martes, 31 de marzo de 2009

TRAICIÓ

Teatre Lliure
28/03/09

L’aparent senzillesa de Traïció s’explica per un argument amb Jerry (Garrido), un editor, la seva dona Emma (N’Dongo), galerista, i l’amant, Robert (Orella), agent literari. A partir de la infidelitat conjugal se succeeixen una altra sèrie de traïcions –de l’amistat, en el matrimoni, de les idees–, que perfilen una crua radiografia d’aquesta gent tan il·lustrada.La història no es presenta de forma lineal sinó en salts en el temps durant les nou escenes. Si en l’original de Pinter l’obra comença el 1977 (un any abans de la seva publicació) i retrocedeix fins al 1968, Alfaro ha actualitzat aquest període de temps del 2007 al 1998. «També està situada en un context barceloní per fugir del localisme londinenc, en un intent de restar-li importància», explica el director. Perquè aquí el realment important són les paraules i els silencis, grans eixos del teatre de Pinter, cosa que l’ha portat també a una proposta minimalista en el terreny escenogràfic. Alfaro accentua aquesta intenció amb la disposició del públic a tres bandes i un escenari central. Vol que l’espectador se senti com un voyeur en un peep show. «La seva mirada és perversa perquè disposa de tota la informació», comenta. L’obra s’obre amb la trobada dels amants dos anys després de la seva ruptura. És la metxa que encén la traca.

Una manera molt bona per reflexionar sobre les relacions de parella, les relacions amb els amics, les relacions amb la vida, saber comprendre el que volen dir les paraules més enllà del seu significat literal.
Una gran interpretació i una banda sonora amb un tema deU2 entre d'altres.

AQUELLOS MARAVILLOSOS AÑOS (V)

viernes, 27 de marzo de 2009

BLINDNESS


Verdaderament una prova de foc per a aquells que es troben en una situació similar a la seva vida. Un altre cop s'uneix un bon llibre (José Saramago) a un bon guió i a una bona execució per part dels actors que participen.
Situació límit que fa reflexionar sobre si veritablement tots els que creiem que veiem no estem cecs en molts casos.

Molt recomanable per a tots aquells que no els intimida la crueltat extrema.
Puntuació: 8,5

MENAIX A TRUÀ

Menaix a truà (Cris Juanico, Juanjo Muñoz i Toni Xuclà)
Presentació del seu nou disc “Com el vent”
Luz de Gas
25/03/09
21.30 h

Gràcies a la invitació de Emrac (moltes gràcies!!!!!) abans d’ahir vam poder gaudir d’un concert que es podria qualificar de 10 sobre 10.
Els Menaix a truà ens van fer gaudir amb el seu acústic d’escàndol a tres guitarres, per presentar el seu últim CD “Com el vent”.
L’organització va propiciar un fantàstic espai i va disposar unes cadires per fruir més de les cançons que veritablement van agraïr.
Els tres components distensos i fent broma tota l’estona es van guanyar el públic.
Les veus encissadores del Cris (amb el seu menorquí) i del Juanjo Muñoz ( Gossos) i l’acompanyament tan especial del Toni Xuclà van posar la pell de gallina en alguns dels temes que van tocar.
El tastet va ser d’allò més interessant amb temes com: Mentrestant t’aniré estimant, I demà, Com el vent, Un parany, Mou-te lentament, una versió fantàstica de Dust in the Wind en català, Mira d’on ve es vent, una versió de Al Alba de Luís Eduardo Aute en català, Na Maria, Secrets, Si fos per jo, No em deixis mai i com a bisos dos molt potents: El missatger versionant Daniel Lanoir i finalment No hi ha ningú con tu.
A més van anunciar el seu proper concert a l’Auditori el dia 23 de maig com a festa-celebració d’ aniversari dels 10 anys del grup.
Allà estarem.


