Es tracta del carrer Petritxol a tocar de la Galeria Parés.
Nom corrupció de pedritxol donat pel fet que el carrer interrompia el pas dels carruatges, no dels vianants, mitjançant un pedrís o pedritxol a l'entrada. Segons altres fonts, nom d'una família catalana propietària de terrenys o cases del carrer. I segons algú altre, nom adulteració de portitxol, mot equivalent a portalet o pòrtic petit. El nom de "carrer del Pedrixol" és documentat ja l'any 1340 i també el 1352.
El 1840, el petit carrer de Petritxol quedava bastant perdut al centre de Barcelona, estava envoltat d’horts i fins a l’any 1465 moria en uns camps, any en el que es va obrir al que avui és Portaferrissa per facilita l’accés a l’església.
Només havia una vaqueria, un fuster, un sabater i una petita pensió de dolenta mort que es llogava per hores. Un paisatge urbà que no convidava particularment al passeig. Fins que va obrir una botiga d'estampes i marcs, amb materials per a artistes, i tot va canviar.
Al cap d'uns anys, en 1877, aquesta tendeta es convertia en la primera galeria d'art de tota Espanya: la Sala Parés. Avui, el carrer Petritxol olora a xocolata calenta, les seves ceràmiques atrapen la mirada dels transeünts i els aparadors concentren tot tipus d'obres d'art.
És un dels llocs més característics i pintorescos de la ciutat i també molt estimat pels seus veïns, que han realçat la seva història en els mosaics populars que hi ha al llarg de tot el carrer, encara que aquests no parlen pas dels aspectes més sinistres de la seva història, com per exemple de la màscara de pedra qui hi havia en una de les seves façanes i que anunciava la presència d’un bordell, ni de que en una de les seves pensions infectes hi va viure el poeta romàntic Moratín, tal com relatà en una carta: “Vivo en una mala posada, e una callejuela llamada Petritxol, la cual posada, con asistencia, cama, luz y cena, me cuesta tres pesetas, y de aquí podrá usted inferir como demonios fritos; pero tiempo de economías”
Moltes de les seves cases foren construïdes durant els segles XVII i XVIII, encara que el caràcter dominant que té avui és de mitjan segle XIX.
Aquest carrer és un record entranyable que els barcelonins mantenen amb una adhesió sentimental als seus establiments de caire literari, artístic i lúdic amb les seves granges on serveixen esplèndids berenars.
Número 2. Auca del Sentor Esteva. A la Paret, quasi a la cantonada, podem veure els graciosos dibuixos de Ramón Casas sobre, la que és potser, l’auca més popular que mai s’ha fet, amb rodolins de Gabriel Alomar.
L'auca del senyor Esteve és una novel·la de Santiago Rusiñol publicada el 1907, de la que es fa una versió escènica. El 1917, la mateixa obra s'estrena com a comèdia.
L'obra de teatre, que agafa més matisos i té més rigor, supera la qualitat de la novel·la original. El senyor Esteve ha esdevingut amb el temps un dels tipus clàssics de la novel·la popular barcelonina.
Les ceràmiques modernistes de l’auca, s'hi poden veure reflectits tots els valors de la societat d'aquella època. En ella s'explica la vida del senyor Esteve, un home gris i pragmàtic, que heretà una botiga del seu avi: La Puntual. L'Esteve es topa aviat amb el seu fill, que no vol heretar el negoci, i prefereix l'ofici d'escultor. En aquesta auca surten molts trets biogràfics de Rusiñol, propis de la burgesia d'aquell temps, com per exemple quan l'Esteve es declara a la seva promesa Tomaseta, o la narració de la processó de Corpus.
Número 4. Llibreria Quera, una petita llibreria catalanista i especialitzada des del 1916 en temes d’excursionisme i muntanyisme.
Primer es va dir Escón, com la revista teatral que editava el seu propietari, en Josep Quera, que anys després es compraria una caseta a La Floresta i començaria a tenir afecció per la muntanya, va ser llavors quan les obres de teatre que omplien les seves prestatgeries es van a anar substituint per les de muntanya, escalada i viatges. El seu fill Josep va continuar amb la tradició del seu pare, i avui en dia és una llibreria de referència en aquest temes.
