CONVIDATS DE LUXE: ERNESTO FRATTAROLA

Un gustazo este "Convidats de Luxe", compartir un rato, hablar con este fantástico poeta sobre su pasión. Le encontré super ilusionado y motivado con su nuevo proyecto, buscando y trabajando, expresando todo lo que corre por su mente, por sus hojas, por sus versos y transmitiendo unas vibraciones positivas que casi, casi me hacen coger a mi también papel y lápiz y ponerme a escribir.
Ha crecido mucho desde que le conocí, se ha atrevido a investigar, a tomar contacto con otros poetas, con otros textos.
Nos ha tocado la fibra sensible en sus recitales y esperamos ese libro editado que lo presente como un buen exponente poético del siglo XXI, y sólo es cuestión de tiempo.

Nos explica aquí su relación con la poesía. Una buena manera de conocerla un poco más:

1.¿Cómo entraste en la literatura?
- No me es posible definir un momento concreto. Desde niño siempre me ha gustado mucho leer; devoraba los libros que había en las estanterías de casa. Y desde las primeras redacciones en la escuela, siempre he sentido la atracción de escribir.

2. ¿Qué significa para ti la poesía?
- Dice Luis García Montero que la poesía es una forma de conocimiento, y estoy de acuerdo. Uno escribe, en el fondo, para averiguar quién es y qué significa todo esto. La gran paradoja de esta búsqueda permanente de sentido es que, frecuentemente, las respuestas requeridas no aparecen, pero uno va descubriendo que la poesía misma da sentido a la búsqueda. La poesía, a mi entender, es medio y fin al mismo tiempo.

3. ¿Qué autores han marcado tu evolución y hasta tu propia vida?


- Casi todos hemos empezado con Bécquer, y yo no soy una excepción. Pero el primer poeta que me hizo pensar “yo quiero dedicarme a esto” fue Blas de Otero. La lectura de “Ancia”, a los 19 años, me marcó y aún me marca profundamente. Con los años, lógicamente, he ido leyendo y admirando a muchos otros poetas (Salinas, Aleixandre, Vallejo, Hierro, Gil de Biedma, Goytisolo, Sabines, Caballero Bonald, Gelman, entre otros muchos). Otro punto de inflexión se produce con la lectura de la obra de Ángel González, un gigante poético. Y entre los poetas de mi generación, en el sentido más amplio, destacaría a Manuel Vilas, José Luis Piquero, Luis Muñoz o Erika Martínez.

4. ¿Cómo trabajas para concretar un poema? ¿Cuál es tu proceso escritural?


- No tengo un procedimiento muy definido. Mis poemas se construyen bastante a salto de mata, y al ritmo que cada uno de ellos –y no yo- marca. Generalmente a partir de dos o tres versos que “vienen”, no sé muy bien de dónde, se va desarrollando el poema. No sé la razón, pero se me da mucho mejor escribir de noche.

5. ¿Cómo ves la poesía actual?


- En estos momentos hay mucha gente, de todas las edades, escribiendo magníficos versos. A veces, incluso parece que hay más escritores de poesía que lectores de poesía… No es un tema que me preocupe, así, en general. Cada día descubro poetas nuevos y buenos. No conozco “la industria”, desgraciadamente diría yo, aunque imagino que debe estar atravesando por problemas serios. De todas maneras, nunca nos van a faltar grandes poetas.

6. ¿Cómo te dirigirías a alguien que ha decidido ser poeta?


- Si ha decidido ser poeta, probablemente ya lo es. Estaría contento por esa persona, porque la poesía da mucho más de lo que quita –y a veces quita mucho.

7. ¿Cuáles son los cinco libros que recomendarías? ¿Qué libro nunca has podido acabar de leer?


- ¿Cinco? Yo recomendaría cinco mil, o cinco millones de libros. De hecho, una de mis frustraciones recurrentes es pensar en la gran cantidad de libros maravillosos que se han escrito y que nunca leeré. Lo que recomiendo es leer todo lo que se pueda, tanto si se quiere escribir como si no. Me cuesta mucho aislar cinco libros de entre todo lo que he leído, porque además aquí entran cuestiones como los gustos de cada persona y los estados de ánimo de cada momento. Eso sí, si algún día consigo publicar, recomendaré vivamente mi poemario…

No he podido acabar con Fausto, de Goethe. Pero prometo hacerlo pronto.

