CONVIDATS DE LUXE: SUSANNA OLIVER

Aquesta és una de les converses-entrevista que tenia més ganes de fer, no només per la vessant professional de la nostra convidada sino també pel seu taranna personal ple de valors.
Parlem amb la Susanna Oliver, amiga i delegada de la Fundació World Vision a Catalunya.
Potser aquesta xerrada només mostra una petita part de la seva tasca però m’ha sorprés agradablement i m’ha fet veure que encara tenim persones amb molta qualitat humana.

1) Una imatge impactant dels teus viatges de supervisió de projectes que t’haig quedat a la memòria?

Recordo especialment l’arribada a Bamako. Vaig pensar: Déu meu! Si això és la capital… com serà la resta! També m’impacta sempre que veig nanos de 5-6 anys carretejant germanets petits, o persones, normalment dones, portant llenya o altres grans pesos al cap. I encara recordo el primer cop que vaig entrar a una casa, a Hondures, on només hi havia una habitació: una taula amb una cadira atrotinada, un fogó de llenya que ho omplia tot de fum i dos llits individuals, un al costat de l’altre contra la paret, on dormien els pares i els dos fills.

2) Quina valoració personal fas de la teva tasca en aquests anys a World Vision?

La veritat és que és una feina en la que una sempre té la sensació de tenir molt més per aprendre que per aportar i més per agrair que perque li agraeixin.

3)Quin és l’objectiu que t’agradaria arribar un dia a complir?

Els qui treballem en cooperació sempre diem que som de les poques persones a qui ens agradaria quedar-nos sense feina (s’entèn, perquè ja no hi hagi subdesenvolupament). Però a nivell més concret i assolible, m’encantaria que arribés el dia en què des dels països amb qui treballem arribessin propostes de projectes de bona qualitat, que el que he anat corregint i explicant-los, de cara a donar-nos a conèixer als donants, anés donant el seu fruit. També m’agradaria aconseguir una donació tan gran com les que hem aconseguit per projectes d’emergència (al voltant de 300.000 €) però per projectes de desenvolupament.

4)Com anem de concienciació social al nostre país?

S’ha avançat, però encara queda mooooolt per fer. I falta especialment que la gent deixi de simplificar les causes de la pobresa i se n’adoni que en els països pobres hi ha molta gent amb bones capacitats, però que la majoria (treient els de les classes benestants, que en aquells països són molt minoritàries) no han tingut ni oportunitats ni recursos per desenvolupar-les.

5) Què opines de la política governamental global envers aquests problemes a l’Amèrica Llatina?

És difícil generalitzar, però penso que els polítics segueixen teoritzant massa i en canvi els costa molt posar en marxa mesures concretes; és per això que estem molt lluny d’aconseguir els Objectius del Mil·leni, per exemple. El que m’anima és que cada cop hi ha gent més capacitada en els països en desenvolupament i que ells sí estan trobant la manera de millorar la seva situació, bé per sí mateixos, bé aliant-se amb altres països que viuen situacions similars. Dos exemples ben clars serien Brazil, que s’ha proposat arribar per sí mateix a la pobresa zero l’any 2015, i de moment en dos anys ha aconseguit reduïr el nombre de pobres en… 14 milions de persones! (val, són dades del govern i potser no són tants, però vaja, ni que siguin 9 milions: DÉU N’HI DÓ!) I Malawi que ha aconseguit passar de ser un país amb alts nivells de desnutrició i depenent de les importacions d’aliments a ser un país que produeix tots els aliments que necessita.

6) Quins plans o projectes esteu ara portant a terme?

La nostra metodologia de treball és, principalment, amb projectes a llarg termini en diversos sectors (educació, salut, agricultura, infrastructures, formació professional i accés a crèdit…), treballant conjuntament amb les comunitats per tal de formar-les i que, en 10-15 anys, tinguin ja una base de desenvolupament, uns coneixements i una organització pròpia que els permetin ser autosostenibles. D’aquests en tenim ara mateix 2 a Guatemala, 2 a Bolívia, 1 a Zimbabwe, 2 a Mali, 1 a Ghana, 1 a Mongòlia i 1 a Filipines.
A banda d’això tenim els projectes a curt termini (1-2 anys). N’estem fent un de prevenció de l’ablació i dels casaments de nenes a Kenya, un de rehabilitació de nens/nenes i joves exsoldats a Uganda i un d’horts per a complementar l’alimentació escolar a Bolívia.

