miércoles, 29 de abril de 2009

CESC GELABERT AL LLIURE

25 d'abril
21.00 h

Una combinació de dansa i música (Comelade-Haendel) que trasbalsa els sentits. Un treball de coreografia elaborat, acurat i elegant que ens parla de l’ésser humà
Mentre a la primera part és fa un estudi sobre la dualitat del jo home, a la segona part es parla del sentit interrupció o inactivitat amb el concepte moviment i de com aquest moviment es consolida com a factor determinant de l’evolució de l’home. Els fragments de Haendel marquen els espais buits i culmina amb una revolució de sentiments i de questionaments del qué sóm i cap a on ens movem.
Gelabert i els seus ballarins ens demostren a través de la dansa, l’art de viure i experimentar.

IMATGE DE LA SETMANA


SOLUCIÓ A L'ENIGMA DEL MES

En JuanAn ha contestat correctament (no contava amb que ningú visqués a la vora) a l’enigma i sí, es tracta del barri de la Clota, un barri amb encant que vaig anar a descobrir fa uns dies abans que les màquines excavadores i les grues ocupin els seus tranquils carrers. Aquest barri es troba afectat per un pla de remodelació molt important.
Situat en una depressió entre el Carmel i el passeig de la Vall d’Hebron, al sud-oest d’Horta, la Clota és un dels nuclis de població més antics del districte d’Horta- Guinardó. Des d’aquest petit espai es va anar estenent per la plana de Can Tarrida, un antic mas del segle XIII avui desaparegut, en forma de barriada popular, de torretes i masies amb horts, i una gran varietat de recursos hidràulics com ara pous i sèquies, que van ser testimoni de la fama d’Horta com la reserva d’aigua de Barcelona. Aquesta abundància va atraure moltes bugaderies, que es van instal•lar al barri. Tot i que el creixement urbà de la Clota ha estat impulsat pel desenvolupament de l’autoconstrucció per part de les successives onades de migració arribades del sud de l’Estat, actualment al barri s’han incorporat zones residencials amb pisos i cases de qualitat, com ho demostra el premi FAD d’interiorisme atorgat a Enric Miralles i Benedetta Tagliabue per la rehabilitació d’una casa particular.
Moltes felicitats per a l’encertador.

http://www.tv3.cat/videos/223091558

FRAGMENT DE LA SETMANA

"De repente me pregunto por qué tengo que contar esto, pero si uno empezara a preguntarse por qué hace todo lo que hace, si uno se preguntara solamente por qué acepta una invitación a cenar) o por qué cuando alguien nos ha contado un buen cuento, enseguida empieza como una cosquilla en el estómago y no se está tranquilo hasta entrar en la oficina de al lado y contar a su vez el cuento; recién entonces uno está bien, está contento y puede volverse a su trabajo.
Que yo sepa nadie ha explicado esto, de manera que lo mejor es dejarse de pudores y contar, porque al fin y al cabo nadie se avergüenza de respirar o de ponerse los zapatos; son cosas que se hacen, y cuando pasa algo raro, cuando dentro del zapato encontramos una araña o al respirar se siente como un vidrio roto, entonces hay que contar lo que pasa….
Siempre contarlo, siempre quitarse esa cosquilla molesta del estómago."

Julio Cortázar

CUENTOS
Las babas del diablo

ROSES I LLIBRES

Moltes roses i molts llibres van marcar una de les dates d’excepció del nostre país. Una de les dates inel.ludibles de l’any, un d’aquells dies que la població surt al carrer en massa, en molts casos, per comprar un objecte que ha deixat d’ésser un transmissor d’experiéncies i sensacions per a ésser un producte de consum. Aquest llibre (no ens enganyem només un 37% de la població llegeix habitualment) que quedarà oblidat al dia següent en una prestatgeria i la pols se l’anirà menjant poc a poc. El seu cos i els seus fulls s’engroguiran i el seu contingut no arribarà mai a traspassar l’espai que guarden les seves pàgines.
Veritablement aquest dia s’ha convertit per a llibreries i editorials, en una gran oportunitat de rebaixar estocs, de vendre totes les existències, de fer el negoci de l’any i s’hauria de discutir la qualitat d’alguna de les estrenes que s’han presentat en aquest dia.
Ni tant sols el comprador compulsiu para atenció i acabant comprant pel títol, per la portada i a vegades ni tant sols coneix l’autor.
Aquest fet és molt trist.
D’aquest dia s’hauria de recordar la proximitat dels escriptors als lectors, poder arribar a comentar amb ells les seves obres, el simbolisme i la importància de la literatura i el missatge que es vol fer arribar a tothom: els llibres ens fan pensar i realitzar-nos. L’olor de les noves edicions hauria d’impregnar l’ambient i s’hauria de redescobrir el plaer de trobar una petita joia d’autor que ens faci gaudir de les seves pàgines i identificar-nos, o bé que ens faci només compartir la felicitat de l’escriptor mentre ho escrivia.
Els temps van canviant i aquell mateix dia, em va arribar una noticia que em va decepcionar encara més. El proper curs escolar, els nens ja no portaran llibres, portaran ordinadors portàtils i incrementaran una mica més el seu aïllament i incomunicació amb els companys i amb els seus professors.
Mentre recordo que la meva afició per la lectura va nèixer com a teràpia i el meravellós que era poder tocar un llibre, veure les il.lustracions, descobrir el tipus de lletra, el tipus d’enquadernació, la portada, les lletres….i ara s’hauran de conformar amb una freda pantalla.
Aquest és el preu negatiu de les noves tecnologies i amb això no vull dir que n’estigui en contra de tots aquests avenços utilitzats d’una manera seriosa i moderada, per que s’ha de dir que el salt qualitatiu ha millorat les nostres vides.
Però que l’excusa perfecte que ens ha estat entregada, no tingui un significat positiu determina els nostres passos.
Una jornada laboral però festiva, d’un temps inmillorable, plena de roses de tots els colors i de totes les mides.
Destacar la proliferació de paradetes (quasi a cada cantonada algu s’ha montat una) que han ocupat els nostres carrers, els nostres barris i sobretot un centre ciutat ple de gom a gom, on riuades de gent baixaven o pujaven per les Rambles i ocupaven les principals llibreries.
Aquest any causes laborals només em van permetre fer una petita incursió al FNAC El Triangle cap a les nou del vespre. El panorama era bastant estressant: més gent que llibres i poques oportunitats per a trobar el que buscava però no podia marxar sense un llibre, no podia deixar de gaudir d’aquell ambient.

