lunes, 8 de abril de 2013

EXPOSICIÓ: PORTES DE BARCELONA



Sala Ciutat (cr. Ciutat,2)
Del 6 de març al 13 d'abril de 2013
Entrada gratuïta

Horaris

De dilluns a dissabte:
de 15.00 a 20.00 h.
Diumenges i festius:
de 10.00 a 14.00 hores.

En aquest cas, a la primera part de l'exposició, disposem de les fotografies de Lluís Duran, que  ens ajuden com a testimoni actual d'una época de la ciutat entre el Modernisme i el Noucentisme. Aquests  petits tresors arquitectònics, aquestes portes, les seves històries aquí exposades van marcar un canvi i una evolució de la ciutat. La creació i valoració d'una sèrie d'oficis essencials per tirar endavant i que sempre van ser capdavanters en molts aspectes.
Portes de fusta, de ferro, de forja, amb motius vegetals, florals, al.legòrics o fantàstics. 
A la segona part, una referència al concurs #opengram#openhouse sobre les fotos enviades pels visitants en unes jornades de portes obertes a edificis de Barcelona. Una altra visió més personal i no professionalitzada.
Un conjunt original i ben presentat,de petit format, que en alguns moments m'ha descobert alguna porta que no coneixia o que mai m'hi havia fixat. I que ara potser me la miraré d'una altra manera (com la que hi ha al carrer Girona amb Aragó i que la propera setmana aniré a fotografiar)
Sempre m'ha agradat fotografiar portes, allà a on vaig, per a mi tenen una simbologia especial, potser perque puc imaginar o percebre el que hi ha darrera d'aquella porta  o bé  fins i tot  hi podria veure una història per escriure. 
Però a més a més les portes d'aquesta exposició són les de la meva ciutat i això encara té més valor, m'expliquen l'evolució d'una societat i d'una manera de viure.





Un espai d'exposicions i participació per als barcelonins que ens apropa la ciutat i que no podem deixar perdre.

domingo, 7 de abril de 2013

CINEMA: LOS ÚLTIMOS DÍAS


Barcelona com a escenari d'aquest film (i d'aquí que em plantegi anar-la a veure), a on s'ha obviat l'agent causal d'aquesta apocalipsi.
Dos grans actors i dues grans actuacions, però en  alguns moments una pel.licula una mica fluixa per al que fa al guió. El final també el considero bastant surrealista però tot ha de quedar obert a les expectatives de l'espectador.
No deixa d'ésser una crítica social, ja proclamada però que esgarrifa quan la teva ciutat podria viure aquestes situacions tan reals i devastadores.
Tarda de cinema sense més.

jueves, 4 de abril de 2013

EL CAMINO EN CLASE TURISTA


La mejor noticia de esta aventura me llegó jueves Santo noche (pronto tendremos entre nosotros una nueva seguidora de l'Espanyol i futura peregre, felicidades, no sabéis la sorpresa y alegría que me lleve).
Por otro lado agradecer a Mirentxu y Jose Miguel su hospitalidad, cariño y buena compañía en Monreal (Etxartenea, www.etxartenea.com)  aquí va mi recomendación de su casa, de una gente que nos ha ofrecido lo mejor de Navarra y que no olvidaremos.
Y aunque el tiempo no ha ilustrado estos días con su mejor cara (lluvia, frío, viento, más lluvia) la experiencia de volver esta vez a pisar el Camino, aunque haya sido en clase turista, todavía me ha producido un mono más intenso (morriña), una necesidad de coger las botas y plantarme con la mochila por esas tierras, de perderme con mi silencio por esos paisajes. Sí, ha sido muy duro (las emociones olvidadas han vuelto a calentarme la sangre), no tener más días pero la promesa se ha quedado en San Pedro de la Rúa ante una imagen de Santiago, de no tardar mucho en volver y esta vez caminando.
Tras descubrir  con asombro que el patrón de los caminantes y peregrinos no es Santiago sino San Nicolás, he recorrido algunos de los lugares emblemáticos para los  buenos enfermos de camino y que me han hecho recordar momentos vividos ya hace algunos años por esas tierras.



De Estella a Roncesvalles, donde me acerque a la fuente del peregrino de Irache, visite el albergue de Estella  (recordando una apuesta con un peregre).