PRIMAVERA ACCIDENTAL: LA CANÇÓ DEL MES

KEANE
SPIRALLING




I'm waiting
For my moment to come
I'm waiting
For the movie to begin
I'm waiting
For a revelation
I'm waiting for someone
To count me in

Cos now
I only see my dreams
In everything I touch
Feel their cold hands on
Everything that I love
Cold like some
Magnificant skyline
Out of my reach
But always
In my eyeline now

We're tumbling down
We're spiralling
Tied up to the ground
We're spiralling

I fashioned you
From jewels and stone
I made you
In the image of myself
I gave you
Everything you wanted
So you would never know
Anything else

But everytime
I reach for you
You slip
Through my fingers
Into cold sunlight
Laughing at the things
That I had planned
The map of my world gets
Smaller as I sit here
Pulling at the loose
Threads now

We're tumbling down
We're spiralling
Tied up to the ground
We're spiralling
When we fall in love
We're just falling
In love with ourselves
We're spiralling

Did you wanna be a winner?
Did you wanna be an icon?
Did you wanna be famous?
Did you wanna be the president?
Did you wanna start a war?
Did you wanna have a family?
Did you wanna be in love?
Did you wanna be in love?

I never saw the light
I never saw the light
I waited up all night
But I never saw the light

When we fall in love
We're just falling
In love with ourselves
We're spiralling
We're tumbling down
We're spiralling
Tied up to the ground
We're spiralling

Ooo

CONVIDATS DE LUXE: SUSANNA OLIVER

Aquesta és una de les converses-entrevista que tenia més ganes de fer, no només per la vessant professional de la nostra convidada sino també pel seu taranna personal ple de valors.
Parlem amb la Susanna Oliver, amiga i delegada de la Fundació World Vision a Catalunya.
Potser aquesta xerrada només mostra una petita part de la seva tasca però m’ha sorprés agradablement i m’ha fet veure que encara tenim persones amb molta qualitat humana.

1) Una imatge impactant dels teus viatges de supervisió de projectes que t’haig quedat a la memòria?

Recordo especialment l’arribada a Bamako. Vaig pensar: Déu meu! Si això és la capital… com serà la resta! També m’impacta sempre que veig nanos de 5-6 anys carretejant germanets petits, o persones, normalment dones, portant llenya o altres grans pesos al cap. I encara recordo el primer cop que vaig entrar a una casa, a Hondures, on només hi havia una habitació: una taula amb una cadira atrotinada, un fogó de llenya que ho omplia tot de fum i dos llits individuals, un al costat de l’altre contra la paret, on dormien els pares i els dos fills.

2) Quina valoració personal fas de la teva tasca en aquests anys a World Vision?

La veritat és que és una feina en la que una sempre té la sensació de tenir molt més per aprendre que per aportar i més per agrair que perque li agraeixin.

3)Quin és l’objectiu que t’agradaria arribar un dia a complir?

Els qui treballem en cooperació sempre diem que som de les poques persones a qui ens agradaria quedar-nos sense feina (s’entèn, perquè ja no hi hagi subdesenvolupament). Però a nivell més concret i assolible, m’encantaria que arribés el dia en què des dels països amb qui treballem arribessin propostes de projectes de bona qualitat, que el que he anat corregint i explicant-los, de cara a donar-nos a conèixer als donants, anés donant el seu fruit. També m’agradaria aconseguir una donació tan gran com les que hem aconseguit per projectes d’emergència (al voltant de 300.000 €) però per projectes de desenvolupament.

4)Com anem de concienciació social al nostre país?

S’ha avançat, però encara queda mooooolt per fer. I falta especialment que la gent deixi de simplificar les causes de la pobresa i se n’adoni que en els països pobres hi ha molta gent amb bones capacitats, però que la majoria (treient els de les classes benestants, que en aquells països són molt minoritàries) no han tingut ni oportunitats ni recursos per desenvolupar-les.

5) Què opines de la política governamental global envers aquests problemes a l’Amèrica Llatina?