martes, 28 de abril de 2009

TEMA MUSICAL DEL MES

PERDÓNAME
AMARAL

Aquest mes el tema musical em serveix d'excusa per demanar perdó a totes aquelles persones que he ferit, a totes aquelles persones que he traït i comprendre que hi han dies que un ha d'aprendre a demanar perdó.




Perdóname
por todos mis errores
por mis mil contradicciones
por las puertas que crucé
disculpame
por quererte igual que antes
por no poder callarme
ni siquiera hoy lo haré

Hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo

Entiéndeme
por todas mis locuras
fueron la mitad mas una
de las que te he visto hacer
discúlpame
si te duele lo que veo
demasiados buitres negros
tu eres demasiado bueno para ellos
tu eres demasiado bueno para ellos

Hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento

hay demasiados
corazones sin consuelo
es demasiado frío este momento
cuando siento que te pierdo.

miércoles, 8 de abril de 2009

IMATGE DE LA SETMANA

Quinze anys sense el més gran exponent de la generació X.
Kurt Cobain

lunes, 6 de abril de 2009

TRANSBORDOS EMOCIONALES

Relats curts TMB
3ª edició

www.relatscurts.tmb.cat

Los transbordos de mi vida me llevaron a Barcelona. Las sucesivas migraciones de un hombre que se deja observar por su pasado, me devolvieron de nuevo al punto de partida de mi viaje.
Ahora mis movimientos se alojan entre las estaciones del metro de esta ciudad. Entre las paradas físicas de cada una de las líneas que conforman una telaraña tridimensional de colores y que pueden llegar a vivir, a coleccionar cada día miles de historias, de entrecruzar las existencias de miles de personas.
No me di cuenta de mi extraña metamorfosis hasta que un día bajando por las escaleras de la estación de Urquinaona pareció abalanzarse sobre mí un chico cargado con una gran mochila y la vista fija en el suelo. Pero cual fue mi sorpresa, me sentí traspasado por su cuerpo, por un cuerpo material, sin causar en mí dolor ni sufrimiento, sentí su naturaleza humana que en unos segundos me transfirió su calor, pero no me pasó nada y asombrado, atolondrado, continué descendiendo nerviosamente las escaleras. Me giré un momento para ver cómo aquel chico desaparecía por el pasillo sin más. No me lo podía creer, no daba crédito al incidente.
En el andén me situé delante de una persona con el único objetivo de molestarla, de cerciorarme que pasaba también inadvertido. Moví los brazos, piernas y pies, todo el cuerpo, pero no dio resultado, no parecía tampoco verme. Nadie se daba cuenta de mi presencia y allí estaba yo en el andén, preso de una invisibilidad que no podía llegar a entender; quizás era transitoria, quizás no podría nunca más librarme de ella me preguntaba yo; quedaría allí atrapado en el mundo del metro. O quizás era un toque de atención hacía mi alrededor, hacía ese futuro olvidado que no me planteaba.
Llegó el convoy, se abrieron las puertas, las personas salieron y entraron con celeridad del vagón y decidí proseguir con mi trayecto diario programado antes de tan raro suceso.
Descubrí que esta invisibilidad me daba el poder de escuchar las conversaciones sin tener miedo a ser observado, de sentir en mi piel las preocupaciones, las alegrías, las necesidades. Los temas de actualidad se mezclaban con las declaraciones de amor, con los pensamientos silenciosos de los ancianos, los correteos y risas de los niños, los nuevos cuentos infantiles de las madres, las lecturas concentradas de libros, los solitarios refugiados en su música, el abrir y cerrar de las puertas y el sonido de aviso del metro que se despedía de cada estación. Por un momento me sentí acompañado y no solamente por mi soledad. Por primera vez en mucho tiempo escuché hablar a mi corazón.
Llegué a la estación de Fabra i Puig y cuando me enfrentaba a subir los últimos peldaños antes de salir a la calle, de llegar a la oficina, buscando explicaciones para mi jefe mentalmente, intentando imaginarme como lograr hacer comprensible lo incomprensible, me percaté que volvía a ser perceptible al chocar con una mujer que entraba al metro y que me preguntó si me pasaba algo, si necesitaba ayuda, al verme tan despistado y acelerado.
Le pregunté a otra señora que hora era y su respuesta me dio la confirmación. Volvía a ser visible.
Entonces todo cobró sentido para mí, creía haber encontrado la razón de aquel acontecimiento pero tenía que seguir buscando mi nuevo camino.
Poco a poco dí media vuelta, volví a bajar las escaleras y me adentré en la estación, dejándome abrazar por aquella invisibilidad que me ofrecía el metro.

