viernes, 22 de octubre de 2010

IMATGE DE LA SETMANA

Anoche me acerqué hasta el Molino para ver su nuevo esplendor y rescaté a uno de mis personajes  literarios más queridos: Margarita de Ríos, esa pequeña mujer que me dio una de las historias más interesantes y entrañables que salieron de mis páginas.
Verdaderamente luce espléndido.

TAPES: LA CANTONADA DE PRIM


Inauguro aquesta secció que farà un recorregut en companyia d'Emrac pels llocs de tapes més concorreguts de la meva Barcelona. No és que de cop i volta hagi descobert el meu interés amagat per la gastronomía tapera, sino que no hi ha altra manera d'anar retrobant alguns dels petits racons d'aquesta ciutat.
Hem començat la nostra ronda nocturna en un local de Sant Martí: La Cantonada de Prim (Rambla Prim 160, cantonada Gran Via):
http://lacantonadadeprim.com/contacto.htm

Un local d'aquells de tota la vida, a on la gent gaudeix d'una bona xerrada, una cervesa i unes tapes d'allò més bones i complertes. Aquelles tapes que recordes de les primeres sortides però ara especialment amenitzades per música dels 80, que encara li dóna un aire més càlid i singular al bar.
Quin gust trobar un servei educat, ràpid, eficient i  atent a les peticions i xerrar, xerrar de tot allò qu envolta la petita realitat d'un barri desconegut però proper.
Aquest mes tapes recomanades: pinxos morunos i seitons en vinagre, les millors que hem menjat mai.

lunes, 4 de octubre de 2010

EUGENI FORCANO: LA MEVA BARCELONA

Sala Ciutat
cr/ Ciutat,2 (prorrogada fins al 20 de novembre)

Arxiu fotogràfic de Barcelona
Pl. Pons i Clerch 2, 2n (fins al 15 de gener)

Dissabte poc entrat en tardor (més dia estiuenc que altra cosa) que em va convidar a visitar aquestes dos temples d'exposicions fotogràfiques de Barcelona. Eugeni Forcano  ens endinsa en el món dels personatges dels anys 60 de la meva estimada Barcelona i a comprendre un temps que mai es podrà oblidar en l'evolució d'aquesta ciutat, de diferents classes socials, de nouvinguts i de personatges que cerquen la seva identitat, que trasmeten la seva solitud, la seva cara menys amable, els sentiments que només l'objetiu, un bon objectiu tractat per una bona mirada pot percebre.
Observació d'una Barcelona oblidada per uns i per descobrir per altres.
Com aquest genial fotògraf  inclassificable sap captar perfectament l'ànima de l'imatge. Contrastos, contrallums carregats d'intensitat i de força que no ens deixen d'emocionar durant la visita. La calidessa d'un blanc i negre que impacta.
Unes paraules visuals que no em deixen desenganxar-me.

 Per a tots aquells que gaudeixen amb la bona i profunda fotografia.

RESOLUCIÓ DE L'ENIGMA: MERCAT DE LES FLORS

Sí, senyors el Mercat de les Flors, aquest cop era molt fàcil.

La història del Mercat de les Flors com a teatre municipal es remunta a l’any 1983, quan la llavors regidora de Cultura, Maria Aurèlia Capmany, i el que era l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, van impulsar la creació d’aquest espai escènic de la ciutat ocupant l’edifici noucentista del Palau de l’Agricultura, construït arran l’Exposició Internacional de 1929 a la muntanya de Montjuïc.
A partir de l’estrena de l’obra La tragèdia de Carmen, de Peter Brook, el Mercat va iniciar el que seria una imparable exhibició d’espectacles de creadors internacionals i per descomptat, de casa nostra. Brook va descobrir en l’antic magatzem del Palau de l’Agricultura un espai escènic idoni per la seva obra i d’aquesta manera va aconseguir contagiar el seu entusiasme als llavors responsables culturals de la ciutat. A partir d’aquest moment, s’iniciaren les obres de condicionament de l’espai i el Mercat de les Flors fou inaugurat oficialment com a teatre municipal l’any 1985 amb l’estrena de Mahabarata, un altre cop amb Peter Brook com a director.
La gran cúpula de 12 metres de diàmetre que governa el vestíbul del Mercat és obra de l’artista mallorquí Miquel Barceló.
L’any 1990, el Consistori va iniciar l’ampliació del Mercat de les Flors incorporant una nova sala, l’Espai B, contigua a l’edifici central del Mercat i que posteriorment s’anomenaria Sala Ovidi Montllor. Aquest espai va ser enderrocat amb la construcció de l’edifici de l’Institut del Teatre, que va crear una nova sala dins de les seves instal•lacions amb el mateix nom i que actualment comparteix l’exhibició amb el Mercat.

