Tornem a tancar un altre any més, semblava ahir que encetaven l’any 2000 i ja estem a dos passos del 2010. Endinsats totalment dintre d’un segle XXI, desangelat i continuista, que de moment no ens està portant en general grans canvis, ni gaires innovacions tecnològiques, ni figures càbdals.
Continuem contribuint al conformisme global que ens arrosega i al consumisme brutal que ens acompanya als nostres dies.
Estem submergits en una crisi econòmica, cultural i de consciència, encara més crescuda pels mitjans de comunicació que han creat un impacte de terror tant exagerat que coacciona qualsevol actuació, qualsevol possible recurs per petit que sigui.
Hem vist com la bombolla immobiliària s’ha desinflat, les companyies de cotxes i annexes acomiaden personal, el banc europeu baixa els tipus d’interés per intentar reflotar les naus, ha desaparegut el percentatge I+D útil de les companyies, els metges es queixen, els estudiants protesten per un pla aprovat fa més de deu anys, els joves no tenen cap tipus d’interés per res, els aturats no poden ser recol.locats, la campanya nadalenca ens bombardeja amb descomptes i reclams, la mal portada ecologia de l’Ajuntament i la Generalitat ens demostra que això no funciona.
Els polítics empoltronats es barallen per fer la guitza als altres, no hi ha cap lider que ens porti endavant, defensant els nostres veritables interessos, que posi a cadascú al seu lloc, que demostri el nostre potencial. I així continuem divagant entre trens d’alta velocitat, línees de molt alta tensió, zones verdes, especulació i fracás.
Hem estat martiritzats per la campanya Obama, unes Olimpiades que passaren sense pena ni glòria, el matrimoni Schubster-Calderón, operacions de pits i nassos, violència de gènere, el senyor Chávez i companyia, la senyora presidenta de la Comunitat de Madrid… però encara continuem desviant l’atenció davant dels veritables conflictes d’aquest món: Israel, Afganistán, Iraq, Somàlia, la gana al món,l’escalfament de la terra, les malalties dels infants,la sol.litud i la dependència de la gent gran, el dolor contra el qual no pots fer res, els oblidats a aquí a casa…
Però no cal ser tant pessimista també parlar dels bons moments i de les bones coses com l’alliberació de Ingrid Betancourt i de tots aquells altres, les primeres proves de la vacuna del sida, el neixement d’uns quants nens més propers (Aïna, Martina, Pol, Bruna…) que han portat a les seves famílies encara més alegría, de tots aquells que han iniciat una vida en comú, la il.lusió dels que treballen en les organitzacions que ajuden als païssos en vies de desenvolupament, d’aquells que treballen i s’esforcen perquè visquem en un món millor i més just, dels caminants i peregrins…
També recordar a aquells que ja no están, coneguts pel seu paper més universal o anònims (aquells que m’han marcat la vida personalment) si comencés a enumerar noms segur que em deixaria en el tinter a molts.
Un any de concerts, celebracions, de descobriments i de revelacions, de reflexions, de canvis, de relats, un any més de blog. I com sempre aquests dies de repàs abans d’arrencar l’últim full del calendari i acomiadar-se de l’home dels nassos fins l’any que bé, només demanar la cosa més important sense la qual no podriem viure i rebre al nou any amb un espirit renovat, recarregat de pil.les i a la recerca de noves sensacions, de noves històries que explicar, de nous moments per recordar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario