MÚSICA PARA UN ENERO ACCELERADO: BRUNO MARS

Cerrar el mes de enero con ganas de un febrero todavía más vivo.

CINEMA: BESTIAS DEL SUR SALVAJE

Director: Benn Zeitlin
Sorprendente, mágica, reflexiva y educadamente salvaje, la vida de una niña de 6 años en el sur americano del Misisipi, los diques que separan de un mundo "real" donde todo es lo que no es.
No tengo muchas palabras para comentar todavía, tengo que ordenar todo lo que me ha hecho sentir desde todos los ángulos de mi consciente e inconsciente.
Traumática si, la esencia de vivir. Somos pequeñas particulas en un universo solamente eso y si no llegamos a reconocer que esperamos de la vida por muchas posesiones que nos ofrezca sino sabemos vivirla, sentirla no somos nada. Nuestra existencia entonces no vale nada.
Que el mundo infantil nos devuelva el valor de aquellos que nos hicieron ser.
Panorama indie que vuelve con una demostración de que hay cine más allá de lo que nos quieren vender.

ANDRÉS RÁBAGO A LA TECLA SALA

Fins al 24 de febrer
Centre d'Art Tecla Sala
Avd. Josep Tarradelles i Joan, 44
L'Hospitalet
www.teclasala.net
Metro: Torrasa

Ahir vaig anar a la ciutat del costat, a L'H per arribar-me a l'exposició sobre "El Roto" i sense saber-ho em vaig emportar una gran sorpresa, hi havia justament una visita guiada que va estar plena de detalls i comentaris per part de la noia (llàstima no preguntar-li com es deia, felicitats una altra cop per la teva il.lusió i ganes de mostrar-nos el món d'aquest dibuixant) que ens va acompanyar durant una bona hora llarga.
La veritat és que aquest home,  dibuixant vocacional, home culte, reflexiu  i que reclama el fet de l'importància del dibuix en els nostres temps, ha estat una veritable descoberta per a mí i continuo parlant sobre les trames, no paro últimament.
L'exposició está dividida en tres parts.
A la primera es fa un repás de la seva etapa amb el pseudònim OPS (relacionat  aquest nom amb un subterrani d'una casa, allò que queda amagat). La part potser més fosca, la més inconscient,  a on el dibuix  no respon a l'òptica de les coses, una doble vessant de les persones. OPS treballa a les revistes Madriz, la Codorniz, Hermano Lobo..., són temps de dictadura, de franquisme, referents de l'ambient cultural: Velázquez i el Greco, el món religiós molt present, animals imaginaris, treballant desde de la sàtira més cruel o crua.
Sorteja la censura amb l'estrategia de no utilitzar textos, imatges amb múltiples interpretacions.
Per a mi és la part, a on es pot conèixer millor el seu treball de trames, a on pot gaudir d'una manera personal de veure el dibuix i de captar les coses més inesperades per a convertir-les en consciència.



L'any 1984 apareix un dels seus millors treballs la sèrie la Ría, homenatge al dibuix, al desenvolupament de la línia, del treball plàstic i per a mi una de les peces més interessants de l'exposició.

A la segona part de l'exposició ens troben amb la correspondència amb el pseudònim "El Roto" (la planta carrer d'una casa, potser la part més visible d'aquest conjunt). Actualment treballa amb El País diariament.
Aquí es presenta un dibuixant menys hòstil que atrapa l'atenció del públic i que ha passat a treballar amb més simplicitat, treball de taques, inmediat, directe, més simple, atemporal i que mostra una tipologia dels personatges que dibuixa: obrers, militars, persones de color, continua amb la seva sàtira com a reflexió personal, creant consciència, cristal.litzant un pensament col.lectiu, una empatia manifesta.
Necessita un procés per fer silenci, treure el soroll ambiental.
D'aquest part m'agrada molt com és simplifica la línia, com l'autor es troba cómode introduint un text que complementa perfectament la imatge i com el dibuix evoluciona.

A la tercera última part, el dibuixant més introspectiu, més reflexiu amb ell mateix. Amb el pseudònim de Rábago (la planta primera de la casa), el dibuixant es passa al món de la pintura (oli sobre tela) Un món exclusiu Rábago, molts referents a la natura, a on personatges estàtics,  realitzant una acció però al mateix temps tenen un moviment interior. Personatges a on el color groc representa a l'espérit i el blau a l'ànima, uns quadres carregats d'emocions, amb una manera molt creativa, expressiva i particular de veure el seu propi món. A mi em certa manera em recorden una mica a l'estil rus pre-revolucionari.
Un fet curiós, quan acaba un quadre destrueix el dibuix preparatori i crea un dibuix nou per a cada quadre.
La veritat una última part totalment diferent però amb l'ànima de treball del pintor.

Després de la visita guiada em van quedar moltes ganes de donar una altra volta i de gaudir més encara dels detalls d'algun dels dibuixos i dels quadres i d'adonar-me de que el dibuix forma part de les nostres vides i que no podem deixar que desapareixi perquè és el treball d'expressió personal que ens fa entendre el món i la realitat des de la consciència del nostre interior.
El catàleg de l'exposició és supercomplert tant al disseny de les cobertes, com el paper escollit per a les il.lustracions i els comentaris.
Imperdonable no visitar aquesta mostra.
I per a tots aquells seguidors de "El Roto"  (i que tinguin la sort de no treballar fins tard) només comentar que estarà a la Sala Tecla el dia 20 de febrer a les 19.30 h per a una xerrada.

MOON RIVER

She lived alone except for a nameless cat.

EL LLEGAT DE JACKSON POLLOCK A LA FUNDACIÓ MIRÓ

Fundació Miró
http://www.fundaciomiro-bcn.org/

Jackson Pollock, és el títol de la pel.licula d'avui, encara que l'exposició dóna més mostres del seu llegat que del seu treball en si (3 quadres i un video)
Primera exposició que em prenc molt seriosament (dificil d'entendre aquest art), expressionisme abstracte, post segona guerra mundial. Objectiu dels artistes començar de zero (ruptura), oblidar el resultat final i donar a conèixer el procés creatiu (performance), investigació de materials, pigments, instal.lacions més enllà d'un art conceptual figuratiu.
Sorpresa, partint d'aquesta premisa, m'he deixat envaïr pel que busquen, no pel que volen mostrar finalment. ampliar el meu microcosmos de coneixement artístic i no questionar-me el que veuen els meus ulls.
Noves manifestacions d'un temps determinat.
Entre el més interessant, el treball de Yves Klein (Anthropometry: Princess Helena), on la figura humana

forma part del treball directament en un blau magnétic.
Un altre exemple, Shozo Shimamoto,

del moviment Zero Japó, un altre concepte relacionat amb el desenvolupament del que porta la creació.
O bé en el dibuix a llapís sense mirar el paper de Mark Rothko, que tant coneixem (El Visor strategy) i que dóna un toc d'abstracció total al resultat, abandonar l'obra un cop s'ha finalitzat el procés, no pensar només sentir, dibuixar sense excuses ni límits.
La resta de l'exposició oberta a noves mirades interiors com la màquina de Jean Tinguely, desvincular el subjectiu de l'artista, però intentant retrobar el procés creatiu que hi ha al darrera.
Propostes per no buscar més enllà, expressions físiques de l'art diari, dels rituals diaris.

BCN en 10 minutos

Una experiencia más que sumar semanalmente al trabajo de tramas.

CINEMA: EL BOSC

Tenia moltes ganes d'anar a veure aquesta pel.licula que al seu guió barreja una història, diriem un conte o relat curt (ficció)d'en Sánchez Piñol amb uns fets reals que van passar a la nostra terra. La clau aquí no es buscar una fidelització dels fets que envolten la història, sino de gaudir del món imaginari fantàstic que hi ha al bosc i de la transformació dels personatges interpretats per dos grans com son Âlex Brenemühl i Maria Molins.
Una bona manera de posar-se en contacte amb el català de la franja i gaudir de la riquesa de la nostra llengua. Bona fotografia i fascinant paisatge que completen una bona direcció.
Cap al Bosc.

ENIGMA DEL MES

Tornem als enigmes amb història.

El HOMBRE QUE NO TENÍA SECRETOS

Sueño. Silencio. Calma. Un mundo fuera que fluye tras la ventana de un pequeño comedor. Detrás muy cerca, otro mundo que duerme, que descansa, que se reconstituye, que se afianza.
En el comedor, una pared que respira, que convive con ese hombre, ese mundo que duerme al lado.
Una pared que conoce todos sus secretos y que vive su vida, que le comprende y que le recuerda cada día hacía donde va.
Cada mañana el hombre entra en el comedor. La pared le observa, mientras el hombre se toma un té y planifica sus movimientos diarios.
Hace meses que el hombre hizo de la pared su refugio, inicio una comunicación necesaria con el mundo que fluye tras la ventana, dibujando unos símbolos vitales. Esa interacción despertó a la pared, respiró y se manifestó dándole al mensaje del hombre un nuevo símbolo inesperado. Una noche completó un trozo más del enigma de la existencia del hombre.
El hombre lo tomó como una nueva señal, extrañado, no pudiendo imaginar quién había dibujado ese nuevo símbolo. Finalmente se dejo llevar por lo incomprensible, la pared le acompañaba en su devenir.
El mensaje y el final de la historia sólo lo conocen el hombre y la pared.

EL PETIT TALLER DE HOMELESS

THE CHAMELEONS VOX A LA SALA APOLO

Sala Apolo
21.40 h
La verdad es que hacía tiempo que no iba a un concierto de rock-after punk, sonido Manchester años 80 y además recomendado por uno de los máximos expertos musicales que conozco. Acabar compartiéndolo con gente inquieta y estupenda, lo mejor.
Pero esta vez me dejé llevar por una propuesta interesante que no me ha defraudado.Una mención especial en mi crónica para los teloneros "Syberia", otra sorpresa llamada rock duro instrumental, capaz de encender al máximo mis neuronas y conseguir que no pudiera dejar de moverme. Geniales y jóvenes músicos que espero volver a escuchar en directo.
Respecto a  The Chameleons Vox, una experiencia para recordar, me han transportado a otros grupos  en algunos momentos:The Cure, en otros a Immaculate Fools o a Bowie.
Tener delante a un grupo capitaneado por un Mark Burgess que lo entregó todo y no dejo de moverse en el escenario y hacernos llegar esa vivencia de toda la vida dedicada a la música, de un amor total y incondicional que demuestran aquellos grandes sobre las tablas fue ya la guinda a un concierto totalmente cargado de buena música, buenas letras (en un inglés perfecto y superinteligible) y de unos seguidores que respondieron a su llamada, coreando letras, aplaudiendo y bailando.
Entre las canciones: Swamp thing, Person, Unwordly (aquí empieza a calentarse el ambiente), Up and down escalator (otro momento en que los fans no paran), Perfum Garden, One flash,  Pure answer, I'll remember, Soul, Rule Britt, Caution, Second skin ( Apolo se convirtió en un terremoto bajo nuestros pies).
Para acabar un  bis de tres: In reds, Monkey land y JumpFall (con el vocalista saltando del escenario y volviendo a subir con voltereta incorporada y sin dejar la guitarra, madre mía)
Una hora casi y media memorable.

IMATGE DE LA SETMANA

Ens ha deixat una gran actriu.

PEDRO SALINAS

 

Se puede vivir en nidos...
Se puede vivir en nidos,
como las aves querrían.

Se puede vivir en pechos
como quieren
acabar las violetas
y los amores impares.

Se puede vivir en llamas,
cuando se quema un papel
y ya no quedan palabras
sino luz resplandeciente.

Se puede vivir, también,
a veces viven las vidas,
bajo los techos, en casas,
o en veletas, como el aire.

Pero nosotros vivimos
un día dicha sin nidos,
sin techos y sin veletas.
Viviéndola
en un color verde, en un
color verde sobre ruedas.

LES ARTS DE PIRANESI

CaixaForum Barcelona
Hasta el 20 de enero 2013

Estos días ando liada con el mundo de la trama, intentando buscar fuentes de información que me ayuden a comprender el trabajo de los muy Grandes y poder sacar alguna aplicación práctica. He retomado mi cuadernillo de dibujos rápidos y visitar esta exposición me pareció una buena manera de ponerme a la labor.
Y la verdad es que ha sido una visita muy interesante, sobretodo la primera parte donde se exponen sus grabados y dibujos juveniles, una delicia para el estudio. La gradación de oscuros, la diferentes formas de tramar una superficie: del trabajo más arquitectónico al trabajo más artístico sin una base buscada. En otros el detallismo extremo.
Quizás lo que me ha impactado más de la exposición a parte de lo mencionado anteriormente son "Las prisiones imaginarias", una serie de grabados con dibujos totalmente inventados, que me han transportado a las prisiones del cerebro quizás, esos otros mundos que no podemos dar a conocer. El montaje audiovisual es una manera de conectar las diferentes piezas y es original.
Respecto a la parte de Piranesi como diseñador no he parado mucha atención, considero que lo esencial es mostrar su trabajo como grabador aunque no quiero decir con ello que no merezca una visita más extensa. Recomiendo tomarse un par de horas largas.





                           
               

EL RACÓ DEL LECTOR

KATHERINE MANSFIELD
Un  home casat i altres crueltats.

Tota una senyora escriptora, a part d'una vida extraordinària,  intensa però curta i d'una personalitat avançada per a la seva época que va marcar també la seva manera de treballar la literatura.
Un llenguatge culte, sense envoltoris, una narrativa plena de simbolismes i d'encertades propostes de desenvolupament originals i centrades en la classe acomodada anglesa. Una classe que li va tocar viure d'aprop.
Relats curts carregats de contrastos i situacions punyents que deixen un regust a realitat amarga. Situacions que podrien ésser viscudes en el segle XXI.
Bona literatura.

VIDA

La estatua de piedra desciendo de su pedestal y se adentro en el bosque. Por un instante se sintio diferente, viva. Reconoció el sonido del viento y el canto de los pájaros. El cielo de un azul intenso le deslumbro y continuo caminando, arrastrando sus pesados pies, sus vestiduras de piedra vieja y musgo adherido. Había decidido ir al encuentro de un corazón.
....
Una cena, dos amigos y unos momentos nunca vividos. Gracias.

CLÀSSICA: REQUIEM DE VERDI

 Celebrant aquest any el 200 aniversari del seu naixement i recordant les seves òperes i moments d'intensitat musical, obra aquest 2013

CINEMA: DE ÓXIDO Y HUESO

Director: Jacques Audiard
Marion Cotillard, Matthias Schoenaerts...
Hacía tiempo que no iba a mis sesiones VOS y he querido empezar el 2013 con una película francesa que me ha sorprendido gratamente, otro de mis dramas preferidos para culpir mente y corazón.
Dos mundos accidentados y dos personajes perdidos junto a una banda sonora excepcional y de actualidad que nos transporta por diferentes paisajes humanos.
Una buena interpretación sin compasiones y un fondo duro donde la violencia mueve los hilos de la trama, violencia en todas sus formas y que no deja de golpear constantemente.
Una buena manera de despertarse después de las edulcoradas fiestas.

WORLD PRESS PHOTO AL CCCB

CCCB
Barcelona
Fins al 6 de gener

El fotoperiodisme ens porta a casa cada any les imatges sobre els conflictes socials, els esdeveniments i els aspectes naturals de més actualitat.

Per a tocar la fibra de tots aquells que veiem la fotografia com un mitjà artístic d’expressió i de coneixement de la realitat que ens envolta.

Aquest any entre les més impactants, a més de la reconeguda fotografia de Samuel Aranda: la de la mare bressolant al seu fill ferit, no em puc oblidar de l’addicte al sexe d’Ucraïna, de la setmana de la moda a Senegal, o de l’home xinès que protesta escalant un edifici, o de les manifestacions de la Primavera Àrab  i de les seves conseqüències, o també la crisi immobiliari als Estats Units.

 

No deixo de pensar que en aquest sentit la globalització i la presència de mitjans fotogràfics en certes parts del món ens apropen altres vivències però també reflexiono sobre d'altres moments en que les condicions de certs païssos no deixen obrir un canal de comunicació a aquests elements interpretatius i com la part més fosca, que supera la ficció no troba una manifestació correcta i que dongui com a resultat l'actuació o reinvindicació davant dels fets palpables.

 

 

http://www.worldpressphoto.org/videolibrary/2012-winners

 

IMATGE DE LA SETMANA: MOISÈS BROGGI

No em podia deixar avui de fer un recordatori a aquest patriota i cirurgià de prestigi. Aquests 104 anys de lucidesa i saviesa que em fan admirar-lo al màxim.

JULIA S. MONTEIS A LES COTXERES DE SANTS

La matèria del món
11-29 de desembre del 2012
Centre Cívic Cotxeres de Sants

Com quasi sempre tard, i  dins dels últims moments de l'exposició, tinc l'oportunitat de gaudir d'uns quadres que em transporten a l'experiència de l'artista, als viatges físics i emocionals per mars i muntanyes, als seus altres mons viscuts nascuts de l'experimentació i de l'estudi dels records i les sensacions
Técnica mixta (ciment, acríl.lic, barnís, laca...) amb components d'aquests propis llocs: terra, roques, pedres, canyes (natura en essència) a la primera part de l'exposició que destaca pels càlids (ocres, terres i blaus) que ens traslladen a un clima de pau i serenor, que manifesten el seu interior.
A la segona part gravats monotip i fotogravats (gravats efecte fotografia). Un repàs a l'extens món del gravat per a  aquells que ho descobrim, gravats amb técnica de collage i d'altres sobre paper japonés amb efecte de sensibilització per llum ( que demostren un treball acurat i preciosista amb colors més trencats).
He tingut la gran sort de conversar amb l'artista, propera i sensible al meu interés encuriosit i m'ha explicat que l'exposició és el treball intens de dos anys, que combina aquestes dues técniques pintura i gravat per tal de poder expressar-se segons el moment d'abstracció i que són dues maneres molt diferents de treballar encara que les dues li donen un cert grau de llibertat encara que el resultat en els dos casos es troba marcat per a la mateixa obra en certa manera. Son dos camps molt interessants de creació, investigació i interiorització de l'artista.
També s'ha de lloar, el montatge amb molt de gust.
Moltes felicitats Julia, descoberta d'una obra diferent, amb clara identitat i que demostra una originalitat consistent de la personalització del treball.

jsmonteis@gmail.com
jsmonteis.blogspot.com

CITAS: ELEANOR ROOSEVELT

"El futuro pertenece a quienes creen en la belleza de sus sueños."