TRAICIÓ

Teatre Lliure
28/03/09

L’aparent senzillesa de Traïció s’explica per un argument amb Jerry (Garrido), un editor, la seva dona Emma (N’Dongo), galerista, i l’amant, Robert (Orella), agent literari. A partir de la infidelitat conjugal se succeeixen una altra sèrie de traïcions –de l’amistat, en el matrimoni, de les idees–, que perfilen una crua radiografia d’aquesta gent tan il·lustrada.La història no es presenta de forma lineal sinó en salts en el temps durant les nou escenes. Si en l’original de Pinter l’obra comença el 1977 (un any abans de la seva publicació) i retrocedeix fins al 1968, Alfaro ha actualitzat aquest període de temps del 2007 al 1998. «També està situada en un context barceloní per fugir del localisme londinenc, en un intent de restar-li importància», explica el director. Perquè aquí el realment important són les paraules i els silencis, grans eixos del teatre de Pinter, cosa que l’ha portat també a una proposta minimalista en el terreny escenogràfic. Alfaro accentua aquesta intenció amb la disposició del públic a tres bandes i un escenari central. Vol que l’espectador se senti com un voyeur en un peep show. «La seva mirada és perversa perquè disposa de tota la informació», comenta. L’obra s’obre amb la trobada dels amants dos anys després de la seva ruptura. És la metxa que encén la traca.

Una manera molt bona per reflexionar sobre les relacions de parella, les relacions amb els amics, les relacions amb la vida, saber comprendre el que volen dir les paraules més enllà del seu significat literal.

Una gran interpretació i una banda sonora amb un tema deU2 entre d'altres.