Papeles mojados, palabras ahogadas
Recital poético
3 de julio 2008
La Cova de les Cultures
Cr/Ángel, 12
21.20 h
Otra noche de poesía que nos llega desde un nuevo centro sociocultural ubicado en el corazón de Gracia. Otra noche de palabras lanzadas, de emociones provocadas que nos transmiten dos poetas de primera categoría, que ya empiezan a creérselo cuando alguien se les acerca con los pelos de punta y tímidamente les felicita.
Rocío Calvo y Ernesto Frattarola son la mejor combinación poética para estas veladas de encuentros íntimos con esa grande dama. Cada cual con su estilo personalísimo y bien definido, cada cual con sus papeles mojados por la poesía que emana de sus estrofas, de sus letras (de sus palabras ahogadas), de sus pensamientos.
La presentación corrió a cargo de Edson Lechuga que también es el responsable de una escenografía correcta que complementó los textos de una manera gráfica.
El recital se inició con el escenario vacío. En él dos sillas, una mesa con un metrónomo y una vela.
Las primeras estrofas de “Sombrero y antifaz” rompieron el silencio mientras los dos poetas se acercaban para acomodarse en las sillas del escenario.
Uno a uno, bien complementándose para dar más énfasis a algunos textos o bien solos y sin pausa, alternativamente, sentados o de pie, fuera o dentro del escenario, marcando un tiempo y un espacio real con el sonido del metrónomo, fueron regalando y haciéndonos participes de sus poemas, de sus mundos, de esos conflictos internos, de esa Sevilla con aguacero, de ese buscarse o desnudarse ante el público de armazones impuestos, de esas experiencias que no dejan de ser fuente de inspiración.
Rutina, Alas de gato, Nocturno, Piel de serpiente, La soledad. La espera. La ausencia, Mateo 5, 1-12, Dos párpados, Cicatrices, Constantes vitales, Campos de trigo, Clasificado, Contemplación, Madrugada entre telas, Breve descripción ocular de una noche de Enero, mientras volvía en tren a mi casa, Canto nocturno a Albert, Madre de Nadie, Hay un grito formaron el cuerpo del recital.
El auditorio respeto el pacto de silencio hasta el final, en el cual felicitaron con una gran y sentida ovación, de una manera totalmente rendida y convencida pidiendo más.
Y sí, los poetas reconocieron que ya tenían preparado un bis cada uno. Otras dos perlas más para culminar tan preciada noche: Triple By Pass y Lluvia.
Se despidieron prometiendo más.
www.lacovadelescultures.com
miércoles, 9 de julio de 2008
jueves, 3 de julio de 2008
CAOS CALMO
Torno a reemprendre el meu recorregut pels cinemes de Barcelona, aquest cop per descobrir una estupenda pel.lícula. Un home després de la mort de la seva dona decideix quedar-se a un banc davant del col.legi de la seva filla per un temps intentant evadir el caos calmo que li ha produït aquesta pérdua. D'aquí surten una série de reflexions fantàstiques que fan la pel.lícula auténtica.
L'única cosa que li dóna una nota negativa és una escena de sexe que no té res a veure amb els esdeveniments i que li treu punts, però de totes maneres cal destacar aquesta bona història.
Nota: 8
miércoles, 2 de julio de 2008
CONVERSES AMB UN ESCRIPTOR DE NARRATIVA JOVE
12 de juny
La Central del Raval
20.30 h
Estar mig ficat en el món de la literatura dóna sorpreses i coneixences agradables; comparteixes esperances, somnis i projectes amb altre gent que escriu i troba en el món de les lletres una raó cada dia per omplenar de paraules, d’històries, de vivències fulls i fulls.
L’ altre dia vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb un escriptor de narrativa jove: en Raúl Pérez Lumbiarres.
Aquest barceloní de trenta-tres anys té presents per experiència pròpia les dificultats que envolten a aquest món, des del moment que et planteges realitzar un projecte d’escriptura fins que pots arribar a publicar. Com s’ha de prendre aquest camí que un inicia i que no sap cap a on el portarà.
-Com va començar tot?
