Es imposible olvidarme de uno de mis grupos favoritos, el grupo que marcó mis 14-15 años para siempre y los vistió de la estética thecuriana por excelencia enfrente de todo aquello que me rodeaba, aquella oleada de niñas pijas en clase.(con todos mis respetos).
You're so gorgeous I'll do anything!
I'll kiss you from your feet
To where your head begins!
You're so perfect!
You're so right as rain!
You make me
Make me hungry again
Everything you do is irresistible
Everything you do is simply kissable
Why can't I be you?
I'll run around in circles
'Til I run out of breath
I'll eat you all up
Or I'll just hug you to death
You're so wonderful!
Too good to be true!
You make me
Make me hungry for you
Everything you do is simply delicate
Everything you do is quite angelicate
Why can't I be you?
You turn my head when you turn around
You turn the whole world upside down
I'm smitten I'm bitten I'm hooked I'm cooked
I'm stuck like glue!
You make me
Make me hungry for you
Everything you do is simply dreamy
Everything you do is quite delicious
Why can't I be you?
Why can't I be you?
Why can't I be you?
You're simply elegant!
Y he escogido esta canción por qué verdaderamente me pregunto algunos días, Why can't I be you?
En estos tiempos que me hago tantas preguntas sin respuesta por ahora.
Algunos de esos días desearía quedarme sin lengua para no poder hablar en clase de dibujo y lograr concentrarme por un momento en lo que estoy haciendo (cosa dificilisma para un persona con sindrome de deficit de atención), y aunque me enfade muchísimo conmigo misma y actue a veces rozando la extrema estupidez (cosa me desagrada totalmente y no me muestra tal como soy o quisiera ser), eso no podrá ser, esa lengua sintiéndolo mucho, es la que actualmente me da de comer.
lunes, 28 de marzo de 2011
viernes, 25 de marzo de 2011
IMATGE DE LA SETMANA
Ahir els srs .de Polònia em van fer feliç:
http://www.youtube.com/watch?v=k8hXjDDERXc
I no passa res.
Gràcies Toni Soler i companyia.
http://www.youtube.com/watch?v=k8hXjDDERXc
I no passa res.
Gràcies Toni Soler i companyia.
martes, 22 de marzo de 2011
SOÑAR
Los pequeños sueños rodean la existencia de todos los que se emocionan permanentemente. Los pequeños sueños mueven los planteamientos de todos aquellos que los viven.
Soñar aglutina las esperanzas, renueva los contenidos fundamentales de esos seres que transitan por las calles del inconsciente.
Los militantes de la ensoñación exploran los caminos paralelos de la realidad sin darse cuenta de que como nos han explicado cientos de redactores y algún que otro literato: “La vida es sueño”
A veces cuando me despierto, pienso si no estoy viviendo un sueño al que todas mis partículas constituyentes pertenecen. Si la irrealidad no acomete la función de mantenernos dispersos de los avatares diarios y nos entrega a la virtualidad.
Los sueños emancipan al cuerpo de sus responsabilidades y les ofrecen un espacio nuevo que se presenta de manera sorprendente.
No todos los soñadores disfrutan de sueños vitales, algunos se atemorizan con los sueños negros que les acechan, porque el mundo de los sueños es también oscuro e irreflexivo.
Hay gente que no puede soñar, que apaga cada noche la luz para intentar olvidar lo que sucede durante el día y no puede soñar, no puede cambiar su percepción.
Hay gente que tampoco puede soñar despierto.
Pero principalmente los sueños nos llevan a vivir historias, lugares y situaciones extraordinarias que no comprendemos o bien nos ponen hipoteticamente al alcance de la mano situaciones futuras que tal vez viviremos.
Algunos sueños se llegan a hacer realidad.
Soñar aglutina las esperanzas, renueva los contenidos fundamentales de esos seres que transitan por las calles del inconsciente.
