TIERRA ASTUR

La verdad es que esta crónica llega con un mes de retraso, quizás este año me ha costado reincorporarme a la vida del trabajador  activo un poco más de lo que me esperaba y retomar mis historias en el blog que tenía muy abandonadas. No hay propósitos para esta vuelta al cole, no vale la pena argumentar cosas que no haré o sueños que no alcanzaré, no vale  la pena perder este precioso tiempo, vivir cada minuto y trabajar al máximo sin parar.

Junto a la Escalerona de Xixón comienza esta ruta por tierras Astur que nos devuelve a épocas de conquistadores, de reyes y historias de gentes han habitado estas tierras y han convivido con ese mar.

El cielo nos recibe a oscuras y la bajamar nos descubre una inmensa playa de San Fernando que sólo es transitada por los más arduos xixoneses  y por los aprendices de caballeros de las olas que se atreven con los 14 grados.

Esta ciudad que parece vivir anclada en un tiempo en que el esplendor de sus veranos la convirtió en un reducto de los acalorados habitantes de otras zonas que no gozaban de los tranquilos y frescos días del Norte.

Pero no por eso ha perdido su encanto. Pasear por Cimadevilla y encontrarse con el Elogio del Horizonte que se levanta en un lugar privilegiado o descender por las pequeñas calles para acabar entre la modernidad del rincón del postal del puerto deportivo o la grandiosidad de la plaza del Marqués con ese impactante Palacio de Revillagigedo.

El día siguiente se vuelve a cruzar con mis pasos el Camino de Santiago y me emociono viendo llegar a la Catedral de Uviéu a los primeros caminantes de la mañana.

Me aproximo al extremo de la plaza para disfrutar de la escultura de la Regenta y recordar a Leopoldo Alas Clarín, tras saludar al viajero de bronce de la Plaza Porlier. Una ruta de esculturas de varios artistas que llena de simbolismos y de elementos vivos la visita a la ciudad.

Comer en Sidrería Miguel:  https://es-es.facebook.com/SidreriaMiguel , compartir un cachopo de excepción,  plato de la gastronomía asturiana por excelencia preparado con los mejores ingredientes y los mimos de una buena cocinera.

Por la tarde, ruta de Prerrománicas y al anochecer paseo por el Parque de San Francisco con el fondo musical de concierto de solista brasileña que se divisa dentro del bosque junto a no menos de un centenar de oyentes encantados.

Otros días pasarse también por Bueño para contemplar el  fascinante museo al aire libre de Hórreos (casi 100) que tiene la población, empaparse con la tradición.

Recorrerse la costa hasta llegar a Llanes o colarse en una casa de Indianos en Colombres para viajar con tantos aquellos que se fueron a buscar mejor suerte, o acercarse al museo de la Sidra para degustar un culin de este arte del beber.

Tras estos días llegaron rutas de montaña (Somiedo, Picos de Europa, Covadonga) y bici para cuidar el alma y redimirla entre estos paisajes de cumbres y rocas vestidas de niebla matinal con toques de pobladores antiguos y ganaderías que campan en su paraíso a casi 2000 m

Y es en estos parajes de mochila, botas y silencio que uno se siente en la gloria, caminando con un mismo y reflexionando sobre lo ocurrido, tratando de olvidarse de todo lo pasado y dejándose llevar sin lastres, relojes ni artilugios que aprisionen esos momentos.

Lagos, collados, desfiladeros, descensos, sendas, carenas, percepciones de la vuelta a la vida sin el atosigamiento exhaustivo de las ciudades.

Bajar hasta Cangas de Onís para reponer fuerzas en la Sifonería  www.lasifoneria.net, no querría olvidarme de mencionar este lugar y que nos sorprendió muy gratamente.

Al regresar parada obligada para pasear por La Concha a 24 horas de incorporarme al trabajo es un placer, un desayuno en Oiartzun detrás del Ayuntamiento de Donostia.

Un espejismo que espero dure en mi memoria unos cuántos días para no intoxicarme con la vuelta irremediable en segundos.