Mira, els meus primers contactes en el món de les lletres estan relacionats amb el cómic sobretot i amb la literatura fantástica (de fet, el primer llibre que em va agradar va ser un del cole: “El zoo d’en Pitus”; recordo que em va sorprendre molt el fet que m’agradés. “No pot ser”, em deia a mí mateix, “però si és un llibre”. Aquesta mateixa sensació és la que vull transmetre al jovent quan em llegeixin a mí. De fet, el que a mí m’agrada és crear històries i personatges; ho porto fent desde que tinc ús de raó (et puc explicar històries que em vaig inventar als sis anys). Als 26 anys es quan vaig decidir que volia donar sortida a tot aquest món interior. El primer dia que vaig llegir un text em van dir: “Millor que et dediquis a una altra cosa”. Però lluny d’ensorrar-me, m’ho vaig prendre encara més seriosament. El realment important a partir d’aquí, és que em vaig adonar de quines eren les meves debilitats i els meus punts forts i a partir d’aquí vaig poder anar millorant; i encara avui ho continuu fent.
-Quina és la teva raó per continuar?
Escriure és una part molt important de la meva vida, però també ho són la família, els amics, la feina, la hipoteca. El meu cap está ple d’un munt d’històries que explicar, que posar sobre paper, d’un munt d’idees sobre un món, un món nou i diferent a on els meus personatges tenen la seva vida pròpia.
-Quines diferències hi ha entre la narrativa per adults i la narrativa jove?
La narrativa ha de ser ágil, però això no vol dir que hagin de passar moltes coses en poc temps, no es poden utilitzar descripcions massa recarregades, el llenguatge ha de ser col.loquial. Quan un agafa una novel·la, el que vol es pasar-s’ho bé, no que li omplin el cap; si vols transmetre alguna mena de missatge, s’ha de fer de manera que no es noti. De totes maneres, totes les obres (literàries o no) transmeten els valors morals de l’autor (siguin “positius” o no); això sí, en una obra infantil-juvenil, un ha d’anar més amb compte amb el que diu i com ho diu; es un tema força més complex del que sembla.
Els lectors d’aquestes edats són molt exigents, saben el que volen llegir.
- Has publicat algun llibre?
Sí, he publicat el meu primer llibre “La Maldición del Reflejo” de l’editorial Hijos del Hule.
Pertany a una saga d’històries (ja estic preparant la cinquena part), a on els protagonistes són en Richi i la Raquel. Una manera fàcil de citar una obra és crear una relació amb una altra (com un “Señor de los Anillos”, però en versió més innocent i amb més humor.
Ara estic intentant publicar el meu segon llibre, enviant-lo a diverses editorials.
- Quina és una de les coses que t’ha produit més emoció des de que escrius?
Una nena va llegir el meu primer llibre i em va enviar una carta amb la seva crítica i preguntant-me quan publicaré la segona part. Em va dir que els personatges ara formaven part de la seva vida i necessita saber com continuava la història.
Ella també escriu i em va prometre enviar-me la seva novel.la.
És emocionant que la gent vulgui continuar sabent de les teves històries i més una nena de l’edat a la que van dirigides les meves novel.les i a més que no em coneix en persona.
Em sento molt recompensat i això m’empeny a seguir escrivint.
-Quàntes hores escrius al dia?
Normalment treballo totes les tardes, de mitjana són 2 hores. La meva feina m’ofereix la possibilitat de poder fer-ho. I així avanço més depressa en els meus textos.
-Què recomanes als nous escriptors?
Agafar en sentit positiu les crítiques i escriure, escriure i escriure, no deixar-se influenciar (si la influència és positiva, sí) ni abandonar per aconseguir la seva fita. Llegir molt i estudiar, preparar-se molt.
Així va acabar la xerrada. El vaig deixar a l’estació de Renfe de Catalunya, encuriosit pel seu nou llibre de lectura acabat de comprar a la Central.
Molta sort, Raúl.
Per si algú vol contactar amb ell: lumbiarres_74@hotmail.com
La Central del Raval
20.30 h
Estar mig ficat en el món de la literatura dóna sorpreses i coneixences agradables; comparteixes esperances, somnis i projectes amb altre gent que escriu i troba en el món de les lletres una raó cada dia per omplenar de paraules, d’històries, de vivències fulls i fulls.
