No sé que hago aquí, en este mundo virtual.Quizás un reto. sólo me puedo definir como un ser en constante movimiento, callejeando por la vida.¿A dónde me llevará? Tampoco lo sé.Pero ya lo acabaré descubriendo.
miércoles, 1 de julio de 2009
LIGHT MY WAY: UN U2 MAGNIFICENT AL CAMP NOU
No he pogut dormir i a les cinc ja tornava a estar enganxada a l'aparell de cd, intentant recordar totes les meravelloses cançons que ens van fer vibrar fa unes hores. Gràcies Bono, gràcies U2
Quarts de 9, després d’una llarga cua entrem al Camp Nou amb els mateixos nervis d’anteriors concerts i una curiositat nova per veure aquest escenari de què tant s'ha parlat...
Tot i haver-lo vist en fotos i TV, en directe és IMPRESSIONANT! A les 22h en punt el Larry l’estrena davant el públic (a rebentar!) asseient-se a la bateria i començant a marcar el ritme de Breathe. El van seguir The Edge, l'Adam i (amb el públic ja embogint) el Bono, amb una jupa de cuir negre que no trigaria a treure's (tot i que de tant en tant corria un airet molt agradable la calor era encara molt forta).
A aquesta cançó va seguir la que jo pensava que seria l’obertura del concert, No Line On The Horizon. Fins aquí encara estava asseguda, però el Get On Your Boots em va arrencar del seient i li vaig donar al a/la nen/a que duc a la panxa una bona una bona sessió de bots... segur que s’ho va passar pipa!
A continuació, i per no deixar-nos seure, Magnificent... i la bomba ja Beautiful Day: allà sí que va saltar fins el més parat!
De sobte... no m’ho puc creure! La van tocar al Vertigo Tour i avui la toquen de nou: I Still Haven’t Found What I’m Looking For!
I per acabar-ho d’adobar, quan encara m’estava eixugant les llàgrimes de l’emoció, salta el Bono i diu: "We wrote this song for Billie Holiday, today we're gonna sing it for Michael Jackson"... Sí! Li van dedicar Angel Of Harlem i al final van fer un trocet de Man In The Mirror i Don't Stop 'Til You Get Enough... i jo vinga a plorar!
En aquest punt van passar a una anada d’olla total que em va fer recuperar la calma: van connectar amb l’estació espacial Mir i van estar xerrant amb els astronautes que hi viuen,... això sí, ho van fer per donar un missatge a favor del reciclatge i la protecció del medi ambient.
Després retorn tranquil a la música amb In A Little While i, del nou disc, Unknown Caller, abans de passar als vells èxits que no m’esperava The Unforgettable Fire. Tampoc i City Of Blinding Lights.
Tot seguit... 1, 2, 3... 14 ! Tothom a saltar amb Vertigo.
De sobte, l’escenari s’omple de llums de colors discotequers i es marquen una versió tecno... d’un tema nou! Això només se’ls acudeix a ells! Tothom a ballar Crazy Tonight. I per als qui no els ha agradat (realment va ser una proposta arriscada, però a mi em va flipar) se’n tornen als temes de sempre: Sunday Bloody Sunday i Pride (In The Name Of Love), rubricats amb un impecable MLK.
Aquí va arribar el moment solidari de la nit: mentre U2 cantava Walk On ens vam posar una careta que ens havien donat de l'Aung San Suu Kyi, la líder Birmana escollida democràticament però que porta sota arrest domiciliari gairebé 14 anys.
Es notava que això arribava a la fi, però encara vindrien un moment gloriós, amb Where The Streets Have No Name (i aquesta guitarra brutal de The Edge!), un altre moment de crida a la mobilització contra les injustícies amb un missatge de Desmond Tutu, que finalitzava dient que tots érem UN, i una última anada d’olla del Bono, que va dir que tenien un nou amic a Barcelona que es deia Pep que els havia regalat una samarreta de l’únic equip del món que porta UNICEF enlloc d’una marca al pit... evidentment, és va posar la samarreta del Barça per cantar One.
Baixen de l’escenari i, en teoria, fi... Però, òbviament, no els vam deixar marxar sense uns bisos... A veure si encerteu quin va ser el primer...
El Bono va sortir a l’escenari amb una jaqueta emmarcada amb llumets vermells i un micro encastat en una espècie de volant de cotxe que penjava del sostre (o, millor dit, de l’urpa gegant) a cantar Ultraviolet (Light My Way).
Això sí, no ens van deixar sense el With Or Without You, tot i que gairebé el vam cantar més nosaltres que el Bono, que feia anar el micro amunt i avall de manera que la seva veu es perdia i se sentia molt més la "coral" d’un camp nou totalment entregat.