8. ¿Qué utilidad le encuentras al instinto?


-  El instinto es imprescindible para escribir. Pero hay que tener cuidado con él, porque es también un gran traidor y un gran mentiroso. Conozco alguna persona que cree que la poesía consiste sólo en “vomitar” alguna emoción desde las entrañas, tal como salga o como la intuición –el instinto- dé a entender. Y no. Eso puede ser un principio. Pero luego, el poema necesita trabajo para merecer tal nombre.

9. ¿Qué tipo de ética nace entre el lector y el escritor?


- En “La maleta de mi padre” (recomiendo este libro, por cierto), Orhan Pamuk dice que toda la literatura se basa en esa creencia casi infantil de que todas las personas nos parecemos. Y no puedo estar más de acuerdo. Como escritor, dejo que otros lean mis poemas con la esperanza de que me entiendan, porque son como yo. Como lector, me siento afectivamente muy unido a ese poeta que me ha contado sus cosas, que son iguales que las mías.

10. ¿Cómo describirías tu propia poesía?

- Ah, no, por ahí no paso. Ni idea, de verdad. Eso, quien me lea. Me ha ocurrido en varias ocasiones que alguien me señala ciertos temas, o imágenes, o palabras recurrentes en mis poemas. Y sólo entonces me he dado cuenta, porque no ha ocurrido de manera consciente. Yo escribo, pero no sé definir ni describir mi poesía. Sólo se me ocurre decir que es, efectivamente, mi propia poesía. A quien quiera describirla, estaré encantado de escucharle. Y de aprender sobre mí.

11. ¿Cuál es tu compromiso con la palabra?

-  ¡Es que estamos hechos de palabra! La palabra es parte de lo que somos. Hasta la Biblia lo dice: “Al principio era el Verbo”. Somos palabra, eso es lo que distingue a las personas de los animales. Y lo maravilloso de la literatura es que en ella, las palabras, además de ser el vehículo de comunicación que todos conocemos, son la materia prima de este arte, como la piedra para el escultor o el óleo para el pintor. Y el escritor modela las palabras, les da otra forma, otro significado, otro sentido. De esa manera, también lo dice Pamuk, quien escribe forja con palabras un nuevo mundo. No se me ocurre oficio más apasionante.

Gracias.
- Gracias a ti.

Os animo a pasaros por:
http://www.ojalancia.blogspot.com/
y descubrir su mundo.

WATSU: JOAN CABRERA

No, no encara em queda molt per les vacances em trobo en temps llarg de descompte. Temps de replantejaments, de buscar noves coses interessants, d'afegir una mica més d'inquietuds a aquest blog que ha estat aturat durant 3 mesos.
Però avui he volgut afegir una nova entrada, un nou post per què l'ocasió ho mereixia i més quan es veuen recompesats els esforços d'aquells aventurers, d'aquells treballadors ferms i imparables del benestar personal que un dia trobes en el camí de l'existència.
Un dia en què aquest homeless, semi-peix de secà es va apropar al poliesportiu Sagrada Familia, es va ficar dintre d'una piscina i va trobar-se amb la primera persona (un monitor anònim) que la va animar a fer un curset de piscina no fa gaires anys.
I aquesta persona, ara ja un amic, en Joan Cabrera, apart de demostrar que la seva tasca professional és valuosa en el dia a dia, ens ha ensenyat a estimar l'aigua no només com a mitja d'esbarjo sino com a teràpia de retrobament amb un mateix.
Ara arriba la recompensa, i veiem com el seu savoir fer dintre del món de les terapeùtiques aquàtiques (Watsu) li ha reportat un esdeveniment, una entrevista a on ens fa més propera la seva manera de veure i viure aquesta saludable aigua.