SANT PAU: LA NUIT

Sant Pau: La nuit

(Textos pendents per publicar)
25/04/2010 21.45 h

Per aquestes dates indiscutiblement, coincidint amb l’aniversari d’un dels membres de The Final Cut, faig una de les meves visites anuals a Urgéncies de l’Hospital de St. Pau.
Aquest cop em va tocar estrenar el nou edifici. Haig de dir que el personal mèdic continua sent tan eficient con sempre però que el personal administratiu, els puros i duros funcionaris es mantenen a la seva linia, és a dir, distants i poc educats.

Respecte a les noves instal.lacions després de l’ingrés et trobes a un passadís blanc, fred i trist amb cadires i no gaire informació sobre quan et pot tocar i a qui t’has de dirigir (dissabte passat el temps estimat d’espera estava entre 4-5 hores, que no està gens malament).
Però va ser una nit i matinada d’allò més interessant per als que busquen el fil d’un bon relat. L’animalari allà present era divers i les històries a quina més preocupant i realment dura.
Per començar, que em perdonin els argentins (hi ha gent també molt maca) vaig topar la clàssica senyora argentina més simple i “vinguda a més”, amb qui m’havia tocat mai “lidiar”. Va anar d’un tris( i mira que em considero una persona pacient i que vaig comptar fins a 1000), que no li acabo estirant dels cabells (també s’ha d’entendre aquí la situació personal de cadascun), la prepotència a mil d’aquella senyora em va sobresaturar (li havia pujat dos punts la pressió però no era per anar a Urgències, si et trobes malament de debó no et passeges xerrant amb l’amiga amunt i avall com si anessis de compres) però finalment vaig decidir que no hi havia per tant després de dir-me que era una niñata i que “mi patio no estaba lindo”.

El següent episodi de la nit, una noia sudamericana amb les seves amigues va entrar plorant a la sala i fins que no li vaig veure la ganivetada que portava al braç no em vaig adonar del seriós de l’assumpte. Els seus pares a on estaven?, que feien a aquelles hores allà? Qui era el responsable de l’acte? Tota una sèrie de preguntes que van quedar sense contesta.
Al tercer protagonista de la nit, un noi que va estar donant la pallisa durant tres hores, un noi que havia rebut una trepitjada a la Feria d’Abril i que no havia trobat cap lloc millor a on anar que l’hospital i sobretot s’ha de dir que li faltaven unes guantes bullides i no feia més que intentar captar l’atenció d’algu (d’aquell que estigués al seu costat o passés per allà tota la nit), mare meva.
Altres personatges, una noia que se li havia sortit la mà de lloc i explicava com se l’havien recol.locat punt per punt. Una parella ofuscada i amb qui vais parlar del partit del Barça del qual venien.

Pero la guinda la van posar uns guiris anglesos borratxos. A un d’ells li havien mossegat una orella en una baralla. Veritablement l’excés d’alcohol es percebia a distància i van continuar la gresca tirats al terra mentre esperàven el seu torn. Un dels nois em va somriure (vais determinat que era perillós) i vaig decidir cambiar de cadira per preservar la meva integritat.
El to de veu i els rialles van anar pujant una mica massa fins que va entrar el cos de seguretat de l’hospital i després d’un malentés que semblava anar a acabar amb picabaralla els van fer fora de l’hospital: uff.
Finalment va tocar el nostre torn tot just quan arribava un noi amb conmoció cap a l’una de la matinada. Em vaig quedar tranquil.la quan el vaig tornar a veure l’endemàs a les 10 del matí. Encara li feien proves però semblava recuperat.
Per a qué després diguin que els hospitals són aburrits.
Resultat de la visita (16 hores després): fractura de clavícula dreta, dues costelles i pelvis trencades i dues ferides a les cames que millor no parlar-ne.
Però ara ja tot solucionat, només ha quedat en una anécdota més per explicar.

martes, 28 de septiembre de 2010

EL PETIT TALLER D' EN HOMELESS

Un dels llocs  dels molts que em queden per visitar encara però que trobo màgic, per la seva relació amb els colors i els tints,  per tot un món que amaga entre els seus patis, en els seus racons, els seus carrers...

RACÓ DE LECTURA


El cielo es azul, la tierra blanca de Hiromi Kawakami

Kawakami Hiromi es una autora japonesa de 51 años nacida en Tokio. Una escritora que se ha reinventado a sí misma.
El cielo es azul, la tierra blanca es la primera novela de esta autora que se publica en español. La protagonista es Tsukiko, una mujer solitaria de 38 años, que se considera poco dotada para el amor, hasta que un día se reencuentra en una taberna con su viejo maestro de japonés, y entre ambos se establece un entendimiento sin palabras que les permite compartir su soledad.
Una relación que se va descubriendo a medida que recorremos sus páginas y que nos deleitamos con su exquisita literatura, con su manera mínima de darnos a conocer los personajes pero que ayuda a crear un mundo, a contemplar a una civilización tan diferente de la occidental, a poner en evidencia cual es papel de cada uno de estos personajes.
Una pequeña obra de arte.

