Ciento doce días
Los pájaros mecánicos que atraviesan los cielos no sólo transportan personas, transportan historias. Dejan tras de sí estelas de momentos que se olvidaran, que se perderán para siempre. Estelas de momentos que cambiaran la vida de esas personas.
Mi pájaro mecánico me llevó a Barcelona.
El vuelo fue largo: veinte horas con tránsito en Nueva York y París.
Dejaba atrás mi ciudad: Montevideo. Dejaba también atrás, rota, mi relación con Roberto. Había encontrado el mejor pretexto para salir de mi ciudad en una huida hacía delante sin peros, sin comedias, sin palabras que llevaran a un cambio de visión de la realidad sin salida: sabiendo que no quería volver con él.
Mi jefe me había entregado sin querer mi carta de libertad: un congreso en Barcelona, un congreso sobre nuevas tecnologías para hacer un nuevo proyecto en mi departamento. Dos semanas de contactos con otras empresas de la ciudad, de conferencias, de cursillos, de desconexión de lo cotidiano, dos semanas para afrontar mi nueva realidad.
De París a Barcelona, tan sólo agotar la última hora y media de vuelo antes de aterrizar en mi destino. Ahora ya con el sueño vencido, hojeaba una revista en dónde descubrí un reportaje impactante. Un nombre conocido: Nora Alfaro. Parecía imposible, tantos años sin noticias de ella. Era un antigua ex-novia de Roberto.
Volví al principio del reportaje para fijarme con atención sobre el tema del artículo:” La apertura de un nuevo centro para discapacitados físicos y psíquicos se engloba dentro del marco de actuación municipal del gobierno, hablamos con su directora…”
La foto de una niña de ojos grandes y boca deformada que completaba el reportaje me transtornó totalmente y me produjo una sensación de malestar, de rechazo total, de disconformidad visual, atrayendo mi pensamiento hasta extremos inabastables.
Volví a pensar cuántos años hacía que no sabía nada de Nora.
Me esperaban días de trabajo y turismo pero la situación cambió radicalmente el día siguiente de mi llegada.
―Su nombre por favor― me requería la chica de la recepción de urgencias del Hospital de Sant Pau.
― Alexandra Zinnerman.
― ¿Lugar de residencia o dirección?
― Montevideo. Ayer llegué a Barcelona para un congreso. Estoy alojada en el hotel Atenas.
― ¿Fecha de nacimiento?
― Tres de septiembre de 1961.
― ¿Qué es lo que le pasa exactamente?
― Mire me siento muy rara, estoy muy cansada, no sé si es el jet lag o otra cosa, pero es una sensación extraña que nunca había tenido. Estoy mareada y tengo un dolor fuerte en el pecho, un dolor bastante agudo y que no me deja respirar. Me oprime, no tengo fiebre pero no es mi estado normal y cómo no sabía a dónde acudir y el recepcionista del hotel me ha dicho que me podía llegar hasta aquí.
― ¿Cuándo se hizo la última revisión general?
― Pues miré, hará un par de años, no lo recuerdo muy bien, quizás una revisión general del trabajo sin transcendencia, todo estaba correcto.
― ¿Tiene aquí el documento sanitario de su país?― comenta la recepcionista.
Le doy el documento.
― De acuerdo, ahora pase a la sala de espera de urgencias, que enseguida la atenderán.
Seguí las flechas azules que me llevaron a una sala llena de sillas y de gente. Tomé asiento y me dispuse a esperar.
Esto es lo último que recuerdo. Sentada en la sala de urgencias mientras esperaba que me llamaran por megafonía.
Después una sensación de vacío, de silencio muerto, de espacio desaparecido en el tiempo, de inmovilidad, de despoblamiento de ideas o de hechos en mi cerebro.
Cuando desperté me encontraba estirada en una cama de hospital.
CONTINUARÁ...