És difícil generalitzar, però penso que els polítics segueixen teoritzant massa i en canvi els costa molt posar en marxa mesures concretes; és per això que estem molt lluny d’aconseguir els Objectius del Mil·leni, per exemple. El que m’anima és que cada cop hi ha gent més capacitada en els països en desenvolupament i que ells sí estan trobant la manera de millorar la seva situació, bé per sí mateixos, bé aliant-se amb altres països que viuen situacions similars. Dos exemples ben clars serien Brazil, que s’ha proposat arribar per sí mateix a la pobresa zero l’any 2015, i de moment en dos anys ha aconseguit reduïr el nombre de pobres en… 14 milions de persones! (val, són dades del govern i potser no són tants, però vaja, ni que siguin 9 milions: DÉU N’HI DÓ!) I Malawi que ha aconseguit passar de ser un país amb alts nivells de desnutrició i depenent de les importacions d’aliments a ser un país que produeix tots els aliments que necessita.

6) Quins plans o projectes esteu ara portant a terme?

La nostra metodologia de treball és, principalment, amb projectes a llarg termini en diversos sectors (educació, salut, agricultura, infrastructures, formació professional i accés a crèdit…), treballant conjuntament amb les comunitats per tal de formar-les i que, en 10-15 anys, tinguin ja una base de desenvolupament, uns coneixements i una organització pròpia que els permetin ser autosostenibles. D’aquests en tenim ara mateix 2 a Guatemala, 2 a Bolívia, 1 a Zimbabwe, 2 a Mali, 1 a Ghana, 1 a Mongòlia i 1 a Filipines.
A banda d’això tenim els projectes a curt termini (1-2 anys). N’estem fent un de prevenció de l’ablació i dels casaments de nenes a Kenya, un de rehabilitació de nens/nenes i joves exsoldats a Uganda i un d’horts per a complementar l’alimentació escolar a Bolívia.

7) Quines són les mancances més greus en qué us trobeu?

La veritat és que quan vas a un projecte que fa poc que ha començat se’t cau l’ànima a terra, perque dius: I per on començo? Si les coses que fan falta són tan bàsiques com l’educació, la salut o l’aigua i els aliments? L’avantatge és que el nostre personal en terreny és gent del país, que entèn la situació millor que nosaltres i és capaç de començar per on s’ha de començar: fent entendre a la gent de la comunitat que no tenen perquè seguir vivint sempre així, que tenen capacitats, que poden fer coses per millorar el seu futur i el dels seus fills col·laborant els uns amb els altres. I quan tornes al cap d’un parell d’anys al·lucines de com la gent ha guanyat en esperances, en somnis de futur… i en millores palpables, encara que puguin semblar minces: si ha augmentat en 300 nens i nenes el nombre dels que van a escola: això és un gran avenç! Si ara hi ha 3 pous que abans no hi eren: també! D’acord, queden 1.700 nenes per escolaritzar i caldrien 30 pous, tot té un procés i els primers anys sembla que sigui molt lent, però és que es ve de tant avall! Després, quan ja portes 5 ó 6 anys, de sobte ve el salt qualitatiu i els avenços són molt més notables.


8) Com es desenvolupa una jornada de feina?

Doncs molt enganxada a internet, ja, ja, ja. No, de debó, per internet trobo la informació sobre les convocatòries de projectes per aconseguir fons, per e-mail és com bàsicament em comunico amb els companys dels diferents països per recollir la informació sobre els projectes que presentarem... També tinc reunions cara a cara amb els donants, és clar, i almenys 1 cop l’any una visita al terreny, que és la part més maca de la meva feina.

9) Com veus l’evolució d’aquests païssos en els propers anys? I com repercutirà en les escales socials més baixes?

Evidentment la crisi econòmica que estem vivint augmenta el perill de que ens tanquem a solucionar els nostres propis problemes i deixem més de banda els dels qui més pateixen. Però un dels efectes positius de la globalització és que ja no podem tancar ulls i orelles i fer veure que la pobresa de Bolívia, per posar un exemple, no té res a veure amb nosaltres: ens n’arriben imatges cada dia i tenim milers de bolivians inmigrants que ens ho fan recordar.
Una altra cosa que espero d’aquesta crisi és que ens faci adonar de la insostenibilitat del creixement que estàvem tenint, un creixement basat en consumir més i més coses cada cop menys necessàries, i també que ens ajudi a posar-nos una mica més en el lloc dels pobres.

10) Quin és el patró d’estudi que es té en compte per a realitzar una actuació/intervenció?