Moltes felicitats Joan.
Podeu llegir l'entrevista completa a:

http://joomla.bienestarnatural.net/index.php?option=com_advertising&view=advertising&Itemid=63

CONVIDATS DE LUXE: SUSANNA OLIVER

Aquesta és una de les converses-entrevista que tenia més ganes de fer, no només per la vessant professional de la nostra convidada sino també pel seu taranna personal ple de valors.
Parlem amb la Susanna Oliver, amiga i delegada de la Fundació World Vision a Catalunya.
Potser aquesta xerrada només mostra una petita part de la seva tasca però m’ha sorprés agradablement i m’ha fet veure que encara tenim persones amb molta qualitat humana.

1) Una imatge impactant dels teus viatges de supervisió de projectes que t’haig quedat a la memòria?

Recordo especialment l’arribada a Bamako. Vaig pensar: Déu meu! Si això és la capital… com serà la resta! També m’impacta sempre que veig nanos de 5-6 anys carretejant germanets petits, o persones, normalment dones, portant llenya o altres grans pesos al cap. I encara recordo el primer cop que vaig entrar a una casa, a Hondures, on només hi havia una habitació: una taula amb una cadira atrotinada, un fogó de llenya que ho omplia tot de fum i dos llits individuals, un al costat de l’altre contra la paret, on dormien els pares i els dos fills.

2) Quina valoració personal fas de la teva tasca en aquests anys a World Vision?

La veritat és que és una feina en la que una sempre té la sensació de tenir molt més per aprendre que per aportar i més per agrair que perque li agraeixin.

3)Quin és l’objectiu que t’agradaria arribar un dia a complir?

Els qui treballem en cooperació sempre diem que som de les poques persones a qui ens agradaria quedar-nos sense feina (s’entèn, perquè ja no hi hagi subdesenvolupament). Però a nivell més concret i assolible, m’encantaria que arribés el dia en què des dels països amb qui treballem arribessin propostes de projectes de bona qualitat, que el que he anat corregint i explicant-los, de cara a donar-nos a conèixer als donants, anés donant el seu fruit. També m’agradaria aconseguir una donació tan gran com les que hem aconseguit per projectes d’emergència (al voltant de 300.000 €) però per projectes de desenvolupament.

4)Com anem de concienciació social al nostre país?

S’ha avançat, però encara queda mooooolt per fer. I falta especialment que la gent deixi de simplificar les causes de la pobresa i se n’adoni que en els països pobres hi ha molta gent amb bones capacitats, però que la majoria (treient els de les classes benestants, que en aquells països són molt minoritàries) no han tingut ni oportunitats ni recursos per desenvolupar-les.

5) Què opines de la política governamental global envers aquests problemes a l’Amèrica Llatina?

És difícil generalitzar, però penso que els polítics segueixen teoritzant massa i en canvi els costa molt posar en marxa mesures concretes; és per això que estem molt lluny d’aconseguir els Objectius del Mil·leni, per exemple. El que m’anima és que cada cop hi ha gent més capacitada en els països en desenvolupament i que ells sí estan trobant la manera de millorar la seva situació, bé per sí mateixos, bé aliant-se amb altres països que viuen situacions similars. Dos exemples ben clars serien Brazil, que s’ha proposat arribar per sí mateix a la pobresa zero l’any 2015, i de moment en dos anys ha aconseguit reduïr el nombre de pobres en… 14 milions de persones! (val, són dades del govern i potser no són tants, però vaja, ni que siguin 9 milions: DÉU N’HI DÓ!) I Malawi que ha aconseguit passar de ser un país amb alts nivells de desnutrició i depenent de les importacions d’aliments a ser un país que produeix tots els aliments que necessita.

6) Quins plans o projectes esteu ara portant a terme?

La nostra metodologia de treball és, principalment, amb projectes a llarg termini en diversos sectors (educació, salut, agricultura, infrastructures, formació professional i accés a crèdit…), treballant conjuntament amb les comunitats per tal de formar-les i que, en 10-15 anys, tinguin ja una base de desenvolupament, uns coneixements i una organització pròpia que els permetin ser autosostenibles. D’aquests en tenim ara mateix 2 a Guatemala, 2 a Bolívia, 1 a Zimbabwe, 2 a Mali, 1 a Ghana, 1 a Mongòlia i 1 a Filipines.
A banda d’això tenim els projectes a curt termini (1-2 anys). N’estem fent un de prevenció de l’ablació i dels casaments de nenes a Kenya, un de rehabilitació de nens/nenes i joves exsoldats a Uganda i un d’horts per a complementar l’alimentació escolar a Bolívia.