No sé que hago aquí, en este mundo virtual.Quizás un reto. sólo me puedo definir como un ser en constante movimiento, callejeando por la vida.¿A dónde me llevará? Tampoco lo sé.Pero ya lo acabaré descubriendo.
sábado, 13 de diciembre de 2008
ÚLTIMES RECOMANACIONS DE L'ANY


MUCHA A CAIXAFORUM
Del 18/09/2008 al 04/01/2009
Del 18/09/2008 al 04/01/2009
Alphonse Mucha fou un dels creadors i difusors de l'estil Art Nouveau, i va establir una iconografia eficaç vinculada a la modernitat publicitària. Gràcies als seus cartells teatrals, publicitaris i decoratius, protagonitzats per unes dones fascinants que donaven peu a un desenvolupament gràfic original i virtuosístic, i a partir de la seva relació amb la cèlebre actriu Sarah Bernhardt, Mucha va assolir la fama.Aquesta exposició, produïda per la Fundació ”la Caixa” en col·laboració amb la Mucha Foundation, presenta una àmplia selecció de les seves fotografies, a més d'oferir-nos una visió retrospectiva de la seva carrera. La visita s'estructura a partir de quatre grans nuclis temàtics, Teatre, Bellesa, Misteri i Modernitat, i quatre capítols més breus que ajuden a situar l'aportació de Mucha a l'art del segle xx, La metròpoli com a escenari, La fotografia, eina i art, L'epopeia eslava, una visió i La difusió de l'estil Mucha: Barcelona.Alphonse Mucha (1860-1939). Seducció, modernitat i utopia ofereix una àmplia lectura de l'obra d'aquest artista, un dels pares de l'Art Nouveau, i convida l'espectador a reflexionar sobre les complexes relacions entre l'art modern i el kitsch, entre utopia i comerç, entre individualitat creadora i projecte col·lectiu; en definitiva, sobre les funcions, els objectius i les estratègies de l'art modern
MACBA:ARXIU UNIVERSAL
Arxiu universal. La condició del document i la utopia fotogràfica moderna
23/10/2008 - 06/01/2009 MACBA
09/03/2009 - 03/05/2009 Museu Berardo de Lisboa
Aquesta exposició analitza la noció de document en la història de la fotografia a partir de l'estudi i l'escenificació d'alguns debats sobre el gènere al llarg del segle xx. Amb l’objectiu de valorar diverses hipòtesis sobre els significats i els mecanismes del documental, traça un recorregut històric que arrenca amb l'inici de l'hegemonia de la fotografia a la premsa il·lustrada, al primer terç del segle xx, i arriba fins a la suposada crisi del realisme fotogràfic a l'era digital, a la fi del segle. L'exposició, però, no pretén ser una història del gènere ni esgotar les seves possibles definicions, sinó que intenta estudiar com el document fotogràfic s'ha constituït –sempre d’una manera ambivalent i polèmica– en determinats contextos històrics. D’ençà que John Grierson, fundador del moviment documental britànic a la fi dels anys vint, definís el documental com el «tractament creatiu de l'actualitat», aquest gènere va esdevenir el nucli dels discursos sobre el realisme en la fotografia i el cinema. Això no obstant, els conceptes de document i documental han adquirit significats canviants al llarg del segle XX. La complexitat de la seva definició deriva del fet que aquests conceptes s’inscriuen en la filosofia del positivisme, subjacent al saber científic occidental, i s’imbriquen en diversos camps discursius a més de l’artístic, com el de les ciències socials i naturals, el dret i la historiografia. L'exposició s'organitza en dues grans parts que se subdivideixen en diversos àmbits. La primera part planteja alguns dels principals debats sobre el document fotogràfic en el període modern, aproximadament del 1850 al 1980. La segona part situa aquest debat en la trajectòria històrica de Barcelona, entesa com un cas específic d'estudi.
