El loco homeless no se olvido esta mañana de coger su reproductor de cd's y meterlo en la mochila.
En el descanso de la jornada laboral se acercó a uno de sus antros de perdición, subió la escalera mecánica y se emocionó al ver el nuevo disco de Quique González (aunque suene mi ridículo y muy cursi a estas alturas del partido).
Sus dedos sintieron una sensación inclasificable cuando lo tocaron y examinaron la portada. Una primera escucha a pie de pista y luego seguir con el ritual del descubrimiento, ese John Wayne collage que esconde el interior.
De camino al trabajo disfrutar de tu particular sonido Nashville Quique y recorren las letras intensas como siempre.
Se han amontonado mis pasos en la esquina del abismo, porque escucharte de nuevo es buen vicio que uno nunca quiere abandonar.
Aún no puedo valorar el contenido global pero me transporta a espacios no vividos que poco a poco iré habitando.Suena muy bien.
Nos vemos mañana en Barcelona, (dichosos el petit comitée que pueden escucharte) en directo y nos vemos el 26 de abril con tu "Delantera Mítica" en concierto.
Un puntazo la versión de Bob Dylan. Como siempre y para siempre.
No sé que hago aquí, en este mundo virtual.Quizás un reto. sólo me puedo definir como un ser en constante movimiento, callejeando por la vida.¿A dónde me llevará? Tampoco lo sé.Pero ya lo acabaré descubriendo.
miércoles, 20 de febrero de 2013
domingo, 17 de febrero de 2013
TEATRE: EL MESTRE I MARGARITA
Teatre Sagarra
Santa Coloma de Gramanet
21.00 h
El dimoni (Pep Tosar) visita Barcelona any 2013 i ens mostra la seva vessant més crítica, més realista, no mesura les seves paraules i ens enfronta davant del que som, del que representen, ens sotmet a un judici satíric sobre tots aquells aspectes que avui dia ens recordem els diaris.
Per una altra banda, una història d'amor que ens transmet la sensibilitat de l'autor contraposada al tema central.
La companyia de Pep Tosar ens introdueix en una adaptació de l'obra de Mikhail Bulgakov del mateix nom, d'una manera divertida i cínica. Com a punt fort la combinació de música, cant i mitjans audiovisuals que enriqueix l'espectacle i una bona interpretació dels actors-actrius.
Per una altra banda s'hauria de comentar que a escena hi havia nerviosisme, neguit, poca vocalització en certs moments i descoordinació dels mitjans amb els actors que oferia en certs moments una imatge no gaire correcte per a la presentació.
Per deixant de banda això, és un espectacle força recomanable potser per adornar-nos del món en que vivim actualment i que no queda gens diferenciat del món de l'autor i de la ciutat protagonista.
Santa Coloma de Gramanet
21.00 h
El dimoni (Pep Tosar) visita Barcelona any 2013 i ens mostra la seva vessant més crítica, més realista, no mesura les seves paraules i ens enfronta davant del que som, del que representen, ens sotmet a un judici satíric sobre tots aquells aspectes que avui dia ens recordem els diaris.
Per una altra banda, una història d'amor que ens transmet la sensibilitat de l'autor contraposada al tema central.
La companyia de Pep Tosar ens introdueix en una adaptació de l'obra de Mikhail Bulgakov del mateix nom, d'una manera divertida i cínica. Com a punt fort la combinació de música, cant i mitjans audiovisuals que enriqueix l'espectacle i una bona interpretació dels actors-actrius.
Per una altra banda s'hauria de comentar que a escena hi havia nerviosisme, neguit, poca vocalització en certs moments i descoordinació dels mitjans amb els actors que oferia en certs moments una imatge no gaire correcte per a la presentació.
Per deixant de banda això, és un espectacle força recomanable potser per adornar-nos del món en que vivim actualment i que no queda gens diferenciat del món de l'autor i de la ciutat protagonista.
CITAS: JORGE LUIS BORGES
"Uno no es lo que es por lo que escribe, sino por lo que ha leído."
Jorge Luis Borges
Jorge Luis Borges
El RACÓ DEL LECTOR
EL TANGO DE LA GUARDIA VIEJA
Primera experiencia con este escritor. Anteriormente no me había acercado a la literatura de este ex-corresponsal, aunque hay claros ejemplos de la calidad de sus obras. Pero la trama de este libro me llamo y no pude resistirme.
