Estadi Olímpic Barcelona
21.50 h
Recordaré siempre este concierto por muchas razones (como conseguimos las entradas, mi primo Joan de L'H y sus cassettes grabados por Navidades, la emoción contenida que llevo dentro......) pero por encima de todo porque creo que es un concierto irrepetible y que hemos tenido la gran oportunidad de colarnos en nuestra memoria de reciente juventud y rememorar cada momento al cual pertenecen cada una de estas formidables canciones.
Una mano y una baqueta y el público atento al escenario. Sting nos saluda "¿Que tal Barcelona?" y "Gracias por venir" mientras empiezan a sonar los acordes de "Message in a bottle".
El "mejor trio de la historia", como comentaba un fan apasionado con nuevo acento andaluz. Hora 21.50 h. Nos espera una hora y cuarenta minutos de alucinante concierto.
A mi lado derecho otro fan más preocupado por el estado del césped para el encuentro futbolero de este fin de semana pero con los ojos ilusionados.
Concierto cerrado y sobrio, ni una más ni una menos de las canciones que han estado programadas para esta gira.
Allí en el escenario sólo los tres mosqueteros ingleses haciéndonos vibrar un poco más a medida que suenan sus canciones y dándolo todo: Walking on the moon, Don't stand so close to me, Invisible sun, Wrapped around your finger,Bring on the night, Synchronicity-II, I can't stand losing you, De do do do, De da da da.....
Hasta se permiten unos saltos valientes. Las pantallas nos hacen más próximos al escenario y un juego de luces y colores básicos: azul, amarillo y rojo, junto con unas fantásticas imagenes del grupo denotan la elegancia del espectáculo que envuelve el concierto.
Prosiguen:Roxanne, Truth hits everybody,Voices inside my head,Every thing She does is magic, King of pain,Hole in my life, So lonely, Every breath you take....
Para mi, momentos enloquecedores el "Roxanne", "Hole in my life" y el "Every breath you take". Cuantas veces las he escuchado desde los 11 años y las he cantado cuando jugaba con una guitarra imaginaria y un micrófono de cartón o un peine de púas , imaginando ser Sting delante del espejo. No he podido evitar emocionarme un poquito. (Como en este momento que escucho el cd de nuevo).
Luego desaparecen del escenario y vuelven a aparecer para los bises.
El concierto acaba con un apoteósico NEXT TO YOU, of course next to me.
Se encienden las luces del Estadi y la imagen fotográfica de la noche es el mar de gente que abandona la pista central.
El escenario queda vacío. Adiós, hasta siempre.
viernes, 28 de septiembre de 2007
miércoles, 26 de septiembre de 2007
FRONTERES AL CCCB
“La mirada a les fronteres que proposem en aquesta exposició és una exploració de territoris límit que, en certa manera, expressen les contradiccions d’un món que es mou entre la hipercomunicació i les fractures profundes. A mesura que ens unim, el món esdevé més laberíntic.”
El CCCB presenta l’exposició Fronteres, una reflexió sobre el concepte de frontera i les seves tipologies i una panoràmica sobre diverses fronteres geopolítiques d’avui (els límits d’Europa, EEUU-Mèxic, Israel-Palestina, Corea del Nord-Corea del Sud, Caixmir, Miami-l’Havana, el cas de Melilla...).L’exposició ha estat concebuda com un viatge a través de mons diferents, en un gest que alia història i geopolítica, la mirada de fotògrafs i testimonis, sons i mapes, reflexions generals i estudis de camp.
S'ha d'anar amb temps per gaudir d'aquesta fantàstica exposició, que ens fa descobrir que les veritables fronteres difícils de superar no son les físiques sino les socials.
LA VIDA MISMA EN UNA CANCIÓN
Empty spaces
what are we living for
Abandoned places
I guess we know the score
On and on, does anybody know what we are looking for...
Another hero, another mindless crime
Behind the curtain,
in the pantomime
Hold the line,
does anybody want to take it anymore
The show must go on,The show must go on
Inside my heart is breaking
My make-up may be flaking
But my smile still stays on.
Whatever happens,
Ill leave it all to chance
Another heartache, another failed romance
On and on, does anybody know what we are living for?
