El pasado domingo 18 de febrero cerró sus puertas otro cine de Barcelona. El cine París (será un nuevo Zara). Con este pequeño cine situado en el Portal de l'Angel ha desaparecido uno de los pocos reductos que quedaban ya como cine de barrio.
Se suma así a una larga lista: Arcadia, Arcadin, Fantasio, Club Doré, Waldof, Astoria.... y como pasó también con el Café Torino, sólo quedaran en nuestro recuerdo.
Las grandes cadenas de multisalas no respetan nada y el Grup Balaña alega que es para hacer frente a los gastos de los cines del nuevo centro comercial de Plaça Espanya.
Pero lo más importante de todo esto es que nada podemos hacer frente a esta invasión de centros lúdico-festivos, que nos programan la vida de fin de semana y que normalmente sólo ofertan cine americano enlatado.
Estamos perdiendo la capacidad para decidir que clase de cine queremos ver, cerrando puertas al buen cine europeo, arrinconandolo en unas pocas salas.
Ya no es lo mismo, aquellos sábados noche, las sesiones dobles. ....Todos hemos dejado alguna lágrima olvidada en los lavabos o bien nos hemos reido a carcajadas en aquellos asientos un poco destartalados, pero era eso nuestro cine de barrio.
Va por ti este homenaje, París.
Quand au hasard des jours
Je m`en vais faire un tour
À mon ancienne adresse
Je ne reconnais plus
Ni les murs, ni les rues
Qui ont vu ma jeunesse
En haut d`un escalier
Je cherche l`atelier
Dont plus rien ne subsiste
Dans son nouveau décor
Montmartre semble triste
Et les lilas sont morts
La bohème, la bohème
On était jeunes, on était fous
La bohème, la bohème
Ça ne veut plus rien dire du tout
La Bohème
viernes, 23 de febrero de 2007
miércoles, 21 de febrero de 2007
Manualle d'amore 2 (corregit i augmentat)
Segona escaramussa en el món de les relacions de parella. El sr. Giovanni Veronesi aguditza encara més la seva visió divertida i extrovertida de l'amor que el toc italià acaba rematant de forma magistral.
Ens ajuda a comprendre una mica més, com actuem davant dels altres (l'altre sexe) i el que pensem, allò que veritablement ens agradaria: la nostra conciència reflectida ens parla.
Quatre històries, quatre per passar una bona estona i no capficar-se massa. Cal destacar una espectacular com sempre Mónica Bellucci (mamma mia quina dona) i la participació d'Elsa Pataky, encara que no despunta massa.
Lo que dan de si 6 minutos
Esta frase da mucho que pensar y la imaginación de cada uno volará por los derroteros que más les satisfagan.
Sólo me estoy refiriendo a un trayecto de 6 minutos en los “Ferrocarrils de la Generalitat”.
Reconozco que soy una voyeur, discreta pero voyeur. Me encanta observar al personal que sube al tren de las 8:18 dirección Terrassa.
Cada mañana me encuentro cosas nuevas, que a veces me sorprenden, a veces me entristecen.
Intento robar un trocito de cada persona que por algún motivo me llama la atención. De estos intensos 6 minutos pueden salir buenas historias o nuevos personajes para crear algún cuento o reflexiones que pueden llegar o no a buen puerto.
Cada día escojo a un personaje o dos y los analizó, intento sustraer su esencia, me imagino su vida y su trabajo, les doy la vuelta. Los observó en la distancia, porque la observación directa puede resultar a veces peligrosa.
Tengo tres casos que son dignos de mención. El primero es el de una joven de unos 25 años, que cada mañana se sienta en el compartimiento reservado. Saca un set de maquillaje, que ni el de la srta. Peppy’s (no se como puede llevar todo eso en el bolso) y se pone a transformar su cara lavada en cara de supermodelo. Rimel, pestañas de pega, colorete, sombras, labios Maybelline....Pero que maestría y que tiento, como maneja todos esos artilugios y con que precisión, obviando el movimiento, ajena a las miradas de extraños, sobretodo. En un periquete, ya está preparada para la jungla diaria.
Lección nº 1 como aprovechar el tiempo y quedar monisima.
El sujeto nº 2 también se las trae, un mochilero de planta germánica. Cuando se instala en su asiento extrae de su mochila un Tupperware, que más que un tupper parece una despensa. Yo creo que no ha comido en siete días pero no señores, se lo zampa en seis minutos: dos salchichas, dos lonchas de jamón, pan de molde, un huevo duro y un tomate. Claro tiene que crecer.
Y el tercer y último caso, es hasta ahora el más original para mi parecer. Entra una joven con una bolsa de plástico en el vagón y se sienta. Saca dos agujas de tricotar y cual es mi sorpresa cuando se pone a hacer punto. Una larguísima bufanda de colores ocupa el interior de la bolsa, quizás quiere imitar el cuento de la habichuela o marcar un nuevo record Guinness.
Es una new fashion inglesa, allí en vez de compartir una cerveza con los amigos, se estila ir a un café de tricoteo y sacudirse el estrés del día, fabricando todo clase de calientes complementos.