7) Quines són les mancances més greus en qué us trobeu?

La veritat és que quan vas a un projecte que fa poc que ha començat se’t cau l’ànima a terra, perque dius: I per on començo? Si les coses que fan falta són tan bàsiques com l’educació, la salut o l’aigua i els aliments? L’avantatge és que el nostre personal en terreny és gent del país, que entèn la situació millor que nosaltres i és capaç de començar per on s’ha de començar: fent entendre a la gent de la comunitat que no tenen perquè seguir vivint sempre així, que tenen capacitats, que poden fer coses per millorar el seu futur i el dels seus fills col·laborant els uns amb els altres. I quan tornes al cap d’un parell d’anys al·lucines de com la gent ha guanyat en esperances, en somnis de futur… i en millores palpables, encara que puguin semblar minces: si ha augmentat en 300 nens i nenes el nombre dels que van a escola: això és un gran avenç! Si ara hi ha 3 pous que abans no hi eren: també! D’acord, queden 1.700 nenes per escolaritzar i caldrien 30 pous, tot té un procés i els primers anys sembla que sigui molt lent, però és que es ve de tant avall! Després, quan ja portes 5 ó 6 anys, de sobte ve el salt qualitatiu i els avenços són molt més notables.


8) Com es desenvolupa una jornada de feina?

Doncs molt enganxada a internet, ja, ja, ja. No, de debó, per internet trobo la informació sobre les convocatòries de projectes per aconseguir fons, per e-mail és com bàsicament em comunico amb els companys dels diferents països per recollir la informació sobre els projectes que presentarem... També tinc reunions cara a cara amb els donants, és clar, i almenys 1 cop l’any una visita al terreny, que és la part més maca de la meva feina.

9) Com veus l’evolució d’aquests païssos en els propers anys? I com repercutirà en les escales socials més baixes?

Evidentment la crisi econòmica que estem vivint augmenta el perill de que ens tanquem a solucionar els nostres propis problemes i deixem més de banda els dels qui més pateixen. Però un dels efectes positius de la globalització és que ja no podem tancar ulls i orelles i fer veure que la pobresa de Bolívia, per posar un exemple, no té res a veure amb nosaltres: ens n’arriben imatges cada dia i tenim milers de bolivians inmigrants que ens ho fan recordar.
Una altra cosa que espero d’aquesta crisi és que ens faci adonar de la insostenibilitat del creixement que estàvem tenint, un creixement basat en consumir més i més coses cada cop menys necessàries, i també que ens ajudi a posar-nos una mica més en el lloc dels pobres.

10) Quin és el patró d’estudi que es té en compte per a realitzar una actuació/intervenció?

Depèn del tipus de projecte. En el cas d’una emergència hi ha les avaluacions de danys i anàlisis de necessitats. En el cas d’un projecte a llarg termini es fa un diagnòstic complet dels diferents sectors (educació , salut, aigua, agricultura, oportunitats de feina…), tant a nivell nacional i regional com a nivell local. En qualsevol cas, el més important és que sempre hi participen les comunitats i elles defineixen, especielment, els criteris per seleccionar els beneficiaris dels projectes i també què hi aporten elles.

11) T’havies imaginat fent aquesta tasca fa déu anys?

Justament fa 10 anys vaig fer la maleta per marxar a Hondures, en el que havia de ser una experiència d’un any i van acabar essent 3. La cooperació enganxa!

12) Quina valoració en treu respecte a la satisfacció de les persones a les que ajudeu?

La veritat és que quan viatges al terreny la gent sempre es desfà en elogis cap a tu i la teva feina, però a mi m’agrada “gratar” i veure què no s’està fent prou bé per poder-ho millorar!

Moltes gràcies per les teves paraules, que ens fan sentir encara molt més properes les realitats que ens envolten.

www.worldvision.es