TERRASSES DE SANTA MARIA DEL MAR

Setmana pre festes de la Mercè i tot un munt d’activitats al carrer en aquests últims dies d’estiu. Ahir a la tarda descobrint la Barcelona medieval, fent una visita a les terrasses de Santa Maria del Mar que des d’aquest juliol es poden veure.

La veritat és que la guia t’apropa una mica més a l’estructura física de l’esglèsia, als contraforts i a tots els elements arquitectónics gótics que es poden destacar, el sistema de ventilació innovador. Així com el motiu per al qual fou construida, com a  eix fonamental d’un barri prosper de comerciants i artesans que otorga a Barcelona la categoría d’una ciutat emergent i en constant activitat.

Acabava la primera fase de restauració de la pedra, preservant l’originalitat, ens parla dels efectes de la guerra civil, durant els bombardejos i dels terratrèmols que va patir sobre el 1400 i com això va determinar canvis en la seva construcción (rosetó) i façana principal. Actualment s’estan fent investigacions sobre els colors de les pintures dels escuts, perque es pensa que tot l’edifici mostraba una decoració molt colorista en els seus inicis.

Impressionant la vista del barri de la Ribera, amb les seves cases de dues o tres plantes i més enllà, la catedral, el Parc de la Ciutadella, la torre Agbar, la Sagrada Familia, el Vela i la proximitat del mar i Collserola…

Una nova experiència a la ciutat, una ciutat de la que em falta molt per conèixer.

Per continuar una passada per la Fira del Llibre en català, una foto a la catedral (mágica) fa pocs dies acabada de netejar i les sempre emocionants sardanes a tocar del Col.legi d’Arquitectes.

ITALIA DESDE EL RETROVISOR

Un destino fácil y super recomendable para aquellos que quieren disfrutar de la historia, de los monumentos y de la buena gastronomía: Italia. 

Me faltaba por descubrir parte del Norte y estos días (ruta en coche y tren) nos hemos acercado un poco más a sus ciudades, a sus plazas, a sus habitantes, a sus peculiaridades y sitios irreemplazables.

Primero Torino, la urbe más grande de este viaje, con sus palacios señoriales, sus paseos de arcadas, su mole Antonelliana, su pasado industrial y automovilístico y sus grandes plazas llenas de luz que hacen de la visita un tránsito pausado, sosegado.

Verona, plagada de turistas en los emplazamientos de la eterna Giulietta pero apetecible en sus iglesias-museo (San Zeno con Giotto y Mantegna, San Fermo, Santa Anastasia con Pisanello y la catedral con Tiziano), llenas de maestros del Renacimiento y claustros silenciosos y vacíos, lugar de recogimiento y descanso de nuestros pasos acalorados.

Vicenza, proyecto intenso y obra de Palladio, la esplendida basílica Palatina, el sorprendente Teatro Olímpico, la villa Rotonda y el mercado diario que decora la plaza de la impresionante Logia con sus paradas matinales.

De Parma, recordar su esplendido parmegianno-regiano y la visita a la casa de Verdi y de Padova, la capilla de la familia Scrovegni que Giotto decoró magníficamente y que se ha de convertido en centro de peregrinación (15 minutos).

Del Lago de Garda, su inmensidad.

Un repaso emocional a Venecia, día de lluvia que nos regala otra visión de la ciudad, un recuerdo aún más impactante de una de mis ciudades predilectas.

Y la joya del viaje, Trieste. La Bora nos recibió acompañada de una puesta de sol de escándalo  sobre el mar y la ciudad no me defraudó, aunque la búsqueda de  Claudio Magris fue infructuosamente en vano (el café San Marco cerrado por reformas y mi libro que se quedó sin firmar en la mochila) conocimos a una persona entusiasta, viva y agradable a la que no olvidaremos, que nos abrió su casa (B&B Aria Marina, www.ariamarina.it ) en el centro de la ciudad, Nadia Lukac para disfrutar de esos días. Gracias por tu fantástica hospitalidad. Gracias de corazón.