Quizás mañana cuando saqué mi tupper de regreso al centro, me sentiré un poco menos Homeless y formaré parte de alguna crónica del día.
Me gusta,
divertir a la gente haciéndola pensar.
Desayunar un poco de harina de amapola,
irme lejos y sola a buscar hormigueros,
santiguarme si pasa un mendigo cantando,
ir por agua,
cazar cínifes,
escribir a mi rey a la luz de la una,
a la luz de las dos,
meterme en mi pijama
a la luz de las tres,
caer como dormida
y soñar que soy algo
que casi, casi vuela.
Gloria Fuertes
Sólo me estoy refiriendo a un trayecto de 6 minutos en los “Ferrocarrils de la Generalitat”.
Reconozco que soy una voyeur, discreta pero voyeur. Me encanta observar al personal que sube al tren de las 8:18 dirección Terrassa.
Cada mañana me encuentro cosas nuevas, que a veces me sorprenden, a veces me entristecen.
Intento robar un trocito de cada persona que por algún motivo me llama la atención. De estos intensos 6 minutos pueden salir buenas historias o nuevos personajes para crear algún cuento o reflexiones que pueden llegar o no a buen puerto.
Cada día escojo a un personaje o dos y los analizó, intento sustraer su esencia, me imagino su vida y su trabajo, les doy la vuelta. Los observó en la distancia, porque la observación directa puede resultar a veces peligrosa.
Tengo tres casos que son dignos de mención. El primero es el de una joven de unos 25 años, que cada mañana se sienta en el compartimiento reservado. Saca un set de maquillaje, que ni el de la srta. Peppy’s (no se como puede llevar todo eso en el bolso) y se pone a transformar su cara lavada en cara de supermodelo. Rimel, pestañas de pega, colorete, sombras, labios Maybelline....Pero que maestría y que tiento, como maneja todos esos artilugios y con que precisión, obviando el movimiento, ajena a las miradas de extraños, sobretodo. En un periquete, ya está preparada para la jungla diaria.
Lección nº 1 como aprovechar el tiempo y quedar monisima.
El sujeto nº 2 también se las trae, un mochilero de planta germánica. Cuando se instala en su asiento extrae de su mochila un Tupperware, que más que un tupper parece una despensa. Yo creo que no ha comido en siete días pero no señores, se lo zampa en seis minutos: dos salchichas, dos lonchas de jamón, pan de molde, un huevo duro y un tomate. Claro tiene que crecer.
Y el tercer y último caso, es hasta ahora el más original para mi parecer. Entra una joven con una bolsa de plástico en el vagón y se sienta. Saca dos agujas de tricotar y cual es mi sorpresa cuando se pone a hacer punto. Una larguísima bufanda de colores ocupa el interior de la bolsa, quizás quiere imitar el cuento de la habichuela o marcar un nuevo record Guinness.
Es una new fashion inglesa, allí en vez de compartir una cerveza con los amigos, se estila ir a un café de tricoteo y sacudirse el estrés del día, fabricando todo clase de calientes complementos.
Quizás mañana cuando saqué mi tupper de regreso al centro, me sentiré un poco menos Homeless y formaré parte de alguna crónica del día.
Me gusta,
divertir a la gente haciéndola pensar.
Desayunar un poco de harina de amapola,
irme lejos y sola a buscar hormigueros,
santiguarme si pasa un mendigo cantando,
ir por agua,
cazar cínifes,
escribir a mi rey a la luz de la una,
a la luz de las dos,
meterme en mi pijama
a la luz de las tres,
caer como dormida
y soñar que soy algo
que casi, casi vuela.
Gloria Fuertes
lunes, 19 de febrero de 2007
Fisterra
Vaig haver de recòrrer a la fi del món per trobar el meu destí. Fisterra.
Mentre fumava l’última cigarreta que em quedava a la motxil.la, no podia parar de mirar-te, d’observar-te, de seguir tots els teus moviments que m’abraçaven.
Mar, possiblement el meu amic més particular.
Les onades trencaven les roques i més abaix a un lloc inexplorable i amagat, les gavines cridaven intercanviant missatges.
Allà vaig aprendre a ser lliure i a no estimar.
Per què a ésser lliure se n’ha d’aprendre, no és una cosa que ens arriba ja determinada per una pauta abismal sino que s’ha d’aprendre i tu em vas donar aquell dia una lliçó magistral.
Lourdes m’esperava prenent un café al petit far descansant del llarg viatge mentre jo m’aferrisava en apropar-me a tú el màxim posible per sentir la teva força.
Vaig arribar a tú quan només faltaven uns minuts per veure el sol desaparèixer, però mai he tornat a sentir aquella sensació. Cara a cara, jo explicant-te els meus problemes i tú gran, impenetrable, considerant la situació com l’últim reducte de precarietat d’aquell ésser humà.
Sí, sí a ser lliure, vull que m’ensenyis a ser lliure et vaig dir i la teva resposta va ser vendaval que feia ballar els meus cabells i m’empenyia contra les parets del far. Aquell far de portes i finestres vermelles, retallat sobre un penya-segat que semblava oblidat del món, oblidat de tot i al qual vaig arribar per una casualitat.
