sábado, 27 de noviembre de 2010
NOVEMBRE PEL RECORD: MANOLO GARCÍA
Este mes he escogido una de las canciones que mejores recuerdos me trae, conciertos de Manolo García en el Palau d'Esports, Tivoli, festes de la Mercè... una de aquellas canciones que al escucharla se te remueven tantas, tantas cosas en el corazón que es imposible que no se te escape el vientecillo de la melancolía de entre las manos.
Nuevos tiempos, nuevos comienzos, nuevas personas...
La letra es una maravilla, una poesía.
MANOLO GARCÍA
COMO QUIEN DA UN REFRESCO
Me detengo en las miradas,
me escapo detrás.
Son como bandadas de grises palomas;
azules, rojas, de todos los colores.
Sólo busco refrescar estos calores.
Me detengo en las miradas.
Con los ojos que me miran
me puedo escapar,
sólo busco fijar esos vivos momentos.
Miradas limpias o pálidas miradas,
sólo busco alegrarme la mañana.
Te confieso que no atino
a encontrar la calma;
nada ansío más,
y es lo que menos tengo.
Se va el alma silenciosa
por la ventana,
detrás de algunos ojos azul sediento.
¡Ay! del que se enamora hasta en un desierto.
Dame descanso
como quien da un refresco.
Tu mirada vuela;
vuela, calma, vuela.
En las calles es una flecha
que alivia el tiempo de los poetas. (BIS*)
Me detengo en las miradas,
me escapo detrás.
Busco en ese mar de miradas perdidas;
azules, verdes, de todos los colores.
Son tan libres como libres son los hombres.
Me detengo en las miradas.
Que el amanecer me encuentra
siempre despierto,
que me desvela el hambre que de ti tengo.
Se va el alma silenciosa por la ventana,
se va detrás del lucero de la mañana.
Dame descanso como quien da un cigarro.
Tu mirada vuela;
vuela negra, vuela.
En las calles es una flecha
que alivia el tiempo de los poetas.
Tu mirada vuela;
vuela negra, vuela.
Es la flecha que hiere el tiempo,
que lo detiene, que lo hace espeso,
que lo detiene, que lo hace eterno.
Tu mirada. (x3)
jueves, 25 de noviembre de 2010
VETLLADA A L'H: MOLTES GRÀCIES
Tenia pendent de fa un temps una visita a casa d'uns amics molt especials de L'H (la Glòria i en Joan), d'aquells que obren casa seva de bat a bat per compartir un sopar, una bona xerrada, alguna confidència amb cava ucranià (per cert molt bo) i que converteixen aquesta nit en una altra nit per al record, quan d'aqui uns anys rememori totes aquelles coses que donen sentit a la vida en certs moments.
Però aquesta visita tenia un objectiu més, és una llarga història, un llarg camí (aquesta paraula Glòria també té per tu un sentit molt especial). Aquest quadre que per un motiu molt especial els hi vaig regalar ocupa un lloc privilegiat de casa seva.
No sabeu quina il.lusió em va fer ahir veure'l penjat allà i que el cuideu tant bé, potser no ho puc expressar amb paraules, però per mi sempre estarà present aquell camí que va fer creuar les nostres vides i el desig que el vostre camí personal plegats sigui sempre planer i confortable.
MOLTES GRÀCIES.
miércoles, 24 de noviembre de 2010
MERECIDO RECONOCIMIENTO: ANA MARIA MATUTE
NUEVO PREMIO CERVANTES 2010
Merecido reconocimiento a una de las mujeres escritoras que admiro más. Sus libros me han dado momentos excepcionales.
Paulina uno de mis preferidos desde los 8 años.
Espero llegar a conocerte algún dia en persona.