Por último, una incursión rápida en Eslovenia, su capital Liubliana con aire centro europeo y libertad desatada.

El regreso como siempre un poco desangelado, desamparado pero con ganas de volver a mi ciudad, a Barcelona, de volver a casa para preparar nuevas escapadas, nuevas idas y venidas llenas de nuevos acontecimientos, de nuevos lugares que explorar.

Esta vez, a parte de fotografías y nuevas canciones, conversaciones, pasta, revisiones personales, como recuerdo un cuaderno de viaje, un poco desastre, tras olvidarme los lápices y rotuladores en casa, comprar material en una estación italiana y perder el tren.

Pero como siempre ha valido la pena caminar y volver a mirar por el retrovisor.

ANADA A PEU A MONTSERRAT 2010

Cada any des de fa 30, aquest grup de gent del CVX-Fòrum agafa la motxila i repren el camí de Barcelona-Montserrat amb el mateix esperit i il.lusió amb el que aquesta aventura va començar aquell 1980.
Generacions i generacions que es succeeixen en una cadena d'amistat, companyerisme i bona convivència i que ens demostra que encara queda gent amb uns bons valors fonamentals. Gent que cada anys puja amb promeses noves o bé gent que vol donar gràcies per tot allò que ha donat aquest any que ja està a les acaballes.
Aquest any he tingut el plaer d'acompanyar-los des de Vacarisses, però ha estat una experiència inoblidable. Em porto un record inmillorable i em quedo amb una frase dels més petits que s'ha apuntat
aquest any: "Qué tant de bo quan siguem grans puguem seguir la tradició dels nostres pares" i això vol dir que potser tindré 30 anys més d'aquesta pujada a Montserrat, a on el cel que una miqueta més a la vora del nostre abast.

JORDANIA EN 7 DÍAS

Jordania es un libro de historia abierto, cuna de las civilizaciones y asentamientos humanos más antiguos del mundo. Adentrarse entre esas páginas te descubre una realidad diferente, un día a día marcado por ciertos episodios religiosos que la han llevado a denominarse Tierra Santa y unas gentes que conviven en paz.
Mi primer contacto con este país fue su capital: Amman (dos millones de habitantes, caóticamente estructurada), como otras veces el bullicio de las calles, los cláxones de los coches, el constante ir y venir de los autobúses me han atrapado y me han transportado entre sus mercados, sus monumentos romanos (teatro, ninfeo, ciudadela y odeón), un estupendo museo arqueológico con ejemplos ancestrales, a sus mezquitas…
El día se convirtió en un paseo histórico-monumental para finalizarlo con un té con menta y una puesta de sol que nos despidió de la ciudad.
Ese encanto que no alcanzó a describir pero que te arrastra y se conserva en la memoria por mucho que uno quiera desprenderse de él.
Todavía retumba en mis oídos los sonidos de Amman y el imán llamando a la oración me emociona en las madrugadas. El silencio a voces de su vida.

Los días en ruta nos dieron a conocer pedacitos, degustaciones de sus ciudades, sus centros históricos y de su naturaleza.
También estos días en ruta me llevaron a interactuar y conocer a gente muy interesante de mi país, viajeros culturales, viajeros exploradores, viajeros de otros países (Brasil, Argentina,…). Con todos ellos, con esas maravillosas personas, he compartido unos días de charlas, de comentarios, de vivencias, de shishas, de experiencias que llenan un poco más mi espíritu de esa cierta libertad, de ese cierto respecto y espacio que nos identifica a los viajeros.

Espero llegar a compartir algún intercambio de fotos con ellos y alguna cena de esa espectacular cocina jordana para rememorar esos momentos.