Los militantes de la ensoñación exploran los caminos paralelos de la realidad sin darse cuenta de que como nos han explicado cientos de redactores y algún que otro literato: “La vida es sueño”
A veces cuando me despierto, pienso si no estoy viviendo un sueño al que todas mis partículas constituyentes pertenecen. Si la irrealidad no acomete la función de mantenernos dispersos de los avatares diarios y nos entrega a la virtualidad.
Los sueños emancipan al cuerpo de sus responsabilidades y les ofrecen un espacio nuevo que se presenta de manera sorprendente.
No todos los soñadores disfrutan de sueños vitales, algunos se atemorizan con los sueños negros que les acechan, porque el mundo de los sueños es también oscuro e irreflexivo.
Hay gente que no puede soñar, que apaga cada noche la luz para intentar olvidar lo que sucede durante el día y no puede soñar, no puede cambiar su percepción.
Hay gente que tampoco puede soñar despierto.
Pero principalmente los sueños nos llevan a vivir historias, lugares y situaciones extraordinarias que no comprendemos o bien nos ponen hipoteticamente al alcance de la mano situaciones futuras que tal vez viviremos.
Algunos sueños se llegan a hacer realidad.
viernes, 18 de marzo de 2011
DUES DONES QUE BALLEN: MISÈRIES HUMANES
Teatre lliure Gràcia
17/03/2011
20.30 h
Text: Josep Maria Benet i Jornet
Anna Lizaran/ Alícia Pérez
Dues dones que es veuen obligades a compartir hores en un espai limitat. Una a la plena maduresa i l’altra a la vellesa.
Dues vides marcades per moments tormentosos i que viuen atrapades dins de les seves realitats.
Poc a poc aquesta relació accidental anirà canviant fins a convertir-se en una complicitat alliberadora, cadascuna aconsegueix obrir-se a l’altra i trencar una barrera amb un final inesperat.
D’un dramatisme terrible però amb certs moments d’un humor compromés amb les situacions que uneixen a aquestes dones. Una interpretació més que magistral de les dues actrius que encaixen perfectament en els seus papers i que ens mostren a aquests personatges molt propers. Des del minut ú i en cadascuna de les parts no es pot deixar de pensar en tots aquells sentiments que ens fa entendre l’obra : amargor, indiferència, egoïsme, incomprensió, estupidessa, desil.lusió…i com aquests envolten l’existència.
Que puc dir d’Anna Lizaran, només elogis, per mi una de les millors actrius del panorama català. Un somni robar-li un dia una petita entrevista, endinsar-me i viure la seva professionalitat mentre prenem un cafè a la Barceloneta.
I d’Alícia Pérez, també les millors paraules perquè no sabria dir quin dels dos papers reporta la màxima dificultat i per què me la crec. Tampoc li deixaré de seguir el rastre.
Una obra que no es pot deixar prendre i un espai teatral molt especial.
L’escenografia molt correcte i ben ambientada fa que el públic formi part directe d’aquella saleta-menjador.
Dues dones que continuaran marcat un estil propi per molt de temps.
Podria parlar i parlar però prefeixo que la gaudiu vosaltres mateixos.
17/03/2011
20.30 h
Text: Josep Maria Benet i Jornet
Anna Lizaran/ Alícia Pérez
Dues dones que es veuen obligades a compartir hores en un espai limitat. Una a la plena maduresa i l’altra a la vellesa.
Dues vides marcades per moments tormentosos i que viuen atrapades dins de les seves realitats.
Poc a poc aquesta relació accidental anirà canviant fins a convertir-se en una complicitat alliberadora, cadascuna aconsegueix obrir-se a l’altra i trencar una barrera amb un final inesperat.
D’un dramatisme terrible però amb certs moments d’un humor compromés amb les situacions que uneixen a aquestes dones. Una interpretació més que magistral de les dues actrius que encaixen perfectament en els seus papers i que ens mostren a aquests personatges molt propers. Des del minut ú i en cadascuna de les parts no es pot deixar de pensar en tots aquells sentiments que ens fa entendre l’obra : amargor, indiferència, egoïsme, incomprensió, estupidessa, desil.lusió…i com aquests envolten l’existència.
