miércoles, 23 de julio de 2008
viernes, 18 de julio de 2008
LA CIUDAD DE LA MEDIA LUNA
Para Erbauer, suerte en esta nueva etapaSueño que estoy de nuevo en Estambul, en sus calles, en sus rincones, a la sombra de la media luna. Cinco años me separan de esta ciudad, cinco años después de aquella aventura que continúa en mi memoria, que me lleva a la ciudad de los alminares que conquistan y pueblan ese exquisito cielo.
No hay menor manera que tomar contacto con la ciudad que llegar de madrugada, de puntillas y dejarse empapar por el sonido de la llamada a la oración y el rumor de las conversaciones en las casas cercanas mezclado con el ruido de algún coche solitario.
Por la mañana con el amanecer coger un barco trasbordador en el puente de Galatta y subir por el Bósforo hasta el Mar Muerto para darse cuenta de la belleza que ocupa sus orillas: palacios, mansiones, casas coloniales, castillos y murallas (Dolmabache, Yedikude) y desde allí observar a tus espaldas el Cuerno de Oro con sus innumerables mezquitas (Suleyman, Azul, Risten Pasa, de la sultana Validé, la de Mirihmah). Bajarse en una población costera y probar el riquísimo pescado frito de algún restaurante casero y ya después de comer volver a la ciudad para deambular por las calles en busca de alguna historia que pueda llegar a ser narrada o explicada, de algún pedacito de vivencia que me transmitan unos ojos que se cruzan por un instante con los míos, ojalá las piedras me hablen.
La parte antigua o núcleo histórico esconde tantos rincones y tantos monumentos (Santa Sofía, Topkapi, San Salvador de Chora...).
En la plaza Atmeitan o del hipódromo donde se entrecruzan épocas romanas y egipcias con el más moderno de los tranvías, puedes adentrarte en las entrañas de la ciudad visitando la Cisterna de la Basílica. El silencio humano, la oscuridad velada y el sonido del agua te recogen del trasiego imparable de la ciudad. De vuelta a la superficie una visita obligatoria: el mercado de las especias. Infinidad de colores y olores inundan mi campo de visión y no puedo despegar mi dedo del disparador de la cámara.
Aunque más impresionante para mi fue encontrarme con el mercado semanal original de la ciudad, con sus paradas cargadas de nostalgia, las carnicerías y pescaderías ambulantes, el griterío, las mujeres de negro, los vendedores voceando.
Después volver al puerto para ver la puesta de sol incendiando el firmamento.
Y ya cuando ha anochecido, acercarse a la antigua estación del Orient Express, tomarse un raki o un té y ver a los derviches danzar con sus vestidos blancos, en círculos, contemplar ese ceremonial al compás de la música ritual sufi y meditar mientras intentas comprender esa danza, comprender esta ciudad.
Pero nada más lejos de la realidad, la noche no acaba aquí, en el barrio de Taksim, los jóvenes se divierten en actuales locales de copas que contrastan con la otra parte de la ciudad. Modernidad y tradición conviven en un clima de entendimiento.
El recuerdo de esa música, cargada de ritmo me devuelve de Oriente a Occidente. Y aunque hay que reconocer que es una ciudad como todas (o tal vez salió de algún cuento), con sus problemas, con sus atascos, con su pobreza, con su contaminación, con sus forofos futboleros, con sus rivalidades religiosas, con su pasado sangriento y accidentado, no deja de ser una joya.
Para mi una suerte llevarla siempre en el corazón.
No hay menor manera que tomar contacto con la ciudad que llegar de madrugada, de puntillas y dejarse empapar por el sonido de la llamada a la oración y el rumor de las conversaciones en las casas cercanas mezclado con el ruido de algún coche solitario.
