VISA POUR L'IMAGE 2009

Visa pour l’image
Perpinyà
11/09/09

Com sempre sorprenent el pas per aquest Festival Internacional del Fotoperiodisme; un festival d’una qualitat excepcional i d’una densitat esgotadora, un més que ampli recorregut fotogràfic.
Ens demostra cada any l’interés que genera encara que alguns diguin que comença a estar morta aquesta disciplina.
Visa pour l’Image ens descobreix i confirma les milors producccions anuals que repassen l’autèntica història del món, abandonada cada cop més pels grans mitjans de comunicació, per explicar-nos altres històries més mediàtiques i més frívoles.
A part d’això les millors fotogràfies escollides per al World Photopress.
Molts fotògrafs a destacar:François Le Diascorn, Viktor Drachev, Miquel Dewer-Plana…
Aquest any em quedo amb tres moments molt específics:
Abbas i la fotografia d’una familia jueva a Gaza en un supermercat a on l’home es troba comprant armat.
Brenda Ann Kennally i la seva plasmació de les families desestructurades de la ciutat de Troy.
Luca Catalano Gonzaga, i els seus nens nepalesos, que treballen dotze hores per un euro.

Tots els conflictes que veus aquí acompanyen la visita i et fan situar en el punt que un es troba originariament : Guatemala i els maras, la República de Belarus, Mèxic i els seu cartels, l’Orient Mitja, terres africanes devastades per guerres i malalties… i tot des d’un punt de vista dramàtic, cru i real.

Al vespre carretera i manta cap a Barcelona amb una carpeta plena sota el braç de noves fotografies, de nous conflictes i també de conflictes coneguts ja, de noves temptatives que conformaran potser noves històries, nous camins.
Potser aquests conflictes retrobats romandran en el subconscient de tots aquells que han passat per les seves sales i guiaran a tots aquells personatges que amb les seves camares continuaran retratant la realitat del món i en la portaran tant a prop que no ens poguem resistir a observar-la.

http://www.visapourlimage.com/

ENIGMA DEL MES

Aquest cop haig de reconèixer que és una mica difìcil encertar-ho.

MAURICE DE VLAMINCK AL CAIXAFORUM

CaixaForum: Maurice de Vlaminck (1900-1915)

Totalment desconegut per a mí, aquest pintor, fet a si mateix i en un començament músic de professió, defensor de l’autoaprenentatge però s’ha de reconèixer que el talent innat no es pot negar, ens mostra amb el color i un traç expressiu excepcional el poder de la natura.
Molt influenciat a la seva primera etapa per Van Gogh com es pot veure a la primera part de l’exposició va anar evolucionant fins a formes cezannianes però sense perdre l’estil fauvista que el caracteritza.
Sorprenent exposició a la qual m’he atensat uns quants dies per entendre com ha aconseguit aquesta varietat de colors i aquesta facilitat per mostrar a les seves pintures per on es mou el seu món.
Va ser pobre tota la seva vida i no reconegut com a pintor important fins que un comerciant-col.leccionista d’art va comprar tota la seva obra.
Val molt la pena perdre’s per les seves sales.

IMATGE DE LA SETMANA

Aquest camí em persegueix o bé jo vaig perseguint el camí. Això em recorda que em queden uns trams pendents.

ORQUESTA RECICLANDO

Orquesta Reciclando/Jarabe de Palo
L’Auditori
04/09/09
21:00 h

Son las mismas canciones que desde hace doce años nos han hecho, hacen y nos harán bailar y emocionar. Esa noche recordaba a Ojalancia mientras escuchaba “La Flaca” y tenia razón aquel “Tijuana pre-vacacional”, las letras de estas canciones no son grandes letras pero a mí todavía se me ponen los pelos de punta escuchando a Pau Donés cuando las canta.
Puntuales, de etiqueta como aquellas viejas orquestas de toda la vida, un Pau Donés rodeado por unos fantásticos músicos que hicieron más espectacular la sonoridad de L’Auditori.
Con una introducción via video de Andreu Buenafuente, el reciclado de estos temas con un marcado son latino, definitivamente cubano y unos toques de jazz, nos deleito durante dos horas.
Para aquellos que quieran repetir o bien disfrutar de este concierto, tocaran en Jamboree el dia 23 de diciembre.

UNA MIRADA A L'ACTUALITAT

Sí, en certs moments m’agradaria impregnar-me del formidable caràcter crític d’en Atticus i donar als meus repasos de l’actualitat, del “make in of” del dia a dia, aquella mirada atractiva i original que trobo en els seus posts.

Deixant enrera càrregues sentimentals del subconscient, el meu retrobament amb lal ciutat ha estat al mateix punt a on la vaig deixar: obres i més obres per totes bandes: TAV (amb esquerdes al cr. Mallorca), noves parades de metro, asfalt anti-soroll, restauració d’edificis, re-estructuració de carrers, les sempre mítiques obres del carrer Balmes. Terminis que s’allarguen com goma elàstica a un ritme de treball tortuga. Creieu raonable que es trigui en asfaltar un carrer de 3 a 4 mesos, un carrer de 300 m?
Aquests plans subvencionats a on carrers que es troben en bon estat són aixecats i només serveixen per dilapidar uns diners pressupostats que beneficiaran com sempre les butxaques d’uns pocs.