Quizás por la atmósfera de los personajes, la trama, la intriga o bien la amenidad de la narración llevado con un cuidado extremo aunque no se detecte y la manera con que sorprende en ciertos momentos del relato con giros inesperados que cambian la posible idea de una historia cerrada, reproducible cientos de otras veces.
Pero no, verdaderamente ha sido una gran experiencia que recomiendo a todos aquellos añorados de los tangos y de la vida de una época ya desaparecida que nos es cercana, pero no muy conocida.
Adjunto un enlace a un documento sonoro sobre el Tango de la Guardia Vieja, porque me creo cierto interés y quise localizarlo.
http://www.todotango.com/Spanish/las_obras/Tema.aspx?id=X9+/P7ktlBM=
LOS DETECTIVES SALVAJES
Tengo que darle las gracias y la razón al carnal Edson Lechuga por repetirme más de cien veces que no debía dejar de leerlo. Y llegado el momento me he encontrado con un texto que nos acerca al D.F y al mundo literario de los real visceralistas desde del punto de vista más humano, de las relaciones de calle de un colectivo que luchaba por conseguir su objetivo, la enigmática búsqueda de Cesárea Tinajero, de sus textos, la vida de diferentes personajes que visten al relato central.
Con una narrativa extraordinaria, unos personajes exquisitos y un recorrido a lo largo de más de veinte años nos da un repaso por diferentes épocas, países que nadie como Roberto Bolaño nos puede llegar a seducir.
miércoles, 13 de febrero de 2013
SÁBADO DE CARNAVAL
Sentado junto a gángsters, hawaianas, princesas, brujas y espectros el escritor de segunda mano viaja de Terrassa a Barcelona en un tren nocturno. No precisa de otro escenario para imaginar otras historias. Las que le cuenta el tren entre consumiciones de supermercado 24 h de alta graduación alcohólica y jovencitas de maquillaje excesivo le devuelven junto al reflejo de la ventana a unos años pasados en su propia piel.
Las conversaciones rememoran otros fines de semana gastados en un recorrido incierto por locales oscuros, anónimos y las risas le ponen en el rastro de momentos de película francesa.
Pero la sensación de no existir, de no viajar en ese tren no desaparece. Conmueve a la trayectoria del escritor y le acerca más al silencio de sus propias entrañas convertidas en calles desiertas de su propia verdad.
En la estación del centro recoge su bicicleta y sube Rambla Catalunya despacio, observando las trasnochadas cenas de terraza y a los transeúntes acelerados que caminan en sentido contrario.
Disminuye la marcha de su paseo al reconocer el bar Alfa , se detiene y encadena su Orbea roja en una farola junto a la entrada. El escritor del segunda mano recoge su invisibilidad y se adentra en el bar, buscando apoderarse de la sombra de alguno de esos cuerpos que se mueven en la pista insaciables, evasivos, rápidos mientras la música excitada por las manos del pinchadiscos enloquece y se cuela por los poros de los allí presentes.
Finalmente se acomoda en la barra para refugiarse en un gin tonic desfasado mientras piensa en aquel libro que no llegara nunca a acabar y en aquel lugar del cuál ya no saldrá sin dejar atrás un recuerdo agridulce de melancolía disfrazada de fatalidad.
Las conversaciones rememoran otros fines de semana gastados en un recorrido incierto por locales oscuros, anónimos y las risas le ponen en el rastro de momentos de película francesa.
Pero la sensación de no existir, de no viajar en ese tren no desaparece. Conmueve a la trayectoria del escritor y le acerca más al silencio de sus propias entrañas convertidas en calles desiertas de su propia verdad.
En la estación del centro recoge su bicicleta y sube Rambla Catalunya despacio, observando las trasnochadas cenas de terraza y a los transeúntes acelerados que caminan en sentido contrario.
Disminuye la marcha de su paseo al reconocer el bar Alfa , se detiene y encadena su Orbea roja en una farola junto a la entrada. El escritor del segunda mano recoge su invisibilidad y se adentra en el bar, buscando apoderarse de la sombra de alguno de esos cuerpos que se mueven en la pista insaciables, evasivos, rápidos mientras la música excitada por las manos del pinchadiscos enloquece y se cuela por los poros de los allí presentes.