Depèn del tipus de projecte. En el cas d’una emergència hi ha les avaluacions de danys i anàlisis de necessitats. En el cas d’un projecte a llarg termini es fa un diagnòstic complet dels diferents sectors (educació , salut, aigua, agricultura, oportunitats de feina…), tant a nivell nacional i regional com a nivell local. En qualsevol cas, el més important és que sempre hi participen les comunitats i elles defineixen, especielment, els criteris per seleccionar els beneficiaris dels projectes i també què hi aporten elles.

11) T’havies imaginat fent aquesta tasca fa déu anys?

Justament fa 10 anys vaig fer la maleta per marxar a Hondures, en el que havia de ser una experiència d’un any i van acabar essent 3. La cooperació enganxa!

12) Quina valoració en treu respecte a la satisfacció de les persones a les que ajudeu?

La veritat és que quan viatges al terreny la gent sempre es desfà en elogis cap a tu i la teva feina, però a mi m’agrada “gratar” i veure què no s’està fent prou bé per poder-ho millorar!
Moltes gràcies per les teves paraules, que ens fan sentir encara molt més properes les realitats que ens envolten.

domingo, 15 de marzo de 2009

IMATGE DE LA SETMANA

Aquesta setmana perdem una altra botiga de tota la vida, quants de nosaltres hem crescut comprant primer discos, després cassettes i últimament CDs a Can Castelló.