sábado, 4 de abril de 2009

RECOMANACIONS:

Ja queda poc per Sant Jordi, m'agradaria demanar-vos RECOMANACIONS.
Aquells llibres que hagin marcat algun moment de la vostra vida, llibres pendents per llegir o per recomanar, llibres divertits o colpidors, llibres que escollirieu per algun motiu:

LEJOS DE LA TIERRA QUEMADA (THE BURNING PLAIN)

Guillermo Arriaga nos pone la piel de gallina con esta historia narrada de forma circular, que enlaza la vida de dos familías, de una madre y una hija, la historia de una vida atormentada por un suceso que marcará a la protagonista.
Dos interpretaciones descomunales, las de Charlize Theron y Kim Basinger.
Una única manera de entender la sensibilidad de este director.
Nota: un 8.

ENIGMA DEL MES


Aquest lloc per dificil que ens sembli està a Barcelona.
Propostes?

BAUTISTA ESPASA AL JUST CAFÈ



En aquest petit i acollidor cafè de la Rambla de Volart, 10 de Barcelona, que aquests dies recull la mostra de quadres d’en Bautista Espasa, descobrim el món de les textures, el treball d’un gran artista que des de la simplicitat, ens vol fer arribar el seu missatge més colpidor.
La naturalessa vista amb ulls de pintor capaç de transformar els elements que ens envolten en el nostre dia a dia en petites joies plenes de llum, vida i color.
La utilització de materials (sorres, pols de marbre,…) que donen cos i volum, ampliant encara més el seu efecte de pintura contemporània d’autor i la sensació de pau i calma que transmeten, ens fan gaudir d’un matí amb sabor a cafè i art.
La xerrada amb la propietària del local, ens retorna al món dels artistes i posa de manifest el seu interés per la promoció i divulgació de la cultura i de l’art en totes les seves vessants.
La descoberta ha estat una sopresa vital per a tots aquells que estem ferits per la pintura.
Una petita exposició que no es pot deixar perdre. Tot el mes d’abril.

Just Cafè
Rambla de Volart, 10

FRAGMENT DE LA SETMANA

Una nueva recomendación para tardes lluviosas.

BORGES Y YO
Jorge Luis Borges
"Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas. Yo camino por Buenos Aires y me demoro, acaso ya mecánicamente, para mirar el arco de un zaguán y la puerta cancel; de Borges tengo noticias por el correo y veo su nombre en una terna de profesores o en un diccionario biográfico. Me gustan los relojes de arena, los mapas, la tipografia del siglo xviii, las etimologias, el sabor del café y la prosa de Stevenson; el otro comparte esas preferencias, pero de un modo vanidoso que las convierte en atributos de un actor. Seria exagerado afirmar que nuestra relación es hostil; yo vivo, yo me dejo vivir, para que Borges pueda tramar su literatura y esa literatura me justifica. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas paginas válidas, .pero esas paginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición. Por lo demás, yo estoy destinado a perderme, definitivamente, y sólo algún instante de mi podrá sobrevivir en el otro. Poco a poco voy cediéndole todo, aunque me consta su perversa costumbre de falsear y magnificar. Spinoza entendió que todas las cosas quieren perseverar en su ser; la piedra eternamente quiere ser pledra y el tigre un tigre. Yo he de quedar en Borges, no en mi (si es que alguien soy), pero me reconozco menos en sus libros que en muchos otros o que en el laborioso rasgueo de una guitarra. Hace años yo traté de librarme de él y pasé de las mitologias del arrabal a los juegos con el tiempo y con to infinito, pero esos juegos son de Borges ahora y tendré que idear otras cosas. Asi mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro.
No sé cuál de los dos escribe esta página."