Por la mañana con el amanecer coger un barco trasbordador en el puente de Galatta y subir por el Bósforo hasta el Mar Muerto para darse cuenta de la belleza que ocupa sus orillas: palacios, mansiones, casas coloniales, castillos y murallas (Dolmabache, Yedikude) y desde allí observar a tus espaldas el Cuerno de Oro con sus innumerables mezquitas (Suleyman, Azul, Risten Pasa, de la sultana Validé, la de Mirihmah). Bajarse en una población costera y probar el riquísimo pescado frito de algún restaurante casero y ya después de comer volver a la ciudad para deambular por las calles en busca de alguna historia que pueda llegar a ser narrada o explicada, de algún pedacito de vivencia que me transmitan unos ojos que se cruzan por un instante con los míos, ojalá las piedras me hablen.
La parte antigua o núcleo histórico esconde tantos rincones y tantos monumentos (Santa Sofía, Topkapi, San Salvador de Chora...).
En la plaza Atmeitan o del hipódromo donde se entrecruzan épocas romanas y egipcias con el más moderno de los tranvías, puedes adentrarte en las entrañas de la ciudad visitando la Cisterna de la Basílica. El silencio humano, la oscuridad velada y el sonido del agua te recogen del trasiego imparable de la ciudad. De vuelta a la superficie una visita obligatoria: el mercado de las especias. Infinidad de colores y olores inundan mi campo de visión y no puedo despegar mi dedo del disparador de la cámara.
Aunque más impresionante para mi fue encontrarme con el mercado semanal original de la ciudad, con sus paradas cargadas de nostalgia, las carnicerías y pescaderías ambulantes, el griterío, las mujeres de negro, los vendedores voceando.
Después volver al puerto para ver la puesta de sol incendiando el firmamento.
Y ya cuando ha anochecido, acercarse a la antigua estación del Orient Express, tomarse un raki o un té y ver a los derviches danzar con sus vestidos blancos, en círculos, contemplar ese ceremonial al compás de la música ritual sufi y meditar mientras intentas comprender esa danza, comprender esta ciudad.
Pero nada más lejos de la realidad, la noche no acaba aquí, en el barrio de Taksim, los jóvenes se divierten en actuales locales de copas que contrastan con la otra parte de la ciudad. Modernidad y tradición conviven en un clima de entendimiento.
El recuerdo de esa música, cargada de ritmo me devuelve de Oriente a Occidente. Y aunque hay que reconocer que es una ciudad como todas (o tal vez salió de algún cuento), con sus problemas, con sus atascos, con su pobreza, con su contaminación, con sus forofos futboleros, con sus rivalidades religiosas, con su pasado sangriento y accidentado, no deja de ser una joya.
Para mi una suerte llevarla siempre en el corazón.
lunes, 14 de julio de 2008
RECOMANACIÓ DE LECTURA PER A L'ESTIU
MAL DE PEDRES
Milena Agus
Milena Agus
Traducció de Andreu Moreno
EMPÚRIES
L'àvia va conèixer el Supervivent la tardor del 1950. Havia arribat a Càller al continent per primera vegada. Havia de complir quaranta anys, sense fills perquè el seu "mal de pedra" sempre la feia avortar durant els primers mesos. Llavors, amb la seva jaqueta llarga, les sabates altes amb cordons i la maleta de quan el marit va ser evacuat al poble, fou enviada a les termes per curar-se.
EMPÚRIES
L'àvia va conèixer el Supervivent la tardor del 1950. Havia arribat a Càller al continent per primera vegada. Havia de complir quaranta anys, sense fills perquè el seu "mal de pedra" sempre la feia avortar durant els primers mesos. Llavors, amb la seva jaqueta llarga, les sabates altes amb cordons i la maleta de quan el marit va ser evacuat al poble, fou enviada a les termes per curar-se.
Així comença aquesta història d'una dona, del seu matrimoni i del seu amor extraconjugal. Una estada en unes termes, on ella va a curar-se de càlculs renals, esdevé un parèntesi en una vida grisa en què apareix un gran amor, quan menys l'espera i menys el busca, i que s'acaba convertint en aquella pedra que queda per sempre l'ànima, la que deixa un amor no conclòs, no reeixit per les circumstàncies de la vida.
Petita i única com una pedra preciosa, aquesta novel·la, traduïda a diverses llengües, consolida Milena Agus com una de les millors veus de la narrativa italiana actual.