RESPOSTA A L'ENIGMA DEL MES


Es tracta del carrer Petritxol a tocar de la Galeria Parés.
Nom corrupció de pedritxol donat pel fet que el carrer interrompia el pas dels carruatges, no dels vianants, mitjançant un pedrís o pedritxol a l'entrada. Segons altres fonts, nom d'una família catalana propietària de terrenys o cases del carrer. I segons algú altre, nom adulteració de portitxol, mot equivalent a portalet o pòrtic petit. El nom de "carrer del Pedrixol" és documentat ja l'any 1340 i també el 1352.
El 1840, el petit carrer de Petritxol quedava bastant perdut al centre de Barcelona, estava envoltat d’horts i fins a l’any 1465 moria en uns camps, any en el que es va obrir al que avui és Portaferrissa per facilita l’accés a l’església.
Només havia una vaqueria, un fuster, un sabater i una petita pensió de dolenta mort que es llogava per hores. Un paisatge urbà que no convidava particularment al passeig. Fins que va obrir una botiga d'estampes i marcs, amb materials per a artistes, i tot va canviar.
Al cap d'uns anys, en 1877, aquesta tendeta es convertia en la primera galeria d'art de tota Espanya: la Sala Parés. Avui, el carrer Petritxol olora a xocolata calenta, les seves ceràmiques atrapen la mirada dels transeünts i els aparadors concentren tot tipus d'obres d'art.
És un dels llocs més ca­racterístics i pintorescos de la ciutat i també molt estimat pels seus veïns, que han realçat la seva història en els mosaics populars que hi ha al llarg de tot el carrer, encara que aquests no parlen pas dels aspectes més sinistres de la seva història, com per exemple de la màscara de pedra qui hi havia en una de les seves façanes i que anunciava la presència d’un bordell, ni de que en una de les seves pensions infectes hi va viure el poeta romàntic Moratín, tal com relatà en una carta: “Vivo en una mala posada, e una callejuela llamada Petritxol, la cual posada, con asistencia, cama, luz y cena, me cuesta tres pesetas, y de aquí podrá usted inferir como demonios fritos; pero tiempo de economías”
Moltes de les seves cases foren construïdes durant els segles XVII i XVIII, encara que el caràcter dominant que té avui és de mitjan segle XIX.
Aquest carrer és un record entranyable que els barcelonins mantenen amb una adhesió sentimental als seus establiments de caire literari, artístic i lúdic amb les seves granges on serveixen esplèndids berenars.
Número 2. Auca del Sentor Esteva. A la Paret, quasi a la cantonada, podem veure els graciosos dibuixos de Ramón Casas sobre, la que és potser, l’auca més popular que mai s’ha fet, amb rodolins de Gabriel Alomar.
L'auca del senyor Esteve és una novel·la de Santiago Rusiñol publicada el 1907, de la que es fa una versió escènica. El 1917, la mateixa obra s'estrena com a comèdia.
L'obra de teatre, que agafa més matisos i té més rigor, supera la qualitat de la novel·la original. El senyor Esteve ha esdevingut amb el temps un dels tipus clàssics de la novel·la popular barcelonina.
Les ceràmiques modernistes de l’auca, s'hi poden veure reflectits tots els valors de la societat d'aquella època. En ella s'explica la vida del senyor Esteve, un home gris i pragmàtic, que heretà una botiga del seu avi: La Puntual. L'Esteve es topa aviat amb el seu fill, que no vol heretar el negoci, i prefereix l'ofici d'escultor. En aquesta auca surten molts trets biogràfics de Rusiñol, propis de la burgesia d'aquell temps, com per exemple quan l'Esteve es declara a la seva promesa Tomaseta, o la narració de la processó de Corpus.
Número 4. Llibreria Quera, una petita llibreria catalanista i especialitzada des del 1916 en temes d’excursionisme i muntanyisme.
Primer es va dir Escón, com la revista teatral que editava el seu propietari, en Josep Quera, que anys després es compraria una caseta a La Floresta i començaria a tenir afecció per la muntanya, va ser llavors quan les obres de teatre que omplien les seves prestatgeries es van a anar substituint per les de muntanya, escalada i viatges. El seu fill Josep va continuar amb la tradició del seu pare, i avui en dia és una llibreria de referència en aquest temes.
Duran la guerra van amagar un capellà a la rebotiga i sense voler es convertir la botiga en un centre clandestí de noces, bateigs i comunions del barri,
Sra. Roser devia ser molt bona cuinera, ja que es comentava el que cuinava la pel bon olor que se sentia a la botiga mentre ella despatxava.
Número 4. Una placa ens recorda que aquí hi va viure del popular dramaturg del segle XIX Àngel Guimerà, 1847-1924.
Número 3 i 5. La Sala Parés. A finals del segle XIX el marxant de pintures i objec­tes d'art Parés hi tenia el seu establiment al núm 3. Aquesta casa fou comprada pel cèlebre jurisconsult i degà que fou del Col·legi d'Advocats de Barcelona, Maurici Serrahima i Pala, que féu construir la casa corresponent al número 5 per habitar-hi i a la planta baixa hi preparà una gran sala d'exposicions. Aquest fou l'origen de la Sala Parés, degana de totes les sales d'exposicions de Barcelona.
Quedà instal·lada l'any 1884, amb una estructura de ferro decorat i vidre, d'acord amb el gust de l'època. Més tard la galeria fou adquirida pels fills del poeta Maragall. El moment més influent d'aquesta sala dins l'art català fou el de les grans exposicions que hi celebraren els pintors Russinyol, Casas, Clarassó, Nonell, Mir i Picasso en els seus començaments. Avui és el centre de la pintura conservadora.
Una placa propera representa a un ancià Rusiñol amb el rètol: Hi passa en fantàstic vol la barba d'en Rusiñol.
El director de la Sala, Joan Anton Maragall, explica que eren molts els barcelonins que acudien a la Parés només per a veure i parlar amb Rusiñol, un mediàtic de l'època, famós per les festes modernistes que muntava a Sitges i les seves performances vàries.
Número 11. Hi nasqué, visqué i morí en Francesc Salvà i Campillo, tal com diu la làpida, un eminent home de ciència.
Una altra làpida també ens recorda que a la casa Comellas hi treballar Montserrat Caballé, quan tenia només 17 anys
Número 12. On s’estreny. S’hi por veure, sota un parell de ceràmiques populars, una marquesina amb un exemplar de l’auca del Nou Petritxol.

RELATOS POR ENTREGAS (IV): CIENTO DOCE DÍAS

El médico volvió a las tres horas y su cara me trasnporto de nuevo a la habitació, al sonido de los aparatos y al olor de aquel hospital, aquel olor que impregnaba mi cuerpo meticulosamente.

― Buenas tardes señora Zinnerman. El diagnóstico es peor de lo que nos esperabamos y no la quiero engañar. Podria haber una pequeña metastasi en el pulmó, aunque sólo se podría ver su importancia in situ, en una operació. Le podriamos reservar quirofáno para mañana por la mañana. Sienteo hablarle tan francamente pero ahora no se puede ir usted así a su país.

La notícia me dejo totalmente descolocada, se habían cumplido todas mis predicciones intuitivas más pesimistas y no quería darme cuenta, no quería entenderlo lo que aquel médico me estaba explicando. Ya no tenía otra solución que qudar-me aquí.

― De acuerdo, de acuerdo, no me explique nada más. Para mañana― mis palabras no fueron demasiado correctas, le estaba devolviendo sin razón mi rabía, mi desesperación, me sentía fatal, me acababan de hundir. Las notícias malas nunca llegan solas. Una metastasis, ¿que quería decir eso? Mi cuerpo estaba irreparablemente cobijando a un destructor en potencia de mi organismo, mis organos empezaban a ser víctimas de ese cáncer y todo fallaría en poco tiempo. No tenía ya esperanzarme con una posible curación.¿ Cuánto tiempo me queda?, ¿Por qué yo?.

El médico inició su marcha de la habitación sin decir nada más. De mi boca salió un:

― Perdone doctor, muchas gracias por todo.

Desde aquel momento intenté concentrarme en olvidar el día siguiente. Me pusé a repasar mentalmente la documentación que Enrique me había preparado para el congreso, como si al día siguiente me tuviera que presentar allí, tenía que buscar una escapatoria, tenia que refugiarme en algo que me hiciera no pensar en todo aquello y el trabajo, la ilusión con que había viajado a Barcelona me proporcionaron una excusa perfecta para cubrir con una capa de inconsciencia lo que me comía por dentro.
El teléfono móbil que descansaba también sobre la mesita me sobresaltó con su sonido. Era Roberto:

― Hola ¿Cómo estás?. ¿Hay novedades?
― Lo siento Roberto, pero en estos momentos no me apetece mucho hablar. Estoy atrapada aquí, no puedo volver a Montevideo. Mañana me operan de urgéncia. Estoy aterrorizada, esta situación me ha superado― ya no me quedaban fuerzas para seguir hablando sin echarme a llorar.
― Pero Alexandra― un silencio en el otro lado del auricular ― me hubiera gustado tanto estar allí a tu lado, contigo, lo siento, tienes que ser fuerte. Los dos sabemos que tú eres muy fuerte. Cómo has sabido superar todas esas cosas desagradables que nos han pasado juntos, siempre has demostrado tú carácter optimista i ahora no es el momento de perderlo. Ya sabes que estoy a tu lado, que todavía te quiero.

Una connexión empática recorrió la distáncias entre los dos aparatos a miles de kilometros de distancia.
Roberto volvió a hablar:
―Mira Alexandra, he localizado a Nora y le he dado tus datos y tu teléfono. Me ha comentado que no hay ningún problema, que te puedes instalar en su casa si quieres, todo el tiempo que necesites. Si puede hoy por la tarde te vendrá a ver. No te preocupes ahora por nada. Tienes que pensar que todo irá bien. Cuidate. Adiós― no entendía las molestias que se tomaba Nora conmigo, no nos conocíamos y yo estaba casada con su exnovio, pero aquel no era el momento de buscar respuestas.
Ya era tarde, la enfermera había traido una cena ligera y me había dado unos comprimidos para el dolor.
Alguien picó a la puerta.
Una mujer con un vestido veraniego de tirantes entró. Su piel bronceada y su melena rizada, venian emmarcadas por unas facciones casi perfectas aunque quedaba claro que había dejado atrás su juventud.
Fue una sorpresa ver aparecer a aquella mujer y oirla hablar como si nos conocieramos de toda la vida.

miércoles, 11 de marzo de 2009

RECOMANACIONS DE LUXE


ALBERT VIDAL a la Sala Parés
Expone por cuarta vez en la Sala Parés, presentando un conjunto de obras que tienen como tema común las visiones de diferentes ciudades del mundo que él ha conocido y que capta en momentos mágicos de luz y desde perspectivas sorprendentes.Para Albert Vidal las ciudades adquieren en cierta manera símbolos de ideas o de estados de ánimo que quedan bien reflejados en las obras y subrayados en sus títulos: 'Fallen Angels', 'Laberint', 'Summertime', 'Sole, Pizza, Amore', 'Exit Light', 'Vila', 'Babylon', o 'Crisis, ¿what crisis?'.