Una mirada enrera em porta també a recordar personatges que han desapareguts aquests dies: en Bobby Robson per mi un dels grans del Barça, en Dani Jarque (qui ho anava a pensar), Isidor Cònsul l’editor de Proa, precursor d’aquella col.lecció de color taronja tan excel.lent en autors i que tots en tenim a casa algun exemplar i la senyora Carme Lazaro, una anònima que va lluitar contra el càncer fins a les seves últimes conseqüències i que no va deixar de viure fins al seu últim dia.

De tornada del Grec, del retallat festival d’estiu que en altres époques era una glòria de la ciutat, amb tota una sèrie d’espectacles de renom que ara s’ha convertit en un seguit d’actes de teatre, música i animació que només destaquen pel seu desencert.

No puc oblidar el bombardeig dels mitjans de comunicació sobre aquesta grip A que ens portarà la pel que es veu pandemia del segle XXI. A on s’ha vist un desplegament de nocives intencions que només volen crear un estat de por, un estat de colapse.
Volen apartar la nostra mirada de la crisi, tan profunda que estem patint? Què aconseguim amb aquest estat de continúa paranoia?
Algú em podria dir quantes persones moren de grip cada hivern a Catalunya?

I més i més coses que no poden deixar sense esmentar: ordinadors a les aules quan només existeixen dues editorials que preparin textos per l’ensenyament, falangistes i autodeterminació a Arenys un conflicte sense fonament i que delimita la llibertat. Un Estatut que no es concreta, un finançament que no arriba, i que el Govern de Catalunya quasi haurà de retornar integrament al Govern Central.
Moltes coses que posen de manifest que el moment en qué vivim és complicat i continuarà sent complicat per a molta gent que ha perdut el seu lloc de treball.

I podria omplenar i omplenar fulls d’un llibre que escriu la nostra història i que té multitud de capìtols per estrenar, però això serà tema d’un altre post.

EL PETIT TALLER D'EN HOMELESS

COSES DE BOJOS

The Homeless Simulator at The Orsay Museum

The Homeless Simulator is a roughly six-foot-high box of semitransparent plastic. It looks like a high-design porta-potty, with a low, horizontal hatch on the front to lift and crawl through rather than a vertical door. The prospect of entering is daunting, and not just because of the cramped space. The audio tour warns: “Please be advised that riding the simulator is not recommended for people with bipolar disorder or poverty-related depression.” Inside, there’s nothing but a vintage cake mixer with maybe forty cents’ worth of pennies in the mixer’s bowl. “To truly experience homeless simulation,” instructs the tour narrator, “swiftly turn the switch of the mixer onto speed ten and leave it on for at least ten seconds or up to twenty-four hours.”

Veure per creure

DE VUELTA...

De vuelta a casa, a mi ciudad, a mis calles, a Barcelona, a la sensación apremiante que te persigue inculcándote la cultura de la prisa, inyectada directamente en vena.
De vuelta al ir y venir de las personas, al abrir y cerrar de puertas que rodea mi vida. A las conversaciones a media luz, a la lectura que encapricha mis ojos, a mis gatos que juegan con mis piernas, a mis silencios.
Quizás un poco más consciente si pienso en todo aquello que nos hace insignificantes, que nos estampa contra la realidad de un planeta perdido en un universo infinito, como nos demuestran los científicos en sus filmaciones IMAX; pero con la mochila llena de nuevas experiencias, de nuevas caras y lugares, colecciones de instantes que rememorar de aquí a un tiempo.
Quizás un poco menos materialista, cepillando el abrigo que arropa al esqueleto y descargándolo cada día más de posesiones inútiles, de creencias que sólo motivan submisiones no productivas.
De vuelta a las procesiones sin Semana Santa de mis ojos.
De vuelta a la escritura, a una hoja en blanco en dónde reposan siempre mis sueños.
De vuelta a...

AGOSTO SIN MÚSICA NO ES AGOSTO

Un descubrimiento inesperado a mi regreso. Buscando esta canción en youtube para abrir y cerrar el mes de agosto he dado con una versión impresionante de dos monstruos: Quique González y Iván Ferreiro.
Nos espera septiembre...



AÑOS 80/ Los Piratas

Cuando me hiciste llamar
no sospechaba
plastilina con color
ropa interior
recuerdos de allí afuera
cómics de ciencia ficción
vida interior
Y yo no quiero volver
no me repitas jamás
que no sabes qué hora es
las 7 y 27 o no?
ya terminé....

No te echaré de menos en septiembre
verano muerto veré a las chicas pasar

Será
como aquella canción
de los años 80
seré
como el tipo que algún día fui

Bloody marys en el bar
un dejavu
matrix está cambiando
por la confesión brutal
de tu relato....

Y yo no quiero volver
no me repitas jamás
que no sabes qué hora es
las 7 y 27 o no?
ya terminé....

No te echaré de menos en septiembre
verano muerto veré a las chicas pasar

Será
como aquella canción
de los años 80
seré
como el tipo que algún día fui


Aunque la versión oficial de este ya clásico es más sentimental a las puertas del reencuentro con el calendario otoñal.