L’ altre dia vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb un escriptor de narrativa jove: en Raúl Pérez Lumbiarres.
Aquest barceloní de trenta-tres anys té presents per experiència pròpia les dificultats que envolten a aquest món, des del moment que et planteges realitzar un projecte d’escriptura fins que pots arribar a publicar. Com s’ha de prendre aquest camí que un inicia i que no sap cap a on el portarà.
-Com va començar tot?
Mira, els meus primers contactes en el món de les lletres estan relacionats amb el cómic sobretot i amb la literatura fantástica (de fet, el primer llibre que em va agradar va ser un del cole: “El zoo d’en Pitus”; recordo que em va sorprendre molt el fet que m’agradés. “No pot ser”, em deia a mí mateix, “però si és un llibre”. Aquesta mateixa sensació és la que vull transmetre al jovent quan em llegeixin a mí. De fet, el que a mí m’agrada és crear històries i personatges; ho porto fent desde que tinc ús de raó (et puc explicar històries que em vaig inventar als sis anys). Als 26 anys es quan vaig decidir que volia donar sortida a tot aquest món interior. El primer dia que vaig llegir un text em van dir: “Millor que et dediquis a una altra cosa”. Però lluny d’ensorrar-me, m’ho vaig prendre encara més seriosament. El realment important a partir d’aquí, és que em vaig adonar de quines eren les meves debilitats i els meus punts forts i a partir d’aquí vaig poder anar millorant; i encara avui ho continuu fent.
-Quina és la teva raó per continuar?
Escriure és una part molt important de la meva vida, però també ho són la família, els amics, la feina, la hipoteca. El meu cap está ple d’un munt d’històries que explicar, que posar sobre paper, d’un munt d’idees sobre un món, un món nou i diferent a on els meus personatges tenen la seva vida pròpia.
-Quines diferències hi ha entre la narrativa per adults i la narrativa jove?
La narrativa ha de ser ágil, però això no vol dir que hagin de passar moltes coses en poc temps, no es poden utilitzar descripcions massa recarregades, el llenguatge ha de ser col.loquial. Quan un agafa una novel·la, el que vol es pasar-s’ho bé, no que li omplin el cap; si vols transmetre alguna mena de missatge, s’ha de fer de manera que no es noti. De totes maneres, totes les obres (literàries o no) transmeten els valors morals de l’autor (siguin “positius” o no); això sí, en una obra infantil-juvenil, un ha d’anar més amb compte amb el que diu i com ho diu; es un tema força més complex del que sembla.
Els lectors d’aquestes edats són molt exigents, saben el que volen llegir.
- Has publicat algun llibre?
Sí, he publicat el meu primer llibre “La Maldición del Reflejo” de l’editorial Hijos del Hule.
Pertany a una saga d’històries (ja estic preparant la cinquena part), a on els protagonistes són en Richi i la Raquel. Una manera fàcil de citar una obra és crear una relació amb una altra (com un “Señor de los Anillos”, però en versió més innocent i amb més humor.
Ara estic intentant publicar el meu segon llibre, enviant-lo a diverses editorials.
- Quina és una de les coses que t’ha produit més emoció des de que escrius?
Una nena va llegir el meu primer llibre i em va enviar una carta amb la seva crítica i preguntant-me quan publicaré la segona part. Em va dir que els personatges ara formaven part de la seva vida i necessita saber com continuava la història.
Ella també escriu i em va prometre enviar-me la seva novel.la.
És emocionant que la gent vulgui continuar sabent de les teves històries i més una nena de l’edat a la que van dirigides les meves novel.les i a més que no em coneix en persona.
Em sento molt recompensat i això m’empeny a seguir escrivint.
-Quàntes hores escrius al dia?
Normalment treballo totes les tardes, de mitjana són 2 hores. La meva feina m’ofereix la possibilitat de poder fer-ho. I així avanço més depressa en els meus textos.
-Què recomanes als nous escriptors?
Agafar en sentit positiu les crítiques i escriure, escriure i escriure, no deixar-se influenciar (si la influència és positiva, sí) ni abandonar per aconseguir la seva fita. Llegir molt i estudiar, preparar-se molt.
