Tot va començar un dia quan vaig descobrir un punt negre al meu coll: un punt negre i rodó, minúscul i definible ni tant sols com a punt, dintre d'una escala de dimensions mesurables macroscòpicament.
Passats uns dies en que em vaig oblidar completament d'ell, vaig veure que havia crescut bastant i que ja se li podria donar una certa categoria. Continuava sent negre, però s'havia deformat i semblava que el seu creixement no guardava cap relació amb les bases geométriques.
Quinze dies més i ja s'esdevenia una entitat amb proporcions molt visibles a simple vista i ja passava a no fer-me gaire gràcia.
En un primer moment vaig optar per intentar netejar-ho amb aigua i sabó, amb una esponja, amb un pinzellet, amb una rasqueta, la seva naturalessa denotava potser que es tractava d'alguna taca d'un material que havia quedat residualment impregnant la meva pell.
Peró ni el sabó ni els altres productes no van donar cap resultat i la taca es va anar continuant extenent fins a ocupar una gran part del mateix.
En el meu segon intent per fer desaparèixer aquella massa, vaig utilitzar lleixiu viu i un raspall però la taca vengativa es va engrandir fins a arribar a la meva cara.
Un mocador va servir per ocultar el coll durant un temps, quan semblava que el procés s'havia aturat i un maquillatge especial em camuflava la part de la cara ennegrida. A la feina ningú no em va preguntar com en ple més d'agost gastava aquells mocadors tant horripilants.
Però una nit, quan a les tres, l'insomni em va portar davant del mirall, vaig observar que la meitat de la cara presentava aquell color negre, consistència petroli, del que no em podia desprendre.
El més asfixiant de tot va ser quan tocant la meva galta vaig poder introduir mig dit dintre de la mateixa i extreure'l sense cap tipus de problema. Semblava un material alié al meu organisme, una mena de segona capa que no entenia d'on venia, com havia arribat a mi.
No sabia que fer, ningú creuria aquesta història i menys pensava en no moure'm de casa, ja no sabia exactament que era el que estava succeint i perquè m'estava succeint a mi.
Una sensació de passadís sense sortida, d'impotència anava lligada als meus passos.
M'estava convertint en una mena de plastilina negra, que dominava la meva existència a la seva voluntat, que pretenia apoderar-se de la meva integritat.
Pas a pas em sentia cada cop més derrotada. Cada dia aquell material ocupava més espai geogràfic del meu cos i em sentia un estrany parany a la vida.
Un mes després, vaig renunciar a utilitzar el mirall. No volia veure el nou resultat d'aquella transformació. No podia lluitar contra allò que corrompia el meu cos, que es negava a proporcionar-me una alternativa. Poc a poc tot era negre: els meus braços, la meva esquena, les mans, els genolls, els peus...atrapada, deformada i negra com el carbó.
Suportant el terror que em produia el no saber que era ja, em dedicava a jugar irónica amb l'elasticitat del meu nou estrenat cos, podia adoptar moltes formes i desplaçar-me com un nino de cómic, com una serp, com una pilota...
Que era ara: una massa negra que no necessitava menjar, ni beure, que ja no tenia boca per parlar, per cridar com a últim recurs i alliberar-se d'aquella angoixa, d'aquell ésser que era jo empressonat, que no necessitava res material.
Fins que un dia, vaig voler apropar-me a la finestra per contemplar potser per última vegada el món exterior, una mica preocupada pel fet que algú em pogués veure de totes maneres. Per acomiadar-me, no sabia quan arribaria el final i havia perdut la noció de tot.
Vaig observar el carrer, els cotxes, la gent. Em trobava situada molt arrambada a la finestra del balcó fora del punt de vista humà, assentada en una mena de seient de pedra empotrat a la mateixa paret. En el moment en que em vaig voler enretirar de la meva posició, ja no vaig poder, vaig sentir una força magnética que m'obligava a continuar estant enganxada a la paret, assentada sobre la superficie freda, petrificada i al mateix temps una sensació d`opressió. Els meus ulls es van tancar i tot va quedar negra, llavors vaig pensar que arribava el moment que estava esperant. Com acabaria tot aquell malson, volia no patir més. Ara si realment tancada dintre d'aquella massa negra, paralitzada. Vaig notar com perdia tota la sensibilitat de les meves extremitats, dels meus dits, del meu coll, de la meva llengua i llavors vaig perdre l'esperança d'algun dia recuperar la meva forma natural.
No sé quant de temps vaig passar dins aquella inmovilitat, dins aquell silenci culpidor, dins d'aquell espai fins que un dia vaig sentir unes veus al meu voltant:
- " El pis es troba en bon estat i és ideal per a dues persones. només els haig de comentar que al costat de la finestra en el seient de pedra hi ha una massa negra que hem intentant eliminar sense éxit, no sabem ben bé del que es tracta i és una cosa dura como una roca. No es va trobar a l'anterior propietària per comentar-li, però no es preocupin està previst una petita reforma per recobrir i tapiar el seient sense cost addiccional per a vostès"
I així em vaig adonar que la meva condemna negra es convertia en eterna.
