Se acabó. Ayer di carpetazo a la última página del (voy a llamarle ) “primer libro” por el momento, aunque no me lo crea todavía.
Un proceso de dos años y medio con altibajos, miradas hacía dentro y hacía fuera.
Con un gran maestro detrás (gracias Edson) y con mucha gente delante animando.
Llegó el tiempo de separarse de Celia Olivares (que se convierte en mi primer personaje de ficción). Debo olvidarla por el momento, desprenderme de ella, aunque el sábado pasado en la línea azul “Verdaguer” me la cruzara con su melena pelirroja y su cámara fotográfica al hombro. Quizás un último adiós.
¿Qué se siente?
Un vacío, un vacío muy grande y un “sé que lo podría haber hecho mejor” tras lecturas y lecturas pasada la medianoche, nunca llegas a decir “terminado”, siempre dando vueltas y más vuelta por las páginas. No consigo estar nunca realmente satisfecho con lo que hago.
No soy escritor, ni tan sólo lo pretendo. Sólo soy un humilde hacedor de palabras, un aprendiz, como siempre.
Era una deuda pendiente conmigo mismo, con la necesidad de expresar, de calibrar mis fuerzas, de medirme delante del papel. Nada más.
Una experiencia, una historia que narrar.
Mañana registro (ya sabré si me puedo quedar con el título que he escogido o bien tengo que cambiarlo). Después de esto, la novela, esas ciento ochenta y cinco hojas, tienen que encontrar su sitio, su espacio.
Por ahora me quedaré aquí sentado frente a un nuevo papel, esperando a que mis nuevos personajes llamen a la puerta aunque por el momento no me atrevo a predecir a dónde me llevara la nueva historia que atesoro.
martes, 4 de octubre de 2011
sábado, 1 de octubre de 2011
TEATRE: LLUM DE GUÀRDIA
Teatre Romea
21: 00 h
Arriba la nova temporada del Romea. Julio Manrique s'estrena com a director per partida doble.
I ens torna a demostrar que la qualitat dels seus treballs marca un punt d'inflexió al teatre actual.
Rememorant la figura de Margarita Xirgu, ens presenta una de fantasmes amb un toc d'humor i unes situacions cómiques del món barceloní, del món que ens toca directament, que ens fan adonar-nos de tots aquells sentiments enfrontats, de tots aquelles emocions i de tots aquells fantasmes de la vida: el dolor, l'amor, la mort, l'abandonament, la desesperació, l'enyorament, el fracás personal,a frustració, que acompanyen als seus personatges. Així com una reflexió sobre el teatre en si mateix i dels factors que l'envolten Un repartiment formidable (Mireia aixalà, Andrew Tarbet, Cristina Genebat, Ivan Benet, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez) que a més ha col.laborat en un espectacle de creació de luxe.
Llarga vida al teatre.
LAFUTURA: EL PASEANTE Y EL ASESINO
LaFutura
c/Roser, 60
Barcelona
Del 30 de septiembre al 15 de octubre
Tenía muchas ganas de ver una individual de este artista, que juega con las texturas y los pigmentos (latex y otros...), con los colores casi imposibles (oléo) y esa minuciosa y detallista técnica en cuerpos y elementos que conforman sus pequeñas historias recreando atmósferas muy particulares.
Sus cuadros me transmiten inquietud. Una inquietud muy interesante, una incierta necesidad de manifestarse en un grito silenciado que trapasa la tela, que atraviesa lo tangible para convertirse en un elemento que remueve el fondo de mi mismo en busca de algo que desconozco, de algo que me conecta con la obra.
Una exposición y una distribución con un montaje exquisito, dónde el estudio del espacio y la colocación de las obras nos hacen valorarlas una a una, asimilarlas con calma.
Totalmente recomendable para aquellos que disfrutan con la pintura contemporánea con fundamento.
Verdaderamente una nueva lección del buen hacer.
miércoles, 28 de septiembre de 2011
SETEMBRE S'ACABA VOLANT: SANJOSEX
Una mica de música dels Païssos Catalans
Avui va una dedicatòria per a un amic, un bon amic del que m’enrecordo cada vegada que decideixo rendir-me, que decideixo desbaratar el camí per què ell sempre m’empenyia a continuar, a no descoratjar-me i ho continua fent. Un record d’uns temps que aquesta cançó em porta, de totes aquelles xerrades que ja fa cosa de més de 10 anys van començar una nit de festa, a una gran festa major.
Gràcies Pareras.