Que puc dir d’Anna Lizaran, només elogis, per mi una de les millors actrius del panorama català. Un somni robar-li un dia una petita entrevista, endinsar-me i viure la seva professionalitat mentre prenem un cafè a la Barceloneta.
I d’Alícia Pérez, també les millors paraules perquè no sabria dir quin dels dos papers reporta la màxima dificultat i per què me la crec. Tampoc li deixaré de seguir el rastre.
Una obra que no es pot deixar prendre i un espai teatral molt especial.
L’escenografia molt correcte i ben ambientada fa que el públic formi part directe d’aquella saleta-menjador.
Dues dones que continuaran marcat un estil propi per molt de temps.
Podria parlar i parlar però prefeixo que la gaudiu vosaltres mateixos.
jueves, 17 de marzo de 2011
IMATGE DE LA SETMANA
Bon dia de Sant Patrick
miércoles, 16 de marzo de 2011
El racó del lector: LAWRENCE DURRELL
Lawrence Durrell
Cuatro parte de un todo que merece la pena leer y releer.
1.Justine
Quizás de los cuatro volúmenes es el que más me ha impactado por la manera de enfocar del autor del personaje de Justine. Por su manera de detallar sus intenciones, sus sentimientos, la vida de los otros personajes de Alejandría, como nos presenta la forma de vivir de la época de ese grupo de gente aunque no siga un riguroso orden histórico.
Cómo poco a poco te introduce, te conduce en la historia, para mi es puro sentimiento, una fuerza narrativa indescriptible.
Refinada manera de redactar, de exploración del ser humano, desde la enigmática Justine hasta la veneración más inconcebible de Darley.
2.Balthazar
Para mí el más concreto y menos interesante desde el punto de vista de la historia, no evoluciona. Lo que destaco son las descripciones y la manera de transformar la visión o interpretación, el mundo individual que nos hemos creado anteriormente de los personajes.
3.Mountolive
En este volumen le da otra vuelta de tuerca a nuestra interpretación de los personajes sobretodo de la visión de Justine y Nessim. El dominio literario y la capacidad de emocionar y crear una insurrección de las ideas, del conocimiento de estilos y una voz sublime que nos devuelve con más interés al hilo de la novela. Verdaderamente me demuestra la capacidad de poder profundizar y matizar en puntos que me llevan de cabeza.
4. Clea
Brillante manera de acabar el cuarteto, otra perspectiva después de una serie de acontecimientos y un rotundo final, nos devuelve otra vez a Alejandría, nos soluciona todos los puntos y nos da las respuestas sin dejar de lado unas coordenadas tiempo y espacio. Vuelve a retomar una voz basada en las sensaciones y en los sentimientos. Los reencuentros entre los diversos personajes, las visiones entre ellos y una formidable voz.
Pero todo dentro de un orden, de un dominio que me sorprende, en ningún momento te da pie para des-estructurar una escritura de clásico.
De l'eolìpila a l'energia nuclear
No sóc una persona que dongui a conèixer gaire les meves opinions personals sobre circumstàncies polítiques, socials i altres consideracions sobre el món que ens envolta això li deixo al sr Atticus que és tot un expert amb el seu fi punt de vist crític i potser a vegades el meu blog pot ser considerat com a insubstancial i frívol donat els temps que corren.
Però aquest cop els esdeveniments succeïts al Japó, la seqüència d’imatges projectades pels diferents mitjans audiovisuals, em porten a una reflexió interior més enllà del pla personal, remouen tot allò que em fa veure el món, no com un planeta vital sino como un lloc, a on la mare Terra es comporta com un ésser independent i es rebela en certa manera contra totes les imposicions dels pobles que la habiten i fa la seva via.(encara que tots sabem que l’evolució de la Terra ja està marcada geològicament)
I potser algú es preguntara que és una eolìpila (jo fins fa poc no m’imaginava aquesta paraula). I d’altres quina relació té amb l’energia nuclear i amb el Japó. L’eolìpila és un dispositiu que s’utilitzava per soldar mitjançant vapor d’aigua i data del segle I, potser dels primers invents tecnológics, qui sap.Potser un instrument clàssic.