Los alrededores de Amman están sembrados de pequeñas joyas, pequeños momentos del pasado que disfrutar. Desde sus castillos del desierto que nos hablan de la ruta de la Seda y otras rutas comerciales y de cómo la gente vivía y disfrutaba, los mosaicos de Mádaba que nos dan a conocer los territorios santos de la época, el Monte Nebo, desde dónde Moisés vio la Tierra prometida que nunca pudo llegar a pisar, el castillo de los cruzados de Karak que marcó las luchas religiosas entre cristianos y musulmanes, el valle del Jordán dónde Jesús fue bautizado, el Mar Muerto o Mar de Lot, fuente de sal y salud, que te provoca una sensación extraña al nadar en sus aguas y comprobar en tus propias carnes su salinidad. Ese lugar en dónde se encontraba Sodoma y Gomorra y que dejó convertida en estatua de sal a la mujer de Lot.
La ciudad de Jerash, la ciudad romana más impresionante y mejor conservada que he visto nunca, creo verme pasear e imaginarme a esas gentes. La ciudad costera de Aqaba, el mar Rojo y a pocos metros Palestina (nunca nuestro guía Raed ha mentado la palabra Israel, con esa conciencia que les pesa sobre una tierra próxima cargada de conflictos).
El valle del Wadi Romi, paisaje desértico y de montañas de formas espectaculares.

Y para finalizar este recorrido dos maravillas que no voy a poder nunca olvidar: Petra y el desierto de Wadi Rum.
Petra es el legado del pueblo nabateo, un pueblo árabe trabajador que se estableció en el sur de Jordania hace más de 2.000 años. Dos mil años, uno no se da cuenta en un primer momento de lo que representa esta cifra, pero cuando descubre los edificios que llegaron a construir, las canalizaciones de agua, sus tumbas y monumentos, sus templos, uno se siente diminuto ante la capacidad de creación de esta civilización que tengo que estudiar en profundidad. Una mota de polvo en el camino. A esto se ha de añadir la maravilla del paisaje natural, el desfiladero del Siq, un lugar de ensueño.
Esta ciudad esta declarada por la UNESCO como Patrimonio de la Humanidad.
El monumento más famoso es el Tesoro, que aparece al final del Siq y el otro monumento que no se puede dejar de visitar aunque requiere una excursión de 950 escalones, es el Monasterio (Ad Deir). Aquí todavía la sensación de pequeñez ante un paisaje maravilloso te hace más insignificante.
Un recorrido de 16 km que no para de sorprenderte.
La visita durante el día resulta impresionante pero la visita de noche, a la luz de 1.800 velas que la alumbran la convierten en una experiencia inolvidable. La música del pueblo beduino y un té forman parte del ritual que aunque no de una espectacularidad clara demuestra un misticismo y un encuentro con la naturaleza que no deja de poner los pelos de punta.
No puedo decir nada más, todavía impactada por las imágenes que ha captado mi retina durante estos días, esas rocas, esas formaciones, esas montañas…

Wadi Rum, yo lo denomino el desierto Rojo, por la calidad y color de su arena, grandes extensiones de dunas y de arena combinado con montañas altísimas que los escaladores se empeñan en conquistar. Esas montañas de hasta 1.750 metros de altura que aparecieron tras un accidente natural y que fueron testimonio del paso de Lawrence de Arabia (T. E. Lawrence) y el príncipe Faisal Bin Hussein durante la Revolución Árabe contra los otomanos en la Primera Guerra Mundial.
No hay palabras, hay que verlo, empaparse del desierto, de las nubes surcando el cielo, de las haimas y los camellos sembrados en nuestro recorrido.

De vuelta a casa, queda esa sensación de que nunca podré olvidar estos sitios, ni a mis compañeros, que el desierto me ha invadido para no dejarme nunca. Para mantener siempre en mi recuerdo estos lugares de un país extraordinario.

Y…

MEMORIA VIVA: DÍA DE MUERTOS EN MÉXICO

Felicidades Paula por esta ilustración que nos acerca un poco más a la cultura y sensibilidad mexicana.

