
20:30 h
Fins al 18 de desembre

La llibertat de poder decidir que volen ser, quin és el nostre paper i no veure'ns empressonats en un rol, en una condició que no volem,  protagonistes d'allò que per força ens toca viure Aquest és el veritablement argument per sobre d'aquesta relació que s'estableix entre dues dones embarassades de molt diferent condició social però que amaga alguna cosa més.
Ambientada a la Venècia del 1700 i amb un text de Remo Binosi que mereix una menció molt especial per la seva delicadessa i elegància.
S'ha de destacar també l'encertadíssima interpretació d'aquestes tres grans actrius: Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara Segura (excepcional). Potser la condició de mares, ha fet encara més creible el seu paper però tot i això s'ha de destacar que ens apropem realment els seus personatges a les nostres butaques, als nostres cervells que a partir del moment que comença l'obra ja no deixaran de pensar i plantejar-se coses a mesura que succeeixen els esdeveniments.
Una bona manera per a reflexionar sobre el que ens empressona a les nostres propies vides.

jueves, 24 de noviembre de 2011

IMATGE DE LA SETMANA


20 anys ja sense la seva veu i la seva presència

sábado, 19 de noviembre de 2011

CINEMA: CINCO METROS CUADRADOS


Este tándem Malena Alterio-Fernando Tejero está dando muy buenos resultados a nivel cinematográfico aunque esta película es una pequeña excepción. Un argumento muy a tono con los tiempos que vivimos donde la desesperación, la impotencia unidas al deterioro de las relaciones personales forman el eje central.
Cuánta gente se verá reflejada aquí en este drama, cuántos momentos extraños que nos tocan vivir.
Con reminiscencias a aquellos films de los años 60 y con pocas localizaciones, no necesita tampoco grandes espectacularidades para narrarnos la realidad misma.
Una actuación discreta de los actores que no acaban de emocionar. Un buen tema desaprovechado y poco trabajado.

jueves, 17 de noviembre de 2011

CLÁSSICA: RÉQUIEM DE MOZART-LACRIMOSA

Reconozco que este réquiem se ha de escuchar por completo porque produce una emoción inconmensurable pero he escogido una de las partes que me parecen más interesante y que personalmente vivo con más intensidad.

EL RACÓ DEL LECTOR

MARTA RIVERA DE LA CRUZ
EN TIEMPO DE PRODIGIOS


Una historia que nos hace pensar y estremecer paso a paso. Una relación de conocimiento mutuo entre dos desconocidos. Una trama relacionada con el nazismo y el valor del sacrificio por unos ideales son la base de esta novela que nos devuelve a momentos quizás vividos o observados en otras ocasiones.
La situación personal de la protagonista no ayuda a entenderla.
Una prosa  adecuada a la época moderna y una estructura interesante.

MUSOFOBIA
JORGE HARMODIO


Me encuentro delante de un libro que me ha producido desconcierto y sorpresa, primero porque curiosamente no tiene una estructura típica de libro sino que más bien parece un dietario-blog. Segundo por una historia desestructurada y que como ópera prima me parece un poco curioso esta manera de narrar, un poco inconsistente, pero reconozco que se ha de leer y comprobar por uno mismo hasta donde pueden llegar los nuevos escritores.
Del argumento no avanzo nada no quiero desvelar la historia.

CÓMO SE CUENTA UN CUENTO
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ


Un prestado, que desde un taller de guión nos acerca al mundo de la literatura y nos enseña a desarrollar historias y a tener en cuenta muchos puntos que en el momento de ponerse a escribir son esenciales para hacer creible una trama y producir un efecto positivo sobre el lector que valora el trabajo bien hecho.
Una pequeña forma de sentir el vientecillo de este mundo.
Para todos aquellos que busquen conocer como se crean las historias.

FRANCISCA AGUIRRE:"PREMIO NACIONAL DE POESÍA 2011"

Otro nuevo Premio Nacional de Poesía, Francisca Aguirre lo ha ganado por su "Historia de una anatomía". La ganadora, ha reconocido que este poemario era uno de los más importantes de su vida. "Es un recorrido por mis vivencias y emociones -dice-, pero en el que también circula algo de humor negro; y, sobre todo, es una defensa del cuerpo humano".
Habrá que leérselo con calma.