UN ÀNGEL MOLT DESANGELAT
Teatre Grec Barcelona11/07/08
22.10 h
Joan Ollé no va aconseguir arrencar els aplaudiments de gran part del públic present al teatre. Tot i la bona interpretació dels actors , el resultat final era inconsistent i mancat d'un fil conductor en algunes escenes.
El surrealisme (representat pel drama que viuen aquelles persones tancades a aquella sala i que els porta a situacions extremes) tant ben trobat i presentat a la pel.lícula del fantàstic Buñuel queda deslluït i no ens deixa fer una lectura positiva de les intencions de l'obra de teatre.
Temps i escenari mal perdut d'una nit d'estiu.
Puntuació: 4
jueves, 10 de julio de 2008
IMATGE DE LA SETMANA
Que mejor que compartir un tequila con limón y sal, con la más grande de las señoras mexicanas que conozco y las comadres del taller.
Viva México
miércoles, 9 de julio de 2008
PAPELES MOJADOS, PALABRAS AHOGADAS
Papeles mojados, palabras ahogadas
Recital poético
3 de julio 2008
La Cova de les Cultures
Cr/Ángel, 12
21.20 h
Otra noche de poesía que nos llega desde un nuevo centro sociocultural ubicado en el corazón de Gracia. Otra noche de palabras lanzadas, de emociones provocadas que nos transmiten dos poetas de primera categoría, que ya empiezan a creérselo cuando alguien se les acerca con los pelos de punta y tímidamente les felicita.
Rocío Calvo y Ernesto Frattarola son la mejor combinación poética para estas veladas de encuentros íntimos con esa grande dama. Cada cual con su estilo personalísimo y bien definido, cada cual con sus papeles mojados por la poesía que emana de sus estrofas, de sus letras (de sus palabras ahogadas), de sus pensamientos.
La presentación corrió a cargo de Edson Lechuga que también es el responsable de una escenografía correcta que complementó los textos de una manera gráfica.
El recital se inició con el escenario vacío. En él dos sillas, una mesa con un metrónomo y una vela.
Las primeras estrofas de “Sombrero y antifaz” rompieron el silencio mientras los dos poetas se acercaban para acomodarse en las sillas del escenario.
Uno a uno, bien complementándose para dar más énfasis a algunos textos o bien solos y sin pausa, alternativamente, sentados o de pie, fuera o dentro del escenario, marcando un tiempo y un espacio real con el sonido del metrónomo, fueron regalando y haciéndonos participes de sus poemas, de sus mundos, de esos conflictos internos, de esa Sevilla con aguacero, de ese buscarse o desnudarse ante el público de armazones impuestos, de esas experiencias que no dejan de ser fuente de inspiración.
Rutina, Alas de gato, Nocturno, Piel de serpiente, La soledad. La espera. La ausencia, Mateo 5, 1-12, Dos párpados, Cicatrices, Constantes vitales, Campos de trigo, Clasificado, Contemplación, Madrugada entre telas, Breve descripción ocular de una noche de Enero, mientras volvía en tren a mi casa, Canto nocturno a Albert, Madre de Nadie, Hay un grito formaron el cuerpo del recital.
El auditorio respeto el pacto de silencio hasta el final, en el cual felicitaron con una gran y sentida ovación, de una manera totalmente rendida y convencida pidiendo más.
Y sí, los poetas reconocieron que ya tenían preparado un bis cada uno. Otras dos perlas más para culminar tan preciada noche: Triple By Pass y Lluvia.
Se despidieron prometiendo más.
www.lacovadelescultures.com
Recital poético
3 de julio 2008
La Cova de les Cultures
Cr/Ángel, 12
21.20 h
Otra noche de poesía que nos llega desde un nuevo centro sociocultural ubicado en el corazón de Gracia. Otra noche de palabras lanzadas, de emociones provocadas que nos transmiten dos poetas de primera categoría, que ya empiezan a creérselo cuando alguien se les acerca con los pelos de punta y tímidamente les felicita.