Mis felicitaciones, maravillosa dama de la literatura.
martes, 23 de noviembre de 2010
POETA DEL MES: AIMÉ CÉSAIRE
Surrealismo a flor de piel en este poema:
AIMÉ CÉSAIRE
Sol Serpiente
Sol Serpiente ojo fascinador ojo mío
el mar piojera de islas crujiendo en los dedos de las rosas
lanza-llamas y mi cuerpo intacto fulminado
el agua eleva las osamentas de luz perdidas en el corredor sin
pompa
torbellinos de hielo aureolan el corazón humeante de los cuervos
nuestros corazones
es la voz de los rayos domesticados que giran sobre sus goznes
de lagartija
traslado de anolis al paisaje de vidrios rotos
son las flores vampiros que suben a relevar las orquídeas
elixir del fuego central
fuego justo fuego mango nocturno cubierto de abejas
mi deseo un azar de tigres sorprendidos en los azufres
pero el despertar estañoso se dora con los yacimientos infantiles
y mi cuerpo de guijarro que come pescado que come
palomas y sueños
el azúcar de la palabra Brasil en el fondo de la ciénaga.
AIMÉ CÉSAIRE
Sol Serpiente
Sol Serpiente ojo fascinador ojo mío
el mar piojera de islas crujiendo en los dedos de las rosas
lanza-llamas y mi cuerpo intacto fulminado
el agua eleva las osamentas de luz perdidas en el corredor sin
pompa
torbellinos de hielo aureolan el corazón humeante de los cuervos
nuestros corazones
es la voz de los rayos domesticados que giran sobre sus goznes
de lagartija
traslado de anolis al paisaje de vidrios rotos
son las flores vampiros que suben a relevar las orquídeas
elixir del fuego central
fuego justo fuego mango nocturno cubierto de abejas
mi deseo un azar de tigres sorprendidos en los azufres
pero el despertar estañoso se dora con los yacimientos infantiles
y mi cuerpo de guijarro que come pescado que come
palomas y sueños
el azúcar de la palabra Brasil en el fondo de la ciénaga.
lunes, 22 de noviembre de 2010
VOLVER A EMPEZAR (I)
Un día te das cuenta de qué todo lo que has aprendido no sirve de nada sino tienes una buena base. Si tus conocimientos no son buenos, no se puede progresar correctamente.
Por eso he decidido volver a empezar desde el lápiz y de momento está resultando una experiencia excitante.
viernes, 19 de noviembre de 2010
WORD PRESS PHOTO 10
WORLD PRESS PHOTO
CCCB/Casa Caritat
Fins al 8 de desembre
Com tampoc podia perdre’m la meva cita anual amb el World Press Photo, (aquest any el Visa pour l’image va ser impossible), un repás a les millors fotos de l’any en diferents categóries que canalitzen els diferents temes més candents de la realitat.
Aquest any s’han presentat a aquest concurs un total 101.960 fotogràfies de 5.847 fotògrafs professionals.
Com diu la presidenta del jurat d’enguany: “Aquesta sel.lecció no és un inventari d’esdeveniments mundials. És un viatge fotogràfic, un trencaclosques visual per celebrar el punt de vista del fotògraf, oferint el millor de cada categoría per fer reflexionar, cuestionar i gaudir”.
Veritablement és un aparador sobre temes impactants i amb una qualitat fotogràfica monumental.
Les 162 fotografies que podem veure a Barcelona són un petit tastet del moviment fotogràfic internacional i de com algunes realitats són plasmades i ens arriben gràcies al treball arriscat de certs homes i dones.
Et fan reflexionar i recórrer les seves sales t’enfronta a conflictes coneguts i a altres problemes que qualifiquen el nostre món.
Un passeig, un balcó de l’imatge.
CCCB/Casa Caritat
Fins al 8 de desembre
Com tampoc podia perdre’m la meva cita anual amb el World Press Photo, (aquest any el Visa pour l’image va ser impossible), un repás a les millors fotos de l’any en diferents categóries que canalitzen els diferents temes més candents de la realitat.
Aquest any s’han presentat a aquest concurs un total 101.960 fotogràfies de 5.847 fotògrafs professionals.
Com diu la presidenta del jurat d’enguany: “Aquesta sel.lecció no és un inventari d’esdeveniments mundials. És un viatge fotogràfic, un trencaclosques visual per celebrar el punt de vista del fotògraf, oferint el millor de cada categoría per fer reflexionar, cuestionar i gaudir”.