Desmesura
Dijo que no. Y el Tiempo se quedó sin tiempo.
Luego, la vida hizo una pausa
y todo pareció recomponerse
como esos acertijos infantiles
en los que sólo falta una palabra,
una palabra necesaria y rara.
Pero dijo que no. Cerró los labios
y escuchó el gorgoteo de las sílabas
luchando por vivir a la intemperie.
Dijo que no. Y el tiempo oyó el silencio.
Luego, la vida hizo una pausa.
Y todo fue distinto: el dolor fue
más cauto, más sensato,
la lujuria lloró en su madriguera.
Y el tiempo inauguró sus máscaras:
hubo un pequeño espanto en los rincones,
temblaron los espejos agobiados
defendiendo impotentes el azogue.
Los pájaros callaron esa tarde
y la luna brilló blanca y sin manchas.
Ardió la noche como vieja tea
con la absurda avaricia de la muerte,
con su luto distante y pegajoso,
y un rencor resabiado y carcomido
descargó como lluvia en el desierto.
Entonces, sólo entonces,
oyó a su corazón ladrando
y se volvió despacio a los espejos
y los vio tiritar con mucho frío
y pedir compasión desde su escarcha.
Y no supo qué hacer con tanta desmesura:
cerró los labios y escuchó al silencio.

miércoles, 16 de noviembre de 2011

IMATGE DE LA SETMANA



Adéu a la que ha estat la seu de la Filmoteca de Catalunya durant 20 anys, a l'Aquitània. Adéu a hores de cua per la sessió de les 22.00 h, bons moments, noves coneixences, bons entrepans i birres al bar de costat, moments frickies, pluges, reflexions post-pel.licula a la parada del bus N3, bons films, bons cicles, excel.lents col.loquis, personal del cinema atent i amable.
Estrenarem un dia d'aquests, la nova seu al Raval, ja explicaré.

viernes, 4 de noviembre de 2011

MISSATGES DEL MEU TEMPS


Em torno a retrobar amb els missatges escrits que m'acompanyen, aquest cop al metro aquest matí.
I penso en la última vegada que vaig escoltar alguna cosa increible. Va ser lluny d'aquí, en un paisatge desèrtic, un violinista japonés que interpretava una peça de música clássica, un camí d'espelmes apropiant-se de la nit i un bon te entre les meves mans.
I vosaltres?

TAPES: TXIRIMIRI


C/ Princesa, 11
08003 Barcelona
Tel. 933 101 805
Mai millor dit aquest dies de txirimiri i tempestes eventuals d'un novembre atípic (calor i pluja).
Per això quan cal refugiar-se dels aspectes meteoròlogics i et trobes al barri de La Ribera, una de les possibilitats encara que no dintre del tema tapes tapes que toquem cada mes (s'ha de dir pintxos), ens trobem amb aquest local que va nèixer l'any 1998 a Barcelona.
I que ens porta una mica de la gastronomia navarresa i vasca. Vam fer amb Emrac un tastet de pintxos: escumes de pebrot vermell i verd, cranc, foies, saitons... sense faltar les braves si us plau.
Les tapes a un preu acceptable, la qualitat de les tapes bona i el servei molt agradable i professional.
El local és ampli i també es pot fer un mos a la barra a peu de pintxo.
Potser una mica turístic però tot s'ha de dir a segons quines hores el lloc ideal per a compartir conversa allunyats de la ciutat.


http://txirimiri.com/

ENIGMA DEL MES

Aquesta també és molt fácil.

CINE: El ILUSIONISTA


Una película de uno de los directores y creadores gráficos de animación más prestigiosos: Silvain Chomet. Sobre un guión original de Jacques Tati.
Un ilusionista que ve como llegan horas bajas para este tipo de espectáculos a finales de los años cincuenta, una chica que sigue intentando poner un poco de ilusión e inocencia en un mundo que se derrumba, una ciudad Edimburgo que acoge a los protagonistas y un conejo que parece dar lecciones de vida.
Melancólica, triste y tierna  historia (con toques de humor) que nos muestra la situación de estos personajes clásicos de los teatros (clowns, malabaristas, vedettes,ventrílocuos), como la modernización y el cambio de los tiempos nos devuelve a unos seres perdidos, que cada vez más no saben como reaccionar ante los nuevos movimientos musicales (rock), los nuevos tipos de espectáculos. 
Solamente a través de la imagen, (casi totalmente muda) uno puede hacerse suya la vida de los personajes, empaparse de unas sensaciones que remueven el interior.
Unos dibujos delicados y muy bien trabajados, detalles y detalles al máximo, unos planos fijos impresionantes. Verdaderamente reconocer el trabajo que hay detrás.
Una película que no se puede dejar pasar para los amantes nocturnos de las delicatessen.



domingo, 30 de octubre de 2011

OCTUBRE DE TRÀNSIT: MÚSICA



Home
Edward Sharpe & the Magnetic Zeros

Aquesta és una de les cançons que sonen al taller de pintura a on vaig. Ja fa un any  per aquestes dates que em vaig apuntar. Allà m’he trobat amb gent molt especial, (encara que sembli com moltes vegades un tópic), la seva manera de viure les manifestacions artístiques impregna tots els racons d’aquest lloc i com diu el títol d’aquesta cançó, et fan sentir com si hagués trobat una nova casa, “a provisional home” on potser passar unes hores envoltada de bones vibracions, un temps i del que em quedarà un gran record per a tota la vida quan marxi.

QUI TÉ POR DE VIRGINIA WOOLF?

Teatre Romea
21.00 h
Direcció David Veronese
Emma Vilarasau, Pere Arquillué,
Mireia Aixalà, Ivan Benet
Obra d'Edward Albee

Una hora i quaranta cinc minuts d'intensitat màxima. Una magistral interpretació de Pere Arquillué i Emma Vilarasau sense oblidar la gran interpretació  de Mireia Aixalà i Ivan Benet.
Una parella amb problemes amb l'alcohol, greus problemes, una manera de veure la vida en parella plena de constants humil.liacions i maltractament psicológic que arriba a extenuar als protagonistes i també a angoixar als espectadors, però sempre amb un toc irónic i unes notes d'humor que trenquen la crueltat de l'escena.
Uns convidats que també tenen secrets, uns secrets que no poden acabar d'amagar i una espiral d'odi que s'ho emporta tot per davant.
Veritablement per posar-se a pensar una estona sobre les relacions de parella, sobre la relació de la persona amb els seus congéneres, sobre les responsabilitats que s'han d'afrontar a la vida i que no s'aconsegueixen amb l'éxit que es voldrien, tot allò que no imaginem i que passa dia rere dia a alguns escenaris quotidians de la vida.
Una ovació merescuda, molt merescuda i un felicitats emocionat i impactat.