I guess Im learning,
I must be warmer now
Ill soon be turning,
round the corner now
Outside the dawn is breaking
But inside in the dark
Im aching to be free
The show must go on
The show must go on
Inside my heart is breaking
My make-up may be flaking
But my smile still stays on
My soul is painted like the wings of butterflies
Fairy tales of yesterday will grow
but never die I can fly my friends
The show must go on
The show must go on
Ill face it with a grin
Im never giving in
On - with the show -Ill top the bill,
Ill overkill
I have to find the way to carry on
On with the -On with the show -The show must go on...
QUEEN
THE SHOW MUST GO ON
what are we living for
Abandoned places
I guess we know the score
On and on, does anybody know what we are looking for...
Another hero, another mindless crime
Behind the curtain,
in the pantomime
Hold the line,
does anybody want to take it anymore
The show must go on,The show must go on
Inside my heart is breaking
My make-up may be flaking
But my smile still stays on.
Whatever happens,
Ill leave it all to chance
Another heartache, another failed romance
On and on, does anybody know what we are living for?
I guess Im learning,
I must be warmer now
Ill soon be turning,
round the corner now
Outside the dawn is breaking
But inside in the dark
Im aching to be free
The show must go on
The show must go on
Inside my heart is breaking
My make-up may be flaking
But my smile still stays on
My soul is painted like the wings of butterflies
Fairy tales of yesterday will grow
but never die I can fly my friends
The show must go on
The show must go on
Ill face it with a grin
Im never giving in
On - with the show -Ill top the bill,
Ill overkill
I have to find the way to carry on
On with the -On with the show -The show must go on...
QUEEN
THE SHOW MUST GO ON
martes, 25 de septiembre de 2007
PENTINANT ELS VENTS
PENTINANT ELS VENTS/HOMELESS 2006
Los ojos para mirar
los ojos para reír
los ojos para llorar¿valdrán también para ver?
Eduardo Chillida "Preguntas"
Una muestra de mis horas de pinceles y óleos.
http://www.taller4pintors.com/
domingo, 23 de septiembre de 2007
REFLEXIONS DE CAP DE SETMANA-II
Aquí teniu el segon mini-test amb preguntes no tant bàsiques sobre aquesta vida moderna que ens toca viure.La direcció de la web-blog es compromet a comentar tots els qüestionaris completats.Moltes gràcies per la vostra participació.
1. que trobem a faltar els homes en les dones d'avui dia? o les dones en els homes d'avui dia?
2. rossa/ros o morena/rè?
3. amb o sense llibre d'instruccions?
4. que no canviarieu mai o valorarieu més d'aquesta persona (home o dona)?
5. primeres impressions sempre son les correctes?
Esperem que aquest test produeixi moments memorables.
1. que trobem a faltar els homes en les dones d'avui dia? o les dones en els homes d'avui dia?
2. rossa/ros o morena/rè?
3. amb o sense llibre d'instruccions?
4. que no canviarieu mai o valorarieu més d'aquesta persona (home o dona)?
5. primeres impressions sempre son les correctes?
Esperem que aquest test produeixi moments memorables.
LES FLORS DEL GANGES
És impressionant per la seva amplada, quasi de 2 km i també més que impressionant per les seves flors, cents i cents de flors il.luminades per petites espelmes que viatgen corrent avall en silenci portant els somnis, desitjos i oracions de molta gent. Gent del país o estrangera que arriben a aquesta caótica ciutat Varanasi impulsats per la seva espiritualitat.
Aquella tarda vaig compartir gath amb una vaca sagrada que em mirava mentre remugava i movia les orelles, estirada damunt del negre ciment sense cap més preocupació que espantar les mosques.
Van estar potser les 12 hores més intenses de la meva vida. De 8 a 8, davant de tot aquell espectacle de sensacions, com un escenari que s’obria davant meu. Tot un món, venedores de flors (clavells moros), venedors d’espelmes, d’ofrenes, sadhus encaramats als llocs més impensables i sadhus totalment pintats amb aquella pólvora blanca de la qual no recordo el nom. I el trafec de gent amunt i avall de la riba del riu, les bicicletes, rick-saw, els tuck-tuck, les bocines, la cridoria.... Tot allò que veritablement a BCN et podria posar dels nervis, allà era un formigueig sorprenent, indomable, encissador però al mateix temps et feia obrir molt els ulls per captar com la vida continua mentre tú estás allà. És el que denominariem una experiència personal. Un camí al ben mig d’un mateix.
Vaig comprar-me un gran sari i vaig camuflar les meves robes occidentals, no volia que ningú em veies diferent i pretengués sorprendre’m de nit al meu racó de meditació.