Sí, mar dedica’m dos minuts més abans de marxar, perquè el camí de retorn a casa és llarg. Sí, llibertat, no m’importa el que he deixat enrera i menys el que queda davant, així és veritablement el meu concepte de llibertat.
He passat 20 anys de la meva vida arrelada pensant el que pensaran, però és temps de deixar tot el meu passat i caminar pel món amb la llibertat agafada de la mà.
Sí, mar, perquè he après avui, que mai pots trobar el teu destí dins un emprovador de la tercera planta de “El Corte Inglés”, encara que hi ha molts que diuen que allà l’han trobat.
No sé perquè et parlo així. Només entenc una cosa que tú m’escoltes, que sempre m’has escoltat.
Avui em sento com aquestes gavines. Com gavina que crida davant teu, mar.
Mar.............he trobat aquí el meu raconet de cel personal, si així m’ho permets dir.
Oh, quina brisa. Em fa fresar i penso que és hora de retornar a dintre del far a on m’espera un café, per païr les impressions.
Lourdes em pregunta per tú, què tal?
M’ha donat tot allò que em podia donar, li responc.
El cambrer s’apropa i li demano un tallat.
Es fa de nit, fosca i tancada nit. Ara ja no et veig però et sento, sento el teu batec.
M’abandono a la xerrada sobre a on anirem demà i el nostre retorn a Barcelona.
Els fars del cotxe t’il.luminen per ultimo cop.
Em giro per veure’t un instant i penso “ Recorda mar, que sense tú no hi ha demà”
La carretera és estreta i els primers arbres apareixen.
El camí cap a Santiago és fa feixuc i negre. La tempesta ens comença a atrapar, carregada de tota la seva força elèctrica i els llamps il.luminen la carretera.
Tinc por, pots agafar tú el cotxe? em demana Lourdes.
Agafo el volant amb força mentre Lourdes s’agemoleix al seient del costat.
La tempesta em fa tremolar i la pluja cau cada cop amb més força sobre el sostre del cotxe, donant la impressió d’un volum inabastable d’aigua.
Són les dues de la matinada, quan de sobte veig els primers llums de Santiago.
Creuem els seus carrers com una exhalació i aparco el cotxe darrera de la plaça de la catedral.
Desperto a Lourdes i sortim del cotxe. La pluja mulla els nostres cossos i la sensació de cansament derrota les nostres mirades.
Li comento que vull veure per última vegada la plaça i ella només abaixa el cap i em segueix. No ser definir aquell moment però em vaig sentir mès a prop d’ella que mai.
El viatge ens va canviar.
Tornem al cotxe. Aquesta nit ens servirà d’improvisat llit de campanya.
Aparco a l’estació d’autobusos
Intento adormir-me i el sac de dormir em serveix d’aixopluc. Lourdes s’acomoda estirada darrera.Bona nit.
La tempesta no amaina.El soroll es fa més intens.
Sonmio amb tu, mar i amb tu.........
Dos immensos focus finalment em desperten. Un autocar que quasi, quasi, acaba amb el nostre pobret cotxe al fer un gir de 180 graus i aquells focus, clavats davant meu em desvetllem.
Miro el rellotge, les nou del matí.
Desperto a Lourdes, només falten cinc minuts per agafar el tren cap a Barcelona.
Sortim acceleradament del cotxe amb les motxil.les descomposades també per la fugida.
El tren es troba fent cap a l’estació.
Alguna cosa m’empeny a no agafar el tren. Lourdes puja primer i em crida des de dintre:
- què fas, perdràs el tren, afanya’t.
Em sento paralitzada.Bloquejada.
- Què no m’escoltes?- crida un altre cop.
Pujo al tren decididament.
Torno a caminar pels carrers de la meva ciutat.
Mentre fumava l’última cigarreta que em quedava a la motxil.la, no podia parar de mirar-te, d’observar-te, de seguir tots els teus moviments que m’abraçaven.
Mar, possiblement el meu amic més particular.
Les onades trencaven les roques i més abaix a un lloc inexplorable i amagat, les gavines cridaven intercanviant missatges.
Allà vaig aprendre a ser lliure i a no estimar.
Per què a ésser lliure se n’ha d’aprendre, no és una cosa que ens arriba ja determinada per una pauta abismal sino que s’ha d’aprendre i tu em vas donar aquell dia una lliçó magistral.
Lourdes m’esperava prenent un café al petit far descansant del llarg viatge mentre jo m’aferrisava en apropar-me a tú el màxim posible per sentir la teva força.
Vaig arribar a tú quan només faltaven uns minuts per veure el sol desaparèixer, però mai he tornat a sentir aquella sensació. Cara a cara, jo explicant-te els meus problemes i tú gran, impenetrable, considerant la situació com l’últim reducte de precarietat d’aquell ésser humà.
Sí, sí a ser lliure, vull que m’ensenyis a ser lliure et vaig dir i la teva resposta va ser vendaval que feia ballar els meus cabells i m’empenyia contra les parets del far. Aquell far de portes i finestres vermelles, retallat sobre un penya-segat que semblava oblidat del món, oblidat de tot i al qual vaig arribar per una casualitat.