jueves, 27 de octubre de 2011

RELATS: CONDEMNA NEGRA

Tot va començar un dia quan vaig descobrir un punt negre al meu coll: un punt negre i rodó, minúscul i definible ni tant sols com a punt, dintre d'una escala de dimensions mesurables macroscòpicament.
Passats uns dies en que em vaig oblidar completament d'ell, vaig veure que havia crescut bastant i que ja se li podria donar una certa categoria. Continuava sent negre,  però s'havia deformat i semblava que el seu creixement no guardava cap relació amb les bases geométriques.
Quinze dies més i ja s'esdevenia una entitat amb proporcions molt visibles a simple vista i ja passava a no fer-me gaire gràcia.
En un primer moment vaig optar per intentar netejar-ho amb aigua i sabó, amb una esponja, amb un pinzellet, amb una rasqueta, la seva naturalessa denotava potser que es tractava d'alguna taca d'un material que havia quedat residualment impregnant la meva pell.
Peró ni el sabó ni els altres productes no van donar cap resultat i la taca es va anar continuant extenent fins a ocupar una gran part del mateix.
En el meu segon intent per fer desaparèixer aquella massa, vaig utilitzar lleixiu viu i un raspall però la taca vengativa es va engrandir fins a arribar a la meva cara.
Un mocador va servir per ocultar el coll durant un temps, quan semblava que el procés s'havia aturat i un maquillatge especial em camuflava la part de la cara ennegrida. A la feina ningú no em va preguntar com en ple més d'agost gastava aquells mocadors tant horripilants.
Però una nit, quan a les tres, l'insomni em va portar davant del mirall, vaig observar que la meitat de la cara presentava aquell color negre, consistència petroli, del que no em podia desprendre.
El més asfixiant de tot va ser quan tocant la meva galta vaig poder introduir mig dit dintre de la mateixa i extreure'l sense cap tipus de problema. Semblava un material alié al meu organisme, una mena de segona capa que no entenia d'on venia, com havia arribat a mi.
No sabia que fer, ningú creuria aquesta història i menys pensava en no moure'm de casa, ja no sabia exactament que era el que estava succeint i perquè m'estava succeint a mi.
Una sensació de passadís sense sortida, d'impotència anava lligada als meus passos.
M'estava convertint en una mena de plastilina negra, que dominava la meva existència a la seva voluntat, que pretenia apoderar-se de la meva integritat.
Pas a pas em sentia cada cop més derrotada. Cada dia aquell material ocupava més espai geogràfic del meu cos i em sentia un estrany parany a la vida.
Un mes després, vaig renunciar a utilitzar el mirall. No volia veure el nou resultat d'aquella transformació. No podia lluitar contra allò que corrompia el meu cos, que es negava a proporcionar-me una alternativa. Poc a poc tot era negre: els meus braços, la meva esquena, les mans, els genolls, els peus...atrapada, deformada i negra com el carbó.
Suportant el terror que em produia el no saber que era ja, em dedicava a jugar irónica amb l'elasticitat del meu nou estrenat cos, podia adoptar moltes formes i desplaçar-me com un nino de cómic, com una serp, com una pilota...
Que era ara: una massa negra que no necessitava menjar, ni beure, que ja no tenia boca per parlar, per cridar com a últim recurs i alliberar-se d'aquella angoixa, d'aquell ésser que era jo empressonat, que no necessitava res material.
Fins que un dia, vaig voler apropar-me a la finestra per contemplar potser per última vegada el món exterior, una mica preocupada pel fet que algú em pogués veure de totes maneres. Per acomiadar-me, no sabia quan arribaria el final i havia perdut la noció de tot.
Vaig observar el carrer, els cotxes, la gent. Em trobava situada molt arrambada a la finestra del balcó fora del punt de vista humà, assentada en una mena de seient de pedra empotrat a la mateixa paret. En el moment en que em vaig voler enretirar de la meva posició, ja no vaig poder, vaig sentir una força magnética que m'obligava a continuar estant enganxada a la paret, assentada sobre la superficie freda, petrificada i al mateix temps una sensació d`opressió. Els meus ulls es van tancar i tot va quedar negra, llavors vaig pensar que arribava el moment que estava esperant. Com acabaria tot aquell malson, volia no patir més. Ara si realment tancada dintre d'aquella massa negra, paralitzada. Vaig notar com perdia tota la sensibilitat de les meves extremitats, dels meus dits, del meu coll, de la meva llengua i llavors vaig perdre l'esperança d'algun dia recuperar la meva forma natural.
No sé quant de temps vaig passar dins aquella inmovilitat, dins aquell silenci culpidor, dins d'aquell espai fins que un dia vaig sentir unes veus al meu voltant:
- " El pis es troba en bon estat i és ideal per a dues persones. només els haig de comentar que al costat de la finestra en el seient de pedra hi ha una massa negra que hem intentant eliminar sense éxit, no sabem ben bé del que es tracta i és una cosa dura como una roca. No es va trobar a l'anterior propietària per comentar-li, però no es preocupin està previst una petita reforma per recobrir i tapiar el seient sense cost addiccional per a  vostès"
I així em vaig adonar que la meva condemna negra es convertia en eterna.

MANOLO GARCÍA: ESTOY ALEGRE

No he podido resistirme a comprarme el nuevo CD de otro de los hombres de mi vida: Manolo García. Hemos vivido juntos muchas cosas desde Los Burros hasta estos Los días intactos...
Este gran poeta, este gran músico que nos regala con sus letras cargadas de poesía amable una orilla donde pararse a alegrar un poco la vida. Porque oír sus temas me devuelve un espíritu que creía olvidado lejos.
Un fragmento de ESTOY ALEGRE

Estoy alegre.
Un vaso de cerveza en mi mano,
y mirarte a los ojos es mi porvenir.
Un asceta de suburbio pasa tras la cristalera
del bar.
Me sonríe y me saluda.
No sé en qué día vivo,
no puedo pedir más.
......................................
Atraparé los sueños
por la utopía-pista voy.
Soñador profesional en ruta soy.
...................................
Estoy alegre.
Procuro caminar hacía delante
y parece sencillo pero no es así.
Sentado a la sombra
de enigmáticas verdades en su secarral
sonrío.