Vaig acabar-me el meu sopar, un bol d’arrós i una mica de pollastre i vaig continuar contemplant el riu. Fins que un noi em va convidar a pujar a una del es barques que estaven allà anclades. No vaig dubtar perque hi havia altres estrangers. Vaig pagar el preu del passeig i em va regalar una flor amb espelma. La barca va recórrer només 200 metres i es va situar davant d’un lloc d’ofrenes a on van contemplar un ritual ple de llum i color. La cerimonia va durar uns 20 minuts, les barques allà situades formaven un entramat, una xarxa d’espectadors hipnotitzats.
Acabat el ritual, la barca va continuar el seu passeig Ganges amunt fins a la zona dels crematoris, per retornar ja cap la part sud un altre cop. Vaig deixar a sobre de l’aigua sagrada la flor amb l’espelma, mentre pensava el meu desig i vaig veure com baixava també corrent avall i s’allunyava de la barca com un puntet minúscul en aquella immensitat.
Ja començava a ser tard i ja tornava a estar al moll, assentada al costat d’una gran columna amb una imatge gegant de Ganesha.
El silenci va fer-se a poc a poc més evident. I les gents desapareixien o dormien tranquil.lament.
La nit va ser curta, observava el riu i les flors il.luminades que continuaven passant davant meu en petits grups. Silenci i pensament.
A les 5 de la matinada, va començar a arribar tota una sèrie de gent preparada per rebre el nou dia i fer la seva pregària. I aquí està a on radica la belleza d’aquest lloc. Veure sortir el sol a poc a poc en una nova albada i observar l’espiritualitat de la gent al entrar dintre de l’aigua. Com reben el nou dia, el seu món interior i la seva força que queden reflectits exteriorment.
Com es vesteixen després sabedors que han netejat i preparat el seu cos per un nou dia, en pau amb si mateixos. Es queda la pell de gallina.
Va fent-se clar i el sol surt per l’altra banda del riu, com en un renaixement, com il.luminant un altre dia amb el seu calor. No he vist mai un altre lloc més maco per veure sortir el sol, l’espectacle del silenci, el paisatge, el lloc i allò que hi ha més enllà sigui el que sigui, i que cadascú identifica de manera diferent fa que tots ens posem en funcionament i veure el món d’una manera diferent.
Per això, no podreu oblidar mai les flors del Ganges.
Aquella tarda vaig compartir gath amb una vaca sagrada que em mirava mentre remugava i movia les orelles, estirada damunt del negre ciment sense cap més preocupació que espantar les mosques.
Van estar potser les 12 hores més intenses de la meva vida. De 8 a 8, davant de tot aquell espectacle de sensacions, com un escenari que s’obria davant meu. Tot un món, venedores de flors (clavells moros), venedors d’espelmes, d’ofrenes, sadhus encaramats als llocs més impensables i sadhus totalment pintats amb aquella pólvora blanca de la qual no recordo el nom. I el trafec de gent amunt i avall de la riba del riu, les bicicletes, rick-saw, els tuck-tuck, les bocines, la cridoria.... Tot allò que veritablement a BCN et podria posar dels nervis, allà era un formigueig sorprenent, indomable, encissador però al mateix temps et feia obrir molt els ulls per captar com la vida continua mentre tú estás allà. És el que denominariem una experiència personal. Un camí al ben mig d’un mateix.
Vaig comprar-me un gran sari i vaig camuflar les meves robes occidentals, no volia que ningú em veies diferent i pretengués sorprendre’m de nit al meu racó de meditació.
Vaig acabar-me el meu sopar, un bol d’arrós i una mica de pollastre i vaig continuar contemplant el riu. Fins que un noi em va convidar a pujar a una del es barques que estaven allà anclades. No vaig dubtar perque hi havia altres estrangers. Vaig pagar el preu del passeig i em va regalar una flor amb espelma. La barca va recórrer només 200 metres i es va situar davant d’un lloc d’ofrenes a on van contemplar un ritual ple de llum i color. La cerimonia va durar uns 20 minuts, les barques allà situades formaven un entramat, una xarxa d’espectadors hipnotitzats.
Acabat el ritual, la barca va continuar el seu passeig Ganges amunt fins a la zona dels crematoris, per retornar ja cap la part sud un altre cop. Vaig deixar a sobre de l’aigua sagrada la flor amb l’espelma, mentre pensava el meu desig i vaig veure com baixava també corrent avall i s’allunyava de la barca com un puntet minúscul en aquella immensitat.
