SANT PAU: LA NUIT

Sant Pau: La nuit

(Textos pendents per publicar)
25/04/2010 21.45 h

Per aquestes dates indiscutiblement, coincidint amb l’aniversari d’un dels membres de The Final Cut, faig una de les meves visites anuals a Urgéncies de l’Hospital de St. Pau.
Aquest cop em va tocar estrenar el nou edifici. Haig de dir que el personal mèdic continua sent tan eficient con sempre però que el personal administratiu, els puros i duros funcionaris es mantenen a la seva linia, és a dir, distants i poc educats.

Respecte a les noves instal.lacions després de l’ingrés et trobes a un passadís blanc, fred i trist amb cadires i no gaire informació sobre quan et pot tocar i a qui t’has de dirigir (dissabte passat el temps estimat d’espera estava entre 4-5 hores, que no està gens malament).
Però va ser una nit i matinada d’allò més interessant per als que busquen el fil d’un bon relat. L’animalari allà present era divers i les històries a quina més preocupant i realment dura.
Per començar, que em perdonin els argentins (hi ha gent també molt maca) vaig topar la clàssica senyora argentina més simple i “vinguda a més”, amb qui m’havia tocat mai “lidiar”. Va anar d’un tris( i mira que em considero una persona pacient i que vaig comptar fins a 1000), que no li acabo estirant dels cabells (també s’ha d’entendre aquí la situació personal de cadascun), la prepotència a mil d’aquella senyora em va sobresaturar (li havia pujat dos punts la pressió però no era per anar a Urgències, si et trobes malament de debó no et passeges xerrant amb l’amiga amunt i avall com si anessis de compres) però finalment vaig decidir que no hi havia per tant després de dir-me que era una niñata i que “mi patio no estaba lindo”.

El següent episodi de la nit, una noia sudamericana amb les seves amigues va entrar plorant a la sala i fins que no li vaig veure la ganivetada que portava al braç no em vaig adonar del seriós de l’assumpte. Els seus pares a on estaven?, que feien a aquelles hores allà? Qui era el responsable de l’acte? Tota una sèrie de preguntes que van quedar sense contesta.
Al tercer protagonista de la nit, un noi que va estar donant la pallisa durant tres hores, un noi que havia rebut una trepitjada a la Feria d’Abril i que no havia trobat cap lloc millor a on anar que l’hospital i sobretot s’ha de dir que li faltaven unes guantes bullides i no feia més que intentar captar l’atenció d’algu (d’aquell que estigués al seu costat o passés per allà tota la nit), mare meva.
Altres personatges, una noia que se li havia sortit la mà de lloc i explicava com se l’havien recol.locat punt per punt. Una parella ofuscada i amb qui vais parlar del partit del Barça del qual venien.

Pero la guinda la van posar uns guiris anglesos borratxos. A un d’ells li havien mossegat una orella en una baralla. Veritablement l’excés d’alcohol es percebia a distància i van continuar la gresca tirats al terra mentre esperàven el seu torn. Un dels nois em va somriure (vais determinat que era perillós) i vaig decidir cambiar de cadira per preservar la meva integritat.
El to de veu i els rialles van anar pujant una mica massa fins que va entrar el cos de seguretat de l’hospital i després d’un malentés que semblava anar a acabar amb picabaralla els van fer fora de l’hospital: uff.
Finalment va tocar el nostre torn tot just quan arribava un noi amb conmoció cap a l’una de la matinada. Em vaig quedar tranquil.la quan el vaig tornar a veure l’endemàs a les 10 del matí. Encara li feien proves però semblava recuperat.
Per a qué després diguin que els hospitals són aburrits.
Resultat de la visita (16 hores després): fractura de clavícula dreta, dues costelles i pelvis trencades i dues ferides a les cames que millor no parlar-ne.
Però ara ja tot solucionat, només ha quedat en una anécdota més per explicar.