Avui va una dedicatòria per a un amic, un bon amic del que m’enrecordo cada vegada que decideixo rendir-me, que decideixo desbaratar el camí per què ell sempre m’empenyia a continuar, a no descoratjar-me i ho continua fent. Un record d’uns temps que aquesta cançó em porta, de totes aquelles xerrades que ja fa cosa de més de 10 anys van començar una nit de festa, a una gran festa major.
Gràcies Pareras.
ANTONIO LÓPEZ EN EL THYSSEN
Visita relámpago: paseo por la Gran Vía en busca de Quique González y Thyssen. No dio para más y fue casi, casi visto y no visto (que me perdonen los queridos amigos de Madrid)
Sólo un catálogo que repaso en el AVE de vuelta casa, a Barcelona.
Sólo un catálogo que repaso en el AVE de vuelta casa, a Barcelona.
Eso sí, la exposición bien valía ese desplazamiento, aunque haya sido también en la recta final, tiempo de descuento de la exhibición.
Que voy a decir del pintor de la realidad intima de la ciudad, de las estructuras incorregibles que quedaran inalteradas en una eternidad de asfalto, edificios y masas.
De una realidad interior captada por el artista, de un trabajo exquisito y cuidado, del estudio de la luz, del emplazamiento (nos enseña Madrid desde una perspectiva de igual a igual con la urbe), de la meticulosidad de su realización y de su detallismo rozando el más duro extremo obsesivo, de la plasmación fotográfica en la utilización del lápiz que nos lleva a estudiar cada una de las tramas, de las sombras, de las increíbles vicisitudes de la técnica.
Una retrospectiva de uno de los mejores pintores y escultores vivos que a sus setenta y cinco años se sigue ilusionando, emocionando en un curso de escultura y buscando nuevas miradas que aplicar a su manera de hacer.
El mimo con el que nos muestra su obra, nos da a conocer su arte, que viste los ojos de quien lo observa y desnuda sensaciones.
Propera estació: Barcelona-Sants final de trajecte.
De tornada a la UB
A l’espera d’algun dia poder matricular-me a Belles Arts (un somni que guardo congelat a la cartera) he decidit que com aquest any no vaig gaire carregat de feina (mentida, no sé quan acabaré tots els projectes que tinc començats, uff “escribe homeless, escribe”) perquè no continuar amb un de les meus altres interessos: els idiomes i m’he matriculat a primer d’ alemany a la UB (inconsciència total, això és l’únic adjectiu qualificatiu que trobo)
Carregant les piles, he pensat que tornar a la disciplina estudiantil, podria desaccelerar el procés degeneratiu (per hores) del meu cervell i em forçaria a mantenir-me despert, a part de fer coneixença d’un nou idioma per complementar l’anglés i francés d’estar per casa que gasto.
Però això no es tot. El primer dia de classe ha estar horribilis, horribilis total.
Primer sortint de la feina, he perdut la connexió dels autobusos que m’havien de portar a l’altra banda de la ciutat, a la facultat d’Economia i Empresa. I a les 14.15 h he aterrat a la secretària general per demanar a on estava l’aula 3. El senyor informador molt educat m’ha dit que havia d’anar a l’altra banda de l’edifici i ja veus a homeless fent els 1500 m llisos corrent pel passadís central entre les mirades dels estudiants que sortien de classe cap a casa i al mateix temps intentant esquivar algun despitat creuant-se al meu camí.
Quan he arribat davant de la porta de la classe, a part de portar el cor a cent, m’he preguntat que hi feia allà, qui dimonis m’havia ficat en aquesta aventura.
El pitjor ha estat obrir aquella porta, empassar-me la vergonya d’arribar tard amb un “sorry” i seure a la primera fila.
Bueno, només havien fet les presentacions inicials del primer dia, en el qual cadascun diu el seu nom, d’on ve i que estudia.
Llavors ha arribat l’altra moment crític. Al girar-me cap a enrera, he descobert que la mitjana d’edat (a excepció de dues persones), es trobava al voltant de vint anys i m’ha caigut l’ànima als peus, (quants possibles fills i filles podria tenir en aquella sala).
Ja s’intentarà passar una mica desapercebut, encara que em costarà.
I l’altra forat negre del dia: la tecnología. Resulta que a part de les hores presencials també tenim unes hores de campus virtual (a on m’he ficat, mare meva). Una persona que a dures penes es defensa en un blog, i que té uns coneixements bàsics d’office, barallant-me cada vespre amb unes deures virtuals i unes comunicacions en un programa que ni tant sols encara tinc instal.lat, demostren la meva inaptitud cap a aquest món de intangibles. Però aquest punt el deixo en suspens.