Ja començava a ser tard i ja tornava a estar al moll, assentada al costat d’una gran columna amb una imatge gegant de Ganesha.
El silenci va fer-se a poc a poc més evident. I les gents desapareixien o dormien tranquil.lament.
La nit va ser curta, observava el riu i les flors il.luminades que continuaven passant davant meu en petits grups. Silenci i pensament.
A les 5 de la matinada, va començar a arribar tota una sèrie de gent preparada per rebre el nou dia i fer la seva pregària. I aquí està a on radica la belleza d’aquest lloc. Veure sortir el sol a poc a poc en una nova albada i observar l’espiritualitat de la gent al entrar dintre de l’aigua. Com reben el nou dia, el seu món interior i la seva força que queden reflectits exteriorment.
Com es vesteixen després sabedors que han netejat i preparat el seu cos per un nou dia, en pau amb si mateixos. Es queda la pell de gallina.
Va fent-se clar i el sol surt per l’altra banda del riu, com en un renaixement, com il.luminant un altre dia amb el seu calor. No he vist mai un altre lloc més maco per veure sortir el sol, l’espectacle del silenci, el paisatge, el lloc i allò que hi ha més enllà sigui el que sigui, i que cadascú identifica de manera diferent fa que tots ens posem en funcionament i veure el món d’una manera diferent.
Per això, no podreu oblidar mai les flors del Ganges.
SÓLO LIBROS
Este espacio nace mensualmente para hacer una recomendación de un libro y para que todo aquel que quiera recomiende a su vez algún libro que crea digno de mención y explique su opinión personal o si le ha producido algún tipo de impresión sobre si mismo.
Quiero inaugurar este espacio con una autora que para mi, es una de las mejores que ha dado la literatura y que nos dejó hace pocos años (2004): Carmen Laforet y su obra NADA, una revelación de la narrativa española de posguerra.
Nada narra como eje principal la vida de una muchacha, Andrea, que decide mudarse a Barcelona con unos familiares con tal de estudiar en la universidad. A lo largo de la novela la protagonista se desenvuelve en dos mundos totalmente diferentes, por un lado el de su familia y por el otro el de su amistad con una compañera de estudios, Ena. Estas dos dimensiones se van uniendo y acaban con un fatal desenlace: la perdida de un familiar y la marcha de su mejor amiga.
Quiero inaugurar este espacio con una autora que para mi, es una de las mejores que ha dado la literatura y que nos dejó hace pocos años (2004): Carmen Laforet y su obra NADA, una revelación de la narrativa española de posguerra.
Nada narra como eje principal la vida de una muchacha, Andrea, que decide mudarse a Barcelona con unos familiares con tal de estudiar en la universidad. A lo largo de la novela la protagonista se desenvuelve en dos mundos totalmente diferentes, por un lado el de su familia y por el otro el de su amistad con una compañera de estudios, Ena. Estas dos dimensiones se van uniendo y acaban con un fatal desenlace: la perdida de un familiar y la marcha de su mejor amiga.
jueves, 20 de septiembre de 2007
MÉS QUE UNA CANÇÓ
Un altre poeta, de tant en tant tots l'hauriem d'escoltar (les seves lletres no deixen indiferent ) i mirar el nostre món interior una mica més. Descobrir que hem fet durant el día "para no sentirnos feos".
He aprendido en esta vida de lo bueno y de lo malo
Me he elevado por el cielo y me he arrastrado por el barro
Más de treinta y cinco años
Y doscientos diez defectos
y he tocado la locura con la punta de los dedos.
Voy mirándome en los charcos
yo no necesito espejos
sé que soy mucho más guapo
cuando no me siento feo
Nunca me han interesado ni el poder ni la fortuna
lo que admiro son las flores que crecen en la basura
¿dónde se han quedado tus sueños?
Tienes el alma desnuda.
Después de romper la ola,
sólo nos quedó la espuma.
Voy mirándome en los charcos
yo no necesito espejo
sé que soy mucho mas guapo
cuando no me siento feo.
Feo, feo, feo, creo...
Fito y Fitipaldis
Lo más cerca a tu lado
He aprendido en esta vida de lo bueno y de lo malo
Me he elevado por el cielo y me he arrastrado por el barro
Más de treinta y cinco años
Y doscientos diez defectos
y he tocado la locura con la punta de los dedos.