 
En Puente la Reina, fotografié a los peregrinos en grupo (en estos tiempos con Iphone) que venían de la mágica Eunate y charlé con ellos un rato, gente que iba hasta Logroño y unos chicos brasileños que venían desde Saint Jean de Pied Port hasta el mismo Santiago. Me reencontré con ese espíritu de los caminantes que los hacen tan especiales, da igual de dónde vengas y a dónde vayas, siempre tienen buenas palabras para otro peregre. En Eunate contemplé el atardecer de nubes dispuestas a descargar en minutos.
El monte del Perdón reparte su espacio entre el monumento a los peregres y los nuevos molinos eólicos, que invaden el horizonte más próximo.
 En Pamplona regresé a la calle Estafeta, donde aquel transeúnte me entregó una moneda de quinientas pesetas al verme llegar totalmente embarrada y mojada, fue una etapa dura de otra Semana Santa (de aquí quizás un poco el término homeless que me acompaña).
Como han cambiado los tiempos, en la calle Mayor de la capital, la tienda del camino www.latiendadelcamino.com y las nuevas conchas señalizadoras.
 
En Roncesvalles la nieve puso el toque especial al día, el caldo y el bocadillo de lomo y queso en Casa Sabina reponedores de fuerzas y el descenso por el Puerto de Ibañeta hacía Valcarlos, un desfile de peregrinos  (una familia al completo) subiendo a pesar de la pesada lluvia con una fuerza de voluntad y entereza que es capaz de mover montañas y que me producen una admiración sana, el esfuerzo recompensado, repartiéndoles ánimos desde el coche.
 
 
 Todo un mundo de sensaciones que volvieron a mi cabeza  estos días y que aparte de otras visitas y excursiones interesantes por estos barrios que han logrado que me desconectará de todo y  me han devuelto a un tiempo que siempre voy a llevar en mi  liviana mochila personal y en mi corazón, aunque quede muy cursi, me embarga una emoción inconmensurable.
 
 
Quedan muchos sitios por visitar, muchos lugares en el tintero. Pero un hasta pronto los hace más cercanos.
 


jueves, 28 de marzo de 2013

MÚSICA PER A UN MES DE MARÇ LIGHT


Otra vez repite este grupo M-Clan, que creo que no ha sido muy bien tratado en su trayectoria.
De una calidad excepcional en sus composiciones y de una fuerza arrasadora, Tarque con su voz y su música nos representa a muchos, a todos los que nos falta ese punto de locura para abandonar a nuestros miedos y cerrar la puerta a los fantasmas. Esas historias cotidianas que pueden ser tan nuestras.
Esta letra grita por mí.  Allí dónde estés...
Buenos días de vacaciones para disfrutar a partir de esta noche, un cuento pendiente que acabar y unos cuantos dibujos por imaginar.
 

sábado, 23 de marzo de 2013

TAPES: CERVESERIA D'OR


Consell de Cent, 339

Un clàsssic a Barcelona per la seva gran varietat de cerveses però una mica decepcionant per el tipus de tapes que cauen a la categoria de turista i encara que bones, no tenen una presentació massa acurada. Amb la qual cosa la meva valoració de la nit no pot ser del tot satisfactoria. Les braves correctes i la descoberta de la cervesa Nolla (del país) una bona troballa
Això si, no tinc res a dir del servei que va ser del tot correcte i del local que amb un certa semblança amb les cerveseries alemanyes ens va donar un bon racó per fer la xerrada.
Continuarem buscant.

TEATRE: AFTERPLAY


Sala Atrium
Consell de Cent, 435
www.atrium.cat
Fins al 28  d'abril
Fina Rius, Pep Ferrer
21.00 h

Una situació que pot canviar la teva vida, que pot donar una altra perspectiva, una trobada ideal però aquí torna a presentar-se la por, l'acomodament, el no voler sincerar-se, el no voler prendre partit per al que hauriem d'aprofitar i se'ns presenta davant nostra.
Uns actors excel.lents que et fan viure la història en primera persona, que ens apropen aquests personatges txèjovians d'una manera delicada i mesurada i que et fan gaudir davant d'aquesta trobada màgica.
La veritat és que vaig sortir amb un bon gust de boca i analitzant una mica més l'esséncia humana, el que s'esdevé quan s'actua en el món real i aplicant tot allò que he vist i gaudit, reproduint mentalment sensacions passades.