I a la segona qüestió, doncs només era una manera d’establir una relació entre la sostenibilitat dels primers artilugis creats per petits grans inventors i el fracàs tecnològic ( sota la meva opinió) que representen les centrals nuclears (tot i que no puc negar que el major exponent de producció d’energia es troba en aquesta font) i la seva sobreexplotació.
S’ha produit una evolució en molts aspectes, una evolució relacionada amb el creixement poblacional i amb les noves necessitats d’energia però s’hauria de posar un límit saludable a tot això.
Encara que el cas que ara es tracta sortiria fora dels paràmetres normals d’actuació i els protocols de seguretat s’hagin portat a l’extrem de l’exigència. Però cal exposar a tot un país a una radioactivitat (aquest matí la situació ja era del tot incerta) que es podria evitar si les autoritats es centressin en una política menys perillosa.
Qui o què ens ha portat a aquest extrem d’industralització i de necessitats superflúes en aquest caòtic segle XXI a on la gent fa cua a les botigues de certes cadenes pera conseguir tabletes que al final no donen la felicitat i amb caducitat programada?
Sabrem renunciar a tot el que haurem de renunciar per les dues crisis que ens toquen de prop: petroli i energia?
Haurem de tornar a ser autosuficients amb un hortet i una caseta?
Fins quan podrem sostenir aquesta situació? Quan la globalitat no malmetrà la qualitat dels païssos ?
No tinc respostes a totes les qüestions només donar un punt de vista que segurament no será del tot correcte perquè no m'ajusto a la realitat mundial.Crec que el desenvolupament és necessari però escoltant la radio aquest matí només vull mantenir un bri d’esperança per aquesta gent del país del sol naixent que avui ja no els iluminarà amb la mateixa força.
Però aquest cop els esdeveniments succeïts al Japó, la seqüència d’imatges projectades pels diferents mitjans audiovisuals, em porten a una reflexió interior més enllà del pla personal, remouen tot allò que em fa veure el món, no com un planeta vital sino como un lloc, a on la mare Terra es comporta com un ésser independent i es rebela en certa manera contra totes les imposicions dels pobles que la habiten i fa la seva via.(encara que tots sabem que l’evolució de la Terra ja està marcada geològicament)
I potser algú es preguntara que és una eolìpila (jo fins fa poc no m’imaginava aquesta paraula). I d’altres quina relació té amb l’energia nuclear i amb el Japó. L’eolìpila és un dispositiu que s’utilitzava per soldar mitjançant vapor d’aigua i data del segle I, potser dels primers invents tecnológics, qui sap.Potser un instrument clàssic.
I a la segona qüestió, doncs només era una manera d’establir una relació entre la sostenibilitat dels primers artilugis creats per petits grans inventors i el fracàs tecnològic ( sota la meva opinió) que representen les centrals nuclears (tot i que no puc negar que el major exponent de producció d’energia es troba en aquesta font) i la seva sobreexplotació.
S’ha produit una evolució en molts aspectes, una evolució relacionada amb el creixement poblacional i amb les noves necessitats d’energia però s’hauria de posar un límit saludable a tot això.
Encara que el cas que ara es tracta sortiria fora dels paràmetres normals d’actuació i els protocols de seguretat s’hagin portat a l’extrem de l’exigència. Però cal exposar a tot un país a una radioactivitat (aquest matí la situació ja era del tot incerta) que es podria evitar si les autoritats es centressin en una política menys perillosa.
Qui o què ens ha portat a aquest extrem d’industralització i de necessitats superflúes en aquest caòtic segle XXI a on la gent fa cua a les botigues de certes cadenes pera conseguir tabletes que al final no donen la felicitat i amb caducitat programada?