Veritablement és un aparador sobre temes impactants i amb una qualitat fotogràfica monumental.
Les 162 fotografies que podem veure a Barcelona són un petit tastet del moviment fotogràfic internacional i de com algunes realitats són plasmades i ens arriben gràcies al treball arriscat de certs homes i dones.
Et fan reflexionar i recórrer les seves sales t’enfronta a conflictes coneguts i a altres problemes que qualifiquen el nostre món.
Un passeig, un balcó de l’imatge.
RUSSIA S.XX: PINTURA DE NIVELL
Drassanes de Barcelona
La pintura russa sempre ha quedat en un segon pla del nostre coneixement, per a la gent del carrer (reconeixo desgraciadament que per a mi han estat uns grans desconeguts), a l’ombra de les grans ideologies que van marcar les línies de moviment dels diferents corrents que es van anar desenvolupant en aquell país al llarg dels segles.
Quasi, quasi in extremis, l’exposició s’acaba aquest diumenge dia 21, he descobert una petita joia. L’exposició sobre Russia segle XX, resulta de l’esforç de Dolors Tomás, mecenes artística, que va viatjar recopilant les obres de grans pintors russos i ara ens les deixa gaudir en l’incomparable marc de les Drassanes.
Paisatge, costumbrisme i realisme socialista, colors que es mouen en una gran paleta i corrents entre el cubisme i l’expressionisme.
Uns quadres que fascinen per la seva intensitat, per la seva llum, per les seves pinzellades, que impresionen per la técnica tant depurada i per la seva manera de mostrar-nos el seu món, de transportar-nos a una part de la història d’aquests personatges, de la història del segle XX.
Tinc molta feina per davant.
lunes, 15 de noviembre de 2010
TAPES: LA ESQUINICA
La Esquinica
Fabra i Puig, 296
Continuem amb la nostra visita mensual pel món de les tapes (el proper mes ens anirem cap a L’H per aprofitar els coneixements d’uns anfitrions de luxe).
Aquest mes les nostres passes han anat dirigides cap a un altre clàssic de les nits taperes : La Esquinica.
Un lloc amb clara identificació aragonesa i al qual aconseguir una taula el cap de setmana pot ser una tasca dificil i de fins i tot una bona estona de cua al carrer. Per això decidim anar un dijous i així estalviar-nos festes i poder asseure’s a una taula al ben mig del local on poder copsar tot el seu carácter.
A més vam gaudir d’unes recomanacions telefóniques de platets per escollir des de la mateixa Zaragoza que van ser d’allò més profitoses.
I que dir del resultat de la investigació, doncs una sorpresa molt agradable respecte al tracte molt personalitzat, d’allà surts sense depressions ni problemas per què els cambrers apart d’eficients, es desviuen en oferir la cara més agradable de la vida i posar-la a les teves mans, cosa que es molt d’agrair quan entres a un local. I a més de qualitat, molt bon preu.
Respecte a les tapes s’ha de dir que són d’escándol i que no desvirtuen gens la informació que ens havien donat.: fresques, complertes i bones. Una gran varietat de’oferta de peix, carn, embotits i de tapes clàssiques que faran que a aquest local no li afecti mai la crisi i continui servint les bones tapes que desde fa uns quanta anys l’han fet conegut.
Recomanació de la vetllada; la tapa de xipirons fregits, les patatiques braves i les olives, com sempre que no faltin.
Una hora i mitja de bona conversa, bona cervesa Ambar i moltes emocions.
Fabra i Puig, 296
Continuem amb la nostra visita mensual pel món de les tapes (el proper mes ens anirem cap a L’H per aprofitar els coneixements d’uns anfitrions de luxe).
Aquest mes les nostres passes han anat dirigides cap a un altre clàssic de les nits taperes : La Esquinica.
Un lloc amb clara identificació aragonesa i al qual aconseguir una taula el cap de setmana pot ser una tasca dificil i de fins i tot una bona estona de cua al carrer. Per això decidim anar un dijous i així estalviar-nos festes i poder asseure’s a una taula al ben mig del local on poder copsar tot el seu carácter.