Para todos aquellos que quieran saber un poco más sobre el Día de Muertos y las actividades que se realizan en Barcelona en torno a esta tradición:

http://www.rutadealtares.org/

Ruta BARCELONA-SANT CUGAT DEL VALLÈS

Distància recorreguda: 11,34 kilómetros
Altitud min: 113 metros, max: 400 metros
Desnivell acum. pujant: 416 metres, baixant: 388 metres
Grado de dificultat: Fàcil
Temps: 2 horas 53 minuts

Hora de sortida: 10.00 h

No coneixia aquesta ruta només sabia que era la sortida natural del Camí de Santiago des de Barcelona i aquest matí davant de tres dies de descans he decidit explorar una mica el territori a l'entorn de Barcelona, més que res per continuar posant-me en forma que fa temps que la "màquina" no carbura i queden enrera les Barcelona-Montserrat que tant m'agradaria repetir.

És una ruta fàcil i agradable amb punts d'interés com la Font de Sant Medir, el pi d'en Xandri a tocar de St. Cugat i la fantàstica vista desde la torre de vigilància d'incendis E del Parc de Collserola.

Però el millor de tot un passi pel Monestir de St. Cugat i el dinar a La Cantonada (Plaça Dr. Galtés, 5), recomano les fantàstiques crepes que trobareu a la seva carta.

RUTES A PEU

L'empedrat de Morou
Longitud: 5.500 m

Durada: 2 hores

Dificultat: l'itinerari circula per camins amples i senyalitzats amb fites destacades amb color taronja. És apte per a tot tipus de públic.

Recomanacions: cal portar calçat adequat, una cantimplora d'aigua i uns prismàtics.

Cal respectar la tranquil·litat de l'entorn i no llençar deixalles de cap mena.

Des del senyal d'inici a Can Casades, s'agafa el camí de baixada fins a un castanyer d'Índia i, aleshores, cal desviar-se cap a l'esquerra.
A la dreta, hi ha l'ermita de Santa Fe, que data de 1201, annexa a l'hostal de Santa Fe, edificat el 1914. Poc després, es creua la riera de Santa Fe i es continua per un camí ample que passa davant l'Escola de Natura Can Lleonart.
Entre faigs i castanyers, s'inicia una pujada que culmina en una castanyeda on a mitjan abril floreixen les grandalles.

Veure mapa de l'inici de l'itinerari

La castanyeda
El castanyer, arbre oriünd de l'Orient Mitjà, és típic de zones amb clima de muntanya mitjana plujosa. L'home l'ha plantat arreu per la qualitat de la fusta i per l'aliment dels fruits. Al Montseny, viuen bé en terrenys silicis i s'exploten en règim de bosc menut. Aquest tipus d'explotació es basa en la tallada dels tanys arran de terra perquè rebrotin de la soca. Les perxes primes antigament es feien servir per a boteria i avui per a treballs hortícoles. De les grosses se'n fan bigues, pals o llenya.
Ara el camí és ample i de pendent suau; la vegetació dominant és la fageda, per entre la qual es poden veure alguns peus de boix grèvol (espècie protegida), falgueres i, quan arriba el bon temps, acolorides flors de pensaments del Montseny. El camí es va endurint i gira en angle recte cap a la dreta en l'anomenat pla de Mulladius.

El pla de Mulladius
Indret planer format per materials d'erosió del granit on creixen ginebrons i gespes. És un racó freqüentat pels senglars, que deixen empremtes sobre el sauló, i pels gorjablancs, la presència dels quals s'endevina perquè solen dipositar els excrements damunt les pedres per marcar el seu territori.
El camí, amb revolts, recorre els vessants de ponent del turó de Morou, on hi ha, sobre terrenys granítics, una esponerosa fageda d'aspecte similar al de les fagedes pirinenques. Després de planar suaument, el camí s'estreny i comença a davallar fins a l'empedrat de Morou.

L'empedrat de Morou
Excepcional indret, proper als perillosos esqueis de l'empedrat, que ofereix una espectacular vista panoràmica sobre tota la vall de Santa Fe i els cims i serralades que l'envolten: el Turó de l'Home, les Agudes, el turó de Morou, la Serralada de Marina i la depressió vallesana.
És un lloc on es pot comprovar la seqüència de descomposició de la roca mare, el granit, fins a la formació del sòl, i els diversos estadis de vegetació (líquens, molses, herbassars, landes i bosc) que se succeeixen en aquest procés. Una minuciosa prospecció permetrà descobrir, normalment en rocams enlairats, diverses latrines de geneta.
El caminoi aflueix a un camí de carro que, després de passar per una solana embosquinada, s'endinsa en una espessa fageda.