Sí, mar dedica’m dos minuts més abans de marxar, perquè el camí de retorn a casa és llarg. Sí, llibertat, no m’importa el que he deixat enrera i menys el que queda davant, així és veritablement el meu concepte de llibertat.
He passat 20 anys de la meva vida arrelada pensant el que pensaran, però és temps de deixar tot el meu passat i caminar pel món amb la llibertat agafada de la mà.
Sí, mar, perquè he après avui, que mai pots trobar el teu destí dins un emprovador de la tercera planta de “El Corte Inglés”, encara que hi ha molts que diuen que allà l’han trobat.
No sé perquè et parlo així. Només entenc una cosa que tú m’escoltes, que sempre m’has escoltat.
Avui em sento com aquestes gavines. Com gavina que crida davant teu, mar.
Mar.............he trobat aquí el meu raconet de cel personal, si així m’ho permets dir.
Oh, quina brisa. Em fa fresar i penso que és hora de retornar a dintre del far a on m’espera un café, per païr les impressions.
Lourdes em pregunta per tú, què tal?
M’ha donat tot allò que em podia donar, li responc.
El cambrer s’apropa i li demano un tallat.
Es fa de nit, fosca i tancada nit. Ara ja no et veig però et sento, sento el teu batec.
M’abandono a la xerrada sobre a on anirem demà i el nostre retorn a Barcelona.
Els fars del cotxe t’il.luminen per ultimo cop.
Em giro per veure’t un instant i penso “ Recorda mar, que sense tú no hi ha demà”
La carretera és estreta i els primers arbres apareixen.
El camí cap a Santiago és fa feixuc i negre. La tempesta ens comença a atrapar, carregada de tota la seva força elèctrica i els llamps il.luminen la carretera.
Tinc por, pots agafar tú el cotxe? em demana Lourdes.
Agafo el volant amb força mentre Lourdes s’agemoleix al seient del costat.
La tempesta em fa tremolar i la pluja cau cada cop amb més força sobre el sostre del cotxe, donant la impressió d’un volum inabastable d’aigua.
Són les dues de la matinada, quan de sobte veig els primers llums de Santiago.
Creuem els seus carrers com una exhalació i aparco el cotxe darrera de la plaça de la catedral.
Desperto a Lourdes i sortim del cotxe. La pluja mulla els nostres cossos i la sensació de cansament derrota les nostres mirades.
Li comento que vull veure per última vegada la plaça i ella només abaixa el cap i em segueix. No ser definir aquell moment però em vaig sentir mès a prop d’ella que mai.
El viatge ens va canviar.
Tornem al cotxe. Aquesta nit ens servirà d’improvisat llit de campanya.
Aparco a l’estació d’autobusos
Intento adormir-me i el sac de dormir em serveix d’aixopluc. Lourdes s’acomoda estirada darrera.Bona nit.
La tempesta no amaina.El soroll es fa més intens.
Sonmio amb tu, mar i amb tu.........
Dos immensos focus finalment em desperten. Un autocar que quasi, quasi, acaba amb el nostre pobret cotxe al fer un gir de 180 graus i aquells focus, clavats davant meu em desvetllem.
Miro el rellotge, les nou del matí.
Desperto a Lourdes, només falten cinc minuts per agafar el tren cap a Barcelona.
Sortim acceleradament del cotxe amb les motxil.les descomposades també per la fugida.
El tren es troba fent cap a l’estació.
Alguna cosa m’empeny a no agafar el tren. Lourdes puja primer i em crida des de dintre:
- què fas, perdràs el tren, afanya’t.
Em sento paralitzada.Bloquejada.
- Què no m’escoltes?- crida un altre cop.
Pujo al tren decididament.
Torno a caminar pels carrers de la meva ciutat.
viernes, 16 de febrero de 2007
Universo Gondry
Tras la fascinante “Olvídate de mí”, Michel Gondry nos presenta “ La ciencia del sueño”, otro cuento con connotaciones autobiográficas que nos descubre el mundo de los sueños.
Desde Amèlie no recuerdo una película tan creativa como esta. Aunque el inicio puede resultar un poco desalentador y hacer que más de uno se levante y salga de la sala o bien que se oigan comentarios como “Por lo menos no será una película larga”, hay que darle un voto de confianza y permanecer en la butaca hasta el final.
El universo Gondry nos devuelve a los años de nuestra máxima capacidad imaginativa y nos muestra la existencia de unos personajes que no la han perdido.
Concebida dentro de los cánones del formato audiovisual, Gondry creador de videoclips y publicidad, se mueve de una manera frenética entre lo irreal y lo real, destacando como experimento visual al más puro estilo indie.
Se trata de una historia de amor imperfecta y inmadura, donde el protagonista llega a París con la idea de triunfar y se encuentra con un panorama bien distinto.
Gael García Bernal se sabe meter en la piel del protagonista y combina inglés, francés y mexicano dándole unos toques de divertida ironía.
También se puede remarcar la sutileza con que esta tratada la sensibilidad, que en el fondo es el alma de la película.