7) Quines són les mancances més greus en qué us trobeu?

La veritat és que quan vas a un projecte que fa poc que ha començat se’t cau l’ànima a terra, perque dius: I per on començo? Si les coses que fan falta són tan bàsiques com l’educació, la salut o l’aigua i els aliments? L’avantatge és que el nostre personal en terreny és gent del país, que entèn la situació millor que nosaltres i és capaç de començar per on s’ha de començar: fent entendre a la gent de la comunitat que no tenen perquè seguir vivint sempre així, que tenen capacitats, que poden fer coses per millorar el seu futur i el dels seus fills col·laborant els uns amb els altres. I quan tornes al cap d’un parell d’anys al·lucines de com la gent ha guanyat en esperances, en somnis de futur… i en millores palpables, encara que puguin semblar minces: si ha augmentat en 300 nens i nenes el nombre dels que van a escola: això és un gran avenç! Si ara hi ha 3 pous que abans no hi eren: també! D’acord, queden 1.700 nenes per escolaritzar i caldrien 30 pous, tot té un procés i els primers anys sembla que sigui molt lent, però és que es ve de tant avall! Després, quan ja portes 5 ó 6 anys, de sobte ve el salt qualitatiu i els avenços són molt més notables.


8) Com es desenvolupa una jornada de feina?

Doncs molt enganxada a internet, ja, ja, ja. No, de debó, per internet trobo la informació sobre les convocatòries de projectes per aconseguir fons, per e-mail és com bàsicament em comunico amb els companys dels diferents països per recollir la informació sobre els projectes que presentarem... També tinc reunions cara a cara amb els donants, és clar, i almenys 1 cop l’any una visita al terreny, que és la part més maca de la meva feina.

9) Com veus l’evolució d’aquests païssos en els propers anys? I com repercutirà en les escales socials més baixes?

Evidentment la crisi econòmica que estem vivint augmenta el perill de que ens tanquem a solucionar els nostres propis problemes i deixem més de banda els dels qui més pateixen. Però un dels efectes positius de la globalització és que ja no podem tancar ulls i orelles i fer veure que la pobresa de Bolívia, per posar un exemple, no té res a veure amb nosaltres: ens n’arriben imatges cada dia i tenim milers de bolivians inmigrants que ens ho fan recordar.
Una altra cosa que espero d’aquesta crisi és que ens faci adonar de la insostenibilitat del creixement que estàvem tenint, un creixement basat en consumir més i més coses cada cop menys necessàries, i també que ens ajudi a posar-nos una mica més en el lloc dels pobres.

10) Quin és el patró d’estudi que es té en compte per a realitzar una actuació/intervenció?

Depèn del tipus de projecte. En el cas d’una emergència hi ha les avaluacions de danys i anàlisis de necessitats. En el cas d’un projecte a llarg termini es fa un diagnòstic complet dels diferents sectors (educació , salut, aigua, agricultura, oportunitats de feina…), tant a nivell nacional i regional com a nivell local. En qualsevol cas, el més important és que sempre hi participen les comunitats i elles defineixen, especielment, els criteris per seleccionar els beneficiaris dels projectes i també què hi aporten elles.

11) T’havies imaginat fent aquesta tasca fa déu anys?

Justament fa 10 anys vaig fer la maleta per marxar a Hondures, en el que havia de ser una experiència d’un any i van acabar essent 3. La cooperació enganxa!

12) Quina valoració en treu respecte a la satisfacció de les persones a les que ajudeu?

La veritat és que quan viatges al terreny la gent sempre es desfà en elogis cap a tu i la teva feina, però a mi m’agrada “gratar” i veure què no s’està fent prou bé per poder-ho millorar!

Moltes gràcies per les teves paraules, que ens fan sentir encara molt més properes les realitats que ens envolten.

www.worldvision.es