La fageda
La fageda és el típic bosc del centre europeu on predomina el faig. A diferència de l'alzinar, bosc mediterrani sempre verd, la fageda canvia d'aspecte segons l'època de l'any.
Al començament de la primavera, nombroses plantes herbàcies, com el buixol, s'afanyen a completar el seu cicle anual abans del mes de maig, en què el faig treu les tendres fulles que conferiran al bosc un color verd clar amb bonics efectes de llum sobre les darreres floracions del sotabosc. Amb la primavera també arriben nombrosos ocells que vénen d'hivernar en països més calorosos. Els petits mamífers que habiten a la fageda, com els ratolins de bosc, els talpons i els talps, són especialment actius en aquesta època. Els rèptils, com la sargantana, el llangardaix verd i l'escurçó, també surten després del seu període letàrgic.
A l'estiu, les capçades plenes de fulles i flors impedeixen la penetració de la llum solar. Al sotabosc, dominat per l'ombra, hi creixen algunes plantes de color verd fosc com l'el·lèbor verd.
Tota la gamma de colors ocres i marrons s'apodera de la fageda en un singular espectacle visual quan arriben els primers freds. Quan fa vent, les fulles, molt debilitades, cauen i s'estenen al sotabosc com una catifa bruna, tot esperant que les neus de l'hivern les cobreixin. Aquest és el moment ideal per seguir els rastres sobre la neu dels mamífers que s'aventuren a viure o a passar per ací (guineus, genetes, gorjablancs, toixons i porcs senglars).
El camí surt a la solana en un revolt de gairebé 180º i retorna a la fageda com en un joc. Aquest tram, força planer i en bon estat, corre per sobre de les antigues feixes de can Baladrell.
A dreta i a esquerra es veuen alzines i roures de fulla gran. Més endavant hi ha el mas de can Figueroles i a mesura que el camí s'apropa a l'embassament de Santa Fe, es fan més freqüents els freixes de fulla gran.

L'embassament
La paret del pantà es va construir entre 1920 i 1935, amb una alçada de 19 m i una base de 14 m, per contenir 899.000 m3 d'aigua i produir energia elèctrica en dos salts d'aigua.
Molts animals hi acudeixen a beure i per això els carnívors del voltant s'hi apropen a caçar. Dins l'aigua, hi viuen peixos com la truita, el barb i la bagra.
Al marge esquerre de l'embassament, es troba una casa enrunada –la Fabriqueta–, antiga centraleta elèctrica que produïa electricitat per a l'hostal de Santa Fe. Més endavant, el camí s'estreny i voreja l'estanyol o embassament petit. És un lloc poblat de verns, bogues i lliris grocs, entre els quals, a la primavera, la granota roja (espècie protegida) i el gripau fan les seves postes d'ous.
Riera amunt, el camí se separa de la verneda per arribar a l'Escola de Natura Can Lleonart.

L'itinerari finalitza retornant a can Casades pel mateix camí de l'inici.

CAMINS......

Avui incorporo una nova secció, a aquesta ja caixa de tot- blog. Perquè crec que no hi ha manera més bona de conèixer el nostre país que caminant. I aprofitant els recursos que ens ofereix la Diputació, he visitat el Parc del Montnegre i el Corredor, per endinsar-me dintre d’una de les valls més maques que he vist mai: la Vall d’Olzinelles.
S’ha de dir que va ser tota una aventura trobar el punt d’inici de l’excursió. Com a informació per trobar-ho aviat, s’ha d’entrar a St.Celoni i després agafar la carretera d’Olzinelles, travessar el pont de la Tordera, agafar una pista que surt a l’esquerra, paral.lela a l’autopista i continuar fins a un pas sota l’autopista. Llavors anar a l’esquerra i allà està can Draper.
L’excursió és impactant, el silenci i els boscos de fantàstics exemplars d’arbres de tot tipus, sobretot mediterranis, et transporta a una epóca medieval com si estiguessin compartint històries amb en Serrallonga o bé dintre dels boscos de Els Pilars de la Terra,. Els ponts i els corriols fan gaudir dels paisatge encara més.
Els arbres monumentals de la ruta, destacar els plataners de l’Aranyal, són impressionants.
El camí és fácil, sense cap tipus de problema i es troba senyalitzat amb fites de color verd-blanc. Apte per a tots i molt recomanable.

