miércoles, 9 de septiembre de 2009

MAURICE DE VLAMINCK AL CAIXAFORUM




CaixaForum: Maurice de Vlaminck (1900-1915)

Totalment desconegut per a mí, aquest pintor, fet a si mateix i en un començament músic de professió, defensor de l’autoaprenentatge però s’ha de reconèixer que el talent innat no es pot negar, ens mostra amb el color i un traç expressiu excepcional el poder de la natura.
Molt influenciat a la seva primera etapa per Van Gogh com es pot veure a la primera part de l’exposició va anar evolucionant fins a formes cezannianes però sense perdre l’estil fauvista que el caracteritza.
Sorprenent exposició a la qual m’he atensat uns quants dies per entendre com ha aconseguit aquesta varietat de colors i aquesta facilitat per mostrar a les seves pintures per on es mou el seu món.
Va ser pobre tota la seva vida i no reconegut com a pintor important fins que un comerciant-col.leccionista d’art va comprar tota la seva obra.
Val molt la pena perdre’s per les seves sales.

IMATGE DE LA SETMANA


Aquest camí em persegueix o bé jo vaig perseguint el camí. Això em recorda que em queden uns trams pendents.

martes, 8 de septiembre de 2009

ORQUESTA RECICLANDO


Orquesta Reciclando/Jarabe de Palo
L’Auditori
04/09/09
21:00 h

Son las mismas canciones que desde hace doce años nos han hecho, hacen y nos harán bailar y emocionar. Esa noche recordaba a Ojalancia mientras escuchaba “La Flaca” y tenia razón aquel “Tijuana pre-vacacional”, las letras de estas canciones no son grandes letras pero a mí todavía se me ponen los pelos de punta escuchando a Pau Donés cuando las canta.
Puntuales, de etiqueta como aquellas viejas orquestas de toda la vida, un Pau Donés rodeado por unos fantásticos músicos que hicieron más espectacular la sonoridad de L’Auditori.
Con una introducción via video de Andreu Buenafuente, el reciclado de estos temas con un marcado son latino, definitivamente cubano y unos toques de jazz, nos deleito durante dos horas.
Para aquellos que quieran repetir o bien disfrutar de este concierto, tocaran en Jamboree el dia 23 de diciembre.

UNA MIRADA A L'ACTUALITAT

Sí, en certs moments m’agradaria impregnar-me del formidable caràcter crític d’en Atticus i donar als meus repasos de l’actualitat, del “make in of” del dia a dia, aquella mirada atractiva i original que trobo en els seus posts.

Deixant enrera càrregues sentimentals del subconscient, el meu retrobament amb lal ciutat ha estat al mateix punt a on la vaig deixar: obres i més obres per totes bandes: TAV (amb esquerdes al cr. Mallorca), noves parades de metro, asfalt anti-soroll, restauració d’edificis, re-estructuració de carrers, les sempre mítiques obres del carrer Balmes. Terminis que s’allarguen com goma elàstica a un ritme de treball tortuga. Creieu raonable que es trigui en asfaltar un carrer de 3 a 4 mesos, un carrer de 300 m?
Aquests plans subvencionats a on carrers que es troben en bon estat són aixecats i només serveixen per dilapidar uns diners pressupostats que beneficiaran com sempre les butxaques d’uns pocs.

Una mirada enrera em porta també a recordar personatges que han desapareguts aquests dies: en Bobby Robson per mi un dels grans del Barça, en Dani Jarque (qui ho anava a pensar), Isidor Cònsul l’editor de Proa, precursor d’aquella col.lecció de color taronja tan excel.lent en autors i que tots en tenim a casa algun exemplar i la senyora Carme Lazaro, una anònima que va lluitar contra el càncer fins a les seves últimes conseqüències i que no va deixar de viure fins al seu últim dia.

De tornada del Grec, del retallat festival d’estiu que en altres époques era una glòria de la ciutat, amb tota una sèrie d’espectacles de renom que ara s’ha convertit en un seguit d’actes de teatre, música i animació que només destaquen pel seu desencert.

No puc oblidar el bombardeig dels mitjans de comunicació sobre aquesta grip A que ens portarà la pel que es veu pandemia del segle XXI. A on s’ha vist un desplegament de nocives intencions que només volen crear un estat de por, un estat de colapse.
Volen apartar la nostra mirada de la crisi, tan profunda que estem patint? Què aconseguim amb aquest estat de continúa paranoia?
Algú em podria dir quantes persones moren de grip cada hivern a Catalunya?

I més i més coses que no poden deixar sense esmentar: ordinadors a les aules quan només existeixen dues editorials que preparin textos per l’ensenyament, falangistes i autodeterminació a Arenys un conflicte sense fonament i que delimita la llibertat. Un Estatut que no es concreta, un finançament que no arriba, i que el Govern de Catalunya quasi haurà de retornar integrament al Govern Central.
Moltes coses que posen de manifest que el moment en qué vivim és complicat i continuarà sent complicat per a molta gent que ha perdut el seu lloc de treball.