A més vam gaudir d’unes recomanacions telefóniques de platets per escollir des de la mateixa Zaragoza que van ser d’allò més profitoses.
I que dir del resultat de la investigació, doncs una sorpresa molt agradable respecte al tracte molt personalitzat, d’allà surts sense depressions ni problemas per què els cambrers apart d’eficients, es desviuen en oferir la cara més agradable de la vida i posar-la a les teves mans, cosa que es molt d’agrair quan entres a un local. I a més de qualitat, molt bon preu.
Respecte a les tapes s’ha de dir que són d’escándol i que no desvirtuen gens la informació que ens havien donat.: fresques, complertes i bones. Una gran varietat de’oferta de peix, carn, embotits i de tapes clàssiques que faran que a aquest local no li afecti mai la crisi i continui servint les bones tapes que desde fa uns quanta anys l’han fet conegut.
Recomanació de la vetllada; la tapa de xipirons fregits, les patatiques braves i les olives, com sempre que no faltin.
Una hora i mitja de bona conversa, bona cervesa Ambar i moltes emocions.
viernes, 12 de noviembre de 2010
CRUCE DE PALABRAS, POESÍA AL DESNUDO
Cruce de palabras
11/11/2010
21.15 h
La Cova de les Cultures
Cr/ de l’Àngel, 12
Tenía muy olvidados a mis queridos poetas de cabecera Rocío Calvo y Ernesto Frattarola y esta noche me he reencontrado con ese oficio que tan bien nos demuestran estos exploradores de la palabra.
Me he vuelto a sumergir en el mundo de los sentidos, he regresado a la Cova que nos ha dado tantos buenos momentos poéticos y he disfrutado de la esencia de estos dos seres que nos desmontan los esquemas comunicándonos su fuerza interior.
Rocío Calvo con su nuevo poema “El viaje” nacido de la reflexión y de una madurez dramática que nos aleja de sus buenos inicios precipitados y nos sitúa al borde de una pregunta incorrecta.
Intercalados los poemas de Ernesto Frattarola,: “20,5 ºC, Casi, De primera necesidad, Hang Zhou, Mar tiene, Zeta”. Sus experiencias vitales nos colocan como primerísimos espectadores de unas rutinas que se manifiestan indiscretas y llenas de rizos y guiños a su momento actual, que te estampa contra un presente vital.
La original creación artística enmarca las palabras. El juego de luces y una música susurrante que catapulta estos momentos de comunión con los silencios necesarios para adentrarse en ese misterio que sólo unos pocos acarician, adiestran. Ese arte singular de desnudar las palabras, en definitiva esa maravillosa poesía.
11/11/2010
21.15 h
La Cova de les Cultures
Cr/ de l’Àngel, 12
Tenía muy olvidados a mis queridos poetas de cabecera Rocío Calvo y Ernesto Frattarola y esta noche me he reencontrado con ese oficio que tan bien nos demuestran estos exploradores de la palabra.
Me he vuelto a sumergir en el mundo de los sentidos, he regresado a la Cova que nos ha dado tantos buenos momentos poéticos y he disfrutado de la esencia de estos dos seres que nos desmontan los esquemas comunicándonos su fuerza interior.
Rocío Calvo con su nuevo poema “El viaje” nacido de la reflexión y de una madurez dramática que nos aleja de sus buenos inicios precipitados y nos sitúa al borde de una pregunta incorrecta.
Intercalados los poemas de Ernesto Frattarola,: “20,5 ºC, Casi, De primera necesidad, Hang Zhou, Mar tiene, Zeta”. Sus experiencias vitales nos colocan como primerísimos espectadores de unas rutinas que se manifiestan indiscretas y llenas de rizos y guiños a su momento actual, que te estampa contra un presente vital.
La original creación artística enmarca las palabras. El juego de luces y una música susurrante que catapulta estos momentos de comunión con los silencios necesarios para adentrarse en ese misterio que sólo unos pocos acarician, adiestran. Ese arte singular de desnudar las palabras, en definitiva esa maravillosa poesía.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)