MÚSICA PARA UN ENERO ACCELERADO: BRUNO MARS

Cerrar el mes de enero con ganas de un febrero todavía más vivo.

CINEMA: BESTIAS DEL SUR SALVAJE

Director: Benn Zeitlin
Sorprendente, mágica, reflexiva y educadamente salvaje, la vida de una niña de 6 años en el sur americano del Misisipi, los diques que separan de un mundo "real" donde todo es lo que no es.
No tengo muchas palabras para comentar todavía, tengo que ordenar todo lo que me ha hecho sentir desde todos los ángulos de mi consciente e inconsciente.
Traumática si, la esencia de vivir. Somos pequeñas particulas en un universo solamente eso y si no llegamos a reconocer que esperamos de la vida por muchas posesiones que nos ofrezca sino sabemos vivirla, sentirla no somos nada. Nuestra existencia entonces no vale nada.
Que el mundo infantil nos devuelva el valor de aquellos que nos hicieron ser.
Panorama indie que vuelve con una demostración de que hay cine más allá de lo que nos quieren vender.

ANDRÉS RÁBAGO A LA TECLA SALA

Fins al 24 de febrer
Centre d'Art Tecla Sala
Avd. Josep Tarradelles i Joan, 44
L'Hospitalet
www.teclasala.net
Metro: Torrasa

Ahir vaig anar a la ciutat del costat, a L'H per arribar-me a l'exposició sobre "El Roto" i sense saber-ho em vaig emportar una gran sorpresa, hi havia justament una visita guiada que va estar plena de detalls i comentaris per part de la noia (llàstima no preguntar-li com es deia, felicitats una altra cop per la teva il.lusió i ganes de mostrar-nos el món d'aquest dibuixant) que ens va acompanyar durant una bona hora llarga.
La veritat és que aquest home,  dibuixant vocacional, home culte, reflexiu  i que reclama el fet de l'importància del dibuix en els nostres temps, ha estat una veritable descoberta per a mí i continuo parlant sobre les trames, no paro últimament.
L'exposició está dividida en tres parts.
A la primera es fa un repás de la seva etapa amb el pseudònim OPS (relacionat  aquest nom amb un subterrani d'una casa, allò que queda amagat). La part potser més fosca, la més inconscient,  a on el dibuix  no respon a l'òptica de les coses, una doble vessant de les persones. OPS treballa a les revistes Madriz, la Codorniz, Hermano Lobo..., són temps de dictadura, de franquisme, referents de l'ambient cultural: Velázquez i el Greco, el món religiós molt present, animals imaginaris, treballant desde de la sàtira més cruel o crua.
Sorteja la censura amb l'estrategia de no utilitzar textos, imatges amb múltiples interpretacions.
Per a mi és la part, a on es pot conèixer millor el seu treball de trames, a on pot gaudir d'una manera personal de veure el dibuix i de captar les coses més inesperades per a convertir-les en consciència.



L'any 1984 apareix un dels seus millors treballs la sèrie la Ría, homenatge al dibuix, al desenvolupament de la línia, del treball plàstic i per a mi una de les peces més interessants de l'exposició.

A la segona part de l'exposició ens troben amb la correspondència amb el pseudònim "El Roto" (la planta carrer d'una casa, potser la part més visible d'aquest conjunt). Actualment treballa amb El País diariament.
Aquí es presenta un dibuixant menys hòstil que atrapa l'atenció del públic i que ha passat a treballar amb més simplicitat, treball de taques, inmediat, directe, més simple, atemporal i que mostra una tipologia dels personatges que dibuixa: obrers, militars, persones de color, continua amb la seva sàtira com a reflexió personal, creant consciència, cristal.litzant un pensament col.lectiu, una empatia manifesta.
Necessita un procés per fer silenci, treure el soroll ambiental.
D'aquest part m'agrada molt com és simplifica la línia, com l'autor es troba cómode introduint un text que complementa perfectament la imatge i com el dibuix evoluciona.

A la tercera última part, el dibuixant més introspectiu, més reflexiu amb ell mateix. Amb el pseudònim de Rábago (la planta primera de la casa), el dibuixant es passa al món de la pintura (oli sobre tela) Un món exclusiu Rábago, molts referents a la natura, a on personatges estàtics,  realitzant una acció però al mateix temps tenen un moviment interior. Personatges a on el color groc representa a l'espérit i el blau a l'ànima, uns quadres carregats d'emocions, amb una manera molt creativa, expressiva i particular de veure el seu propi món. A mi em certa manera em recorden una mica a l'estil rus pre-revolucionari.
Un fet curiós, quan acaba un quadre destrueix el dibuix preparatori i crea un dibuix nou per a cada quadre.
La veritat una última part totalment diferent però amb l'ànima de treball del pintor.

