Fisterra

Vaig haver de recòrrer a la fi del món per trobar el meu destí. Fisterra.
Mentre fumava l’última cigarreta que em quedava a la motxil.la, no podia parar de mirar-te, d’observar-te, de seguir tots els teus moviments que m’abraçaven.
Mar, possiblement el meu amic més particular.
Les onades trencaven les roques i més abaix a un lloc inexplorable i amagat, les gavines cridaven intercanviant missatges.
Allà vaig aprendre a ser lliure i a no estimar.
Per què a ésser lliure se n’ha d’aprendre, no és una cosa que ens arriba ja determinada per una pauta abismal sino que s’ha d’aprendre i tu em vas donar aquell dia una lliçó magistral.

Lourdes m’esperava prenent un café al petit far descansant del llarg viatge mentre jo m’aferrisava en apropar-me a tú el màxim posible per sentir la teva força.
Vaig arribar a tú quan només faltaven uns minuts per veure el sol desaparèixer, però mai he tornat a sentir aquella sensació. Cara a cara, jo explicant-te els meus problemes i tú gran, impenetrable, considerant la situació com l’últim reducte de precarietat d’aquell ésser humà.

Sí, sí a ser lliure, vull que m’ensenyis a ser lliure et vaig dir i la teva resposta va ser vendaval que feia ballar els meus cabells i m’empenyia contra les parets del far. Aquell far de portes i finestres vermelles, retallat sobre un penya-segat que semblava oblidat del món, oblidat de tot i al qual vaig arribar per una casualitat.

Sí, mar dedica’m dos minuts més abans de marxar, perquè el camí de retorn a casa és llarg. Sí, llibertat, no m’importa el que he deixat enrera i menys el que queda davant, així és veritablement el meu concepte de llibertat.
He passat 20 anys de la meva vida arrelada pensant el que pensaran, però és temps de deixar tot el meu passat i caminar pel món amb la llibertat agafada de la mà.
Sí, mar, perquè he après avui, que mai pots trobar el teu destí dins un emprovador de la tercera planta de “El Corte Inglés”, encara que hi ha molts que diuen que allà l’han trobat.

No sé perquè et parlo així. Només entenc una cosa que tú m’escoltes, que sempre m’has escoltat.
Avui em sento com aquestes gavines. Com gavina que crida davant teu, mar.
Mar.............he trobat aquí el meu raconet de cel personal, si així m’ho permets dir.

Oh, quina brisa. Em fa fresar i penso que és hora de retornar a dintre del far a on m’espera un café, per païr les impressions.
Lourdes em pregunta per tú, què tal?
M’ha donat tot allò que em podia donar, li responc.
El cambrer s’apropa i li demano un tallat.
Es fa de nit, fosca i tancada nit. Ara ja no et veig però et sento, sento el teu batec.
M’abandono a la xerrada sobre a on anirem demà i el nostre retorn a Barcelona.

Els fars del cotxe t’il.luminen per ultimo cop.
Em giro per veure’t un instant i penso “ Recorda mar, que sense tú no hi ha demà”
La carretera és estreta i els primers arbres apareixen.
El camí cap a Santiago és fa feixuc i negre. La tempesta ens comença a atrapar, carregada de tota la seva força elèctrica i els llamps il.luminen la carretera.
Tinc por, pots agafar tú el cotxe? em demana Lourdes.
Agafo el volant amb força mentre Lourdes s’agemoleix al seient del costat.
La tempesta em fa tremolar i la pluja cau cada cop amb més força sobre el sostre del cotxe, donant la impressió d’un volum inabastable d’aigua.

Són les dues de la matinada, quan de sobte veig els primers llums de Santiago.
Creuem els seus carrers com una exhalació i aparco el cotxe darrera de la plaça de la catedral.
Desperto a Lourdes i sortim del cotxe. La pluja mulla els nostres cossos i la sensació de cansament derrota les nostres mirades.
Li comento que vull veure per última vegada la plaça i ella només abaixa el cap i em segueix. No ser definir aquell moment però em vaig sentir mès a prop d’ella que mai.
El viatge ens va canviar.

Tornem al cotxe. Aquesta nit ens servirà d’improvisat llit de campanya.
Aparco a l’estació d’autobusos
Intento adormir-me i el sac de dormir em serveix d’aixopluc. Lourdes s’acomoda estirada darrera.Bona nit.
La tempesta no amaina.El soroll es fa més intens.
Sonmio amb tu, mar i amb tu.........

Dos immensos focus finalment em desperten. Un autocar que quasi, quasi, acaba amb el nostre pobret cotxe al fer un gir de 180 graus i aquells focus, clavats davant meu em desvetllem.
Miro el rellotge, les nou del matí.
Desperto a Lourdes, només falten cinc minuts per agafar el tren cap a Barcelona.
Sortim acceleradament del cotxe amb les motxil.les descomposades també per la fugida.
El tren es troba fent cap a l’estació.
Alguna cosa m’empeny a no agafar el tren. Lourdes puja primer i em crida des de dintre:
- què fas, perdràs el tren, afanya’t.
Em sento paralitzada.Bloquejada.
- Què no m’escoltes?- crida un altre cop.

Pujo al tren decididament.

Torno a caminar pels carrers de la meva ciutat.