viernes, 1 de abril de 2011

LAFUTURA, NO CAL DIR RES MÉS


La manifestación cultural de la realidad más cercana, lejos del esteticismo de masas, que marca nuestra sociedad ha de ser un movimiento vitalizador de los elementos individuales y grupales, que solicitan una puesta en escena de sus actividades y que reclaman su espacio para mostrar su labor creativa.

Siempre es una gran notícia comprobar que en este mundo que se adormece en la complaciente decadencia existe un grupo de personas, artistas plásticos, que recuperan ese espíritu y que están dispuestas a romper las barreras de los formalismos y tomar la iniciativa autogestionándose.
LaFutura ha nacido en Poble Sec como una muestra más de las inquietudes que se materializan actualmente en la ciudad de Barcelona y dónde todos aquellos que estan dispuestos a acercarse a este local descubriran que respira y que transmite más allá de sus paredes esa serie de artistas.
Para empezar esta andadura, aparte de una fiesta de inauguración (com cal) hace unos días, una exposición que nos muestra alguna de las obras de sus componentes bajo el lema “Inquilinos” de clara temàtica figurativa pero con estilos expresivos radicalmente diferentes. Esos inquilinos que con esta colectiva daran paso a diversas exposiciones individuales en las cuales esta idea agrupativa nos mostrará a cada uno de sus integrantes en profundidad.
Aparte de la actividad pictórica, se encuentran programadas otras iniciativas emmarcadas en las diversas manifestaciones artísticas que enriquecerán aún más el panorama de este nuevo espacio.

Sólo desearles que continuen consiguiendo muchas reacciones positivas ante esta convocatoria y que nos deleiten con su buen saber hacer.

“Inquilinos” se podrà visitar hasta finales de abril de miércoles a sábado de 18 a 21 h.
Cr.Roser, 60

El blog del espacio informa sobre todo lo concerniente a su actividad.
Buena suerte.

http://www.lafutura.wordpress.com/




IMATGE DE LA SETMANA


Aquesta setmana hem pogut gaudir de la bona música al carrer, tot just a Plaça Catalunya. Un piano i un músic anónim que ens ha fet sentir noves emocions.

LA TRIESTE DE MAGRIS AL CCCB


Intentant recuperar l’esperit del cicle: “Les ciutats i els seus escriptors” i com a teló de fons el Kosmopolis 2011, aquesta exposició és una bona manera de conèixer la ciutat de Claudio Magris, una de les més belles i traumàtiques ciutats de l’Adriàtic i conèixer tots aquells personatges il.lustres o anònims que la van gaudir i que formen part de la seva història, de les seves vivències.

Una exposició a on els efectes interactius et fan sentir quasi, quasi caminant pels seus carrers, tocats per la Bora, el vent característic de la regió i sorprendre’t pel carst, la roca dura i moldejada que ha sentit tantes diferents versions dels esdeveniments.

Un repàs literari des de Jam Morris fins a James Joyce i un record a tots aquells indrets puntals de l’evolució de la ciutat : cafès, psiquiàtric, llibreries, records personals del mateix Claudio Magris, la recuperació de la memòria d’una terra multicultural, plena de bons i dolents moments i sentir la seva percepció del futur proper.

Mica en mica un va entrant dins d’aquest món i empapant-se d’una ciutat que va ésser qualificada amb el concepte del “no lloc, no temps”
No explicaré els moments de la meva visita més impactants.
Però puc reconèixer unes quantes coses amb les que m’identifico.
Bona exposició, bona documentació i bona producció que destaca per la seva originalitat.
El catàleg de l’exposició és també un petit tresor.
I com diu en Claudio Magris, si no la coneixes, a què esperes?
Comença el viatge.

http://www.youtube.com/watch?v=-8qK5xJ37vA


Al CCCB fins al 17 de juliol
Montalegre, 5
http://www.cccb.org/



lunes, 28 de marzo de 2011

MARÇ IN THE CURE: WHY CAN'T I BE YOU?

Es imposible olvidarme de uno de mis grupos favoritos, el grupo que marcó mis 14-15 años para siempre y los vistió de la estética thecuriana por excelencia enfrente de todo aquello que me rodeaba, aquella oleada de niñas pijas en clase.(con todos mis respetos).



You're so gorgeous I'll do anything!
I'll kiss you from your feet
To where your head begins!
You're so perfect!
You're so right as rain!
You make me
Make me hungry again
Everything you do is irresistible
Everything you do is simply kissable
Why can't I be you?
I'll run around in circles
'Til I run out of breath
I'll eat you all up
Or I'll just hug you to death
You're so wonderful!
Too good to be true!
You make me
Make me hungry for you
Everything you do is simply delicate
Everything you do is quite angelicate
Why can't I be you?
You turn my head when you turn around
You turn the whole world upside down
I'm smitten I'm bitten I'm hooked I'm cooked
I'm stuck like glue!
You make me
Make me hungry for you
Everything you do is simply dreamy
Everything you do is quite delicious
Why can't I be you?
Why can't I be you?
Why can't I be you?
You're simply elegant!