Finalmente se acomoda en la barra para refugiarse en un gin tonic desfasado mientras piensa en aquel libro que no llegara nunca a acabar y en aquel lugar del cuál ya no saldrá sin dejar atrás un recuerdo agridulce de melancolía disfrazada de fatalidad.
miércoles, 6 de febrero de 2013
LAFUTURA/ EN LA CURVA DE LAS COSAS
LafuturA
cr/Roser,60
BCN
http://lafutura.wordpress.com/2013/02/03/en-la-curva-de-las-cosas/
25.01.13-23.02.13
Xevi Solà
Cesare Biratoni
Concha Vidal de Valicourt
Merecido estreno del mes de febrero con esta exposición.
LafuturA nos sorprende con tres artistas no residentes y con su visión particular de dónde se encuentra el límite visible de las cosas, "la curva de las cosas", la zona que separa lo que conocemos de lo oscuro, lo opuesto, lo no políticamente correcto, lo que todo el mundo imagina pero no comenta, no se atreve a ahondar, a hurgar, excavar en su propio interior.
Tres artistas que plantean la situación desde un punto de vista muy personal:
- Concha Vidal de Valicourt, cercana, desbloquea la mirada desde el mundo femenino, reinvidicativa y mostrando desde el planteamiento de la obra con materiales iniciales hasta el punto a dónde ella la quiere llevar, una manera espontánea de dejarnos ver la evolución.
- Xevi Solà, visibilidad completa y quizás buscando que el espectador acoja con naturalidad sus historias contadas a través de un realismo muy pragmático, muy directo, impactante, interconectado con el alma de la exposición.
- Cesare Biratoni, dibujos que transmiten propuestas que buscan el recurso imaginativo como punto final para acabar la obra, para entender que hay más allá de la intención del collage, el dibujo y la fotografía.
Muy interesante el pequeño formato pero no menos transgresor. Original y culpidor.
Y destacar sobretodo el trabajo que no se aprecia a primera vista, el trabajo que acapara la importancia de la resolución de la exposición, del éxito.
La búsqueda de los artistas (conversaciones,nuevos amigos, visitas, puntos de vista común con lo que se busca, elección de las obras..), de encuentro y presentación de las obras, la distribución del espacio, la luz, la puesta a punto del conjunto... y me habla de ello, Iván Sanjuás, en esta ocasión desde su trabajo de galerista para esta muestra.
Un trabajo intensivo que los que somos meramente espectadores no llegamos del todo a imaginar, pero que agradecemos cuando la delicada ejecución nos muestra un resultado tan bien logrado de conjugación de obras de tres artistas que no hay que dejar de conocer.
lunes, 28 de enero de 2013
MÚSICA PARA UN ENERO ACCELERADO: BRUNO MARS
Cerrar el mes de enero con ganas de un febrero todavía más vivo.
CINEMA: BESTIAS DEL SUR SALVAJE
Director: Benn Zeitlin
Sorprendente, mágica, reflexiva y educadamente salvaje, la vida de una niña de 6 años en el sur americano del Misisipi, los diques que separan de un mundo "real" donde todo es lo que no es.
No tengo muchas palabras para comentar todavía, tengo que ordenar todo lo que me ha hecho sentir desde todos los ángulos de mi consciente e inconsciente.
Traumática si, la esencia de vivir. Somos pequeñas particulas en un universo solamente eso y si no llegamos a reconocer que esperamos de la vida por muchas posesiones que nos ofrezca sino sabemos vivirla, sentirla no somos nada. Nuestra existencia entonces no vale nada.
Que el mundo infantil nos devuelva el valor de aquellos que nos hicieron ser.
Panorama indie que vuelve con una demostración de que hay cine más allá de lo que nos quieren vender.
domingo, 27 de enero de 2013
ANDRÉS RÁBAGO A LA TECLA SALA
Fins al 24 de febrer
Centre d'Art Tecla Sala
Avd. Josep Tarradelles i Joan, 44
L'Hospitalet
www.teclasala.net
Metro: Torrasa
Ahir vaig anar a la ciutat del costat, a L'H per arribar-me a l'exposició sobre "El Roto" i sense saber-ho em vaig emportar una gran sorpresa, hi havia justament una visita guiada que va estar plena de detalls i comentaris per part de la noia (llàstima no preguntar-li com es deia, felicitats una altra cop per la teva il.lusió i ganes de mostrar-nos el món d'aquest dibuixant) que ens va acompanyar durant una bona hora llarga.