Voy mirándome en los charcos
yo no necesito espejos
sé que soy mucho más guapo
cuando no me siento feo
Nunca me han interesado ni el poder ni la fortuna
lo que admiro son las flores que crecen en la basura
¿dónde se han quedado tus sueños?
Tienes el alma desnuda.
Después de romper la ola,
sólo nos quedó la espuma.
Voy mirándome en los charcos
yo no necesito espejo
sé que soy mucho mas guapo
cuando no me siento feo.
Feo, feo, feo, creo...
Fito y Fitipaldis
Lo más cerca a tu lado
miércoles, 19 de septiembre de 2007
CAÒTICA ANA
I tant Caòtica. Julio Medem és un dels referents del cinema actual, però en aquesta pel.lícula no demostra la seva vàlua.El començament de la pel.lícula és correcte i té un sentit respecte el que pot ser el món dels artistes i el mecenatge i el que representa l'art, però la segona part de la pel.lícula queda totalment desestructurada i comença a perdre's en un seguit d'imatges que fan perdre tot l'interés i trenquen totalment el film.Per mi una gran decepció.
No puc fer gaire bona crítica, massa complicada fent-la difícil. L'únic a destacar Manuela Vellés que em recorda a l'epóca en que Silke va debutar com actriu, amb aquest atractiu que sedueix a la càmara, una Natalie Portland a l'europea.
Nota: 5 (peladet, peladet)
CRETA A LA CARTA
Creta, només hi ha una paraula que pugui destacar d'aquesta illa i és: blau. El blau del seu fantàstic mar i de les seves paradisíaques platges.
No podria destacar res més.Que pobre, no?. Això sí, qui vulgui gaudir d'un paisatge espectacular, que no deixi de visitar-la: muntanya pels quatre costats i senders GR.
Si, han estat realment unes vacances diferents (però en el fons en el sentit específic de vacances) i si no fos per les aventures i desventures de les participants (la companyia fantàstica i ingeniosa pel que fa al tema logística) ja ben bé des del començament, no hi hauria crónica possible.
Cal dir que les guies de la illa que ens venen són una inocentada en tota regla (i no penso fer-lis propaganda gratuita) i estic pensant en escriure alguna cosa al respecte per fer arribar la meva queixa.Les coses s'han de mostrar a mida real no amplificar-les tant que quan les veus et desil.lusiones o bé posar com a cosa estrella un lloc que no té per on agafar-se.
BARCELONA-HERAKLION-BARCELONA
Cal destacar que encara queden alguns seguratas a l'aeroport de Barcelona que es mereixen una menció honorífica, quan un tracta de creuar el control escurçant camí entre les tanques i el bon home diu que a on anem, que li estem desorganitzant l'estructura de la cua i ens atura. Bon Déu, que li hem fet al pobre home, que desmontant un cordó ja no sap com ho ha de tornar a posar per aconseguir un resultat correcte que ens porti rectes a la meta.
No podria destacar res més.Que pobre, no?. Això sí, qui vulgui gaudir d'un paisatge espectacular, que no deixi de visitar-la: muntanya pels quatre costats i senders GR.
Si, han estat realment unes vacances diferents (però en el fons en el sentit específic de vacances) i si no fos per les aventures i desventures de les participants (la companyia fantàstica i ingeniosa pel que fa al tema logística) ja ben bé des del començament, no hi hauria crónica possible.
Cal dir que les guies de la illa que ens venen són una inocentada en tota regla (i no penso fer-lis propaganda gratuita) i estic pensant en escriure alguna cosa al respecte per fer arribar la meva queixa.Les coses s'han de mostrar a mida real no amplificar-les tant que quan les veus et desil.lusiones o bé posar com a cosa estrella un lloc que no té per on agafar-se.
BARCELONA-HERAKLION-BARCELONA
Cal destacar que encara queden alguns seguratas a l'aeroport de Barcelona que es mereixen una menció honorífica, quan un tracta de creuar el control escurçant camí entre les tanques i el bon home diu que a on anem, que li estem desorganitzant l'estructura de la cua i ens atura. Bon Déu, que li hem fet al pobre home, que desmontant un cordó ja no sap com ho ha de tornar a posar per aconseguir un resultat correcte que ens porti rectes a la meta.
L'arribada a la illa també va ser contundent quan vam descobrir quin cotxe havien llogat, mare meva. Tampoc faré propaganda. Però al marxar cap al nostre primer lloc d'allotjament i veure com era inicialment el paisatge, les dues ens vam mirar amb una cara com dient: 15 dies aquí, uff. I si els ànims estaven pel terra.
