RECITAL: PRESAGIOS DE CENIZA

Presagios de ceniza

Esther Cánovas
Ernesto Frattarola
Diógenes, 29 de julio 2011
www.diogenes.cat

Otra vez ante la vital llamada de la poesía, ante el grito callado y consentido de los versos, de las palabras, que esta noche dos poetas nos ofrecen en este nuevo centro creativo que descubro en Gràcia. Una casa que abre sus puertas a todos los allí presentes (muchas gracias para la fantástica anfitriona),

que nos acerca un poco más al gran  movimiento cultural  renovador que vive hoy en día la ciudad.

Un recital que nos transporto a un territorio indescriptible en riqueza, al territorio de los poetas, ese reducto de interiores que se muestran para encontrarse con la vida.

Tengo que sumar a la velada otro grato descubrimiento, el de la poeta Esther Cánovas. Una mujer que nos adentra en un mundo personal lleno de sensaciones, de imágenes bien estructuradas, de textos cortos pero difíciles de sentenciar en una primera percepción, de una fuerza abismal. Fue una grata experiencia conocerla e intercambiar algún comentario sobre sus temas. Una nueva poeta que añadir a mis lecturas y a seguir en sus próximos recitales, tengo que madurar esta nueva manera de ver la poesía (conocer un poco más el fondo) que para mí es tan sumamente interesante.

Y que decir de Ernesto Frattarola que no haya dicho ya, nos regalo sus poemas llenos de preguntas reaccionarias y de sentimientos cotidianos y en un momento para rememorar se emocionó demostrando lo sentido a veces de, esas, sus vivencias que plasma en el papel, la manera como el poeta nos entrega su segunda piel, se desnuda y nos enfrenta con todo aquello que llevamos dentro. Bello instante.
Fue un repaso a esos buenos poemas que nos viene ofreciendo en sus recitales y a la presentación de otros que formarán parte del nuevo poemario que está preparando.

Gran recital dividido en dos partes: en la primera parte poemas alternos de los poetas y en la segunda intervenciones compartidas de poemas de ambos. Hacer alusión de la proyección en powerpoint que se convirtió en un óptimo recurso para amenizar el recital.
Ese aplauso merecido y ese público que ayer se fue a casa con esas nuevas ganas de volver a escuchar buenos poemas desde la esquina de la noche hasta el amanecer.

http://esthercanovas.wordpress.com/
http://ojalancia.blogspot.com/

MISSATGES DEL MEU TEMPS

EDGAR ALLAN POE

MÁRAI I PLA AL PALAU ROBERT

Continuem amb les exposicions sobre escriptors que diferents referents organitzen a Barcelona.

Josep Pla
Les ciutats europees

Sándor Márai

Ahir va tocar Palau Robert i dues petites exposicions, dos homenatges a dos homes i escriptors que han marcat el desenvolupament de dos pensaments: l’hongarès i el català.

 A l’exposició d’en Sándor Márai ens passsegem per un repàs de la seva vida des de la seva Kassa natal fins al seu últim lloc de peregrinatge a on va morir: San Diego.

En Sándor Márai va ser un home que va tenir una estreta relació amb les manifestacions de la llengua hongaresa i es va convertir en un peregrí (refugiat polític) dintre d una realitat que no s´acostava gaire al seu sentiment envers l’home,  els seus valors i el seu país. La seva estada a París va impactar la seva carrera d’escriptor però com a home conscient de la nostra aportació al món, del que veritablement representen (cendra i pols) va decidir afrontar la seva manera de viure i la seva mort des de la perspectiva més honesta.

El video que es pot veure és un complement efectiu i boníssim per al coneixement d’aquest personatge.

 Les ciutats europees de Josep Pla

Un altre viatger incansable del seu temps que va saber captar i definir cadascun dels llocs escollits  com a  parades o visites existencials de la seva formació com a persona i escriptor.

Qui millor per destacar amb la seva narrativa-crónica els personatges, les planes, les muntanyes, les ciutats, les interrelacions de l’entorn i el component humà.

Un català que torna a casa per desbaratar-nos el pensament.  Per què si no, compta amb l’observació elegant i sensible que modifica el panorama recopilatori i inventiu de tots aquells que han nascut per explicar-nos històries, històries que no podrem oblidar, històries i llocs que determinen l’evolució col.lectiva.

Sense deixar de banda el seu Empordà nadiu, tots els seus punts de vista, es podien extrapolar a l’experiència actual, al contemporani actiu, per què tot el que ens va voler ensenyar resta viu i aplicable a les nostres pròpies vides.

Un recorregut per les ciutats que perpetuen els seus pasos.

JULIOL: MÚSICA PER A BALLAR FINS A LA MATINADA

Carlos Jean- Lead the way
Música d'estiu, de tapes, de festa, de moltes hores sense dormir per viure al màxim, per gaudir dels amics, per viatjar, per descansar, per tancar etapes, per redescobrir passions oblidades, per llegir molt...

TEATRE: TODOS ERAN MIS HIJOS

Teatre Poliorama
21.30 h

Que voy a decir de un texto de Arthur Miller, de una adaptación y de una interpretación más que correcta (destacar a Gloria Muñoz y Carlos Hipólito) y de una escenografia bien encontrada. Pues que estos 95 minutos de preguntas, de respuestas controladas, de traiciones, de mentiras, de silencios  a medio tiempo y de supuesta historia de una EEUU que quiere demostrar al mundo que es un país que se responsabiliza de sus acciones y que es un gran lugar, no destaca aquí  por el liderazgo de la verdad ante todo.
Un conflicto entre dos familias que estalla y que reencuentra a unos personajes que no se quieren enfrentar a unos hechos que marcaron sus vidas para siempre.

" A veces trato de acordarme del hombre que yo quería ser..."

IMATGES DE LA SETMANA (2)

Perdoneu per repetir-me. La veritat és que visc sovint massa fora de la realitat i hi han fets, com, dels que m'he assebentat avui per la tarda, que en fan tocar molt el terra de sobte, com si em prenguessin la sang.
Per una banda el fanatisme i el terror (Oslo), espero que tothom que conegui algú de per allà, l'hagi pogut localitzar sa i estalvi i que aquests dos mals sons en poques hores, quedin com un testimoni de l'animalitat humana.
I dos, el poder de l'autodestrucció (ningú li va poder dir res..), en aquest cas edulcorat per l'éxit, que porta una altra mort als 27. Un nou mite: Amy Winehouse

http://www.youtube.com/watch?v=Ll7UFxqI2pM

IMATGE DE LA SETMANA

Un adéu a un dels millors pintors vius que ha sabut fer del cos,  l'eina d'expressió més emocional de les misèries i vivències humanes. Fa uns anys van tenir la sort de gaudir la seva obra al Caixaforum de Barcelona.Un gran record.
Lucien Freud

TAPES: MORRO FI

MORRO FI
Consell de Cent 171 (xamfrà Comte Borrell)
Migdies:
de dimarts a diumenge d’11.30 a 15.30h.
Tarda-vespre:
de dilluns a dissabte de 18h a 23h.

Una altra jornada de tapes per Barcelona encara que aquest cop una mica decepcionant per a aquells que ens agraden les tapes-tapes de tota la vida, aquelles tapes calentes amb gust de cuina de la estimada iaia.

Potser com es diu actualmente estem fora d’ona o de sintonia respecte als gusts de modernitat i el local de tapes fredes, sobretot de peix (encara que formatge de cabra excel.lent) es brinda més a una cosa ràpida que no pas a una trobada de taula ben parada.

El local és petitet, amb barres de marbre blanc, terra de fusta de pi gallec i sòcol de ferro negre, és lluminós, amb tamburets per seure-hi i una petita terrassa al carrer

No tinc per això res a dir per desmerèixer aquest local amb caliu, la presentació bona, l’ambient agradable, preus raonables i el servei correcte. Es podria dir que corrien per la barra moltes  (masses) olives encara que acompanyades d’un bon Chardonnay fresquet blanc es feien encara més exquisites.

Un local per estar-hi una estoneta, gaudir dels amics  i fer un bon vermut.

RESOLUCIÓ DE L'ENIGMA DEL MES

Si senyor, com sempre ha encertat l'amic Juan An, es tracta del teatre Grec de Barcelona. El mal anomenat teatre  (no és d'aquesta época) va ser construït l'any 1902 i va obrir les seves portes per a obres de teatre i altres espectacles l'any 1976.
Només s'utilitza a l'estiu.
Aquest era el meu petit homenatge al Festival del mateix nom.

JUAN RULFO A LA FNAC ILLA

De sobras sé que el Espacio de la FNAC Illa no es el mejor de los lugares para exponer fotos y menos de la relevancia que tendría que haber adoptado esta exposición, este homenaje al Juan Rulfo fotógrafo.
Por eso cuando llegué ayer por la noche, me encontré con un espacio desangelado, triste, ocupado por una serie de buenas fotografías que colgaban de sus paredes pero al mismo tiempo, rodeada de mesas y de sillas que dificultaban la visión y rompían esa necesidad del contacto intimo con la obra.
Con respecto a Juan Rulfo sólo buenas palabras, la capacidad que posee este hombre de captar la realidad mexicana, del profundo México, pocas veces se ha visto un ojo objetivo fotográfico tan delicado y que unas fotografías nos acercan tanto a un mundo casi, casi olvidado.

Se me hizo muy corta la visita, sólo 25 fotografías pero también (que casualidad) se anunciaba la publicación del libro de 100 fotos y que no desmerecerá ese buen arte.