Després de la visita guiada em van quedar moltes ganes de donar una altra volta i de gaudir més encara dels detalls d'algun dels dibuixos i dels quadres i d'adonar-me de que el dibuix forma part de les nostres vides i que no podem deixar que desapareixi perquè és el treball d'expressió personal que ens fa entendre el món i la realitat des de la consciència del nostre interior.
El catàleg de l'exposició és supercomplert tant al disseny de les cobertes, com el paper escollit per a les il.lustracions i els comentaris.
Imperdonable no visitar aquesta mostra.
I per a tots aquells seguidors de "El Roto"  (i que tinguin la sort de no treballar fins tard) només comentar que estarà a la Sala Tecla el dia 20 de febrer a les 19.30 h per a una xerrada.

MOON RIVER

She lived alone except for a nameless cat.

EL LLEGAT DE JACKSON POLLOCK A LA FUNDACIÓ MIRÓ

Fundació Miró
http://www.fundaciomiro-bcn.org/

Jackson Pollock, és el títol de la pel.licula d'avui, encara que l'exposició dóna més mostres del seu llegat que del seu treball en si (3 quadres i un video)
Primera exposició que em prenc molt seriosament (dificil d'entendre aquest art), expressionisme abstracte, post segona guerra mundial. Objectiu dels artistes començar de zero (ruptura), oblidar el resultat final i donar a conèixer el procés creatiu (performance), investigació de materials, pigments, instal.lacions més enllà d'un art conceptual figuratiu.
Sorpresa, partint d'aquesta premisa, m'he deixat envaïr pel que busquen, no pel que volen mostrar finalment. ampliar el meu microcosmos de coneixement artístic i no questionar-me el que veuen els meus ulls.
Noves manifestacions d'un temps determinat.
Entre el més interessant, el treball de Yves Klein (Anthropometry: Princess Helena), on la figura humana

forma part del treball directament en un blau magnétic.
Un altre exemple, Shozo Shimamoto,

del moviment Zero Japó, un altre concepte relacionat amb el desenvolupament del que porta la creació.
O bé en el dibuix a llapís sense mirar el paper de Mark Rothko, que tant coneixem (El Visor strategy) i que dóna un toc d'abstracció total al resultat, abandonar l'obra un cop s'ha finalitzat el procés, no pensar només sentir, dibuixar sense excuses ni límits.
La resta de l'exposició oberta a noves mirades interiors com la màquina de Jean Tinguely, desvincular el subjectiu de l'artista, però intentant retrobar el procés creatiu que hi ha al darrera.
Propostes per no buscar més enllà, expressions físiques de l'art diari, dels rituals diaris.

BCN en 10 minutos

Una experiencia más que sumar semanalmente al trabajo de tramas.

CINEMA: EL BOSC

Tenia moltes ganes d'anar a veure aquesta pel.licula que al seu guió barreja una història, diriem un conte o relat curt (ficció)d'en Sánchez Piñol amb uns fets reals que van passar a la nostra terra. La clau aquí no es buscar una fidelització dels fets que envolten la història, sino de gaudir del món imaginari fantàstic que hi ha al bosc i de la transformació dels personatges interpretats per dos grans com son Âlex Brenemühl i Maria Molins.
Una bona manera de posar-se en contacte amb el català de la franja i gaudir de la riquesa de la nostra llengua. Bona fotografia i fascinant paisatge que completen una bona direcció.
Cap al Bosc.

ENIGMA DEL MES

Tornem als enigmes amb història.

El HOMBRE QUE NO TENÍA SECRETOS

Sueño. Silencio. Calma. Un mundo fuera que fluye tras la ventana de un pequeño comedor. Detrás muy cerca, otro mundo que duerme, que descansa, que se reconstituye, que se afianza.
En el comedor, una pared que respira, que convive con ese hombre, ese mundo que duerme al lado.
Una pared que conoce todos sus secretos y que vive su vida, que le comprende y que le recuerda cada día hacía donde va.
Cada mañana el hombre entra en el comedor. La pared le observa, mientras el hombre se toma un té y planifica sus movimientos diarios.
Hace meses que el hombre hizo de la pared su refugio, inicio una comunicación necesaria con el mundo que fluye tras la ventana, dibujando unos símbolos vitales. Esa interacción despertó a la pared, respiró y se manifestó dándole al mensaje del hombre un nuevo símbolo inesperado. Una noche completó un trozo más del enigma de la existencia del hombre.
El hombre lo tomó como una nueva señal, extrañado, no pudiendo imaginar quién había dibujado ese nuevo símbolo. Finalmente se dejo llevar por lo incomprensible, la pared le acompañaba en su devenir.
El mensaje y el final de la historia sólo lo conocen el hombre y la pared.

EL PETIT TALLER DE HOMELESS