EL PETIT TALLER D'EN HOMELESS

Unes bones hores ben aprofitades en un taller de dibuix amb rotulador del natural i una manera d'aprendre a perdre la por al dibuix ràpid.

miércoles, 26 de octubre de 2011

CLÀSSICA: UN BEL DI VEDREMO- M Butterfly - Puccini



Una altra de les peces que em fa posar la pell de gallina quan la sento i que forma part del meu petit recorregut per la música clàssica.
Intentar aconseguir pacificar una mica l'ànima després d'algunes notícies que corren pel món.

EL RACÓ DEL LECTOR

Dos pequeñas historias, dos historias sencillas nos entregan estos libros que ahora comento.
Dos maneras de afrontar el mundo, de entender el posicionamiento de los denominados seres humanos.


La librería
Penelope Fitzgerald


Un pequeño pueblo costero de Suffolk, Florence una mujer que decide abrir una libreria. y todas las consecuencias que conlleva.
Una literatura sencilla, pero totalmente adecuada para meterse en una trama que nos llevará a pensar más allá de las conveniencias, más allá de lo correcto.
Reconozco que gratamente sorprendida por la historia y además una delicada edición de Impedimenta que me demuestra que las editoriales cuidan cada vez la presentación de sus libros y que el mercado digital que en un primer momento parecía iba a castigar al papel, ha dado como resultado una ganancia estética y formal muy competitiva.
Para mi que me paso la mayor parte del tiempo entre libros, un placer su lectura.


ANNA GAVALDA
QUISIERA QUE ALGUIEN ME ESPERARA EN ALGÚN LUGAR


Una elegante mirada con no poca irónica crítica a estos personajes de doce historias cargadas de desesperación y melancolía furtiva. Podrían ser sus protagonistas la gente que me encuentro a las 7.50 a.m. en el tren, son tan reales y tan frescos y  la autora nos habla de cosas tan cercanas que es imposible resistirse a seguir leyendo, aunque descubras que no te hace percibir la cara más amable en algunas ocasiones.
Una escritora parisina que poco a poco se ha abierto camino el mundo editorial y un buen libro de noches sin más que hacer.

lunes, 24 de octubre de 2011

IMATGE DE LA SETMANA: MUSEO D'ORSAY


Después de dos años y medio de obras se reabre este museo con una reforma extraordinaria para dar más protagonismo a impresionistas y post-impresionistas. Aunque se procede a una introducción de algún elemento contemporáneo.
Me considero una enamorada de este museo y algún día me gustaría poder residir eternamente entre sus paredes, aunque sólo sea en forma de partícula.
Siempre seré un homeless in Orsay.


lunes, 17 de octubre de 2011

BRANGULÍ AL CCCB: UNA ALTRA MIRADA DE BARCELONA

Barcelona 1909-1945

CCCB
Prorrogada fins al 6 de novembre

Exposició dedicada a l’obra del fotògraf barceloní Josep Brangulí. Extensa retrospectiva de 300 fotografies col.locades per temàtiques (encara que crec que la mida del material és una mica massa important per veure-la d’una tirada) que ens mostren la ciutat de Barcelona en un periode de vital importància, guerres i aixecaments, mobilització industrial, marginació, pobresa, elements marcats pel fet religiós, costumari del país, d’un país una mica desconegut per molts de nosaltres i que ara es fa viu a partir d’aquests records.
Són unes fotografies espectaculars, cuidades al mínim detall i d’una qualitat excepcional, en les quals el fotògraf incorpora al resultat la seva visió personal, la seva mirada a través d’un objectiu indiscret i ens revela la seva manera de captar la realitat que té davant.






Un testimoni fideligne de tota una época. Per passar una llarga tarda d'imatges.

FELICIDADES QUIQUE

Otro año más me da por felicitarte, porque tus letras continúan llenando y haciendo crecer mis espacios vitales y quizás porque me acompaña un atisbo de locura en todo lo que hago a veces sin pensar.

Hace diez días nos ofreciste otro gran concierto en L’H dentro de tu gira Desbandados, imposible de olvidar y del que rescato el respetuoso silencio del público y tu proximidad más sincera. Del 73, 17 de octubre, ese gran músico y más todavía excepcional persona.

