21 DE JUNY. DIA DE LA MÚSICA

Des del 1982, coincidint amb l’arribada de l’estiu, es celebra el dia Europeu i Internacional de la Música. Va ser en Jack Lang, ministre de cultura francés qui va celebrar-ne la primera edició. En aquest dia es fa un homenatge a la música en totes les seves formes i manifestacions.
L’aire lliure es converteix en el seu millor escenari, carrers, places, patis d’edificis, jardins i museus. La música es fa propera a les persones, es deixa estimar.

Però què és la música? Com es pot entendre com a fet històric?
Fa un temps la música es va convertir en un vehicle social i reivindicatiu per a la joventut. Mil.lers de seguidors encoratjats per Bob Dylan, The Beatles o Lluís Llach ocupaven els carrers per a fer-se sentir. En alguns moments de la història va ser utilitzada per règims com a instrument de control, però sempre ha delimitat una manera de sentir la vida o d’identificació personal d’un grup social.
Els estils camvien i evolucionen al ritme que evoluciona el món.


Però qui ens explica que és la música?
Això només ho saben explicar els músics, tenen aquella sensibilitat especial que ens fa comprendre el seu món. Fa uns dies xerrant amb un amic bateria, vaig entendre una mica més com s’ha d’escoltar la música, has de buscar el precis moment en que hi ha un punt d’inflexió, un canvi, un nou so. No només escoltar sino investigar, intentar desmontar la composició, que la seva riquesa arribi al teu cervell i un cop tens això, pots imaginar-te el món de la música. La connexió música-ànima.
Un altre amic guitarra em comentava, que la guitarra no es coneix fins que no té la fas teva, ha d’ésser un perllongació del teu braç, que ella et coneixi a tu també i a partir d’aquí i de molta pràctica pots començar a gaudir, a contactar amb un món de notes i saber que allò és música.

Per mi la música és una de les coses més importants del món. Jo no sabria viure sense música des de que m’aixeco fins que em vaig a dormir. La música ho és tot. Ha marcat records bons i dolents, més bons que dolents, també he evolucionat com la música i encara que no toqui cap instrument, no puc estar-ne.
Un dels llocs a on la música agafa un caire molt especial és a la placeta subterrània de Plaça Catalunya. Allà a on conflueixen la L3, la L1 del metro, els ferrocarils de la Generalitat i la sortida al carrer Pelai. N’he vist tocar allà molts grups: de pop, de rock, étnics, de música clásica, opera, cant coral... i m’encanta aquest espai. Cada dijous si hi ha actuació al migdia m’agrada aturar-me a escoltar, és com si el temps s’aturés. I el que m’envolta estigués en silenci per un moment. Es paralitza el món al voltant i només sento música.

Segurament aquest any es tornarà a repetir el nostre petit homenatge personal a la música i els ex-GRILLS tornarem a agafar caixes i gralles i sortirem al carrer. Repetirem la placeta subterrània a on ens guanyarem uns euros, com fa uns anys i ens anirem a prendre una xocolata, a aquella antiga xocolateria tocant el Born i xerrant, xerrant de tots els canvis que ens han succeït en aquest any, acabarem recordant que el que ens uneix és ella: la música.