23/10/2008 - 06/01/2009 MACBA
09/03/2009 - 03/05/2009 Museu Berardo de Lisboa
Aquesta exposició analitza la noció de document en la història de la fotografia a partir de l'estudi i l'escenificació d'alguns debats sobre el gènere al llarg del segle xx. Amb l’objectiu de valorar diverses hipòtesis sobre els significats i els mecanismes del documental, traça un recorregut històric que arrenca amb l'inici de l'hegemonia de la fotografia a la premsa il·lustrada, al primer terç del segle xx, i arriba fins a la suposada crisi del realisme fotogràfic a l'era digital, a la fi del segle. L'exposició, però, no pretén ser una història del gènere ni esgotar les seves possibles definicions, sinó que intenta estudiar com el document fotogràfic s'ha constituït –sempre d’una manera ambivalent i polèmica– en determinats contextos històrics. D’ençà que John Grierson, fundador del moviment documental britànic a la fi dels anys vint, definís el documental com el «tractament creatiu de l'actualitat», aquest gènere va esdevenir el nucli dels discursos sobre el realisme en la fotografia i el cinema. Això no obstant, els conceptes de document i documental han adquirit significats canviants al llarg del segle XX. La complexitat de la seva definició deriva del fet que aquests conceptes s’inscriuen en la filosofia del positivisme, subjacent al saber científic occidental, i s’imbriquen en diversos camps discursius a més de l’artístic, com el de les ciències socials i naturals, el dret i la historiografia. L'exposició s'organitza en dues grans parts que se subdivideixen en diversos àmbits. La primera part planteja alguns dels principals debats sobre el document fotogràfic en el període modern, aproximadament del 1850 al 1980. La segona part situa aquest debat en la trajectòria històrica de Barcelona, entesa com un cas específic d'estudi.
BUSCANDO UN BESO A MEDIANOCHE

Em va semblar impressionant la cua dijous al vespre al Verdi per anar a veure aquesta pel.licula indie romanticoide i divertida. Només això una bona història, la recerca desesperada d'un acompanyant per no passar sol un moment tant especial. Una situació diferent per al dia de cap d'any després d'un any horribilis del protagonista.
Una visió en blanc i negre sense desperdici de L.A. i una música triste d'escàndol.
Un 6 la meva puntuació.
http://www.blogdecine.com/2008/12/02-buscando-un-beso-a-medianoche-poster-y-trailer
REPASSANT AQUEST 2008
Tornem a tancar un altre any més, semblava ahir que encetaven l’any 2000 i ja estem a dos passos del 2010. Endinsats totalment dintre d’un segle XXI, desangelat i continuista, que de moment no ens està portant en general grans canvis, ni gaires innovacions tecnològiques, ni figures càbdals.
Continuem contribuint al conformisme global que ens arrosega i al consumisme brutal que ens acompanya als nostres dies.
Estem submergits en una crisi econòmica, cultural i de consciència, encara més crescuda pels mitjans de comunicació que han creat un impacte de terror tant exagerat que coacciona qualsevol actuació, qualsevol possible recurs per petit que sigui.
Hem vist com la bombolla immobiliària s’ha desinflat, les companyies de cotxes i annexes acomiaden personal, el banc europeu baixa els tipus d’interés per intentar reflotar les naus, ha desaparegut el percentatge I+D útil de les companyies, els metges es queixen, els estudiants protesten per un pla aprovat fa més de deu anys, els joves no tenen cap tipus d’interés per res, els aturats no poden ser recol.locats, la campanya nadalenca ens bombardeja amb descomptes i reclams, la mal portada ecologia de l’Ajuntament i la Generalitat ens demostra que això no funciona.
Els polítics empoltronats es barallen per fer la guitza als altres, no hi ha cap lider que ens porti endavant, defensant els nostres veritables interessos, que posi a cadascú al seu lloc, que demostri el nostre potencial. I així continuem divagant entre trens d’alta velocitat, línees de molt alta tensió, zones verdes, especulació i fracás.
Hem estat martiritzats per la campanya Obama, unes Olimpiades que passaren sense pena ni glòria, el matrimoni Schubster-Calderón, operacions de pits i nassos, violència de gènere, el senyor Chávez i companyia, la senyora presidenta de la Comunitat de Madrid… però encara continuem desviant l’atenció davant dels veritables conflictes d’aquest món: Israel, Afganistán, Iraq, Somàlia, la gana al món,l’escalfament de la terra, les malalties dels infants,la sol.litud i la dependència de la gent gran, el dolor contra el qual no pots fer res, els oblidats a aquí a casa…
Però no cal ser tant pessimista també parlar dels bons moments i de les bones coses com l’alliberació de Ingrid Betancourt i de tots aquells altres, les primeres proves de la vacuna del sida, el neixement d’uns quants nens més propers (Aïna, Martina, Pol, Bruna…) que han portat a les seves famílies encara més alegría, de tots aquells que han iniciat una vida en comú, la il.lusió dels que treballen en les organitzacions que ajuden als païssos en vies de desenvolupament, d’aquells que treballen i s’esforcen perquè visquem en un món millor i més just, dels caminants i peregrins…
També recordar a aquells que ja no están, coneguts pel seu paper més universal o anònims (aquells que m’han marcat la vida personalment) si comencés a enumerar noms segur que em deixaria en el tinter a molts.