Y he escogido esta canción por qué verdaderamente me pregunto algunos días, Why can't I be you?

En estos tiempos que me hago tantas preguntas sin respuesta por ahora.
Algunos de esos días desearía quedarme sin lengua para no poder hablar en clase de dibujo y lograr concentrarme por un momento en lo que estoy haciendo (cosa dificilisma para un persona con sindrome de deficit de atención), y aunque me enfade muchísimo conmigo misma y actue a veces rozando la extrema estupidez (cosa me desagrada totalmente y no me muestra tal como soy o quisiera ser), eso no podrá ser, esa lengua sintiéndolo mucho, es la que actualmente me da de comer.

viernes, 25 de marzo de 2011

IMATGE DE LA SETMANA

Ahir els srs .de Polònia em van fer feliç:

http://www.youtube.com/watch?v=k8hXjDDERXc

I no passa res.
Gràcies Toni Soler i companyia.

martes, 22 de marzo de 2011

SOÑAR

Los pequeños sueños rodean la existencia de todos los que se emocionan permanentemente. Los pequeños sueños mueven los planteamientos de todos aquellos que los viven.
Soñar aglutina las esperanzas, renueva los contenidos fundamentales de esos seres que transitan por las calles del inconsciente.
Los militantes de la ensoñación exploran los caminos paralelos de la realidad sin darse cuenta de que como nos han explicado cientos de redactores y algún que otro literato: “La vida es sueño”
A veces cuando me despierto, pienso si no estoy viviendo un sueño al que todas mis partículas constituyentes pertenecen. Si la irrealidad no acomete la función de mantenernos dispersos de los avatares diarios y nos entrega a la virtualidad.
Los sueños emancipan al cuerpo de sus responsabilidades y les ofrecen un espacio nuevo que se presenta de manera sorprendente.
No todos los soñadores disfrutan de sueños vitales, algunos se atemorizan con los sueños negros que les acechan, porque el mundo de los sueños es también oscuro e irreflexivo.
Hay gente que no puede soñar, que apaga cada noche la luz para intentar olvidar lo que sucede durante el día y no puede soñar, no puede cambiar su percepción.
Hay gente que tampoco puede soñar despierto.
Pero principalmente los sueños nos llevan a vivir historias, lugares y situaciones extraordinarias que no comprendemos o bien nos ponen hipoteticamente al alcance de la mano situaciones futuras que tal vez viviremos.
Algunos sueños se llegan a hacer realidad.

viernes, 18 de marzo de 2011

DUES DONES QUE BALLEN: MISÈRIES HUMANES

Teatre lliure Gràcia
17/03/2011
20.30 h
Text: Josep Maria Benet i Jornet
Anna Lizaran/ Alícia Pérez

Dues dones que es veuen obligades a compartir hores en un espai limitat. Una a la plena maduresa i l’altra a la vellesa.
Dues vides marcades per moments tormentosos i que viuen atrapades dins de les seves realitats.
Poc a poc aquesta relació accidental anirà canviant fins a convertir-se en una complicitat alliberadora, cadascuna aconsegueix obrir-se a l’altra i trencar una barrera amb un final inesperat.
D’un dramatisme terrible però amb certs moments d’un humor compromés amb les situacions que uneixen a aquestes dones. Una interpretació més que magistral de les dues actrius que encaixen perfectament en els seus papers i que ens mostren a aquests personatges molt propers. Des del minut ú i en cadascuna de les parts no es pot deixar de pensar en tots aquells sentiments que ens fa entendre l’obra : amargor, indiferència, egoïsme, incomprensió, estupidessa, desil.lusió…i com aquests envolten l’existència.
Que puc dir d’Anna Lizaran, només elogis, per mi una de les millors actrius del panorama català. Un somni robar-li un dia una petita entrevista, endinsar-me i viure la seva professionalitat mentre prenem un cafè a la Barceloneta.
I d’Alícia Pérez, també les millors paraules perquè no sabria dir quin dels dos papers reporta la màxima dificultat i per què me la crec. Tampoc li deixaré de seguir el rastre.
Una obra que no es pot deixar prendre i un espai teatral molt especial.
L’escenografia molt correcte i ben ambientada fa que el públic formi part directe d’aquella saleta-menjador.
Dues dones que continuaran marcat un estil propi per molt de temps.
Podria parlar i parlar però prefeixo que la gaudiu vosaltres mateixos.

jueves, 17 de marzo de 2011

IMATGE DE LA SETMANA

Una mica més i m'oblido que avui és 17 de març. Sort que m'he creuat amb uns personatges amb típics barrets de trèvol a Via Laietana mentre espiava una mani.
Bon dia de Sant Patrick

miércoles, 16 de marzo de 2011

El racó del lector: LAWRENCE DURRELL

El Cuarteto de Alejandría
Lawrence Durrell
Cuatro parte de un todo que merece la pena leer y releer.

