domingo, 3 de junio de 2007

LA CHISPA DE LA FELICIDAD

Nos hacen falta anuncios como el de la Coca Cola para darnos cuenta de cuánto hemos caminado en estos años, de cuantas cosas nos vienen a la memoria, de aquellos juegos o palabras que nos inventábamos, de aquellas tardes de bici, fútbol y merienda (pan con chocolate), de aquellos días de colegio en los que el tiempo no corría y de los largos viajes en autocar para ir de vacaciones. (Cada cual que haga un feed-back de aquello que más le marcó).
Aquellos años en que eramos personalmente un poquito más libres, como por ejemplo a la hora de vestir, en que no todos necesitábamos alinearnos en una movida o sufrir la esclavitud de las tallas para anorexicas, para como grita el anuncio: "SER FELICES".
Días que vivir sin pensar en el futuro que nos encontraríamos después.
Algunos han evolucionado y han llevado su vida por un camino exitoso, lleno de mieles pero se ha de reconocer el esfuerzo realizado y valorándolo con el tiempo quizá se paga un precio demasiado caro.
Otros, todavía vivimos en el mundo de Peter Pan sin tomar las decisiones que nos corresponden.
Pero como dice el artículo de Cristina Fallarás del jueves pasado: ¿Qué es lo verdaderamente correcto en esta vida?, ¿Ser un ikeista?, ¿Vivir autonegándonos la crítica?.... ¿Tenemos que seguir todos esta corriente?.
Busquemos realmente en nosotros mismos los valores que nos llenan, que nos mueven, que nos desplazan.
¿Y si nos planteáramos como vivir después de atrevernos a pensar como queremos hacerlo?
Lo peor de toda esta aborágine que vivimos es que no nos damos cuenta de que todo lo tenemos a nuestro alcance, solamente alargar la mano y nos pueden aterrizar nuestros sueños, deseos con el mínimo esfuerzo. ¿Quién nos ha enseñado a aniquilar la ilusión?
¿Quién explicará a los futuros niños de dónde vienen los sueños?¿Cómo les haremos comprender que el viento susurra a las nubes, si se pasan media vida aferrados a una maquinita y si les preguntas de dónde viene los pollos ellos te responden del Area de Guissona ya empaquetados?
Que nos ha hecho cambiar tanto en tampoco tiempo,¿ quién nos ha robado todo aquello que nos emocionaba?
A pesar de esto, algunos sábados encuentro respuestas, encuentro gentes de mi generación que todavía me aleccionan y me devuelven de los pasos perdidos, de todos aquellos años vagando en un mundo de impresiones y pueden hacer cambiar mi punto de vista original.
Deseo no volver a perderme y que finalmente triunfe la diferencia con diferencia.

viernes, 1 de junio de 2007

DE HABERLO SABIDO

Comença el mes de juny, després d'eleccions, noves ubicacions i blindatges del tunel del Carmel, polémiques sobre xarops tóxics, de la Lliga no en parlem, període en que tots pensem més en les vacances, que no pas en altres problemes que ens ronden pel cap. En concerts i trobades amb amics per compartir cerveses i confidències. És hora de treure la bicicleta al carrer.Posar-me les albarques i la faldilla curta.Pedalejar tranquil.lament, sentir el vent i el silenci de les rodes sobre l'aslfalt. Baixar pel Born, passar per davant de Santa Maria del Mar i anar a la platja a trobar-me amb el mar, perquè és increible però tenim l'infinita sort de viure en una ciutat amb mar( ho havia oblidat), no gaire blau, depenent dels dies però capaç de transportar-me per una estona. I assentar-me allà davant del Port Olimpic i observar a altres ciclistes, a altres solitaris, a les parelles, a les gavines i coloms que s'apropen. És moment de gaudir el mar, de sentir el mar......

I d'escoltar bones cançons.....

De haberlo sabido

no hubiera dado todo en un principio

no hubiera sido la noche en tu espalda

ni congelándote de frío.

De haberlo sabido

me hubiera ido sin decirte nada

no hubiera sido tan duro contigo

no hubiera habido corazón en la garganta

Peor que el olvido

fue frenar las ganas de verte otra vez

peor que el olvido fue volverte a ver

Me sobran Motivos

pero me faltas tú sobre la cama

y ahora que las calles están llenas de bandidos

cuando necesito de tu madrugada

cuando ya te has ido

cuando me parte en dos de una tajada

no hubiera dudado en quedarme contigo

de haber sabido que no me esperabas

Peor que el olvido

fue frenar las ganas de verte otra vez

peor que el olvido fue volverte a ver.

Quique González

martes, 22 de mayo de 2007

FENT PAÍS (I)


Pintura: Didier Lourenço

Finalment dissabte em vaig poder arribar a St.Cugat per anar a veure l'última exposició de Didier Lourenço. Pintor i escultor nascut a Premià de Mar el 1968. És un dels exponents actuals de la pintura figurativa i ja l'he adoptat com a exemple a estudiar. La seva técnica impecable i l'utilització dels colors magistralment fan que cadascun dels seus quadres es converteixi en una nova història per a explicar, en un nou món, tota una sèrie de pinzellades capaces d' impregnar la nostra vida.
En la seva última exposició titulada VIATGES…. ens mostra petits tresors captats a ciutats com Nova York, París, Venècia, Istambul i finalment acaba el seu recorregut amb la serenitat de L'Empordà.
Aquest cop ha abandonat el paper predominant dels personatges humans per centrar-se més en el paisatge, però tot i això, un s'imagina en aquestes ciutats voltant i descobrint coses mitjançant la seva mirada. O bé redescobrint-les..…
Gràcies també a la gent de La Galeria (www.batlleargimon.com) per la seva dedicació i la seva sempre amabilitat, que fa que aquesta excursió es converteixi en un nou retrobament amb l'art en el seu càlid i acollidor espai de linea moderna i agradable lluminositat.
Podeu fer una visita virtual de l'exposició i tornar vosaltres mateixos a resdecobrir aquestes ciutats.

sábado, 19 de mayo de 2007

ELECCIONS 2007 A L'ABORDATGE

Sí, perquè ara toca decidir qui ha de governar durant els propers 4 anys la nostra ciutat. Una gran, diversa i ecològica ciutat, carregada de pisos de 30 o menys metres quadrats, mancances d 'ajuts per a joves i gent gran, hipoteques que van escanyant poc a poc la nostra economia, transports deficients que no acaben de funcionar, sense oblidar-nos de l' AVE i de totes les seves connotacions i moltes coses que formen part d' una llarga llista de temes pendents. Però clar, si volem demanar millores, considero que també hem de acomplir les nostres obligacions.
I veient com va anar la votació per a l' Estatut, a la qual sembla que mig país li va semblar millor gaudir d' un fantàstic dia de festa, el futur d' aquesta nova votació no és gaire esperançador i més si els comentaris que he sentit aquests últims dies van més encaminats cap als cartells electorals que cap als programes electorals, que son els que veritablement importen, encara que desenganyem-nos les ofertes acaben sent sempre les mateixes i amb poques probabilitats que s' acompleixin. Per una altra banda, qui es coneix els programes electorals de tots els partits? i pot fer una demostració del que és més convenient per a Barcelona?.
I parlant dels cartells electorals: que si al sr. Hereu li han posat més cabell, que si al sr. Trias li han tret les arrugues del front, que si han aprofitat el perfil grec d' en Portabella (amb el seu lema de campanya UTILITZA'NS), o les ulleres rejovenidores de la sra. Mayol. Però que és això senyors i senyores, és ara el que importa més, el que diriem l'estética de les eleccions. El candidat s'ha de presentar com un ésser esteticament perfecte, per això determina que sigui també el candidat ideal per les seves ofertes, per les seve noves idees o plans?
No ho sé, o potser és l'estética del poder.
Ahir a la nit vaig estar veient una estona el debat entre els diferents candidats i cap em va acabar agradant. Cap em va arribar a convèncer sobre quina serà la meva elecció d'aquí a una setmana. Per què com sempre, va ser el mateix de sempre, un no dir res i per una altra banda un intercanvi de retrets. Ja ho sé que no entenc gaire de política, i amb això no vull dir que no em mullo en determinats aspectes però estem parlant d'una ciutat, d'un ciutadania i uns condicions en les que tots hem de viure i conviure.
Per això només demano una mica de realisme i que el dia 27 de maig sigui una festa en tots els sentits per a la ciutat.

viernes, 18 de mayo de 2007

Sense paraules només Lisa Germano

The darkest night of all

Goodnight
How can you sleep?
How can you sleep through this?
What are your thoughts?
As you turn to dream?
I wouldn't know I never look
These things are hard
These things can hurt
All of the secrets
Nobody needs to know
How does it feel?
Falling asleep so hard
How could ask?
How could I say?
The things I need to
You'd go away
Goodnight
Memory must
Fill you with love
Positive days
Positive years
Older than lonely
Older than old
There's only minutes
Minutes to go
You have to feel this
You have to cry
I can go on
I can deny
This stuff it hurts
Always it will
Now I can ask
Now I can say
The things I need to
You've gone away
Goodnight

miércoles, 16 de mayo de 2007

AMIGA DUDA

Muy a mi pesar cada día me planteo mi futuro profesional. Cada mañana me enfrento a una serie de dudas que cargan mi subconsciente de armas como la pasividad y la desavenencia entre lo que pensaba y lo que pienso ahora. Muchos ya conocéis mi carácter derrotista pero hace unos días me demostré a mi misma por una vez en mucho tiempo porque escogí estudiar lo que desde hace 10 años ocupa mis horas mensuales de actividad laboral.
La conferencia de Pedro L. Alonso sobre la vacuna de la malaria me devolvió el sentido de aquello que creía haber perdido. La ilusión de sus palabras sobre el hecho de haber encontrado un pequeño y nuevo camino para los países en vías de desarrollo y sus confirmadas pruebas aunque aún muy iniciales, dan fe de que hay gente que se mueve en otras coordenadas realmente positivas y practicas.
Mozambique, esperanza de vida 42 años, porcentaje de contactos con el parásito 365 días de los 365 días que tiene el año. Fase experimental II de la vacuna contra la malaria en niños entre 1 y 4 años. Nivel de protección conseguido del 48 %.
En junio se dará un paso más si todo sale bien (y observó como cruza los dedos el Dr. Alonso) a la fase III en niños menores de un año. Quizás para la mayoría sean sólo datos estadísticos pero es un pequeño haz de luz en un país cuya mayor lacra esta producida por un mosquito. En el que la mayoría de niños muere antes de cumplir un año.
Y con el inconveniente que es una enfermedad no reproducible a nivel animal ni se tiene posibilidad de conocer un estado de predicción de control en organismo.
Y por una vez, sin lucro para los países desarrollados. El coste que estos países deberán pagar por esta primera vacuna no generara grandes gananciales a las compañías y asegurará quizás que algún día estas personas puedan borrar un problema de sus vidas.
No hay que olvidar que sobretodo lo más importante es la información de estos países. Crear los medios para que puedan continuar ellos mismos la investigación y aplicar todas las medidas preventivas que estén a su alcance. Por una vez sr. Gates le voy a tener que agradecer algo.(aunque quiero confirmarlo con personas relacionadas con estos temas y que conozcan el panorama verdadero). La concienciación de la población y el interés no propagandístico hará posible que un equipo de profesionales tire hacia delante este proyecto que hoy por hoy aúna los esfuerzos de varios equipos multidisciplinarios.
No intentó demostrar con esto que todo va bien, hay muchos otros conflictos que estrangulan a nuestros iguales de otros lugares del mundo. Pero quiero dar a conocer con esto, que la investigación avanza, que la medicina y la ciencia unen sus fuerzas para crear algo que repercutirá favorablemente en el mundo futuro.

EL VIOLIN


Mèxic 2006
Francisco Vargas
Aquesta pel.lícula ens mostra un fenomen extrapolable a gran part de Llatinoamérica, ens permet conèixer i fer una mirada a les atrocitats que s'han comés i s'estan cometent durant tot aquest temps i esdevé una crítica de les situacions límit en que s'han de trobar els éssers humans.
Seguint 3 generacions de músics que recolzen la guerrilla que lluita contra el Govern opressor, ens dóna pas al món rural mexicà.
Pocs recursos, però pel.lícula molt treballada, cal destacar el paper de l'avi Plutarco com a puntal del film, donant un toc dolç i entranyable a aquesta defensa de les veus silenciades del passat i present.
Per a aquells qeu volen descobrir els conflictes de més enllà. Un 8 molt merescut.

jueves, 10 de mayo de 2007

ALHAMBRA CONNECTION


Granada me da la bienvenida con sus repeinados campos de olivos, esa colección de árboles que comprometen el espacio y que transportan mi pensamiento al sur.
De mi visita fugaz hace 20 años sólo recuerdo vagamente sus caprichosas cuestas y a la Dama Andaluza con todas las letras.
Mi regreso también ha sido todo menos pausado pero deja buen sabor de boca, más que por el disfrute de los monumentos en sí por el de la vida cotidiana de las calles de esa ciudad con corazón andalusí.
Hubo tiempo para alimentar el alma porque los autobuses rezumaban poesía; estos días se celebra el Festival Internacional de Poesía Ciudad de Granada (www.festivaldepoesiadegranada.com) y de los ventanales colgaban poemas de acertados textos, que me sorprendieron gratamente.

Muerte en el olvido

Yo sé que existo
porque tú me imaginas.
Soy alto porque tú me crees alto,
y limpio porque tú me miras con buenos ojos,
con mirada limpia.
Tu pensamiento me hace inteligente,
y en tu sencilla ternura,
yo soy también sencillo y bondadoso.
Pero si tú me olvidas
quedaré muerto sin que nadie lo sepa.
Verán viva mi carne,
pero será otro hombre
-oscuro, torpe, malo- el que la habita.

Ángel González(Oviedo, 1925)

Después de una típica comida al estilo granadino en la calle Elvira, el recorrido empieza en La Cartuja, lugar calmo y atemperado, joya bien guardada su sacristía, que me dejó sin palabras y paseo por la Plaza de la Constitución.
Y a la vuelta otra vez en el autobús, para mi asombro "EL CARRUSEL DEPORTIVO" a todo volumen con su inconfundible "GOL" en el minuto…..VECINDARIO 3- ………… y la alegría natural de la gente tan diferente de aquí amenizada por la charla con un turista brasileño.
Parada Gran Vía-2, delante de la heladería La Veneciana o Los Italianos, local fundado en 1936, en el cual parecía que regalaban los helados del ajetreo de gente entrando y saliendo. Buenos, buenos…, según me contaron un ritual para los sábados por la tarde.
Y luego caminata por el Albayzín: la casa del Castril, el Bañuelo, el Paseo de los Tristes, el Arco de las Pesas, la Plaza Larga para acabar en un multitudinario mirador de San Nicolás, delante de la Alhambra y una inmaculada Sierra muy, muy Nevada. Entiendo que el sr. Clinton se enamorará del paisaje. Porque aún con mala suerte y sin bonita puesta de sol, sentarse una hora a contemplar la vista es un regalo que me ha caído del cielo este año.
A la bajada en el microbús 32, casi casi como estar en una montaña rusa, bajando por estrechas y empinadas calles a toda pastilla.
Y para finalizar el día de tapeo en Puerta del Carmen y La Castellana, disfrutando de una cerveza Alhambra (1925) y oyendo cantar a un espontáneo flamenco en la Plaza Nueva.
El domingo fue un día dedicado casi, casi a la Alhambra y que contar si me hubiera quedado para siempre en los Palacios Nazaríes, sin Leones esta vez pero con el rumor de las fuentes salpicando mis oídos y las flores, artilugios de colores plantados con dedicación y toda esa arquitectura que me emociona tanto. Aprovechó para pedir que votéis en www.n7w.com o mensaje al 5030 ALHAMBRA para conseguir que sea una de las 7 nuevas maravillas del mundo (parezco el sr. Cantizano).Pero es por una causa justa.
De vuelta en el microbús, marcado acento vasco, al reconocer al sr.Atutxa y esposa con dos guardaespaldas que volvían también de la visita.
Comida en Plaza Bi-Rambla, al solecito primaveral, compartiendo la plaza con los hippies de guitarra y bongos (mucho, mucho hippy por Granada).
Con el café, se me acerca un melenas, de ojos claros y con ese salero que les caracteriza, me suelta un "I love you" en inglés andaluz (no están para desperdiciar vocabulario), piensa que soy guiri. Yo le contestó en castellano puro y duro "Gracias". Y me vuelve a preguntar si soy gallega. Yo le respondo "no del otro extremo del norte" y veo que su semblante cambia y desaparece de la plaza tirándome un beso, vaya como esta el panorama.
Visita a la Catedral, Capilla Real y recuerdo en Alcaicería, para acabar paseando por la Carrera del Genil comiendo un pionono (pastelito típico de bizcocho y almíbar).
Recoger la maleta en un periquete y salir hacía BCN. Sierra Nevada, esbelta y blanca me despide de la Alhambra desde el autocar a ritmo de música dance.

Elegía y postal

No es fácil cambiar de casa, de costumbres,
de amigos,de lunes, de balcón.
Pequeños ritos que nos fueron haciendo como somos,
nuestra vieja taberna,
cerveza para dos.
Hay cosas que no arrastra el equipaje:
el cielo que levanta una persiana,
el olor a tabaco de un deseo,
los caminos trillados de nuestro corazón.
No es fácil deshacer las maletas
un día en otra lluvia,
cambiar sin más de luna,
de niebla, de periódico,
de voces,de ascensor.
Y salir a una calle que nunca has presentido,
con otros gorriones que ya no te preguntan,
otros gatos que no saben tu nombre,
otros besos que no te ven venir.
No, no es fácil cambiar ahora de llaves.
Y mucho menos fácil,
ya sabes,cambiar de amor.

Ángeles Mora(Rute, 1952)

miércoles, 2 de mayo de 2007

REFLEXIONS DE CAP DE SETMANA (MINI-TEST)

Aquí teniu un mini-test amb preguntes bàsiques sobre aquesta vida moderna que ens toca viure.
La direcció de la web-blog es compromet a comentar tots els qüestionaris completats.Moltes gràcies per la vostra participació.

1.Autopista o carretera de corbes?


2. Carretera de corbes derrapant o amb el fre de mà posat?


3.Què fer si et quedes sense bateria?


4.Estratègia a tenir en compte quan et punxen una roda o dues?


5. Capotat o descapotat?


6. Equipat amb bona música o sense?



Ànims ! Segur que no us serà difícil de respondre ; tots portem moltes km a les nostres espatlles ...

martes, 1 de mayo de 2007

EL PETIT BUSCADOR DE SOMNIS

No era petit, perquè els seus incipients cabells blancs denotaven la seva edat. No era petit, perquè passaba del metre noranta. El que era petit, era el seu cor. No havia volgut crèixer al mateix ritme que el seu cos i ara protestava colpejant el seu pit cada vegada que ell somniava, però el nostre protagonista no el sentia.
En Gerard s’havia mudat a un racó de món i havia començat la seva nova vida. Lluny de gassos, cotxes. Guerres, ciutats.... només volia oblidar.
Cada dia anava en bicicleta a la biblioteca i recollia els llibres seleccionats el dia anterior, que la bibliotecaria li havia preparat molt acuradament.
En Gerard havia dedicat tota la seva vida a treballar com a psicòleg i ara havia renunciat a ajudar als altres per ajudar-se una mica a si mateix, per ajudar una mica al seu petit cor que bategava lentament, encara que ell no se n’adonés.
Actualment treballava reparant tot allò que la gent li portava: mobles, sabates, bolsos, quadres...Portava cinc mesos al poble i la gent el coneixia pel seu tarannà amable i seriós envers la feina que realitzava. No hi havia dates d’entrega, ni projectes de reparació inabastables. Cada tarda a la seva botiga reparava els objectes i es pressionava inconscientment, per aconseguir un resultat més aceptable, sense voler res més a canvi que un preu just per la feina ben feta.
El seu cor, el petit buscador de somnis que vivia dintre del seu cos, s’emocionava cada cop que alguna persona portava un nou objecte per reparar.Encara que per en Gerard només representés un altre objecte, intentava cercar el sentit de cada peça ara malmesa i quin havia estat el seu final. Cercava aquell somni que tot sol no havia pogut trobar encara.
En Gerard es refugiava totes les tardes a la botiga i quan ja era molt tard, pujava a la segona planta de la casa.
Es passava tota la nit llegint i ja de matinada aconseguia que la son l’abracés i li donés resguard.
Buscava també pàgina darrera pàgina, un somni que li retornés la il.lusió i l’esperança, que en els anys de professió havia dipositat en els seu pacients.
Però tampoc acabava de trobar allò que estava buscant.
Però hi ha vegades, que s’ha de saber descobrir que allò que es busca, no es pot trobar mai en els llibres i que d’alguna manera forma part d’un mateix, sense saber-ho. En Gerard, després de moltes nits sense dormir, de lectures que el portaven per tots els continents i cultures, es va adonar que realment no sabia el que estava cercant, ni per què ho estava cercant.
Fins que el petit buscador de somnis, va començar a crèixer en el seu pit. Aquell cor que durant anys va estar mantenint-se hivernant, es va manifestar provocant un fort dolor en el pit de l’home.
Al començament en Gerard es va sentir esfereït i aterrit, perquè sentia que alguna cosa allà dins creixia. Però després, com aquest cor es trobava tant il.lusionat per fer veure aquell cos que el tenia allà dintre preparat per viure, en Gerard va descobrir que allò que estava buscant durant tant de temps era el seu cor, que havia deixat oblidat en els seus anys d’infantesa.
I la nit de la descoberta, va dormir, sense problemes. No va haver de llegir ni d’aferrisar-se a cap d’aquells objectes que formaven part de la seva nova vida.
El petit buscador de somnis ja no era petit.