Un any de concerts, celebracions, de descobriments i de revelacions, de reflexions, de canvis, de relats, un any més de blog. I com sempre aquests dies de repàs abans d’arrencar l’últim full del calendari i acomiadar-se de l’home dels nassos fins l’any que bé, només demanar la cosa més important sense la qual no podriem viure i rebre al nou any amb un espirit renovat, recarregat de pil.les i a la recerca de noves sensacions, de noves històries que explicar, de nous moments per recordar.
Continuem contribuint al conformisme global que ens arrosega i al consumisme brutal que ens acompanya als nostres dies.
Estem submergits en una crisi econòmica, cultural i de consciència, encara més crescuda pels mitjans de comunicació que han creat un impacte de terror tant exagerat que coacciona qualsevol actuació, qualsevol possible recurs per petit que sigui.
Hem vist com la bombolla immobiliària s’ha desinflat, les companyies de cotxes i annexes acomiaden personal, el banc europeu baixa els tipus d’interés per intentar reflotar les naus, ha desaparegut el percentatge I+D útil de les companyies, els metges es queixen, els estudiants protesten per un pla aprovat fa més de deu anys, els joves no tenen cap tipus d’interés per res, els aturats no poden ser recol.locats, la campanya nadalenca ens bombardeja amb descomptes i reclams, la mal portada ecologia de l’Ajuntament i la Generalitat ens demostra que això no funciona.
Els polítics empoltronats es barallen per fer la guitza als altres, no hi ha cap lider que ens porti endavant, defensant els nostres veritables interessos, que posi a cadascú al seu lloc, que demostri el nostre potencial. I així continuem divagant entre trens d’alta velocitat, línees de molt alta tensió, zones verdes, especulació i fracás.
Hem estat martiritzats per la campanya Obama, unes Olimpiades que passaren sense pena ni glòria, el matrimoni Schubster-Calderón, operacions de pits i nassos, violència de gènere, el senyor Chávez i companyia, la senyora presidenta de la Comunitat de Madrid… però encara continuem desviant l’atenció davant dels veritables conflictes d’aquest món: Israel, Afganistán, Iraq, Somàlia, la gana al món,l’escalfament de la terra, les malalties dels infants,la sol.litud i la dependència de la gent gran, el dolor contra el qual no pots fer res, els oblidats a aquí a casa…
Però no cal ser tant pessimista també parlar dels bons moments i de les bones coses com l’alliberació de Ingrid Betancourt i de tots aquells altres, les primeres proves de la vacuna del sida, el neixement d’uns quants nens més propers (Aïna, Martina, Pol, Bruna…) que han portat a les seves famílies encara més alegría, de tots aquells que han iniciat una vida en comú, la il.lusió dels que treballen en les organitzacions que ajuden als païssos en vies de desenvolupament, d’aquells que treballen i s’esforcen perquè visquem en un món millor i més just, dels caminants i peregrins…
També recordar a aquells que ja no están, coneguts pel seu paper més universal o anònims (aquells que m’han marcat la vida personalment) si comencés a enumerar noms segur que em deixaria en el tinter a molts.
Un any de concerts, celebracions, de descobriments i de revelacions, de reflexions, de canvis, de relats, un any més de blog. I com sempre aquests dies de repàs abans d’arrencar l’últim full del calendari i acomiadar-se de l’home dels nassos fins l’any que bé, només demanar la cosa més important sense la qual no podriem viure i rebre al nou any amb un espirit renovat, recarregat de pil.les i a la recerca de noves sensacions, de noves històries que explicar, de nous moments per recordar.
UN BON COMUNICADOR: JOAN BARRIL
He retornat a recuperar un dels millors moments del día. Fa un parell d’anys a les sis del matí vaig descobrir al senyor Joan Barril i el seu programa “La República” a la COM i per mí es va convertir en una bona manera de començar el dia.