Sabrem renunciar a tot el que haurem de renunciar per les dues crisis que ens toquen de prop: petroli i energia?
Haurem de tornar a ser autosuficients amb un hortet i una caseta?
Fins quan podrem sostenir aquesta situació? Quan la globalitat no malmetrà la qualitat dels païssos ?
No tinc respostes a totes les qüestions només donar un punt de vista que segurament no será del tot correcte perquè no m'ajusto a la realitat mundial.Crec que el desenvolupament és necessari però escoltant la radio aquest matí només vull mantenir un bri d’esperança per aquesta gent del país del sol naixent que avui ja no els iluminarà amb la mateixa força.
sábado, 5 de marzo de 2011
CLÀSSICA: TCHAIKOVSKY
Des de que ví esta película: "El concierto", no he dejado de sentir la emoción que me ofrece esta majestuosa pieza de Tchaikovsky: Concierto para violin en D mayor opus 35.
Esta se convierte en mi referencia clásica para este mes. Es imposible no sentir ese violín triste y nostálgico siempre a mi lado.
Esta se convierte en mi referencia clásica para este mes. Es imposible no sentir ese violín triste y nostálgico siempre a mi lado.
TEATRE: TOT
del 2 al 6 de març
Una companyia desconeguda totalment per a mi "La mentidera Teatre- Produccions de Ferro" però amb una obra de teatre que en tres actes ben diferenciats ens fa gaudir de la seva remarcable professionalitat i saber fer.
Burocràcia, relacions personals malmeses i pors, le pors que sotmeten a les persones podrien ser els eixos fonamentals. Com diu el propi autor del text Rafael Spregelburd:
"- per què tot estat esdevé burocràcia?
- per què tot art esdeve negoci?
- per què tota religió esdevé superstició?"
Per què es fa el que es fa, ens hem convertit en entitats sense subjecte?
ANDRÉ BRETÓN: POESÍA SURREALISTA
Ando muy metida estos días intentando sacar en claro la pasión de los surrealistas. Buscando todos los puntos de contacto con su mundo, con nuestro mundo, con nuestra manera y forma de percibir el arte.
Recuperando pensamientos, acciones, leyendo y aleccionándome un poco porque reconozco que no se puede evolucionar si no conoces aquello que te rodea.
Observar se ha convertido en mi gran obsesión, observar a mi alrededor y buscar elementos, todos esos elementos que me faltan, todas aquellas cosas que no puedo ver, que no puedo percibir.
Y que mejor que leer poesía del teórico del surrealismo, del personaje que marcó un tiempo.
André Bretón: Los escritos vuelan
El satén de las páginas que se hojean en los libros modela
una mujer tan hermosa
Que cuando no se lee se contempla a esa mujer con tristeza
Sin atreverse a hablarle sin atreverse a decirle que es tan hermosa
Que lo que se va a saber no tiene precio
Esta mujer pasa imperceptiblemente entre un rumor de flores
A veces se vuelve en medio de las estaciones impresas
Para preguntar la hora o mejor aún simula contemplar unas
joyas bien de frente
Como no hacen las criaturas reales
Y el mundo se muere una ruptura se produce en los anillos de aire
Un desgarro en el lugar del corazón
Los diarios de la mañana traen cantantes cuya voz tiene el color de la
arena en las riberas tiernas y peligrosas
Y a veces los de la tarde dan paso a muchachas que conducen
animales encadenados
Pero lo más bello está en el intervalo de ciertas letras
Donde unas manos más blancas que el cuerno de las estrellas a mediodía
Saquean un nido de blancas golondrinas
Para que llueva siempre
Tan bajo tan bajo que las alas no puedan ya mezclarse
Unas manos por donde se sube hasta unos brazos tan leves
que el vapor de los prados en sus graciosas volutas por
encima de los estanques es su imperfecto espejo
Unos brazos que no se articulan más que con el peligro excepcional de un
cuerpo hecho para el amor
Cuyo vientre llama a los suspiros desprendidos de los matorrales
llenos de velos
Y que sólo tienen de terrestre la inmensa verdad helada de los trineos de
miradas sobre la extensión toda blanca
De lo que no volveré a ver más
A causa de una venda maravillosa
Que es la mía en el juego de la gallina ciega de las heridas
Versión de Manuel Álvarez Ortega
Recuperando pensamientos, acciones, leyendo y aleccionándome un poco porque reconozco que no se puede evolucionar si no conoces aquello que te rodea.