Només una petita nota per al teatre, sense intencions de molestar però s'hauria de modificar l'accés a la grada (una escaleta masssa complicada per a segons quines persones)  i posar una barana per a la seguretat dels assistents.
Seguiré la programació per a propers espectacles, he trobat un nou espai que cal explorar.

IMATGE DE LA SETMANA


Te recordaremos bailando Bebo Valdés

viernes, 22 de marzo de 2013

CHIHARU SHIOTA A CASA ÀSIA

Sincronitzant fils i rizomes
Fins al 30 de març
Casa Àsia
Avd. Diagonal, 373


Tot un plaer anar a Casa Àsia i examinar la seva planta baixa, la ceràmica, la pedra, la font, el delicat terra ple de detalls que transporten a una altra época carregada de colors, expressions artístiques que omplenen els nostres sentits. Un edifici del que els barcelonins són posseïdors i que podem gaudir tot ingressant a les seves sales i endinsant-nos a la propera ara cultura asiàtica que ens porta una altra perspectiva del món, una altra forma també de viure l'art.
Avui un passeig per les instal.lacions de Chiharu Shiota, estructures de fil negre com teranyines que donen lloc a dues interpretacions: que sóm i que ens separa del món, de l'objecte de les nostres vides, de la nostra estada aquí. Moltes maneres d'entendre-ho, cadascuna comparativament veritable.
Però sobretot una sensació de frustació, de foscor. Dificultat i aïllament  (també el nostre propi aïllament personal) cap a allà a on voldriem arribar. Pensant una mica més sobre les teranyines, que també son nosaltres mateixos, fluxes, sentiments, percepcions que tenim, reflexades a aquí amb un recorregut semblant al neuronal, al de les nostres artèries, per tots aquells estats que vivim.
Trepidant encara que molt, molt petita mostra.
Les maletes en una altra sala, potser també reflexen els nostres diferents compartiments i tots aquells viatges interiors i exteriors que realitzem.
Per a aquells que entenen que l'art és troba a la senzillesa sense buscar més antecedents.



miércoles, 20 de marzo de 2013

NOLOTIL 3 - ENANTYUM 6

El dolor me agota, corroe mis fibras nerviosas y irrumpe en mi sueño para desconcertar mis sentidos.
Hoy no he encontrado nada que pudiera doblegarlo, ni el arsenal terapéutico más completo y estos días (8 consecutivos) lo he adoptado en mi vida como silencioso acompañante de sobremesa.
Hay momentos en que abandona su estado físico más real, más tangible, esa sensación de malestar constante y traspasa la frontera convirtiéndose en algo más profundo que ataca directamente al cerebro y que se mimetiza con el dolor personal que llevo dentro, que estaba olvidado, enclaustrado, deshabitado y retoma sus fuerzas para atacar a mi parte más indefensa.
El dolor ajeno también me hace daño estos días, me llena de tristeza, desasosiego, desamparo que se perpetua veinticuatro sobre veinticuatro horas y que no me redime tampoco del que yo he causado, porque eso es lo que más me duele en el fondo.

EL RACÓ DEL LECTOR


WILLIAM FAULKNER
MIENTRAS AGONIZO


Una increible historia, una fantástico retrato de la sociedad americana, de una familia pobre que recorre las tierras del sur con el cádaver de su esposa y madre para enterrarla en un lugar de su propiedad.
Quizás el fallo, no leerlo en versión original pero por lo que respecta al contenido, las penalidades y las relaciones personales entre los miembros de la familia marcan un análisis exhaustivo hacía la naturaleza humana.
Trágico pero absorbente, nada mejor que compartir unas noches con los Bundren.


JOHAN WOLFGANG GOETHE
PENAS DEL JOVEN WERTHER


Estos días me he dedicado a repasar esta novela-epistolario que leí hace ya unos cuántos años, porque me siento en algunos momentos identificado con el personaje que no puede acomodarse a una sociedad que no corresponde a sus intereses y quizás por esa desesperación afectiva que rodea al personaje, que lo hace desdichado en todos sus pasos.
Apuesta segura.