1.Justine
Quizás de los cuatro volúmenes es el que más me ha impactado por la manera de enfocar del autor del personaje de Justine. Por su manera de detallar sus intenciones, sus sentimientos, la vida de los otros personajes de Alejandría, como nos presenta la forma de vivir de la época de ese grupo de gente aunque no siga un riguroso orden histórico.
Cómo poco a poco te introduce, te conduce en la historia, para mi es puro sentimiento, una fuerza narrativa indescriptible.
Refinada manera de redactar, de exploración del ser humano, desde la enigmática Justine hasta la veneración más inconcebible de Darley.

2.Balthazar
Para mí el más concreto y menos interesante desde el punto de vista de la historia, no evoluciona. Lo que destaco son las descripciones y la manera de transformar la visión o interpretación, el mundo individual que nos hemos creado anteriormente de los personajes.

3.Mountolive
En este volumen le da otra vuelta de tuerca a nuestra interpretación de los personajes sobretodo de la visión de Justine y Nessim. El dominio literario y la capacidad de emocionar y crear una insurrección de las ideas, del conocimiento de estilos y una voz sublime que nos devuelve con más interés al hilo de la novela. Verdaderamente me demuestra la capacidad de poder profundizar y matizar en puntos que me llevan de cabeza.

4. Clea
Brillante manera de acabar el cuarteto, otra perspectiva después de una serie de acontecimientos y un rotundo final, nos devuelve otra vez a Alejandría, nos soluciona todos los puntos y nos da las respuestas sin dejar de lado unas coordenadas tiempo y espacio. Vuelve a retomar una voz basada en las sensaciones y en los sentimientos. Los reencuentros entre los diversos personajes, las visiones entre ellos y una formidable voz.
Pero todo dentro de un orden, de un dominio que me sorprende, en ningún momento te da pie para des-estructurar una escritura de clásico.

De l'eolìpila a l'energia nuclear

No sóc una persona que dongui a conèixer gaire les meves opinions personals sobre circumstàncies polítiques, socials i altres consideracions sobre el món que ens envolta això li deixo al sr Atticus que és tot un expert amb el seu fi punt de vist crític i potser a vegades el meu blog pot ser considerat com a insubstancial i frívol donat els temps que corren.
Però aquest cop els esdeveniments succeïts al Japó, la seqüència d’imatges projectades pels diferents mitjans audiovisuals, em porten a una reflexió interior més enllà del pla personal, remouen tot allò que em fa veure el món, no com un planeta vital sino como un lloc, a on la mare Terra es comporta com un ésser independent i es rebela en certa manera contra totes les imposicions dels pobles que la habiten i fa la seva via.(encara que tots sabem que l’evolució de la Terra ja està marcada geològicament)
I potser algú es preguntara que és una eolìpila (jo fins fa poc no m’imaginava aquesta paraula). I d’altres quina relació té amb l’energia nuclear i amb el Japó. L’eolìpila és un dispositiu que s’utilitzava per soldar mitjançant vapor d’aigua i data del segle I, potser dels primers invents tecnológics, qui sap.Potser un instrument clàssic.
I a la segona qüestió, doncs només era una manera d’establir una relació entre la sostenibilitat dels primers artilugis creats per petits grans inventors i el fracàs tecnològic ( sota la meva opinió) que representen les centrals nuclears (tot i que no puc negar que el major exponent de producció d’energia es troba en aquesta font) i la seva sobreexplotació.
S’ha produit una evolució en molts aspectes, una evolució relacionada amb el creixement poblacional i amb les noves necessitats d’energia però s’hauria de posar un límit saludable a tot això.
Encara que el cas que ara es tracta sortiria fora dels paràmetres normals d’actuació i els protocols de seguretat s’hagin portat a l’extrem de l’exigència. Però cal exposar a tot un país a una radioactivitat (aquest matí la situació ja era del tot incerta) que es podria evitar si les autoritats es centressin en una política menys perillosa.
Qui o què ens ha portat a aquest extrem d’industralització i de necessitats superflúes en aquest caòtic segle XXI a on la gent fa cua a les botigues de certes cadenes pera conseguir tabletes que al final no donen la felicitat i amb caducitat programada?
Sabrem renunciar a tot el que haurem de renunciar per les dues crisis que ens toquen de prop: petroli i energia?
Haurem de tornar a ser autosuficients amb un hortet i una caseta?
Fins quan podrem sostenir aquesta situació? Quan la globalitat no malmetrà la qualitat dels païssos ?
No tinc respostes a totes les qüestions només donar un punt de vista que segurament no será del tot correcte perquè no m'ajusto a la realitat mundial.Crec que el desenvolupament és necessari però escoltant la radio aquest matí només vull mantenir un bri d’esperança per aquesta gent del país del sol naixent que avui ja no els iluminarà amb la mateixa força.