JOAQUIM MIR AL CAIXAFORUM
L'exposició presenta l'obra de Mir des dels seus orígens, quan formava part -amb Nonell, Vallmitjana, Canals i Pitxot- de l'anomenada Colla del Safrà fins a l'última època, a partir de 1921, quan s'instal·la a viure a Vilanova i la Geltrú. Entre aquestes dues etapes es podran veure les seves campanyes pictòriques a Andorra, a començaments dels anys trenta, així com també les obres pintades al Camp de Tarragona -Reus, Maspujols i l'Aleixar- que han estat objecte de monografies i exposicions. La mostra dedica una atenció especial a les obres que va pintar a Mallorca, al voltant de les quals s'ha creat un mite: l'artista que es fon amb la natura, s'aboca als penya-segats i acaba enfollit en un deliri de llum i color.

SLUMDOG MILLIONAIRE


Retrobar-me un altre cop amb aquest país ha estat un plaer, sobretot recuperar els paisatges de viatges en tren i el Taj Mahal . Descobrir una bona història basada en una novela un altre esdeveniment important.
Un dels directors de culte actual s'atreveix a rodar a la India i a crear una pel.lícula de menció especial. Un concurs televisiu i una vida plena de catastrofes personals,però un personatge guanyador en tots els camps.
Com guanyadors han estat els nens que participen a la pel.lícula que seran escolaritzats.
No podia faltar tampoc el toc Bollywood.
Posar de manifest que en aquell país també pateixen d'una manera poc sùbtil i directa ens apropa una mica més a la seva realitat.
Un, dos, tres... acció.

lunes, 9 de marzo de 2009

ROBERTO JUARROZ

El viernes pasado descubrí a otro gran poeta: Roberto Juarroz.
Verdaderamente ha trastocado mis neuronas.
Adjunto dos joyas de su "Poesía Vertical":

No hay tiempo.
Ya no hay tiempo.
Pero, ¿alguna vez hubo tiempo?
La ilusión de la vida por delante,
se conjuga con el verbo de la vida por detrás.
Y todo transcurrir no es más que un punto,
quizá un punto extensible o el revés de ese punto,
porque el tiempo es puntual.
Un punto que a veces se desliza levemente,
como una gota de asombro de la luz
o un inesperado corpúsculo de sombra,
tan sólo para justificar algo parecido a un nivel
en el barómetro casi fijo
que mide la presión imposible de la vida.
O tal vez simplementela presión diagonal de lo imposible.


Hay que caer y no se puede elegir dónde.
Pero hay cierta forma del viento en los cabellos,
cierta pausa del golpe,
cierta esquina del brazo
que podemos torcer mientras caemos.
Es tan sólo el extremo de un signo,
la punta sin pensar de un pensamiento.
Pero basta para evitar el fondo avaro de unas manos
y la miseria azul de un Dios desierto.
Se trata de doblar algo más que una coma
en un texto que no podemos corregir.

"Poesía de una abrasada transparencia" —en palabras de Vicente Aleixandre—, la obra de Roberto Juarroz ha sido así descrita por Octavio Paz: "Cada poema de Roberto Juarroz es una sorprendente cristalización verbal: el lenguaje reducido a una gota de luz. Un gran poeta de instantes absolutos". Más tarde, al conocer el primer volumen de la Poesía vertical 1958-1982 (Emecé, Buenos Aires, 1993), Paz añadió: "Sorpresa y confirmación: no, no me equivoqué, no nos equivocamos los pocos que, en esos años, nos dimos cuenta de que oíamos una voz única en la poesía del siglo XX. Más que oír la voz, la vimos. Y vimos una claridad".

viernes, 6 de marzo de 2009

ENIGMA DEL MES


Una imatge d'un racó amb història de la ciutat de Barcelona.

Algú sabria reconèixer a on es troba?

La resposta d'aquí en vuit.