La vall d'Olzinelles.

Coneguem l'entorn de Sant Celoni i la Batlloria
Longitud: 8,5 km Durada: 3 hores i 30 minuts.

Dificultat: Excursió llarga i agradable per camins amples i corriols de pendent suau.
L'itinerari és senyalitzat com a sender local (blanc sobre verd) en fites de fusta. Al llarg del camí es troben plafons informatius dels diferents elements d'interès.
Recomanacions: exclusiu per a vianants i recomanable per a tots els públics. En cas de cansament, des de Sant Esteve es pot tornar enrere tot desfent el camí. Cal mantenir la tranquil·litat de l´entorn i no llençar-hi deixalles de cap mena.
La vall d'Olzinelles
Des del pont de la carretera BV-5112 per sobre la Tordera, a l´entrada de Sant Celoni, s'agafa la pista de l'esquerra fins al pas per sota l´autopista AP-7. Es travessa l'autopista i es continua uns metres a l'esquerra fins a can Draper, on hi ha el plafó d'inici de l'itinerari. A partir d'aquí, si s'ha vingut en cotxe cal aparcar-lo per fer el recorregut a peu.
Aquest itinerari s´introdueix a la vall d'Olzinelles seguint la riera fins a l'ermita de Sant Esteve d'Olzinelles. Després travessa la riera, penetra pel sot de les Mines, s'enfila als Quatre Camins i retorna a can Draper pel sot de la Remor.
Can Draper i la vall d'Olzinelles
Can Draper és una casa pairal del 1860. Des d'aquí es pot veure l'inici de la vall d'Olzinelles, que es troba al vessant oest del massís del Montnegre. En temps passats havia estat molt transitada i humanitzada.
Des del roure de can Draper cal prendre el camí que s'endinsa cap a la vall. Només desviarem la ruta paral·lela a la riera per visitar el pou de glaç de can Draper, pocs minuts després de començar l'itinerari. Després, cal continuar el camí que va pujant a poc a poc per la vall. Quan s´arriba a la carretera d'Olzinelles, es creua i es continua pel caminoi paral·lel i a pocs metres de la riera, fins retrobar de nou la carretera d'Olzinelles a l´alçada de can Valls.
La riera d'Olizinelles
La riera d'Olzinelles neix més amunt de ca l'Agustí, sota el Montllorer, i recull les aigües dels múltiples sots que conformen el relleu d´aquest racó del Montnegre i que generen una vall humida i fresca. La verneda és el bosc de ribera propi d'aquesta riera, però també hi ha pollancredes i platanedes. La riera té antigues rescloses que permetien el desviament d'aigua cap als recs i les basses properes. En el camí es troben antics ponts de pedra, com el del camí de can Plana. Una mica més amunt d'aquest pont es troba el pollancre d´Olzinelles, i al final d'aquest camí hi ha el monumental pi insigne de can Valls.
A la vora del pi insigne de can Valls trobem la carretera d'Olzinelles. Abans de continuar l'itinerari es pot recular 50 m per la carretera i fer un descans als entorns de la font de la Pega, a la vora de la qual hi ha les basses i l'alzina de la Pega. També podrem veure els antics forns de la Pega, al marge superior de l'inici del camí d'ús privat de la casa de can Valls.
L'itinerari continua amunt per un corriol al marge dret de la carretera fins al sot de la font del Rector, sobre la qual es troba el conjunt de la parròquia de Sant Esteve d'Olzinelles.
Sant Esteve d'Olzinelles