La seva veu, els seus temes comentats d’aquella manera que només ell sap fer amb objectivitat i una mica de divertit cinisme, amb aquella música tant nostàlgica de terres estrangeres i uns col.laboradors d’alló més bons van convertir el moment del Nesquik i els cereals en un moment especial.
Però de cop i volta el vaig perdre fins fa ara pocs dies, que un dia que vaig arribar d’hora a casa vaig trobar la seva inconfusible veu a Catalunya Radio, al seu programa “El cafè de la República” que fa de nou a onze de la nit(sempre i quan el Barça o permeti) i vaig rememorar aquells temps amb un Nesquik amb galetes. He tornat a recuperar aquells moments però ara m’acompanyen per acabar el dia.
Que no s’acabin mai aquest bons moments.
Felicitats pel seu programa, senyor Joan Barril.
La seva veu, els seus temes comentats d’aquella manera que només ell sap fer amb objectivitat i una mica de divertit cinisme, amb aquella música tant nostàlgica de terres estrangeres i uns col.laboradors d’alló més bons van convertir el moment del Nesquik i els cereals en un moment especial.
Però de cop i volta el vaig perdre fins fa ara pocs dies, que un dia que vaig arribar d’hora a casa vaig trobar la seva inconfusible veu a Catalunya Radio, al seu programa “El cafè de la República” que fa de nou a onze de la nit(sempre i quan el Barça o permeti) i vaig rememorar aquells temps amb un Nesquik amb galetes. He tornat a recuperar aquells moments però ara m’acompanyen per acabar el dia.
Que no s’acabin mai aquest bons moments.
Felicitats pel seu programa, senyor Joan Barril.
lunes, 8 de diciembre de 2008
FORASTERS

Una mateixa família viu dos fets traumàtics amb quaranta anys de diferència: la pèrdua d’un dels seus membres i com aquesta pèrdua els afecta. A més a més, l’arribada d’uns nous veïns, forasters, trastoca la suposada harmonia familiar i social.
La fragilitat de les relacions familiars, el pas del temps, el sentit de l’existència, i, per damunt de tot, la por i la malfiança d’allò que no coneixem (l’estrany, l’estranger, el forà)… sacseja la mentalitat benpensant d’aquests éssers tradicionals.
Descobrirem que els autèntics forasters no són aquests veïns vinguts d’altres cultures sinó nosaltres mateixos, que ens resistim a integrar-los en les nostres famílies, la nostra realitat, la nostra consciència i el nostre afecte?
LLEGIR ENS FA MÉS LLIURES (III)

Ray Loriga
Ya sólo habla de amor
Una entrevista de:
IRENE SERRANO
MADRID.- Charlar con Ray Loriga es una suerte. Un escritor ácido y tierno a partes iguales no se encuentra todos los días. Nos recibe sentado en una silla de mimbre en la terraza del hotel Vincci Soho de Madrid. Hace sol y un microclima algo particular convierte el espacio en cómodo, agradable. Contesta entre trago y trago de cerveza. Es mediodía, "la mejor hora para esto", dice el escritor madrileño.
Está de promoción de su última novela, 'Ya sólo habla de amor' (Alfaguara), que sale a la venta el 8 de octubre. ¿Nervioso por la reacción del público? "Si he llegado hasta aquí, no creo que este libro me vaya a matar. Lo paso mal cuando entrego el manuscrito, cuando ya se va a imprimir y no se puede cambiar nada", comenta el escritor, que acumula siete novelas, dos relatos, cinco guiones y un cuento infantil a sus espaldas.
El libro es un monólogo interior en tercera persona en el que se "cuenta la historia de un hombre que se niega a moverse en ninguna dirección, y las razones que le han llevado hasta ahí. La razón de no dar un paso es el amor y la razón para no hacerlo también. Se encuentra en una paradoja que no puede descifrar. Es un hombre que se mueve sólo por amor y por amor no puede moverse", explica Ray. Sebastián, el protagonista, es un escritor cuarentón recién divorciado que no acaba de superar su nueva situación. Un enamorado clásico, de ésos que quieren morir de amor "pero como no lo consigue, tiene que seguir andando", puntualiza su creador.