La professora ens va donar, per cert, molts ànims dient-nos que seria una feina feixuga per què aprendre idiomas a l’etapa adulta és un tasca quasi, quasi perduda, (que bé i quin optimisme)
Com han canviat els temps, he passat de l’esborrador i la pisarra verda de tecnología 0 a la pantalla d’ordinador a classe martiritzant les meves coordenades prehistóriques.
No ho sé si ho podré resistir això de tornar a fer colzes. Demà segon dia de classe.
Gute Nacht!
Carregant les piles, he pensat que tornar a la disciplina estudiantil, podria desaccelerar el procés degeneratiu (per hores) del meu cervell i em forçaria a mantenir-me despert, a part de fer coneixença d’un nou idioma per complementar l’anglés i francés d’estar per casa que gasto.
Però això no es tot. El primer dia de classe ha estar horribilis, horribilis total.
Primer sortint de la feina, he perdut la connexió dels autobusos que m’havien de portar a l’altra banda de la ciutat, a la facultat d’Economia i Empresa. I a les 14.15 h he aterrat a la secretària general per demanar a on estava l’aula 3. El senyor informador molt educat m’ha dit que havia d’anar a l’altra banda de l’edifici i ja veus a homeless fent els 1500 m llisos corrent pel passadís central entre les mirades dels estudiants que sortien de classe cap a casa i al mateix temps intentant esquivar algun despitat creuant-se al meu camí.
Quan he arribat davant de la porta de la classe, a part de portar el cor a cent, m’he preguntat que hi feia allà, qui dimonis m’havia ficat en aquesta aventura.
El pitjor ha estat obrir aquella porta, empassar-me la vergonya d’arribar tard amb un “sorry” i seure a la primera fila.
Bueno, només havien fet les presentacions inicials del primer dia, en el qual cadascun diu el seu nom, d’on ve i que estudia.
Llavors ha arribat l’altra moment crític. Al girar-me cap a enrera, he descobert que la mitjana d’edat (a excepció de dues persones), es trobava al voltant de vint anys i m’ha caigut l’ànima als peus, (quants possibles fills i filles podria tenir en aquella sala).
Ja s’intentarà passar una mica desapercebut, encara que em costarà.
I l’altra forat negre del dia: la tecnología. Resulta que a part de les hores presencials també tenim unes hores de campus virtual (a on m’he ficat, mare meva). Una persona que a dures penes es defensa en un blog, i que té uns coneixements bàsics d’office, barallant-me cada vespre amb unes deures virtuals i unes comunicacions en un programa que ni tant sols encara tinc instal.lat, demostren la meva inaptitud cap a aquest món de intangibles. Però aquest punt el deixo en suspens.
La professora ens va donar, per cert, molts ànims dient-nos que seria una feina feixuga per què aprendre idiomas a l’etapa adulta és un tasca quasi, quasi perduda, (que bé i quin optimisme)
Com han canviat els temps, he passat de l’esborrador i la pisarra verda de tecnología 0 a la pantalla d’ordinador a classe martiritzant les meves coordenades prehistóriques.
No ho sé si ho podré resistir això de tornar a fer colzes. Demà segon dia de classe.
Gute Nacht!
viernes, 16 de septiembre de 2011
CHILLIDA A LA FUNDACIÓ MAEGHT
Fundació Maeght
St. Paul de Vence
La video-entrevista a un Chillida que ens descobreix el fonament de la seva obra i les imatges in situ de la realització de les peces em van copçar molt.
Chillida és per a mi un dels escultors més fascinants, aquesta geometria de formes que les fan vives d’una manera especial i un sentiment de pau que em produeixen barrejat amb una atracció personal inesgotable, em porten a una investigació constant del seu món i de la seva obra. I ara que ha tancat el seu centre Chillida-Leku a prop de Donostia, aquesta era una bona excusa per recuperar el seu treball i comprendre el seu elegant equilibri contextual amb allò que l’envolta: la forma, la llum i el material.
Per a tots aquells que els hi agradi Chillida: excepcional.
St. Paul de Vence
No m’esperava pas que la visita a la retrospectiva de Chillida fos tant i tant completa. Però tot s’ha de dir, el que més em va sorprendre va ser la diversitat d’obres de diferents materials, la extensa biografia exposada només entrar al museu i la distribució dels treballs.