Però mica a mica es van anar ressucitant.
Cotxe si que vam tocar, vam fer en total 1.900 km. De nord a sud i de sud a nord, amb algun rally pel mig, a destacar: Vai-Elounda (2 hours and a quarter) i Ierapetra-Kalamaki (2 hours and 3 quarters post a una crepe d'allò més bona).
O no dic res de les pues que vam arribar a fer, jo crec que ens hem saltat tot el codi de circulació: avançaments amb doble línia continua i corba, avançament sense sortir del carril, STOP col.locats tant malament, que es van quedar en CEDA, semàfor i pas de peatons a la sortida d'un poble en una corba, dec estar a -425 punts.I els cretencs que malament que condueixen, fan quatre carrils a on hi han dos.
Pel que fa a les ciutats més importants vista una vistes totes, mateixa estructura: port venecià, i carrers del barri antic i res més. Pel que fa a les tendes de records una plaga, no havia vist mai tantes tendes juntes des de Katmandhu. Pel que fa als llocs de copes i a la gent que allà s'hi podia trobar, els més fashions i moderns que he vist mai, no és raonable trobar-se amb això i bueno, les noies com anaven, no he vist unes noies més arreglades en ma vida, i ben arreglades, feien un goig. Era penós veure'm a mi, em sentia estranya allà al mig, com si estigués in outside. Mai millor dit Homeless in outside.
Els dies anaven passant i gaudiem de les platges i d'alguna resta arqueològica que em va fer certificar que els romans son uns copions. La civilització més antigua de Creta data del 1.900 a.C. (els minoics) i ja coneixin totes aquelles coses que els romans van aplicar després fent-les seves. Veritablement quina civilització més interessant. El museu arqueològic d'Heraklion, també estava en obres, what a pitty i la meva visita va durar només 40 minuts.
De les platges destacar: la illa de Chrissi, recomanació de Poppy d' Elounda, espectacular, semblava que estiguessim a Cuba o República Dominicana, la de Vai amb un palmeral digne de menció, la de Elafonisi i la de Matala per l'entorn.
Pel que fa a la coneixença que tenen dels catalans. Només cal dir una paraula BARÇA, et diuen la al.lineació, que si Ronaldhino que si Henry, que si Xavi, el resultat del partit del dia anterior en la Gira de pretemporada i parlen del greu que els va saber que perdés la Lliga d'aquella manera i s'identifiquen com a purs culés.
Però el que no canvio són les rises i els moments bons i divertits, els milkshakes i les postes de sol, les ovelletes i cabretes, el lavabo del cinema a on vam anar a parar l´últim dia, disseny que ni Mariscal i el recepcionista a lo Luis Merlo en Aquí no hay quien viva de Rethymno. No canvio tampoc nedar en aquella aigua de somni encara que fos molt a prop de la costa, els bons menjars i els kalamaris, el viatge en vaixell a Chrissi amb aquella fantàstica música grega i el record d'Egipte. I els sempre presents 40 º C……
ADELANTANDO VOY.......Els dies anaven passant i gaudiem de les platges i d'alguna resta arqueològica que em va fer certificar que els romans son uns copions. La civilització més antigua de Creta data del 1.900 a.C. (els minoics) i ja coneixin totes aquelles coses que els romans van aplicar després fent-les seves. Veritablement quina civilització més interessant. El museu arqueològic d'Heraklion, també estava en obres, what a pitty i la meva visita va durar només 40 minuts.
De les platges destacar: la illa de Chrissi, recomanació de Poppy d' Elounda, espectacular, semblava que estiguessim a Cuba o República Dominicana, la de Vai amb un palmeral digne de menció, la de Elafonisi i la de Matala per l'entorn.
Pel que fa a la coneixença que tenen dels catalans. Només cal dir una paraula BARÇA, et diuen la al.lineació, que si Ronaldhino que si Henry, que si Xavi, el resultat del partit del dia anterior en la Gira de pretemporada i parlen del greu que els va saber que perdés la Lliga d'aquella manera i s'identifiquen com a purs culés.