Quien triunfara con tan sólo 25 años con 'Lo peor de todo' —que reedita ahora Alfaguara— habla sorprendentemente claro y pausado, con una voz radiofónica, agradable, oculto tras sus gafas Ray-Ban —de las que no se desprende aunque no haga sol—, para comentar que este nuevo libro "es un CSI de las emociones, un estudio forense de los sentimientos, en un momento en el que un hombre está detenido entre dos, y piensa que no puede seguir andando sin entender lo que ha caminado hasta entonces".
El contexto en el que se desarrolla la acción, que en su mayoría son recuerdos y reflexiones, es una fiesta en la Embajada de Suiza, el peor lugar para alguien que, como Sebastián, no está dotado para la danza: "Es el espacio perfecto para lo que quería contar", afirma. "La idea de un hombre que está donde todo el mundo baila y suena la música, y su incapacidad para unirse a esa realidad es parte de su problema". Recinto al que ha acudido con una mujer de la que pretende enamorarse, aunque sin mucha suerte.
Una fémina le acompaña, otra le ha abandonado, dos son sus hijas, y una es su hermana. No hay duda de que el universo de Sebastián está compuesto por mujeres. "Sí, en gran medida porque mi vida es así. Vivo rodeado de mujeres y siempre he buscado más la compañía de las mujeres que la de los hombres. De hecho, la única afición que tengo que me separa de las mujeres es el fútbol. Nunca me han agradado las reuniones sólo de hombres, si en una habitación no hay mujeres para mí es como si me faltara el aire. No me gustan los grupos estrictamente masculinos", explica Loriga.
Es durante esta recepción en la Embajada cuando comienza la reflexión del personaje, que vive entre lo irreal y lo tangible, "una enfermedad que tenemos los que nos dedicamos a la ficción", puntualiza el autor, "que es inventarnos ese otro lado del espejo, para luego darnos cuenta que ese otro lado del espejo, en este lado no nos ayuda. Yo tampoco puedo vivir sin el otro lado del espejo". Pero en el lado de real e incapaz de imaginar cualquier cosa, sí que se sitúa el otro personaje con voz del libro, Christian, un suizo con quien mantiene un diálogo digno de toda alabanza —se nota que Ray es, además, guionista—.
La novela, pues, se trata de un collage de pensamientos y vivencias, de las que el propio Ray quiere desmarcarse: "Utilicé la tercera persona para dar un paso atrás sobre un individuo que había disfrazado de mí mismo de alguna manera; con mi edad, escritor, con algunas circunstancias que me han sucedido a mí". Porque, aunque pueda parecerlo, no se trata de un exorcismo, como bien dice Sebastián en un punto. "Una novela es una novela. No tiene nada que ver en la vida", a lo que él añade que "la vida no es literatura, la literatura es una narración sobre la vida, la vida imaginada, no es un acta notarial. Ni siquiera las autobiografías son del todo reales, todo lo que se ha escrito tiene una parte de ficción y de realidad". No vayan a confundirse...
IRENE SERRANO
MADRID.- Charlar con Ray Loriga es una suerte. Un escritor ácido y tierno a partes iguales no se encuentra todos los días. Nos recibe sentado en una silla de mimbre en la terraza del hotel Vincci Soho de Madrid. Hace sol y un microclima algo particular convierte el espacio en cómodo, agradable. Contesta entre trago y trago de cerveza. Es mediodía, "la mejor hora para esto", dice el escritor madrileño.
Está de promoción de su última novela, 'Ya sólo habla de amor' (Alfaguara), que sale a la venta el 8 de octubre. ¿Nervioso por la reacción del público? "Si he llegado hasta aquí, no creo que este libro me vaya a matar. Lo paso mal cuando entrego el manuscrito, cuando ya se va a imprimir y no se puede cambiar nada", comenta el escritor, que acumula siete novelas, dos relatos, cinco guiones y un cuento infantil a sus espaldas.