Així va acabar la xerrada. El vaig deixar a l’estació de Renfe de Catalunya, encuriosit pel seu nou llibre de lectura acabat de comprar a la Central.
Molta sort, Raúl.
Per si algú vol contactar amb ell: lumbiarres_74@hotmail.com
lunes, 23 de junio de 2008
domingo, 22 de junio de 2008
ACLARATORI CIRC CRIC
El mes de març del 2007 vaig penjar un post sobre l'adéu del Circ Cric. Però com tot en aquest vida pot camviar, el Circ Cric aquest any va llençar endavant un nou projecte de Circ al Parc del Montseny a la població de St. Esteve de Palautordera. Una nova manera de veure el circ i de gaudir de diferents números.
Es pot anar a veure en sessions de dissabte i diumenge fins al mes d'agost de moment.
Consulteu la seva web per més informació:
www.circcric.com
Es pot anar a veure en sessions de dissabte i diumenge fins al mes d'agost de moment.
Consulteu la seva web per més informació:
www.circcric.com
UN POQUITO DE POESÍA
Estos días en que las ganas de escribir no acompañan, me doy más a la lectura. He descubierto a un poeta de la generación de la poesía de la experiencia del cúal os cuelgo dos poema.
Verdaderamente vale la pena.
Luis García Montero
Uno de Mayo
Mi tango has sido tú. Recuerdo que te he escrito
con la mejor ginebra que dio mi corazón.
Contigo la tristeza fue quizás menos triste,
la soledad tan sólo una mala canción.
Recuerdo que he llevado tu nombre a los suburbios
y he visto como el tiempo te convirtió en papel.
Inquieta como un trozo de amor bajo la lluvia,
recuerdo haberte visto temblar sobre mi piel.
Vivimos codo a codo, nada nos enturbiaba,
en tus ojos la luna parecía charol.
La ciudad nos miraba con su mejor sonrisa,
con tu mejor misterio desde aquella pensión.
A ti te he dedicado mis únicos desvelos
y las dudas que uno sólo siente una vez.
Detrás de cada esquina siempre estaba mi abrazo,
estrechándose fuerte, esperándote fiel.
Después llegó el destino vestido de uniforme,
nos separó de un golpe y me arrojó hacia el mar,
pero te llevo ahora mezclada con mi sangre,
uno jamás olvida tu nombre, libertad.
Aunque tú no lo sepas
(Luis García Montero poeta, Quique González se inspira para escribir su canción)
Como la luz de un sueño,
que no raya en el mundo pero existe,
así he vivido yo,
iluminando
esa parte de ti que no conoces,
la vida que has llevado junto a mis pensamientos.
Y aunque tú no lo sepas, yo te he visto
cruzar la puerta sin decir que no,
pedirme un cenicero, curiosear los libros,
responder al deseo de mis labios
con tus labios de whisky,
seguir mis pasos hasta el dormitorio.
También hemos hablado
en la cama, sin prisa, muchas tardes,
esta cama de amor que no conoces,
la misma que se queda
fría cuando te marchas.
Aunque tú no lo sepas te inventaba conmigo,
hicimos mil proyectos, paseamos
por todas las ciudades que te gustan,
recordamos canciones, elegimos renuncias,
aprendiendo los dos a convivir
entre la realidad y el pensamiento.
Espiada a la sombra de tu horario
o en la noche de un bar por mi sorpresa.
Así he vivido yo,
como la luz del sueño,
que no recuerdas cuando te despiertas.
Verdaderamente vale la pena.
Luis García Montero
Uno de Mayo
Mi tango has sido tú. Recuerdo que te he escrito
con la mejor ginebra que dio mi corazón.
Contigo la tristeza fue quizás menos triste,
la soledad tan sólo una mala canción.
Recuerdo que he llevado tu nombre a los suburbios
y he visto como el tiempo te convirtió en papel.
Inquieta como un trozo de amor bajo la lluvia,
recuerdo haberte visto temblar sobre mi piel.
Vivimos codo a codo, nada nos enturbiaba,
en tus ojos la luna parecía charol.
La ciudad nos miraba con su mejor sonrisa,
con tu mejor misterio desde aquella pensión.