La veritat és que aquest home, dibuixant vocacional, home culte, reflexiu i que reclama el fet de l'importància del dibuix en els nostres temps, ha estat una veritable descoberta per a mí i continuo parlant sobre les trames, no paro últimament.
L'exposició está dividida en tres parts.
A la primera es fa un repás de la seva etapa amb el pseudònim OPS (relacionat aquest nom amb un subterrani d'una casa, allò que queda amagat). La part potser més fosca, la més inconscient, a on el dibuix no respon a l'òptica de les coses, una doble vessant de les persones. OPS treballa a les revistes Madriz, la Codorniz, Hermano Lobo..., són temps de dictadura, de franquisme, referents de l'ambient cultural: Velázquez i el Greco, el món religiós molt present, animals imaginaris, treballant desde de la sàtira més cruel o crua.
Sorteja la censura amb l'estrategia de no utilitzar textos, imatges amb múltiples interpretacions.
Per a mi és la part, a on es pot conèixer millor el seu treball de trames, a on pot gaudir d'una manera personal de veure el dibuix i de captar les coses més inesperades per a convertir-les en consciència.

L'any 1984 apareix un dels seus millors treballs la sèrie la Ría, homenatge al dibuix, al desenvolupament de la línia, del treball plàstic i per a mi una de les peces més interessants de l'exposició.
A la segona part de l'exposició ens troben amb la correspondència amb el pseudònim "El Roto" (la planta carrer d'una casa, potser la part més visible d'aquest conjunt). Actualment treballa amb El País diariament.
Aquí es presenta un dibuixant menys hòstil que atrapa l'atenció del públic i que ha passat a treballar amb més simplicitat, treball de taques, inmediat, directe, més simple, atemporal i que mostra una tipologia dels personatges que dibuixa: obrers, militars, persones de color, continua amb la seva sàtira com a reflexió personal, creant consciència, cristal.litzant un pensament col.lectiu, una empatia manifesta.
Necessita un procés per fer silenci, treure el soroll ambiental.
D'aquest part m'agrada molt com és simplifica la línia, com l'autor es troba cómode introduint un text que complementa perfectament la imatge i com el dibuix evoluciona.
A la tercera última part, el dibuixant més introspectiu, més reflexiu amb ell mateix. Amb el pseudònim de Rábago (la planta primera de la casa), el dibuixant es passa al món de la pintura (oli sobre tela) Un món exclusiu Rábago, molts referents a la natura, a on personatges estàtics, realitzant una acció però al mateix temps tenen un moviment interior. Personatges a on el color groc representa a l'espérit i el blau a l'ànima, uns quadres carregats d'emocions, amb una manera molt creativa, expressiva i particular de veure el seu propi món. A mi em certa manera em recorden una mica a l'estil rus pre-revolucionari.
Un fet curiós, quan acaba un quadre destrueix el dibuix preparatori i crea un dibuix nou per a cada quadre.
La veritat una última part totalment diferent però amb l'ànima de treball del pintor.
Després de la visita guiada em van quedar moltes ganes de donar una altra volta i de gaudir més encara dels detalls d'algun dels dibuixos i dels quadres i d'adonar-me de que el dibuix forma part de les nostres vides i que no podem deixar que desapareixi perquè és el treball d'expressió personal que ens fa entendre el món i la realitat des de la consciència del nostre interior.
El catàleg de l'exposició és supercomplert tant al disseny de les cobertes, com el paper escollit per a les il.lustracions i els comentaris.
Imperdonable no visitar aquesta mostra.
I per a tots aquells seguidors de "El Roto" (i que tinguin la sort de no treballar fins tard) només comentar que estarà a la Sala Tecla el dia 20 de febrer a les 19.30 h per a una xerrada.
Centre d'Art Tecla Sala
Avd. Josep Tarradelles i Joan, 44
L'Hospitalet
www.teclasala.net
Metro: Torrasa
Ahir vaig anar a la ciutat del costat, a L'H per arribar-me a l'exposició sobre "El Roto" i sense saber-ho em vaig emportar una gran sorpresa, hi havia justament una visita guiada que va estar plena de detalls i comentaris per part de la noia (llàstima no preguntar-li com es deia, felicitats una altra cop per la teva il.lusió i ganes de mostrar-nos el món d'aquest dibuixant) que ens va acompanyar durant una bona hora llarga.
La veritat és que aquest home, dibuixant vocacional, home culte, reflexiu i que reclama el fet de l'importància del dibuix en els nostres temps, ha estat una veritable descoberta per a mí i continuo parlant sobre les trames, no paro últimament.
L'exposició está dividida en tres parts.
A la primera es fa un repás de la seva etapa amb el pseudònim OPS (relacionat aquest nom amb un subterrani d'una casa, allò que queda amagat). La part potser més fosca, la més inconscient, a on el dibuix no respon a l'òptica de les coses, una doble vessant de les persones. OPS treballa a les revistes Madriz, la Codorniz, Hermano Lobo..., són temps de dictadura, de franquisme, referents de l'ambient cultural: Velázquez i el Greco, el món religiós molt present, animals imaginaris, treballant desde de la sàtira més cruel o crua.
Sorteja la censura amb l'estrategia de no utilitzar textos, imatges amb múltiples interpretacions.
Per a mi és la part, a on es pot conèixer millor el seu treball de trames, a on pot gaudir d'una manera personal de veure el dibuix i de captar les coses més inesperades per a convertir-les en consciència.

L'any 1984 apareix un dels seus millors treballs la sèrie la Ría, homenatge al dibuix, al desenvolupament de la línia, del treball plàstic i per a mi una de les peces més interessants de l'exposició.
A la segona part de l'exposició ens troben amb la correspondència amb el pseudònim "El Roto" (la planta carrer d'una casa, potser la part més visible d'aquest conjunt). Actualment treballa amb El País diariament.
Aquí es presenta un dibuixant menys hòstil que atrapa l'atenció del públic i que ha passat a treballar amb més simplicitat, treball de taques, inmediat, directe, més simple, atemporal i que mostra una tipologia dels personatges que dibuixa: obrers, militars, persones de color, continua amb la seva sàtira com a reflexió personal, creant consciència, cristal.litzant un pensament col.lectiu, una empatia manifesta.
Necessita un procés per fer silenci, treure el soroll ambiental.
D'aquest part m'agrada molt com és simplifica la línia, com l'autor es troba cómode introduint un text que complementa perfectament la imatge i com el dibuix evoluciona.
A la tercera última part, el dibuixant més introspectiu, més reflexiu amb ell mateix. Amb el pseudònim de Rábago (la planta primera de la casa), el dibuixant es passa al món de la pintura (oli sobre tela) Un món exclusiu Rábago, molts referents a la natura, a on personatges estàtics, realitzant una acció però al mateix temps tenen un moviment interior. Personatges a on el color groc representa a l'espérit i el blau a l'ànima, uns quadres carregats d'emocions, amb una manera molt creativa, expressiva i particular de veure el seu propi món. A mi em certa manera em recorden una mica a l'estil rus pre-revolucionari.
Un fet curiós, quan acaba un quadre destrueix el dibuix preparatori i crea un dibuix nou per a cada quadre.
La veritat una última part totalment diferent però amb l'ànima de treball del pintor.
Després de la visita guiada em van quedar moltes ganes de donar una altra volta i de gaudir més encara dels detalls d'algun dels dibuixos i dels quadres i d'adonar-me de que el dibuix forma part de les nostres vides i que no podem deixar que desapareixi perquè és el treball d'expressió personal que ens fa entendre el món i la realitat des de la consciència del nostre interior.
El catàleg de l'exposició és supercomplert tant al disseny de les cobertes, com el paper escollit per a les il.lustracions i els comentaris.
Imperdonable no visitar aquesta mostra.
I per a tots aquells seguidors de "El Roto" (i que tinguin la sort de no treballar fins tard) només comentar que estarà a la Sala Tecla el dia 20 de febrer a les 19.30 h per a una xerrada.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)