Rocío Calvo y Ernesto Frattarola son la mejor combinación poética para estas veladas de encuentros íntimos con esa grande dama. Cada cual con su estilo personalísimo y bien definido, cada cual con sus papeles mojados por la poesía que emana de sus estrofas, de sus letras (de sus palabras ahogadas), de sus pensamientos.
La presentación corrió a cargo de Edson Lechuga que también es el responsable de una escenografía correcta que complementó los textos de una manera gráfica.
El recital se inició con el escenario vacío. En él dos sillas, una mesa con un metrónomo y una vela.
Las primeras estrofas de “Sombrero y antifaz” rompieron el silencio mientras los dos poetas se acercaban para acomodarse en las sillas del escenario.
Uno a uno, bien complementándose para dar más énfasis a algunos textos o bien solos y sin pausa, alternativamente, sentados o de pie, fuera o dentro del escenario, marcando un tiempo y un espacio real con el sonido del metrónomo, fueron regalando y haciéndonos participes de sus poemas, de sus mundos, de esos conflictos internos, de esa Sevilla con aguacero, de ese buscarse o desnudarse ante el público de armazones impuestos, de esas experiencias que no dejan de ser fuente de inspiración.
Rutina, Alas de gato, Nocturno, Piel de serpiente, La soledad. La espera. La ausencia, Mateo 5, 1-12, Dos párpados, Cicatrices, Constantes vitales, Campos de trigo, Clasificado, Contemplación, Madrugada entre telas, Breve descripción ocular de una noche de Enero, mientras volvía en tren a mi casa, Canto nocturno a Albert, Madre de Nadie, Hay un grito formaron el cuerpo del recital.
El auditorio respeto el pacto de silencio hasta el final, en el cual felicitaron con una gran y sentida ovación, de una manera totalmente rendida y convencida pidiendo más.
Y sí, los poetas reconocieron que ya tenían preparado un bis cada uno. Otras dos perlas más para culminar tan preciada noche: Triple By Pass y Lluvia.
Se despidieron prometiendo más.
www.lacovadelescultures.com
jueves, 3 de julio de 2008
CAOS CALMO
Torno a reemprendre el meu recorregut pels cinemes de Barcelona, aquest cop per descobrir una estupenda pel.lícula. Un home després de la mort de la seva dona decideix quedar-se a un banc davant del col.legi de la seva filla per un temps intentant evadir el caos calmo que li ha produït aquesta pérdua. D'aquí surten una série de reflexions fantàstiques que fan la pel.lícula auténtica.
L'única cosa que li dóna una nota negativa és una escena de sexe que no té res a veure amb els esdeveniments i que li treu punts, però de totes maneres cal destacar aquesta bona història.
Nota: 8
miércoles, 2 de julio de 2008
CONVERSES AMB UN ESCRIPTOR DE NARRATIVA JOVE
12 de juny
La Central del Raval
20.30 h
Estar mig ficat en el món de la literatura dóna sorpreses i coneixences agradables; comparteixes esperances, somnis i projectes amb altre gent que escriu i troba en el món de les lletres una raó cada dia per omplenar de paraules, d’històries, de vivències fulls i fulls.
L’ altre dia vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb un escriptor de narrativa jove: en Raúl Pérez Lumbiarres.
Aquest barceloní de trenta-tres anys té presents per experiència pròpia les dificultats que envolten a aquest món, des del moment que et planteges realitzar un projecte d’escriptura fins que pots arribar a publicar. Com s’ha de prendre aquest camí que un inicia i que no sap cap a on el portarà.
-Com va començar tot?
Mira, els meus primers contactes en el món de les lletres estan relacionats amb el cómic sobretot i amb la literatura fantástica (de fet, el primer llibre que em va agradar va ser un del cole: “El zoo d’en Pitus”; recordo que em va sorprendre molt el fet que m’agradés. “No pot ser”, em deia a mí mateix, “però si és un llibre”. Aquesta mateixa sensació és la que vull transmetre al jovent quan em llegeixin a mí. De fet, el que a mí m’agrada és crear històries i personatges; ho porto fent desde que tinc ús de raó (et puc explicar històries que em vaig inventar als sis anys). Als 26 anys es quan vaig decidir que volia donar sortida a tot aquest món interior. El primer dia que vaig llegir un text em van dir: “Millor que et dediquis a una altra cosa”. Però lluny d’ensorrar-me, m’ho vaig prendre encara més seriosament. El realment important a partir d’aquí, és que em vaig adonar de quines eren les meves debilitats i els meus punts forts i a partir d’aquí vaig poder anar millorant; i encara avui ho continuu fent.