A ti te he dedicado mis únicos desvelos
y las dudas que uno sólo siente una vez.
Detrás de cada esquina siempre estaba mi abrazo,
estrechándose fuerte, esperándote fiel.
Después llegó el destino vestido de uniforme,
nos separó de un golpe y me arrojó hacia el mar,
pero te llevo ahora mezclada con mi sangre,
uno jamás olvida tu nombre, libertad.
Aunque tú no lo sepas
(Luis García Montero poeta, Quique González se inspira para escribir su canción)
Como la luz de un sueño,
que no raya en el mundo pero existe,
así he vivido yo,
iluminando
esa parte de ti que no conoces,
la vida que has llevado junto a mis pensamientos.
Y aunque tú no lo sepas, yo te he visto
cruzar la puerta sin decir que no,
pedirme un cenicero, curiosear los libros,
responder al deseo de mis labios
con tus labios de whisky,
seguir mis pasos hasta el dormitorio.
También hemos hablado
en la cama, sin prisa, muchas tardes,
esta cama de amor que no conoces,
la misma que se queda
fría cuando te marchas.
Aunque tú no lo sepas te inventaba conmigo,
hicimos mil proyectos, paseamos
por todas las ciudades que te gustan,
recordamos canciones, elegimos renuncias,
aprendiendo los dos a convivir
entre la realidad y el pensamiento.
Espiada a la sombra de tu horario
o en la noche de un bar por mi sorpresa.
Así he vivido yo,
como la luz del sueño,
que no recuerdas cuando te despiertas.
CRÓNICA DEL MIG ANY 2008
Sí, ja estem al juny, al juny del 2008 i aquest any sembla que el rellotge ha posat les manetes al spring i el temps més que acompanyar-nos ens ha anat empenyent pels dies i elsl mesos sense donar-nos ni las més miníma treva.
Hem esdevingut espectadors, jutges, secretaris, revolucionaris, patidors i jugadors de molts fets.
Vàrem escoltar les paraules màgiques: crisi i desacceleració i alguns ho estan vivint a les seves butxaques més del que s'ho esperaven i els altres han començat a posar mesures per tal d'agarantir els seus interessos oferint preus rebaixats, cotxes, viatges i d'altres estrategies que no milloraran el difícil problema de l'habitatge.
Vàrem votar per tornar a canviar el nostre món i les promeses electorals (alguns van dir que ens regalarien 400 euros que l'any, que senyors hauren de retornar l'any que ve) no han fet que la situació es modifiqui, la dreta es trenca i l'esquerra catalanista ens demostra que no es pot tirar endavant un país així.
Ens hem tornat més ecològics, el bicing tot i els seu problemes i enganys tira endavant. Però no ens mostren gaire ecològics en altres aspectes i això es reflecteix en els nostres carrers, tot i la campanya de l'Ajuntament: aquí reciclem, m'agradaria saber quants vegades fa falta canviar de mobles o de tele a l'any per fer un canvi de look a la nostra casa, amb el ple convenciment que això alleugirà les nostres penes.
Vàrem mirar al cel demanant aigua a Santa Barbara i ens van caure quaranta dies i quaranta nits de diluvi, que han provocat tirar enrera una obra que Barcelona necessita, tot i que estic d'acord també amb els tarragonins, però la política de distracció de la premsa ens ha deixat molt mal parats als que vivim a Barcelona, no tots tenim piscines o ens dutxem cada dia.
I sense comentaris pel que fa a la campanya: Jo visca Barcelona, rentat d'imatge d'una ciutat que torna a estar a les seves hores més baixes.
I no acabaria mai si hagués de comentar tot el que ens ha passat i ens passarà el que queda de la resta de l'any.
Només una mica d'humor davant aquest panorama. L'altra dia una àvia em va preguntar pel carrer si sabia com recuperar les dades d'un missatge del seu mòbil. Havia esborrat un missatge a on la seva filla ( que estava de viatge per feina) li havia posat a on havia d'anar a recollir la seva neta aquella tarda. La pobra dona només recordava que era una casa al carrer Muntaner i que l'amigueta de la seva neta és deia Anna. Cap telèfon de contacte i cap adreça, pobra neta i pobra àvia. Espero que finalment la trobés.