Abstenerse aquellos que han perdido la capacidad de soñar.
Desde Amèlie no recuerdo una película tan creativa como esta. Aunque el inicio puede resultar un poco desalentador y hacer que más de uno se levante y salga de la sala o bien que se oigan comentarios como “Por lo menos no será una película larga”, hay que darle un voto de confianza y permanecer en la butaca hasta el final.
El universo Gondry nos devuelve a los años de nuestra máxima capacidad imaginativa y nos muestra la existencia de unos personajes que no la han perdido.
Concebida dentro de los cánones del formato audiovisual, Gondry creador de videoclips y publicidad, se mueve de una manera frenética entre lo irreal y lo real, destacando como experimento visual al más puro estilo indie.
Se trata de una historia de amor imperfecta y inmadura, donde el protagonista llega a París con la idea de triunfar y se encuentra con un panorama bien distinto.
Gael García Bernal se sabe meter en la piel del protagonista y combina inglés, francés y mexicano dándole unos toques de divertida ironía.
También se puede remarcar la sutileza con que esta tratada la sensibilidad, que en el fondo es el alma de la película.
Abstenerse aquellos que han perdido la capacidad de soñar.
lunes, 12 de febrero de 2007
Propera estació: St. Antoni
Pujo les escales del metro i vaig a prendre un cafè al bar de la cantonada.
El mercat es desperta amb el dia. La primera claror il.lumina amb un toc especial la façana. Observo com a poc a poc les parades són descobertes i muntades.
El silenci i algun gos bordant marquen l'inici de la jornada.
Tot un posat escènic que es repeteix des de fa molt de temps, tots els diumenges.
Les primeres converses entre els botiguers i els primers bons dies,com estàs? ressonen a tota l´estructura.
M'agrada veure'l aixecar-se i sempre que tinc un diumenge en que l'enyorança em retorna als anys d'infantesa, vinc a esmorzar amb el mercat i ens mirem de tu a tu. Ell amb el seu posat orgullós, carregat d'històries i jo asseguda en aquesta terrassa, explicant-li també les meves petites històries.
Hauria de tirar 20 anys enrera, per parlar d'una nina, que caminava pel mercat. Els pares sempre venien els diumenges a comprar o mirar algun llibre quan eren encara nuvis, en aquells dies assolejats dels anys 60.
Un cop es van casar i vaig néixer, van decidir que ara encara tenien un motiu més per anar a mercat.
Ja de molt petita, mirava amb aquells ulls ben oberts de descoberta totes les parades: els colors, les joguines, els llibres, els cromos adhesius.
Observava tot allò que envolta una venda. L'estudi de les ofertes, la recerca d'aquell petit
tresor, que un va cercant i que quan troba, vol aconseguir a qualsevol preu.
M'agradaven molt els pica-pica i les nines retallables amb els seus vestidets de paper, que m'ocupen moltes hores d'esbarjo i em transportaven dintre del meu món infantil.
Els nens gaudien amb els cromos de futbol i els senties xiclar quan es retrobaven amb els amiguets del barri i rivalitzaven pels seus herois de la pilota.
Sempre m'aturava a les paradetes i saludava als botiguers. Esperava el meu torn mentre altres nens fullejaven els àlbums negres a on es col.locaven els cromos.
Era com un ritual, al qual s'havia d'accedir seguint uns passos.
Recordo un dia que amb l'atabalament em vaig perdre. Els meus pares havien continuat caminant i jo m'havia aturat bocabadada, contemplant un pòster que penjava a una de les paradetes.
Al girar-me, només vaig veure un seguit de torres humanes davant meu, que circulaven en un únic sentit com una processó de Setmana Santa. Vaig intentar penetrar aquella barrera i em vaig endinsar dintre de la caravana fins trobà més endavant l'abric de ma mare. Ma mare em contemplà amb ulls amorosos i seguiren endavant descobrint les noves adquisicions de mon pare: uns quants llibres i una capseta de cigars antiga.
Van passar anys i les visites a aquell mercat es varen distanciar però sempre quan tornava, conservava la mateixa il.lusió dels primers dies.
L'olor dels llibres antics, dels discos, del paper i la xerrameca de la gentada del migdia que ocupa totes les parades, els crits de les gavines i la música de fons, donant un to festiu.
Més endavant, ma mare em va inculcar l'interés pels segells i cada cop que hi anava, no podia estar-me de comprar segells de països que encara desconeixia on estaven però que ara he conquerit personalment.
Cada segell anava al meu àlbum de viatge i ara els retrobo amb alguna fotografía.
De la meva joventut, recordo el disc, encara que la tecnologia actualment els hagi arraconat a peces de museu, aquell disc que li vaig comprar al meu primer nuvi per celebrar el nostre primer aniversari.
El botiguer m'informà sobre l'important que era. una peça de col.leccionista em va dir.
L'alegria va ocupar la cara del meu xicot quan el va veure.
Un altre record relacionat amb el mercat, és quan vaig estrenar la meva gralla.
Era per la festa major de Sant Antoni. Vam enfilar per Ronda Sant Pau. El mercat m'esperava com sempre amb aquell posat majestuós i respectable i jo li vaig dedicar en aquell moment la cançó que tocàvem.