-Quina és la teva raó per continuar?
Escriure és una part molt important de la meva vida, però també ho són la família, els amics, la feina, la hipoteca. El meu cap está ple d’un munt d’històries que explicar, que posar sobre paper, d’un munt d’idees sobre un món, un món nou i diferent a on els meus personatges tenen la seva vida pròpia.
-Quines diferències hi ha entre la narrativa per adults i la narrativa jove?
La narrativa ha de ser ágil, però això no vol dir que hagin de passar moltes coses en poc temps, no es poden utilitzar descripcions massa recarregades, el llenguatge ha de ser col.loquial. Quan un agafa una novel·la, el que vol es pasar-s’ho bé, no que li omplin el cap; si vols transmetre alguna mena de missatge, s’ha de fer de manera que no es noti. De totes maneres, totes les obres (literàries o no) transmeten els valors morals de l’autor (siguin “positius” o no); això sí, en una obra infantil-juvenil, un ha d’anar més amb compte amb el que diu i com ho diu; es un tema força més complex del que sembla.
Els lectors d’aquestes edats són molt exigents, saben el que volen llegir.
- Has publicat algun llibre?
Sí, he publicat el meu primer llibre “La Maldición del Reflejo” de l’editorial Hijos del Hule.
Pertany a una saga d’històries (ja estic preparant la cinquena part), a on els protagonistes són en Richi i la Raquel. Una manera fàcil de citar una obra és crear una relació amb una altra (com un “Señor de los Anillos”, però en versió més innocent i amb més humor.
Ara estic intentant publicar el meu segon llibre, enviant-lo a diverses editorials.
- Quina és una de les coses que t’ha produit més emoció des de que escrius?
Una nena va llegir el meu primer llibre i em va enviar una carta amb la seva crítica i preguntant-me quan publicaré la segona part. Em va dir que els personatges ara formaven part de la seva vida i necessita saber com continuava la història.
Ella també escriu i em va prometre enviar-me la seva novel.la.
És emocionant que la gent vulgui continuar sabent de les teves històries i més una nena de l’edat a la que van dirigides les meves novel.les i a més que no em coneix en persona.
Em sento molt recompensat i això m’empeny a seguir escrivint.
-Quàntes hores escrius al dia?
Normalment treballo totes les tardes, de mitjana són 2 hores. La meva feina m’ofereix la possibilitat de poder fer-ho. I així avanço més depressa en els meus textos.
-Què recomanes als nous escriptors?
Agafar en sentit positiu les crítiques i escriure, escriure i escriure, no deixar-se influenciar (si la influència és positiva, sí) ni abandonar per aconseguir la seva fita. Llegir molt i estudiar, preparar-se molt.
Així va acabar la xerrada. El vaig deixar a l’estació de Renfe de Catalunya, encuriosit pel seu nou llibre de lectura acabat de comprar a la Central.
Molta sort, Raúl.
Per si algú vol contactar amb ell: lumbiarres_74@hotmail.com
La Central del Raval
20.30 h
Estar mig ficat en el món de la literatura dóna sorpreses i coneixences agradables; comparteixes esperances, somnis i projectes amb altre gent que escriu i troba en el món de les lletres una raó cada dia per omplenar de paraules, d’històries, de vivències fulls i fulls.
L’ altre dia vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb un escriptor de narrativa jove: en Raúl Pérez Lumbiarres.
Aquest barceloní de trenta-tres anys té presents per experiència pròpia les dificultats que envolten a aquest món, des del moment que et planteges realitzar un projecte d’escriptura fins que pots arribar a publicar. Com s’ha de prendre aquest camí que un inicia i que no sap cap a on el portarà.
-Com va començar tot?
Mira, els meus primers contactes en el món de les lletres estan relacionats amb el cómic sobretot i amb la literatura fantástica (de fet, el primer llibre que em va agradar va ser un del cole: “El zoo d’en Pitus”; recordo que em va sorprendre molt el fet que m’agradés. “No pot ser”, em deia a mí mateix, “però si és un llibre”. Aquesta mateixa sensació és la que vull transmetre al jovent quan em llegeixin a mí. De fet, el que a mí m’agrada és crear històries i personatges; ho porto fent desde que tinc ús de raó (et puc explicar històries que em vaig inventar als sis anys). Als 26 anys es quan vaig decidir que volia donar sortida a tot aquest món interior. El primer dia que vaig llegir un text em van dir: “Millor que et dediquis a una altra cosa”. Però lluny d’ensorrar-me, m’ho vaig prendre encara més seriosament. El realment important a partir d’aquí, és que em vaig adonar de quines eren les meves debilitats i els meus punts forts i a partir d’aquí vaig poder anar millorant; i encara avui ho continuu fent.
-Quina és la teva raó per continuar?
Escriure és una part molt important de la meva vida, però també ho són la família, els amics, la feina, la hipoteca. El meu cap está ple d’un munt d’històries que explicar, que posar sobre paper, d’un munt d’idees sobre un món, un món nou i diferent a on els meus personatges tenen la seva vida pròpia.
-Quines diferències hi ha entre la narrativa per adults i la narrativa jove?
La narrativa ha de ser ágil, però això no vol dir que hagin de passar moltes coses en poc temps, no es poden utilitzar descripcions massa recarregades, el llenguatge ha de ser col.loquial. Quan un agafa una novel·la, el que vol es pasar-s’ho bé, no que li omplin el cap; si vols transmetre alguna mena de missatge, s’ha de fer de manera que no es noti. De totes maneres, totes les obres (literàries o no) transmeten els valors morals de l’autor (siguin “positius” o no); això sí, en una obra infantil-juvenil, un ha d’anar més amb compte amb el que diu i com ho diu; es un tema força més complex del que sembla.
Els lectors d’aquestes edats són molt exigents, saben el que volen llegir.
- Has publicat algun llibre?
Sí, he publicat el meu primer llibre “La Maldición del Reflejo” de l’editorial Hijos del Hule.
Pertany a una saga d’històries (ja estic preparant la cinquena part), a on els protagonistes són en Richi i la Raquel. Una manera fàcil de citar una obra és crear una relació amb una altra (com un “Señor de los Anillos”, però en versió més innocent i amb més humor.
Ara estic intentant publicar el meu segon llibre, enviant-lo a diverses editorials.
- Quina és una de les coses que t’ha produit més emoció des de que escrius?
Una nena va llegir el meu primer llibre i em va enviar una carta amb la seva crítica i preguntant-me quan publicaré la segona part. Em va dir que els personatges ara formaven part de la seva vida i necessita saber com continuava la història.
Ella també escriu i em va prometre enviar-me la seva novel.la.
És emocionant que la gent vulgui continuar sabent de les teves històries i més una nena de l’edat a la que van dirigides les meves novel.les i a més que no em coneix en persona.
Em sento molt recompensat i això m’empeny a seguir escrivint.
-Quàntes hores escrius al dia?
Normalment treballo totes les tardes, de mitjana són 2 hores. La meva feina m’ofereix la possibilitat de poder fer-ho. I així avanço més depressa en els meus textos.
-Què recomanes als nous escriptors?
Agafar en sentit positiu les crítiques i escriure, escriure i escriure, no deixar-se influenciar (si la influència és positiva, sí) ni abandonar per aconseguir la seva fita. Llegir molt i estudiar, preparar-se molt.
Així va acabar la xerrada. El vaig deixar a l’estació de Renfe de Catalunya, encuriosit pel seu nou llibre de lectura acabat de comprar a la Central.
Molta sort, Raúl.
Per si algú vol contactar amb ell: lumbiarres_74@hotmail.com
Suscribirse a:
Entradas (Atom)