Per tancar del tot, una última cançó del nou disc: Moment of Surrender que encara tararal•lejo aquest matí...
En fi, una nit memorable, un concert brutal... Amb efectes secundaris!
Quarts de 9, després d’una llarga cua entrem al Camp Nou amb els mateixos nervis d’anteriors concerts i una curiositat nova per veure aquest escenari de què tant s'ha parlat...
ResponderEliminarTot i haver-lo vist en fotos i TV, en directe és IMPRESSIONANT! A les 22h en punt el Larry l’estrena davant el públic (a rebentar!) asseient-se a la bateria i començant a marcar el ritme de Breathe. El van seguir The Edge, l'Adam i (amb el públic ja embogint) el Bono, amb una jupa de cuir negre que no trigaria a treure's (tot i que de tant en tant corria un airet molt agradable la calor era encara molt forta).
A aquesta cançó va seguir la que jo pensava que seria l’obertura del concert, No Line On The Horizon. Fins aquí encara estava asseguda, però el Get On Your Boots em va arrencar del seient i li vaig donar al a/la nen/a que duc a la panxa una bona una bona sessió de bots... segur que s’ho va passar pipa!
A continuació, i per no deixar-nos seure, Magnificent... i la bomba ja Beautiful Day: allà sí que va saltar fins el més parat!
De sobte... no m’ho puc creure! La van tocar al Vertigo Tour i avui la toquen de nou: I Still Haven’t Found What I’m Looking For!
I per acabar-ho d’adobar, quan encara m’estava eixugant les llàgrimes de l’emoció, salta el Bono i diu: "We wrote this song for Billie Holiday, today we're gonna sing it for Michael Jackson"... Sí! Li van dedicar Angel Of Harlem i al final van fer un trocet de Man In The Mirror i Don't Stop 'Til You Get Enough... i jo vinga a plorar!
En aquest punt van passar a una anada d’olla total que em va fer recuperar la calma: van connectar amb l’estació espacial Mir i van estar xerrant amb els astronautes que hi viuen,... això sí, ho van fer per donar un missatge a favor del reciclatge i la protecció del medi ambient.
Després retorn tranquil a la música amb In A Little While i, del nou disc, Unknown Caller, abans de passar als vells èxits que no m’esperava The Unforgettable Fire. Tampoc i City Of Blinding Lights.
Tot seguit... 1, 2, 3... 14 ! Tothom a saltar amb Vertigo.
De sobte, l’escenari s’omple de llums de colors discotequers i es marquen una versió tecno... d’un tema nou! Això només se’ls acudeix a ells! Tothom a ballar Crazy Tonight. I per als qui no els ha agradat (realment va ser una proposta arriscada, però a mi em va flipar) se’n tornen als temes de sempre: Sunday Bloody Sunday i Pride (In The Name Of Love), rubricats amb un impecable MLK.
Aquí va arribar el moment solidari de la nit: mentre U2 cantava Walk On ens vam posar una careta que ens havien donat de l'Aung San Suu Kyi, la líder Birmana escollida democràticament però que porta sota arrest domiciliari gairebé 14 anys.
Es notava que això arribava a la fi, però encara vindrien un moment gloriós, amb Where The Streets Have No Name (i aquesta guitarra brutal de The Edge!), un altre moment de crida a la mobilització contra les injustícies amb un missatge de Desmond Tutu, que finalitzava dient que tots érem UN, i una última anada d’olla del Bono, que va dir que tenien un nou amic a Barcelona que es deia Pep que els havia regalat una samarreta de l’únic equip del món que porta UNICEF enlloc d’una marca al pit... evidentment, és va posar la samarreta del Barça per cantar One.
Baixen de l’escenari i, en teoria, fi... Però, òbviament, no els vam deixar marxar sense uns bisos... A veure si encerteu quin va ser el primer...
El Bono va sortir a l’escenari amb una jaqueta emmarcada amb llumets vermells i un micro encastat en una espècie de volant de cotxe que penjava del sostre (o, millor dit, de l’urpa gegant) a cantar Ultraviolet (Light My Way).
Això sí, no ens van deixar sense el With Or Without You, tot i que gairebé el vam cantar més nosaltres que el Bono, que feia anar el micro amunt i avall de manera que la seva veu es perdia i se sentia molt més la "coral" d’un camp nou totalment entregat.
Per tancar del tot, una última cançó del nou disc: Moment of Surrender que encara tararal•lejo aquest matí...
En fi, una nit memorable, un concert brutal... Amb efectes secundaris!