Duran la guerra van amagar un capellà a la rebotiga i sense voler es convertir la botiga en un centre clandestí de noces, bateigs i comunions del barri,
Sra. Roser devia ser molt bona cuinera, ja que es comentava el que cuinava la pel bon olor que se sentia a la botiga mentre ella despatxava.
Número 4. Una placa ens recorda que aquí hi va viure del popular dramaturg del segle XIX Àngel Guimerà, 1847-1924.
Número 3 i 5. La Sala Parés. A finals del segle XIX el marxant de pintures i objectes d'art Parés hi tenia el seu establiment al núm 3. Aquesta casa fou comprada pel cèlebre jurisconsult i degà que fou del Col·legi d'Advocats de Barcelona, Maurici Serrahima i Pala, que féu construir la casa corresponent al número 5 per habitar-hi i a la planta baixa hi preparà una gran sala d'exposicions. Aquest fou l'origen de la Sala Parés, degana de totes les sales d'exposicions de Barcelona.
Quedà instal·lada l'any 1884, amb una estructura de ferro decorat i vidre, d'acord amb el gust de l'època. Més tard la galeria fou adquirida pels fills del poeta Maragall. El moment més influent d'aquesta sala dins l'art català fou el de les grans exposicions que hi celebraren els pintors Russinyol, Casas, Clarassó, Nonell, Mir i Picasso en els seus començaments. Avui és el centre de la pintura conservadora.
Una placa propera representa a un ancià Rusiñol amb el rètol: Hi passa en fantàstic vol la barba d'en Rusiñol.
El director de la Sala, Joan Anton Maragall, explica que eren molts els barcelonins que acudien a la Parés només per a veure i parlar amb Rusiñol, un mediàtic de l'època, famós per les festes modernistes que muntava a Sitges i les seves performances vàries.
Número 11. Hi nasqué, visqué i morí en Francesc Salvà i Campillo, tal com diu la làpida, un eminent home de ciència.
Una altra làpida també ens recorda que a la casa Comellas hi treballar Montserrat Caballé, quan tenia només 17 anys
Número 12. On s’estreny. S’hi por veure, sota un parell de ceràmiques populars, una marquesina amb un exemplar de l’auca del Nou Petritxol.
El 1840, el petit carrer de Petritxol quedava bastant perdut al centre de Barcelona, estava envoltat d’horts i fins a l’any 1465 moria en uns camps, any en el que es va obrir al que avui és Portaferrissa per facilita l’accés a l’església.
Només havia una vaqueria, un fuster, un sabater i una petita pensió de dolenta mort que es llogava per hores. Un paisatge urbà que no convidava particularment al passeig. Fins que va obrir una botiga d'estampes i marcs, amb materials per a artistes, i tot va canviar.
Al cap d'uns anys, en 1877, aquesta tendeta es convertia en la primera galeria d'art de tota Espanya: la Sala Parés. Avui, el carrer Petritxol olora a xocolata calenta, les seves ceràmiques atrapen la mirada dels transeünts i els aparadors concentren tot tipus d'obres d'art.
És un dels llocs més característics i pintorescos de la ciutat i també molt estimat pels seus veïns, que han realçat la seva història en els mosaics populars que hi ha al llarg de tot el carrer, encara que aquests no parlen pas dels aspectes més sinistres de la seva història, com per exemple de la màscara de pedra qui hi havia en una de les seves façanes i que anunciava la presència d’un bordell, ni de que en una de les seves pensions infectes hi va viure el poeta romàntic Moratín, tal com relatà en una carta: “Vivo en una mala posada, e una callejuela llamada Petritxol, la cual posada, con asistencia, cama, luz y cena, me cuesta tres pesetas, y de aquí podrá usted inferir como demonios fritos; pero tiempo de economías”
Moltes de les seves cases foren construïdes durant els segles XVII i XVIII, encara que el caràcter dominant que té avui és de mitjan segle XIX.
Aquest carrer és un record entranyable que els barcelonins mantenen amb una adhesió sentimental als seus establiments de caire literari, artístic i lúdic amb les seves granges on serveixen esplèndids berenars.