La video-entrevista a un Chillida que ens descobreix el fonament de la seva obra i les imatges in situ de la realització de les peces em van copçar molt.
Chillida és per a mi un dels escultors més fascinants, aquesta geometria de formes que les fan vives d’una manera especial i un sentiment de pau que em produeixen barrejat amb una atracció personal inesgotable, em porten a una investigació constant del seu món i de la seva obra. I ara que ha tancat el seu centre Chillida-Leku a prop de Donostia, aquesta era una bona excusa per recuperar el seu treball i comprendre el seu elegant equilibri contextual amb allò que l’envolta: la forma, la llum i el material.
Per a tots aquells que els hi agradi Chillida: excepcional.
TAPES
Marlen Tastets
Cr/ Clot,75
Barcelona
A vegades et portes grans sorpreses al mateix barri quan entres a un local amb tant d’encant i bon servei com el Marlen Tastets. Veritablement el seu propietari el Toni, ens va donar una gran lliçó de com s’ha de portar un bon restaurant. La seva exquisita atenció i el seu saber fer, donant recomanacions i fent la vetllada encara més agradable ens va captivar.
L’altra propietària, la Marlen, responsable de la cuina ens va fer gaudir d’unes tapes de disseny, creatives i de bona qualitat: shitake a la japonesa, varietat de croquetes, papas arrugas amb mojo picón, olives farcides amb feta, anxoves, assortits… que van acabar de confirmar que havien trobat un lloc inmillorable.
A part dels tastets, es poden fer esmorzars i sopars que crec que no es poden deixar perdre de provar algun dia.
Un lloc al que retornar amb bons ànims de gaudir d’una bona cuina i d’una xerrada per recordar. Un lloc que et carrega de bones vibracions, que avui dia és molt important.
Gràcies per donar un toc d’estil i calidessa al Clot.
Molt, molt recomanable.
Cr/ Clot,75
Barcelona
L’altra propietària, la Marlen, responsable de la cuina ens va fer gaudir d’unes tapes de disseny, creatives i de bona qualitat: shitake a la japonesa, varietat de croquetes, papas arrugas amb mojo picón, olives farcides amb feta, anxoves, assortits… que van acabar de confirmar que havien trobat un lloc inmillorable.
A part dels tastets, es poden fer esmorzars i sopars que crec que no es poden deixar perdre de provar algun dia.
Un lloc al que retornar amb bons ànims de gaudir d’una bona cuina i d’una xerrada per recordar. Un lloc que et carrega de bones vibracions, que avui dia és molt important.
Gràcies per donar un toc d’estil i calidessa al Clot.
miércoles, 7 de septiembre de 2011
lunes, 5 de septiembre de 2011
SETEMBRE
S’ha acabat l’estiu i tornem al dia a dia de ciutat.
Em quedo amb una imatge per a recordar, amb una tarda sentada al “Cafè de la Place” de Saint Paul de Vence entre les anades i vingudes de la població local, dels turistes carregats de les seves càmares, castigats per un sol de justícia, el cant de les cigarres i les converses en francés de les taules del costat. En Gilles, el cambrer del meu torn, em serveix el tercer cafè au lait mentre al quadern de viatge intento captar, dibuixar l’ambient de la terrasa, i passen les hores farcides de temps pausat, tranquil. Al fons d’aquest decorat, darrera la muntanya m’imagino un mar blau, d’un blau de postal del que només em separen uns kilómetres.
Torno a recuperar dies d’agost de finíssima nostalgia que quedaran en el meu carnet de ruta per sempre, abans de posar-me a la feina del blog. Comença la temporada.
Em quedo amb una imatge per a recordar, amb una tarda sentada al “Cafè de la Place” de Saint Paul de Vence entre les anades i vingudes de la població local, dels turistes carregats de les seves càmares, castigats per un sol de justícia, el cant de les cigarres i les converses en francés de les taules del costat. En Gilles, el cambrer del meu torn, em serveix el tercer cafè au lait mentre al quadern de viatge intento captar, dibuixar l’ambient de la terrasa, i passen les hores farcides de temps pausat, tranquil. Al fons d’aquest decorat, darrera la muntanya m’imagino un mar blau, d’un blau de postal del que només em separen uns kilómetres.
Torno a recuperar dies d’agost de finíssima nostalgia que quedaran en el meu carnet de ruta per sempre, abans de posar-me a la feina del blog. Comença la temporada.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)