Hem esdevingut espectadors, jutges, secretaris, revolucionaris, patidors i jugadors de molts fets.
Vàrem escoltar les paraules màgiques: crisi i desacceleració i alguns ho estan vivint a les seves butxaques més del que s'ho esperaven i els altres han començat a posar mesures per tal d'agarantir els seus interessos oferint preus rebaixats, cotxes, viatges i d'altres estrategies que no milloraran el difícil problema de l'habitatge.
Vàrem votar per tornar a canviar el nostre món i les promeses electorals (alguns van dir que ens regalarien 400 euros que l'any, que senyors hauren de retornar l'any que ve) no han fet que la situació es modifiqui, la dreta es trenca i l'esquerra catalanista ens demostra que no es pot tirar endavant un país així.
Ens hem tornat més ecològics, el bicing tot i els seu problemes i enganys tira endavant. Però no ens mostren gaire ecològics en altres aspectes i això es reflecteix en els nostres carrers, tot i la campanya de l'Ajuntament: aquí reciclem, m'agradaria saber quants vegades fa falta canviar de mobles o de tele a l'any per fer un canvi de look a la nostra casa, amb el ple convenciment que això alleugirà les nostres penes.
Vàrem mirar al cel demanant aigua a Santa Barbara i ens van caure quaranta dies i quaranta nits de diluvi, que han provocat tirar enrera una obra que Barcelona necessita, tot i que estic d'acord també amb els tarragonins, però la política de distracció de la premsa ens ha deixat molt mal parats als que vivim a Barcelona, no tots tenim piscines o ens dutxem cada dia.
I sense comentaris pel que fa a la campanya: Jo visca Barcelona, rentat d'imatge d'una ciutat que torna a estar a les seves hores més baixes.
I no acabaria mai si hagués de comentar tot el que ens ha passat i ens passarà el que queda de la resta de l'any.
Només una mica d'humor davant aquest panorama. L'altra dia una àvia em va preguntar pel carrer si sabia com recuperar les dades d'un missatge del seu mòbil. Havia esborrat un missatge a on la seva filla ( que estava de viatge per feina) li havia posat a on havia d'anar a recollir la seva neta aquella tarda. La pobra dona només recordava que era una casa al carrer Muntaner i que l'amigueta de la seva neta és deia Anna. Cap telèfon de contacte i cap adreça, pobra neta i pobra àvia. Espero que finalment la trobés.
viernes, 20 de junio de 2008
UNA PEQUEÑA JOYA PARA EL MES DE JUNIO
Desde aquí desde mi casa
veo la playa vacía
ya lo estaba hace unos días
ahora está llena de lluvia.
Y tú ahí sigues sin paraguas
Sin tu ropa paseando
Como una tarde de julio
pero con frió y tronando.
¿Se puede saber que esperas?
¿qué te mire y que te seque?
que te vea y que me quede tomando la luna juntos.
La luna, tú y yo expectantes
A que pase algún cometa o baje un platillo volante.
Y la playa llora y llora
Y desde mi casa grito
que aunque pienso en abrazarte
que aunque pienso en ir contigo
el doctor me recomienda
que no me quite mi abrigo
que no esté ya más contigo
y yo no puedo negarme
pues el tipo soy yo mismo.
Estudié mientras dormías
y aún repaso las lecciones una a una cada día.
Yo no puedo aconsejarte
ya es muy duro lo que llevo
dejemos que corra el aire
y digámonos adiós.
Aunque sigas suspirando
por algo que no era cierto
me lo dicen en los bares
es algo que llevas dentro,
Que no dejas que te quieran
sólo quieres que te abracen
y publicas que no tuve
ni valor para quedarme.
Yo rompí todas tus fotos
tú no dejas de llamarme.
¿Quién no tiene valor para marcharse?
¿Quién prefiere quedarse y aguantar
Marcharse y aguantar.
Iván Ferreiro
Turnedo
Canciones para el tiempo y la distancia
Una fan de Los Piratas que sigue creyendo en este gran músico y compositor.
martes, 17 de junio de 2008
Suscribirse a:
Entradas (Atom)