Va ésser un diumenge fantàstic. El mercat, els gegants i la música.
Tota una sèrie de records al voltant d'un mercat i que encara avui, em dóna bons moments.
Tot passejant pels teus passadissos he tornat a veure als nens gaudir dels jocs, diferents dels d' èpoques anteriors i als grans compartint les seves experiències, però el que es continua mantenint és el teu esperit.
Fins aviat.
El mercat es desperta amb el dia. La primera claror il.lumina amb un toc especial la façana. Observo com a poc a poc les parades són descobertes i muntades.
El silenci i algun gos bordant marquen l'inici de la jornada.
Tot un posat escènic que es repeteix des de fa molt de temps, tots els diumenges.
Les primeres converses entre els botiguers i els primers bons dies,com estàs? ressonen a tota l´estructura.
M'agrada veure'l aixecar-se i sempre que tinc un diumenge en que l'enyorança em retorna als anys d'infantesa, vinc a esmorzar amb el mercat i ens mirem de tu a tu. Ell amb el seu posat orgullós, carregat d'històries i jo asseguda en aquesta terrassa, explicant-li també les meves petites històries.
Hauria de tirar 20 anys enrera, per parlar d'una nina, que caminava pel mercat. Els pares sempre venien els diumenges a comprar o mirar algun llibre quan eren encara nuvis, en aquells dies assolejats dels anys 60.
Un cop es van casar i vaig néixer, van decidir que ara encara tenien un motiu més per anar a mercat.
Ja de molt petita, mirava amb aquells ulls ben oberts de descoberta totes les parades: els colors, les joguines, els llibres, els cromos adhesius.
Observava tot allò que envolta una venda. L'estudi de les ofertes, la recerca d'aquell petit
tresor, que un va cercant i que quan troba, vol aconseguir a qualsevol preu.
M'agradaven molt els pica-pica i les nines retallables amb els seus vestidets de paper, que m'ocupen moltes hores d'esbarjo i em transportaven dintre del meu món infantil.
Els nens gaudien amb els cromos de futbol i els senties xiclar quan es retrobaven amb els amiguets del barri i rivalitzaven pels seus herois de la pilota.
Sempre m'aturava a les paradetes i saludava als botiguers. Esperava el meu torn mentre altres nens fullejaven els àlbums negres a on es col.locaven els cromos.
Era com un ritual, al qual s'havia d'accedir seguint uns passos.
Recordo un dia que amb l'atabalament em vaig perdre. Els meus pares havien continuat caminant i jo m'havia aturat bocabadada, contemplant un pòster que penjava a una de les paradetes.
Al girar-me, només vaig veure un seguit de torres humanes davant meu, que circulaven en un únic sentit com una processó de Setmana Santa. Vaig intentar penetrar aquella barrera i em vaig endinsar dintre de la caravana fins trobà més endavant l'abric de ma mare. Ma mare em contemplà amb ulls amorosos i seguiren endavant descobrint les noves adquisicions de mon pare: uns quants llibres i una capseta de cigars antiga.
Van passar anys i les visites a aquell mercat es varen distanciar però sempre quan tornava, conservava la mateixa il.lusió dels primers dies.
L'olor dels llibres antics, dels discos, del paper i la xerrameca de la gentada del migdia que ocupa totes les parades, els crits de les gavines i la música de fons, donant un to festiu.
Més endavant, ma mare em va inculcar l'interés pels segells i cada cop que hi anava, no podia estar-me de comprar segells de països que encara desconeixia on estaven però que ara he conquerit personalment.
Cada segell anava al meu àlbum de viatge i ara els retrobo amb alguna fotografía.
De la meva joventut, recordo el disc, encara que la tecnologia actualment els hagi arraconat a peces de museu, aquell disc que li vaig comprar al meu primer nuvi per celebrar el nostre primer aniversari.
El botiguer m'informà sobre l'important que era. una peça de col.leccionista em va dir.
L'alegria va ocupar la cara del meu xicot quan el va veure.
Un altre record relacionat amb el mercat, és quan vaig estrenar la meva gralla.
Era per la festa major de Sant Antoni. Vam enfilar per Ronda Sant Pau. El mercat m'esperava com sempre amb aquell posat majestuós i respectable i jo li vaig dedicar en aquell moment la cançó que tocàvem.
Va ésser un diumenge fantàstic. El mercat, els gegants i la música.
Tota una sèrie de records al voltant d'un mercat i que encara avui, em dóna bons moments.
Tot passejant pels teus passadissos he tornat a veure als nens gaudir dels jocs, diferents dels d' èpoques anteriors i als grans compartint les seves experiències, però el que es continua mantenint és el teu esperit.
Fins aviat.
domingo, 11 de febrero de 2007
ARA ÉS EL MOMENT!!!!
Ara sí que estem veritablement tocats pels Twocats pel Gospel, que ahir van oferir un fantàstic concert a Granollers. Potser molts encara tenen en ment: Al.leuia!!! Al.leulia!!! i ho tindran per molt de temps. Es va produir un esdeveniment molt esperat pels membres del cor: l'estrena de l'Al.leluia de Haendel.