Però el que no canvio són les rises i els moments bons i divertits, els milkshakes i les postes de sol, les ovelletes i cabretes, el lavabo del cinema a on vam anar a parar l´últim dia, disseny que ni Mariscal i el recepcionista a lo Luis Merlo en Aquí no hay quien viva de Rethymno. No canvio tampoc nedar en aquella aigua de somni encara que fos molt a prop de la costa, els bons menjars i els kalamaris, el viatge en vaixell a Chrissi amb aquella fantàstica música grega i el record d'Egipte. I els sempre presents 40 º C……
NOTA: sento molt no poder oferir imatges vives del viatge però és que tinc problemes per baixar les fotogràfies.Espero algun dia no barallar-me més amb la tecnologia.
viernes, 14 de septiembre de 2007
C-17
Hi ha dies que em pregunto de quin material estan fets la gent que viu al carrer? La gent que subsisteix nit rera nit del que troba als contenidors. De quina pasta van ser fabricats?. Que han estat immortalitzats per molts fotògrafs i que distreuen la nostra mirada en les moltes exposicions que es poden visitar.
Que formen part del paisatge urbà de la nostra ciutat. I no vull caure amb això en cap connotació que pugui predisposar a una crítica ni positiva ni negativa. Només vull fer un petit comentari sobre el que em trobo cada cap de setmana a la cruïlla de la C-17 amb la carretera que va cap a Collserola (benzinera Repsol).
Home d'uns 65 anys, amb barba i sempre amb casc de motorista amb una jaqueta negra d'hivern. Envoltat de cadires de diferents materials i sempre allà en aquesta cruïlla, des de fa més de 5 anys. Nevi, plogui, faci sol, tota la nit, tot el dia, sense demanar ni molestar, només subsistint. Però quina manera de subsistir, que dur, però que dur. I nosaltres barallant-nos......
jueves, 6 de septiembre de 2007
CLÁSICOS POPULARES ESPAÑOLES
Fangoria
Auditori de Barcelona
05/09/2007 22.00 h
Ni el sitio era el más indicado para gozar de un buen pop-electrónico ni la puesta en escena (múltiples cambios de vestuario y de decorado) estuvieron a la altura del concierto que se esperaba. Y no tengo nada en contra de l' Auditori pero creo que fue creado para otro tipo de espectáculos y es un equipamiento 10 por acústica y visibilidad.
El concierto hay que aclarar, estaba ubicado dentro del Festival de Músiques Modernes.
Alaska se reencontró con sus fans con una intro espectacular y anunció que iba a ser un concierto RARO, RARO. Se proponía hacer un repaso a los clásicos populares españoles y así fue: Algo de mí de Camilo Sexto, Quiero ser Santa, Escándalo de Rafael, Salváme y otros: Sorry I'm a lady.
El público pernoctó en sus localidades sus moverse como si estuvieran castigados mientras los pies bailaban a su son y sorprendidos por la dirección que tomaba el concierto. Alaska estaba muy en su papel de diva y verdaderamente su actuación fue de lo mejor de la noche con unas go-gos muy en su línea y que hicieron las delicias del público.
Unas filas delante descubrí a Miqui Puig (ex Sencillos, ahora Factor X) como cambian los tiempos, recordé cuando compartíamos pistas de fin de semana. No parecía muy contento con el espectáculo.
La segunda parte del concierto fue un repaso a sus dos últimos discos: Arquitectura Efímera y El extraño viaje. El Auditori se convirtió en una improvisada pista de baile. Grandes canciones cargadas de fuerza para empezar la temporada.
Con dos bises pero corto, muy corto.
No cabe más que esperar vuelva pronto.
Auditori de Barcelona
05/09/2007 22.00 h
Ni el sitio era el más indicado para gozar de un buen pop-electrónico ni la puesta en escena (múltiples cambios de vestuario y de decorado) estuvieron a la altura del concierto que se esperaba. Y no tengo nada en contra de l' Auditori pero creo que fue creado para otro tipo de espectáculos y es un equipamiento 10 por acústica y visibilidad.
El concierto hay que aclarar, estaba ubicado dentro del Festival de Músiques Modernes.
Alaska se reencontró con sus fans con una intro espectacular y anunció que iba a ser un concierto RARO, RARO. Se proponía hacer un repaso a los clásicos populares españoles y así fue: Algo de mí de Camilo Sexto, Quiero ser Santa, Escándalo de Rafael, Salváme y otros: Sorry I'm a lady.
El público pernoctó en sus localidades sus moverse como si estuvieran castigados mientras los pies bailaban a su son y sorprendidos por la dirección que tomaba el concierto. Alaska estaba muy en su papel de diva y verdaderamente su actuación fue de lo mejor de la noche con unas go-gos muy en su línea y que hicieron las delicias del público.