El libro es un monólogo interior en tercera persona en el que se "cuenta la historia de un hombre que se niega a moverse en ninguna dirección, y las razones que le han llevado hasta ahí. La razón de no dar un paso es el amor y la razón para no hacerlo también. Se encuentra en una paradoja que no puede descifrar. Es un hombre que se mueve sólo por amor y por amor no puede moverse", explica Ray. Sebastián, el protagonista, es un escritor cuarentón recién divorciado que no acaba de superar su nueva situación. Un enamorado clásico, de ésos que quieren morir de amor "pero como no lo consigue, tiene que seguir andando", puntualiza su creador.
Quien triunfara con tan sólo 25 años con 'Lo peor de todo' —que reedita ahora Alfaguara— habla sorprendentemente claro y pausado, con una voz radiofónica, agradable, oculto tras sus gafas Ray-Ban —de las que no se desprende aunque no haga sol—, para comentar que este nuevo libro "es un CSI de las emociones, un estudio forense de los sentimientos, en un momento en el que un hombre está detenido entre dos, y piensa que no puede seguir andando sin entender lo que ha caminado hasta entonces".
El contexto en el que se desarrolla la acción, que en su mayoría son recuerdos y reflexiones, es una fiesta en la Embajada de Suiza, el peor lugar para alguien que, como Sebastián, no está dotado para la danza: "Es el espacio perfecto para lo que quería contar", afirma. "La idea de un hombre que está donde todo el mundo baila y suena la música, y su incapacidad para unirse a esa realidad es parte de su problema". Recinto al que ha acudido con una mujer de la que pretende enamorarse, aunque sin mucha suerte.
Una fémina le acompaña, otra le ha abandonado, dos son sus hijas, y una es su hermana. No hay duda de que el universo de Sebastián está compuesto por mujeres. "Sí, en gran medida porque mi vida es así. Vivo rodeado de mujeres y siempre he buscado más la compañía de las mujeres que la de los hombres. De hecho, la única afición que tengo que me separa de las mujeres es el fútbol. Nunca me han agradado las reuniones sólo de hombres, si en una habitación no hay mujeres para mí es como si me faltara el aire. No me gustan los grupos estrictamente masculinos", explica Loriga.
Es durante esta recepción en la Embajada cuando comienza la reflexión del personaje, que vive entre lo irreal y lo tangible, "una enfermedad que tenemos los que nos dedicamos a la ficción", puntualiza el autor, "que es inventarnos ese otro lado del espejo, para luego darnos cuenta que ese otro lado del espejo, en este lado no nos ayuda. Yo tampoco puedo vivir sin el otro lado del espejo". Pero en el lado de real e incapaz de imaginar cualquier cosa, sí que se sitúa el otro personaje con voz del libro, Christian, un suizo con quien mantiene un diálogo digno de toda alabanza —se nota que Ray es, además, guionista—.
La novela, pues, se trata de un collage de pensamientos y vivencias, de las que el propio Ray quiere desmarcarse: "Utilicé la tercera persona para dar un paso atrás sobre un individuo que había disfrazado de mí mismo de alguna manera; con mi edad, escritor, con algunas circunstancias que me han sucedido a mí". Porque, aunque pueda parecerlo, no se trata de un exorcismo, como bien dice Sebastián en un punto. "Una novela es una novela. No tiene nada que ver en la vida", a lo que él añade que "la vida no es literatura, la literatura es una narración sobre la vida, la vida imaginada, no es un acta notarial. Ni siquiera las autobiografías son del todo reales, todo lo que se ha escrito tiene una parte de ficción y de realidad". No vayan a confundirse...
(video sobre l'escriptor)
SOPA DE PEDRES A SANT CUGAT

Una molt bona recomanació d'espectacle per aquests dies:
SOPA DE PEDRES
SOPA DE PEDRES
La companyia Sifó ens presenta una nova adaptació del conte anònim tradicional SOPA DE PEDRES. En un innovador combinat de circ i teatre que destaca per una original posada en escena i música en directe creada per a l’espectacle.
Temps per inventar, per redescobrir valors oblidats per la societat, per fer resó de com és d’important el cooperativisme, la solidaritat, restaurar la confiança malmesa, enfortir els vincles de relacions-connexions, mesurar i compartir els recursos dels que disposem.
Una bona manera de conèixer aquesta jove companyia i gaudir d’un espectacle amb un fantàstic transfons.
13 de desembre
17 hores
Teatre de la Unió de Sant Cugat
Suscribirse a:
Entradas (Atom)