Una mica enlairada sobre la vall, l'església de Sant Esteve d'Olzinelles ja apareix documentada l´any 1083. L'aspecte actual, però, correspon al segle XVI. El conjunt comprèn també el cementiri, davant l'església, i la rectoria, un bell edifici adossat a l'església i bastit entre els segles XVI i XVII. Per continuar l'itinerari cal baixar fins a la carretera, seguir-la amunt, passar de llarg la font de la Rectoria, i uns metres més enllà baixar per un prat i travessar la riera. Abans de deixar la carretera, però, podem anar a contemplar el pi Gros de can Valls, dos revolts més amunt.
Després de travessar la riera d'Olzinelles cal seguir a l'esquerra pel camí que voreja els camps del quintà de can Valls. Al marge d'aquest camí s'hi troben magnífics exemplars de roure, com el roure del Quintà. De seguida trobarem a mà esquerra el camí que porta a can Valls i que passa pel conjunt de la bassa de l'Aranyal, un indret encantador on hi ha alineats 26 plàtans monumentals i on es pot observar bona part del sistema de recollida i emmagatzematge d´aigua. L'itinerari, però, marxa per la dreta cap al pont de l'Aranyal. Pel camí trobarem la cruïlla de la font de l'Aranyal i diversos arbres d´interès local: el cedre de can Valls, els plàtans i el faig del pont de l'Aranyal.
Els arbres d'Olzinelles
D'entre els elements del patrimoni de la vall d'Olzinelles, els arbres monumentals, notables i singulars, destaquen pel seu gran nombre. L'existència d'aquests arbres no només es deu a factors biològics i ambientals, sinó també al simbolisme que els habitants de la zona han donat a certs individus i a la decisió de plantar i mantenir alguns exemplars pel seu valor estètic. D'aquesta manera, es conserven pins, roures, alzines i alzines sureres de grans dimensions vora els camins de la vall. També s'hi troben espècies ornamentals, com els plàtans, que formen grans conjunts monumentals vora les fonts o basses. L'existència d'alguns peus de faig i de boix grèvol és així mateix destacable, perquè es tracta d´espècies típiques d'ambients centreeuropeus que a Catalunya formen boscos a altituds superiors.
A més dels arbres d'interès local, la presència d'hàbitats poc comuns i ben conservats, com avellanoses, vernedes i lloredes, juntament amb la conservació d'algunes zones de pastura i conreu, fan que la vall d´Olzinelles tingui aquest especial interès botànic i paisatgístic.
Un cop es travessa el pont de l´Aranyal cal agafar el camí que s´endinsa pel sot de les Mines. En arribar al pla de les Mines, s'ha de prendre un desviament a l'esquerra que s'enfila, fent alguna ziga-zaga, fins a Quatre Camins. Cal continuar recte per un camí que inicia un petit descens i, una mica més enllà, torna a pujar fins a la bifurcació amb el camí del sot de Bocs, on s'assoleix el punt més alt del recorregut 320 m). Aquí s'agafa el camí de l'esquerra i comença el descens cap al sot de la Remor.
El sot de la Remor
El sot de la Remor recull les aigües de la petita conca creada pels turons de la Trona del Cego, el turó del Cadastre i el turó dels Republicans, i va a parar a la riera d'Olzinelles poc abans de can Draper. A la seva capçalera s'hi explota la sureda, i a les parts més frescals hi creixen restes de plantacions de pins en antigues feixes.
El camí baixa fent algunes esses, primer per la dreta del sot de la Remor i després per dins del sot, deixant a banda i banda algunes pistes de desembosc. Quan apareixen els camps i les plantacions de la part baixa de la vall d'Olzinelles, cal continuar a la dreta, travessar el torrent del sot de la Remor i continuar pel camí principal fins a la casa de can Draper.

Per més informació:

http://www.diba.es/parcsn/parcs/plana.asp?parc=5&m=50&s=302#olzinelles