Unas filas delante descubrí a Miqui Puig (ex Sencillos, ahora Factor X) como cambian los tiempos, recordé cuando compartíamos pistas de fin de semana. No parecía muy contento con el espectáculo.
La segunda parte del concierto fue un repaso a sus dos últimos discos: Arquitectura Efímera y El extraño viaje. El Auditori se convirtió en una improvisada pista de baile. Grandes canciones cargadas de fuerza para empezar la temporada.
Con dos bises pero corto, muy corto.
No cabe más que esperar vuelva pronto.
miércoles, 5 de septiembre de 2007
APACIGUANDO ALMAS
Edson Lechuga
Bar Elèctric
04/09/07 22.03 h
Noche fresca de la Barcelona de cuentos, de cuentos en este caso totalmente mexicanos, del México profundo, creados y contados por un ingeniero de la narración: Edson Lechuga, que nos transporta a su mundo, con un crueldad y dureza mesurada, con un encanto que supera toda explicación.
Noche de cielo azul estrellado, en su origen golpeada por CUATRO BALAZOS, historia contada en primera persona sobre una muerte ya anunciada seguido de CARTAS DE AMOR DE UN HOMBRE SOLO en forma epistolar y que recompone el ambiente con su carga positiva.
Después del recreo, nos deleita con GABRIEL ROMAN SANTIAGO...... (y que me perdone el autor por no recordar todo el nombre completo del cuento) claro alegato a las dificultades, abandono y hambre en la vida.
Pero voy a poner especial atención en su último cuento: AMAR A MAR, esta vez ambientado en las calles de su ciudad del día a día desde hace 6 años: Barcelona, la calle Ample. Nervioso comentaba que le había sido difícil meterse en este papel, prudente en su comentario. Pero la prueba ha sido superada y esperamos más historias sobre la ciudad y sus gentes. Su relato nos invade con su desesperada desolación. De cuidados detalles y descripciones, hace muy creíbles a los personajes. Final inesperado y abierto.
Pero no voy a contar más. Hay que disfrutarlo una noche o dos o tres en Elèctric o allá donde transcurra su andadura de trovador contemporáneo.
Próxima cita 25 de septiembre en Elèctric de nuevo.
Y para todos aquellos interesados en lo que se hace actualmente en el México literario, otra cita ineludible que podéis consultar en http://www.fetamexic.blogspot.com/. Primera convocatoria con exposiciones, conferencias y lecturas dramatizadas en diferentes escenarios de Barcelona (La Central, Laie.....) de finales de septiembre a mediados de octubre.
Bar Elèctric
04/09/07 22.03 h
Noche fresca de la Barcelona de cuentos, de cuentos en este caso totalmente mexicanos, del México profundo, creados y contados por un ingeniero de la narración: Edson Lechuga, que nos transporta a su mundo, con un crueldad y dureza mesurada, con un encanto que supera toda explicación.
Noche de cielo azul estrellado, en su origen golpeada por CUATRO BALAZOS, historia contada en primera persona sobre una muerte ya anunciada seguido de CARTAS DE AMOR DE UN HOMBRE SOLO en forma epistolar y que recompone el ambiente con su carga positiva.
Después del recreo, nos deleita con GABRIEL ROMAN SANTIAGO...... (y que me perdone el autor por no recordar todo el nombre completo del cuento) claro alegato a las dificultades, abandono y hambre en la vida.
Pero voy a poner especial atención en su último cuento: AMAR A MAR, esta vez ambientado en las calles de su ciudad del día a día desde hace 6 años: Barcelona, la calle Ample. Nervioso comentaba que le había sido difícil meterse en este papel, prudente en su comentario. Pero la prueba ha sido superada y esperamos más historias sobre la ciudad y sus gentes. Su relato nos invade con su desesperada desolación. De cuidados detalles y descripciones, hace muy creíbles a los personajes. Final inesperado y abierto.
Pero no voy a contar más. Hay que disfrutarlo una noche o dos o tres en Elèctric o allá donde transcurra su andadura de trovador contemporáneo.
Próxima cita 25 de septiembre en Elèctric de nuevo.
Y para todos aquellos interesados en lo que se hace actualmente en el México literario, otra cita ineludible que podéis consultar en http://www.fetamexic.blogspot.com/. Primera convocatoria con exposiciones, conferencias y lecturas dramatizadas en diferentes escenarios de Barcelona (La Central, Laie.....) de finales de septiembre a mediados de octubre.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)