La Mennulara de Simonetta Agnello Hornby

Una sorpresa inesperada, un misterio, un acontecimiento que marca la dirección de toda la novela, que nos adentra en la sociedad siciliana de los años setenta. Que nos acerca a los entresijos de un pueblo: Roccacolomba..
Una escritora, Simonetta Agnello, que con una manera muy particular de narrar y puntos de intensidad que no te dejan despegar de este libro nos explica la historia de La Mennulara (antiguo nombre de las personas que recogían las almendras bareadas en los campos).
La Mafia es uno de los elementos que no puede dejar de estar presente, así como una sociedad costumbrista que nos devuelve a esos años.
En contacto con la Sicilia profunda.

SEPTIEMBRE EN CALMA: COSTA AZUL/SIDONIE

Una de esas canciones y video que te dejan un buen sabor de boca para reemprender las tareas diarias y empezar la temporada hivernal.
Uno de mis grupos preferidos.



Tus huesos son un arrecife de cristal
en un océano de carne irreal.
Mis ojos derraman
oro líquido en el mar,
y te coronan
la cabeza de coral.
Mutando el viento la marea me arrastró,
nadé en abrazos de azulada dimensión.
Creí que tus brazos
eran la sal de mi nación,
América es bella
pero naufragué en Japón.
En la Costa Azul
una foto nuestra a contraluz,
un beso para siempre,
fundidos en cuerpos siameses.
Aunque de un vaso roto mi boca bebió
la sombra del otoño y el último adiós.
Todos los mares
los pondré en un jarrón
y nuestro verano
enmarcado en mi salón.
En la Costa Azul
una foto nuestra a contraluz,
un beso para siempre,
fundidos en cuerpos siameses.
En la Costa Azul
una foto nuestra a contraluz,
un beso para siempre,
fundidos en cuerpos siameses.

martes, 21 de septiembre de 2010

NITS DE CINEMA

Volvemos a adentrarnos en la cinematografía del momento con dos títulos que hacen pensar, que hacen modificar nuestra pauta de valores y sopesar si realmente los sueños, sueños son.

THE TRAP
¿Qué estarías dispuesto a hacer para salvar a tu hijo? Hasta donde podrían llegar nuestros remordimientos morales delante de una situación de presión que asfixia hasta al más cauto y realista de los seres humanos. Esto es lo que nos expone este desconocido film serbio que ha pasado por nuestras pantallas de puntillas.
Con un gran trabajo de un elenco de actores desconocidos a nivel internacional, un gran descubrimiento del mundo interior de sus personajes.
El cine del este que afirma su posición con grande directores como Srdan Golubovic.
Nota: 8

INCEPTION
O conocida aquí con el título de ORIGEN. Tengo que reconocer que la aparición de Leonardo di Caprio en esta película no ha predispuesto mi visita al cine, me llamó la atención el mundo onírico y la repercusión que el mundo de los sueños tiene en los protagonistas, como la trama se establece en tres momentos importantes y como un final abierto que te hace pensar en varias posibilidades al cruzar la puerta y salir del recinto al exterior, te hace sopesar todas las escenas e intentar cazar el detalle más extremo.
¿Qué separa los sueños de la realidad? ¿Quién me puede asegurar que no estamos viviendo nuestro propio sueño?
NOTA: 8.5

TERRITORIS GAP

Un placer esta privilegiada visita comentada de ayer con uno de los artistas y amigo: Manolo López del grupo GAP que presenta sus nuevos trabajos.

Damos un repaso a cada uno de los artistas, un lujo para aquellos que cómo yo tenemos un interés artístico en desarrollo.
TERRITORIS su nueva propuesta, dónde cada artista representa el concepto de territorio (límites, desconocido, político, origen, interior, caos…), dónde nos encontramos con una serie de obras que nos invitan con su combinación de colores, la armonía entre sombras y la simbología de sus temas a adentrarnos en los territorios interiores de cada uno de estos fantásticos artistas.
Una recomendación que no puedo dejar de hacer.
Un trabajo cargado de calidez y mimo.
Un pequeño gran territorio en el mundo.
……..
¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el
hombre
hasta aquí no?
Sólo la esperanza tiene las rodillas
nítidas.
Sangran.
Juan Gelman (1959)

Muchas, muchas gracias por todo Manolo

Untitled BCN
C/Topazi, 14
Gracia
Del 18 al 29 de setembre