Tot el treball d'uns quants mesos va donar molt bons resultats. El bon feeling es transmitia per tota l'esglèsia i jo crec que fins i tot va arribar a tot el món.
Vull destacar una cançó que veritablement em va arribar al cor "Dime".
De debó, felicitats. Us ho mereixeu.
Mòbil
El que trobo a faltar en el meu mòbil d'última generació i que em faria la persona més feliç del món és la funció de teletransport. No sé com no ho han pensat abans les companyies fabricants de tecnologia. Enmig de tantes funcions: música, internet, mp3, càmara, cuina, visual set, buscapisos, agenda, yavoy..... em perdo. Jo només vull enviar missatges i poder trucar en cas que el cotxe em deixi tirada (això sí sempre que hi hagi cobertura) al mig del meu peregrinatge per les carreteres de Catalunya. Però em sembla que encara ens queda molt per tant desitjada, ecològica i còmoda opció.
Fa uns dies vaig anar a veure una obra de teatre al Lliure, titolada Mòbil (text de Sergi Berbel i direcció de Lluís Pascual) a on el protagonista era aquest objecte tant seductor de masses ( s'ha de recordar que tenim 46 mil.lions de mòbils circulant....). Però no vaig arribar a cap conclusió nova. L'obra és molt recomanable. Els actors van estar esplèndids, només em va sobrar una mica l'histerisme de la sra. Marta Marco i el paper de massa xulo del sr.Francino Junior (fill del presentador del Telenotícies més requerit per les dones entre 40-55 anys del nostre país).
Però com a telò de fons la incomunicació.Com és que aquesta paraula s'està fent un espai cada vegada més gran a les nostres vides? No som capaços de parlar amb les persones dels nostres problemes cara a cara i ens hem d'amagar darrera d'un cada vegada més minúscul apèndix del nostre cos?. És una manera d'apaivagar la nostra creixent soledat?
D'aquí a uns dies, pagarem tots la nostra addicció al mòbil amb una pujada de tarifes, que ens anirà foradant la butxaca de mica en mica, a veure si això ens fa ser una mica més comunicatius i reivindicatius o bé s'hauran de prendre mesures com les proposades als EEUU, de multar amb 100 dolars a tot aquell que vagi incomunicat pel carrer (walkman, mòbil, mp3) i sigui un possible risc d'accident pels també incomunicats conductors.
jueves, 8 de febrero de 2007
La seducció feta art
Aquells que han sentit la crida dels pinzells, de l’aroma de la tela encara per encetar sabran de què parlaré. Tots aquells que han trobat a la pintura una manera de reflectir el seu pensament en un temps que sembla buit de mestres o de corrents, podran veure’s recomfortats i animats.
La pintura sedueix al pintor, li dóna tot allò que necesita. La relació entre el pintor, el pinzell i l’obra, determina un camí d’actuació a seguir, un moment ple d’emocions, que tots aquells que han estat iniciats saben reconéixer.
El primer que l’artista es planteja és localitzar o esbrinar que és allò que el mou, quin serà el tema de l’obra, cap a on aniran encaminats els seus passos, aquell primer esboç que un fa de l’obra, el misteri o la seducció del nou tema, natural o ja plasmat anteriorment.
Dibuixar les primeres línees, esquemàtiques però plenes d’incerteses, que determinen o identifiquen allò que es vol representar.
Després el descobriment del color, colors que veiem als carrers, a les places, als edificis, a les fonts, a les muntanyes, que l’autor vol plasmar a la seva obra. Tot això es converteix en un joc a la paleta, en una barreja feta revolució, en un creuament de blaus, verds, grocs i vermells, en un esclat de moviments encertats o no, en un tornar a crear colors. Un no es cansa mai, investiga sobre les tonalitats, les textures que poden agafar aquests colors, es podria dir que és un treball meticulós de recerca per captar totalment la realitat que es viu.
Més tard, l’aplicació del color al món real, el desig d’aconseguir que tot quedi tal i com ho has imaginat i que interaccioni amb el teu pensament. El quadre i el pintor han d’ésser un, una ànima, un esperit, un enfocament nou del món. Perquè el quadre és com un mirall, dóna a entendre qui ets i com et trobes, des de les pinzellades més segures fins als petits retocs que marquen els matissos, la personalitat de l’obra.
No es tracta de crear una obra mestra, perqueé qui pot predir que és obra mestra en sí. Es tracta de gaudir del plaer de pintar, de crear, d’imaginar-te potser que et trobes ara en aquell lloc, en l’instant que representes. De crear un món, de deixar-te seduir, d’emocionar-te, de donar tot el que esperes de tú mateix al pintar aquella obra, a qui pots considerar com el teu fill i que has vist néixer i créixer, que has donat llum, color, textura i finalment vida, Perquè està viu, no és una il.lusió óptica, té una mica de cada pintor, de la seva personalitat.
Com a últim punt, l’obra acabada que seria d’ella sino vol dir res, si no pot donar a pensar a aquells que la puguin veure, que els faci sentir en algun aspecte més vius, gaudir-la a poc a poc.
Aquesta obra és un mitjà de comunicació amb el món que t’envolta, que dóna peu a una reflexió, a un punt de mira plural i esdevenir un trencament, un parentesi en aquest món tant estressant en que vivim actualment.
I amb moltes ganes de tornar a començar, buscar un nou tema, tornar a obrir la caixa dels colors i donar a conèixer un altre nou món.
És per això que vull engrescar a tot aquell que pugui tenir un mínim interés per la pintura a que ho provi, que intenti només expressar-se, no importa la técnica només la voluntat de sentir-se seduit per l’art
La pintura sedueix al pintor, li dóna tot allò que necesita. La relació entre el pintor, el pinzell i l’obra, determina un camí d’actuació a seguir, un moment ple d’emocions, que tots aquells que han estat iniciats saben reconéixer.
El primer que l’artista es planteja és localitzar o esbrinar que és allò que el mou, quin serà el tema de l’obra, cap a on aniran encaminats els seus passos, aquell primer esboç que un fa de l’obra, el misteri o la seducció del nou tema, natural o ja plasmat anteriorment.
Dibuixar les primeres línees, esquemàtiques però plenes d’incerteses, que determinen o identifiquen allò que es vol representar.
Després el descobriment del color, colors que veiem als carrers, a les places, als edificis, a les fonts, a les muntanyes, que l’autor vol plasmar a la seva obra. Tot això es converteix en un joc a la paleta, en una barreja feta revolució, en un creuament de blaus, verds, grocs i vermells, en un esclat de moviments encertats o no, en un tornar a crear colors. Un no es cansa mai, investiga sobre les tonalitats, les textures que poden agafar aquests colors, es podria dir que és un treball meticulós de recerca per captar totalment la realitat que es viu.
Més tard, l’aplicació del color al món real, el desig d’aconseguir que tot quedi tal i com ho has imaginat i que interaccioni amb el teu pensament. El quadre i el pintor han d’ésser un, una ànima, un esperit, un enfocament nou del món. Perquè el quadre és com un mirall, dóna a entendre qui ets i com et trobes, des de les pinzellades més segures fins als petits retocs que marquen els matissos, la personalitat de l’obra.
No es tracta de crear una obra mestra, perqueé qui pot predir que és obra mestra en sí. Es tracta de gaudir del plaer de pintar, de crear, d’imaginar-te potser que et trobes ara en aquell lloc, en l’instant que representes. De crear un món, de deixar-te seduir, d’emocionar-te, de donar tot el que esperes de tú mateix al pintar aquella obra, a qui pots considerar com el teu fill i que has vist néixer i créixer, que has donat llum, color, textura i finalment vida, Perquè està viu, no és una il.lusió óptica, té una mica de cada pintor, de la seva personalitat.
Com a últim punt, l’obra acabada que seria d’ella sino vol dir res, si no pot donar a pensar a aquells que la puguin veure, que els faci sentir en algun aspecte més vius, gaudir-la a poc a poc.
Aquesta obra és un mitjà de comunicació amb el món que t’envolta, que dóna peu a una reflexió, a un punt de mira plural i esdevenir un trencament, un parentesi en aquest món tant estressant en que vivim actualment.
I amb moltes ganes de tornar a començar, buscar un nou tema, tornar a obrir la caixa dels colors i donar a conèixer un altre nou món.
És per això que vull engrescar a tot aquell que pugui tenir un mínim interés per la pintura a que ho provi, que intenti només expressar-se, no importa la técnica només la voluntat de sentir-se seduit per l’art
domingo, 4 de febrero de 2007
Descubriendo realidades
Un dia triste y gris, quizás esto forma parte del decorado establecido para mi visita al Vallés (Sabadell) o quizás se ha aliado para remarcar si cabe mas la sensación que queda después de recorrer la exposición "Txetxènia. Trenquem el silenci".
Para todos aquellos que hasta ahora, Txetxènia nos llegaba como un nombre o poco más, sin conocer su situación más que por las noticias de la Escuela nº1 de Beslan o bien por la fuerte represión llevada a cabo por los últimos dirigentes rusos, la exposición nos introduce y informa sobre los últimos 20 años de esta república totalmente dominada por las fuerzas rusas. Estamos delante de una nueva forma de exterminio programado y perdonen por mi brutalidad. Se me remueven las entrañas.
Más del 84 % de la población infantil padece algún tipo de enfermedad o transtorno, los jovenes no pueden valorar su situación futura, sólo viven este momento y los mayores viven atemorizados por las campañas de limpieza.
Tengo que ser positiva, necesito serlo, aunque la situación es dura, este país tiene un futuro por delante, más allà de todas las implicaciones socioeconómicas, políticas y humanas.
Necesito creer que estos niños que ahora van a la escuela en una ciudad, Grozni, poblada por la destrucción que han producido dos guerras sucesivas, estudian algo más que el tipo de granada o mina antipersona que pueden encontrarse en su parque de juegos.
Por eso, tengo que agradecer a estas personas que hay detrás de esta exposición, a este movimiento por hacerme descubrir otra realidad, la auténtica realidad de este continente unido que llamamos Europa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)