Quan vaig entrar ahir al vespre (21.35 h) a la Parròquia de St. Ferran em vaig sentir com si entrés al cel,(encara que no sé si exactament és aquesta la sensació), però per mi ho va ser. L'Alel.luia de Haendel omplenava tot l'espai interpretat per les armonioses veus del Twocats pel Gospel. I em vaig sentir com entrant dintre d'un rabeig de pau. Veritablement la millor manera d'acabar el dia.
Tot estava preparat per a començar la gravació del segon CD dels Twocats pel Gospel (versió concert), que des de la seva primera incursió al món del format registrat el 14 de desembre del 2004, voliem confirmar ara amb aquest segon CD, que aquest esforç ha donat els seus fruits i que aquestes veus formen un dels grups de gospel més importants dintre del panorama musical per la seva qualitat.
I sí, escoltar la seva directora, de la qual flueix música pels quatre costats, és tot un plaer i veure com sap treu d'aquestes veus el millor, és excepcional.
Tot silenci i concentració abans de començar un altre tema, cadascú conscient del seu paper dintre del grup, les veus, oh! les veus, quina meravella, la conjunció perfecte entre la música i les veus, que et transporta. No sé expressar-ho, és molt díficil posar en paper aquest sentiment.
No puc parlar de coses técniques en aquest post, perquè desconeixo totalment aquest camp però només m'agradaria preguntar-vos (Glòria, Susanna, Ernesto…) que se sent en aquell moment ? Com es que vau escollir aquest tipus de música tant especial?
I quan arriben els temes ràpids, et sents tant involucrat que ets incapaç d'estar sense picar de mans o de moure tot el teu tot cos, perquè la música arriba al cor.
Les seves versions són impressionats i li saben donar un fantàstic toc TWOCATS.
Espero que la gravació sigui tot un èxit i que gaudim de les vostres cançons per molt de temps.
Jo crec que la vetllada va ser perfecte. I el públic totalment entregat només pot dir:
Gràcies Twocats.
Homeless,
ResponderEliminarEm resulta impossible explicar-te què se sent cantant gospel, en els moments de màxima emotivitat (tant en cançons "canyeres" o en aquelles de "gallina de piel"). Però si sé que cadascun d'aquests moments -i n'hi han tants!!!- és irrepetible, i val la pena per sí mateix. I també val molt la pena la connexió que s'estableix (molt íntima, i també difícil d'explicar amb paraules) entre tots els cantaires, i amb tots vosaltres, els de l'altra banda de l'escenari.
Per cert, el concert-gravació d'ahir va resultar, personalment, espectacular.
Gràcies pel post, Homeless!
ResponderEliminarAhir vam acabar la segona part de la gravació del CD, amb un altre concertillo ple de moments màgics.
La veritat és que ha estat un privilegi comptar amb uns músics acompanyants tan entregats i amb un tècnic de so de primera línia, però, per mi, el millor és la connexió amb la resta de la coral i amb la directora, la Sònia Moreno.
Ella diu que només ens torna l'energia que nosaltres desprenem, però, com molt bé dius, veure-la i sentir com gaudeix de cada tema jo crec que és el que aconsegueix que donem el millor de nosaltres mateixos!
Que com descriuria el que se sent cantant? És una descàrrega d'adrenalina brutal, especialment a les cançons més canyeres, i una connexió amb alguna energia essencial que mou el món (digues-li Déu, digues-li com vulguis) i que de vegades al dia a dia ens passa desapercebuda.
Totalment d'acord amb que l'Al·leluia de Haendel en versió gospelera és un dels temes més BRUTALS que fem.. també és dels que ens ha costat més hores de feina :)
Petonassos,