Gracias Quique.

martes, 4 de octubre de 2011

PUNTO Y FINAL

Se acabó. Ayer di carpetazo a la última página del (voy a llamarle ) “primer libro”  por el momento, aunque no me lo crea todavía.
Un proceso de dos años y medio con altibajos, miradas hacía dentro y hacía fuera.
Con un gran maestro detrás (gracias Edson) y con mucha gente delante animando.
Llegó el tiempo de separarse de Celia Olivares (que se convierte en mi primer personaje de ficción). Debo olvidarla por el momento, desprenderme de ella, aunque el sábado pasado en la línea azul “Verdaguer” me la cruzara con su melena pelirroja y su cámara fotográfica al hombro. Quizás un último adiós.
¿Qué se siente?
Un vacío, un vacío muy grande y un “sé que lo podría haber hecho mejor” tras lecturas y lecturas pasada la medianoche, nunca llegas a decir “terminado”, siempre dando vueltas y más vuelta por las páginas. No consigo estar nunca realmente satisfecho con lo que hago.
No soy escritor, ni tan sólo lo pretendo. Sólo soy un humilde hacedor de palabras, un aprendiz, como siempre.
Era una deuda pendiente conmigo mismo, con la necesidad de expresar, de calibrar mis fuerzas, de medirme delante del papel. Nada más.
Una experiencia, una historia que narrar.
Mañana registro (ya sabré si me puedo quedar con el título que he escogido o bien tengo que cambiarlo). Después de esto, la novela, esas ciento ochenta y cinco hojas, tienen que encontrar su sitio, su espacio.
Por ahora me quedaré aquí sentado frente a un nuevo papel, esperando a que mis nuevos personajes llamen a la puerta aunque por el momento no me atrevo a predecir a dónde me llevara la nueva historia que atesoro.

sábado, 1 de octubre de 2011

TEATRE: LLUM DE GUÀRDIA


Teatre Romea
21: 00 h

Arriba  la nova temporada del Romea. Julio Manrique s'estrena com a director per partida doble.
I ens torna a demostrar que la qualitat dels seus treballs marca un punt d'inflexió al teatre actual.
Rememorant la figura de Margarita Xirgu, ens presenta una de fantasmes amb un toc d'humor i unes situacions cómiques del món barceloní, del món que ens toca directament, que ens fan adonar-nos de tots aquells sentiments enfrontats, de tots aquelles emocions i de tots aquells fantasmes de la vida: el dolor, l'amor, la mort, l'abandonament, la desesperació, l'enyorament, el fracás personal,a frustració, que acompanyen als seus personatges.  Així com una reflexió sobre el teatre en si mateix i dels factors que l'envolten Un repartiment formidable (Mireia aixalà, Andrew Tarbet, Cristina Genebat, Ivan Benet, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez)  que a més ha col.laborat en un espectacle de creació de luxe.
Llarga vida al teatre.

LAFUTURA: EL PASEANTE Y EL ASESINO


Iván Sanjuás
LaFutura
c/Roser, 60
Barcelona
Del 30 de septiembre al 15 de octubre

Paseamos por la exposición junto al autor de las obras: Iván Sanjuás. Es un lujo y un placer. Nos da pequeños detalles sobre el conjunto pero el resto queda libre a la interpretación de todos los que se acerquen estos día a LaFutura.
Tenía muchas ganas de ver una individual de este artista, que juega con las texturas y los pigmentos (latex y otros...), con los colores casi imposibles (oléo) y esa minuciosa y detallista técnica en cuerpos y elementos que conforman sus pequeñas historias recreando atmósferas muy particulares.
Sus cuadros  me transmiten inquietud. Una inquietud muy interesante, una incierta necesidad de manifestarse en un grito silenciado que trapasa la tela, que atraviesa lo tangible para convertirse en un elemento que remueve el fondo de mi mismo en busca de algo que desconozco, de algo que me conecta con la obra.
Una exposición y una distribución con un montaje exquisito, dónde el estudio del espacio y la colocación de las obras  nos hacen valorarlas una a una, asimilarlas con calma.
Totalmente recomendable para aquellos que disfrutan con la pintura contemporánea con fundamento.
Verdaderamente una nueva lección del buen hacer.