Número 2. Auca del Sentor Esteva. A la Paret, quasi a la cantonada, podem veure els graciosos dibuixos de Ramón Casas sobre, la que és potser, l’auca més popular que mai s’ha fet, amb rodolins de Gabriel Alomar.
L'auca del senyor Esteve és una novel·la de Santiago Rusiñol publicada el 1907, de la que es fa una versió escènica. El 1917, la mateixa obra s'estrena com a comèdia.
L'obra de teatre, que agafa més matisos i té més rigor, supera la qualitat de la novel·la original. El senyor Esteve ha esdevingut amb el temps un dels tipus clàssics de la novel·la popular barcelonina.
Les ceràmiques modernistes de l’auca, s'hi poden veure reflectits tots els valors de la societat d'aquella època. En ella s'explica la vida del senyor Esteve, un home gris i pragmàtic, que heretà una botiga del seu avi: La Puntual. L'Esteve es topa aviat amb el seu fill, que no vol heretar el negoci, i prefereix l'ofici d'escultor. En aquesta auca surten molts trets biogràfics de Rusiñol, propis de la burgesia d'aquell temps, com per exemple quan l'Esteve es declara a la seva promesa Tomaseta, o la narració de la processó de Corpus.
Número 4. Llibreria Quera, una petita llibreria catalanista i especialitzada des del 1916 en temes d’excursionisme i muntanyisme.
Primer es va dir Escón, com la revista teatral que editava el seu propietari, en Josep Quera, que anys després es compraria una caseta a La Floresta i començaria a tenir afecció per la muntanya, va ser llavors quan les obres de teatre que omplien les seves prestatgeries es van a anar substituint per les de muntanya, escalada i viatges. El seu fill Josep va continuar amb la tradició del seu pare, i avui en dia és una llibreria de referència en aquest temes.
Duran la guerra van amagar un capellà a la rebotiga i sense voler es convertir la botiga en un centre clandestí de noces, bateigs i comunions del barri,
Sra. Roser devia ser molt bona cuinera, ja que es comentava el que cuinava la pel bon olor que se sentia a la botiga mentre ella despatxava.
Número 4. Una placa ens recorda que aquí hi va viure del popular dramaturg del segle XIX Àngel Guimerà, 1847-1924.
Número 3 i 5. La Sala Parés. A finals del segle XIX el marxant de pintures i objectes d'art Parés hi tenia el seu establiment al núm 3. Aquesta casa fou comprada pel cèlebre jurisconsult i degà que fou del Col·legi d'Advocats de Barcelona, Maurici Serrahima i Pala, que féu construir la casa corresponent al número 5 per habitar-hi i a la planta baixa hi preparà una gran sala d'exposicions. Aquest fou l'origen de la Sala Parés, degana de totes les sales d'exposicions de Barcelona.
Quedà instal·lada l'any 1884, amb una estructura de ferro decorat i vidre, d'acord amb el gust de l'època. Més tard la galeria fou adquirida pels fills del poeta Maragall. El moment més influent d'aquesta sala dins l'art català fou el de les grans exposicions que hi celebraren els pintors Russinyol, Casas, Clarassó, Nonell, Mir i Picasso en els seus començaments. Avui és el centre de la pintura conservadora.
Una placa propera representa a un ancià Rusiñol amb el rètol: Hi passa en fantàstic vol la barba d'en Rusiñol.
El director de la Sala, Joan Anton Maragall, explica que eren molts els barcelonins que acudien a la Parés només per a veure i parlar amb Rusiñol, un mediàtic de l'època, famós per les festes modernistes que muntava a Sitges i les seves performances vàries.
Número 11. Hi nasqué, visqué i morí en Francesc Salvà i Campillo, tal com diu la làpida, un eminent home de ciència.
Una altra làpida també ens recorda que a la casa Comellas hi treballar Montserrat Caballé, quan tenia només 17 anys
Número 12. On s’estreny. S’hi por veure, sota un parell de ceràmiques populars, una marquesina amb un exemplar de l’auca del Nou Petritxol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario