De l'eolìpila a l'energia nuclear

No sóc una persona que dongui a conèixer gaire les meves opinions personals sobre circumstàncies polítiques, socials i altres consideracions sobre el món que ens envolta això li deixo al sr Atticus que és tot un expert amb el seu fi punt de vist crític i potser a vegades el meu blog pot ser considerat com a insubstancial i frívol donat els temps que corren.
Però aquest cop els esdeveniments succeïts al Japó, la seqüència d’imatges projectades pels diferents mitjans audiovisuals, em porten a una reflexió interior més enllà del pla personal, remouen tot allò que em fa veure el món, no com un planeta vital sino como un lloc, a on la mare Terra es comporta com un ésser independent i es rebela en certa manera contra totes les imposicions dels pobles que la habiten i fa la seva via.(encara que tots sabem que l’evolució de la Terra ja està marcada geològicament)
I potser algú es preguntara que és una eolìpila (jo fins fa poc no m’imaginava aquesta paraula). I d’altres quina relació té amb l’energia nuclear i amb el Japó. L’eolìpila és un dispositiu que s’utilitzava per soldar mitjançant vapor d’aigua i data del segle I, potser dels primers invents tecnológics, qui sap.Potser un instrument clàssic.
I a la segona qüestió, doncs només era una manera d’establir una relació entre la sostenibilitat dels primers artilugis creats per petits grans inventors i el fracàs tecnològic ( sota la meva opinió) que representen les centrals nuclears (tot i que no puc negar que el major exponent de producció d’energia es troba en aquesta font) i la seva sobreexplotació.
S’ha produit una evolució en molts aspectes, una evolució relacionada amb el creixement poblacional i amb les noves necessitats d’energia però s’hauria de posar un límit saludable a tot això.
Encara que el cas que ara es tracta sortiria fora dels paràmetres normals d’actuació i els protocols de seguretat s’hagin portat a l’extrem de l’exigència. Però cal exposar a tot un país a una radioactivitat (aquest matí la situació ja era del tot incerta) que es podria evitar si les autoritats es centressin en una política menys perillosa.
Qui o què ens ha portat a aquest extrem d’industralització i de necessitats superflúes en aquest caòtic segle XXI a on la gent fa cua a les botigues de certes cadenes pera conseguir tabletes que al final no donen la felicitat i amb caducitat programada?
Sabrem renunciar a tot el que haurem de renunciar per les dues crisis que ens toquen de prop: petroli i energia?
Haurem de tornar a ser autosuficients amb un hortet i una caseta?
Fins quan podrem sostenir aquesta situació? Quan la globalitat no malmetrà la qualitat dels païssos ?
No tinc respostes a totes les qüestions només donar un punt de vista que segurament no será del tot correcte perquè no m'ajusto a la realitat mundial.Crec que el desenvolupament és necessari però escoltant la radio aquest matí només vull mantenir un bri d’esperança per aquesta gent del país del sol naixent que avui ja no els iluminarà amb la mateixa força.