Observar se ha convertido en mi gran obsesión, observar a mi alrededor y buscar elementos, todos esos elementos que me faltan, todas aquellas cosas que no puedo ver, que no puedo percibir.
Y que mejor que leer poesía del teórico del surrealismo, del personaje que marcó un tiempo.
André Bretón: Los escritos vuelan
El satén de las páginas que se hojean en los libros modela
una mujer tan hermosa
Que cuando no se lee se contempla a esa mujer con tristeza
Sin atreverse a hablarle sin atreverse a decirle que es tan hermosa
Que lo que se va a saber no tiene precio
Esta mujer pasa imperceptiblemente entre un rumor de flores
A veces se vuelve en medio de las estaciones impresas
Para preguntar la hora o mejor aún simula contemplar unas
joyas bien de frente
Como no hacen las criaturas reales
Y el mundo se muere una ruptura se produce en los anillos de aire
Un desgarro en el lugar del corazón
Los diarios de la mañana traen cantantes cuya voz tiene el color de la
arena en las riberas tiernas y peligrosas
Y a veces los de la tarde dan paso a muchachas que conducen
animales encadenados
Pero lo más bello está en el intervalo de ciertas letras
Donde unas manos más blancas que el cuerno de las estrellas a mediodía
Saquean un nido de blancas golondrinas
Para que llueva siempre
Tan bajo tan bajo que las alas no puedan ya mezclarse
Unas manos por donde se sube hasta unos brazos tan leves
que el vapor de los prados en sus graciosas volutas por
encima de los estanques es su imperfecto espejo
Unos brazos que no se articulan más que con el peligro excepcional de un
cuerpo hecho para el amor
Cuyo vientre llama a los suspiros desprendidos de los matorrales
llenos de velos
Y que sólo tienen de terrestre la inmensa verdad helada de los trineos de
miradas sobre la extensión toda blanca
De lo que no volveré a ver más
A causa de una venda maravillosa
Que es la mía en el juego de la gallina ciega de las heridas
Versión de Manuel Álvarez Ortega
14ª MOSTRA D'AUDIOVISUAL I FOTOGRAFIA DE MUNTANYA
La Farinera del Clot
C/ Gran Via de les Corts Catalanes, nº 837
del 26 de febrer fins al 12 de març
Aquest matí abans d'anar a classe he volgut passar per una de les cites habituals anyals amb la fotografía de muntanya. Una exposició que considero una de les millors a nivell fotogràfic muntanyenc que es porten a terme a Barcelona.
A part de la qualitat de les fotos i de la bona organització (la noia de recepció estava super emocionada quan parlava dels documentals i de les fotos) també es pot gaudir d'un emplaçament únic per no perdre les nostres arrels, un edifici industrial recuperat per a activitats del barri de Sant Martí.
Les fotos es troben situades segons categòries: paisatge, esports d'aventura, muntanya, natura... i veritablement en aquesta edició es pot gaudir de llocs a nivell mundial que ens apropen una mica més a la natura, de les millors fotogràfies a nivell animal i de les activitats que realitzen aquells aventurers apassionats de la muntanya. Les fites més fantástiques que quedaran reflexades per a la posteritat.
També es pot gaudir d'una série de projeccions sobre muntanya durant la passada i aquesta setmana.
La muntanya per a aquells que la consideren màgica i fascinant i que ens porta en alguns casos els millors moments.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)