I podria omplenar i omplenar fulls d’un llibre que escriu la nostra història i que té multitud de capìtols per estrenar, però això serà tema d’un altre post.

lunes, 31 de agosto de 2009

EL PETIT TALLER D'EN HOMELESS


COSES DE BOJOS

The Homeless Simulator at The Orsay Museum

The Homeless Simulator is a roughly six-foot-high box of semitransparent plastic. It looks like a high-design porta-potty, with a low, horizontal hatch on the front to lift and crawl through rather than a vertical door. The prospect of entering is daunting, and not just because of the cramped space. The audio tour warns: “Please be advised that riding the simulator is not recommended for people with bipolar disorder or poverty-related depression.” Inside, there’s nothing but a vintage cake mixer with maybe forty cents’ worth of pennies in the mixer’s bowl. “To truly experience homeless simulation,” instructs the tour narrator, “swiftly turn the switch of the mixer onto speed ten and leave it on for at least ten seconds or up to twenty-four hours.”

Veure per creure

jueves, 27 de agosto de 2009

DE VUELTA...

De vuelta a casa, a mi ciudad, a mis calles, a Barcelona, a la sensación apremiante que te persigue inculcándote la cultura de la prisa, inyectada directamente en vena.
De vuelta al ir y venir de las personas, al abrir y cerrar de puertas que rodea mi vida. A las conversaciones a media luz, a la lectura que encapricha mis ojos, a mis gatos que juegan con mis piernas, a mis silencios.
Quizás un poco más consciente si pienso en todo aquello que nos hace insignificantes, que nos estampa contra la realidad de un planeta perdido en un universo infinito, como nos demuestran los científicos en sus filmaciones IMAX; pero con la mochila llena de nuevas experiencias, de nuevas caras y lugares, colecciones de instantes que rememorar de aquí a un tiempo.
Quizás un poco menos materialista, cepillando el abrigo que arropa al esqueleto y descargándolo cada día más de posesiones inútiles, de creencias que sólo motivan submisiones no productivas.
De vuelta a las procesiones sin Semana Santa de mis ojos.
De vuelta a la escritura, a una hoja en blanco en dónde reposan siempre mis sueños.
De vuelta a...

lunes, 24 de agosto de 2009

AGOSTO SIN MÚSICA NO ES AGOSTO

Un descubrimiento inesperado a mi regreso. Buscando esta canción en youtube para abrir y cerrar el mes de agosto he dado con una versión impresionante de dos monstruos: Quique González y Iván Ferreiro.
Nos espera septiembre...



AÑOS 80/ Los Piratas

Cuando me hiciste llamar
no sospechaba
plastilina con color
ropa interior
recuerdos de allí afuera
cómics de ciencia ficción
vida interior
Y yo no quiero volver
no me repitas jamás
que no sabes qué hora es
las 7 y 27 o no?
ya terminé....

No te echaré de menos en septiembre
verano muerto veré a las chicas pasar

Será
como aquella canción
de los años 80
seré
como el tipo que algún día fui

Bloody marys en el bar
un dejavu
matrix está cambiando
por la confesión brutal
de tu relato....

Y yo no quiero volver
no me repitas jamás
que no sabes qué hora es
las 7 y 27 o no?
ya terminé....

No te echaré de menos en septiembre
verano muerto veré a las chicas pasar

Será
como aquella canción
de los años 80
seré
como el tipo que algún día fui


Aunque la versión oficial de este ya clásico es más sentimental a las puertas del reencuentro con el calendario otoñal.

sábado, 25 de julio de 2009

TANCAT PER VACANCES

VERANO FATAL/ NACHO VEGAS&CHRISTINA ROSENVINGE

Canción para la despedida a las puertas de unos días de asueto.




Mi admiradísima Christina Rosenvinge siempre me sorprende.


Te vi en un escenario intentando disparar
a este chico solitario, no me tengo que acercar,
tus ojos me encontraron en la última canción,
no sé si era una promesa o una premonición.

Te observo al descender y una extraña sensación después,
cómo poco a poco me voy empezando a encoger,
llegando a la ciudad la mujer del tiempo nos dirá
que a una primavera en calma siempre le sucederá un verano fatal.

No tenemos que escondernos alguien nos encontrará,
hacer siempre lo incorrecto es una forma de acertar,
la mañana nos recoge donde muere la ciudad,
yo buscando tu fuerza y tú mi debilidad.

Te vuelvo a escuchar en esa forma especial de hablar,
para ser un buen cantante tienes que desafinar,
hoy hace más calor y me tienes atrapado en tu rincón,
quien podría imaginar lo que nos iba a deparar un verano fatal.

Y aquí las noches llegan y nos pasan como un reactor
y todo lo que nace, nace casi como por error,
y las gaviotas chillan que ya está cerca el final de un verano fatal,
de un verano fatal.

Te pierdo entre la gente que ha venido a celebrar
que llega el presidente y dice que nos va a salvar,
veo pasos en la orilla y te vuelvo a encontrar
en el agua de rodillas rezando hacia altamar.

Y hablamos del amor pero es la hora del adiós
y el viejo que no sabe nada con su acordeón
y al huir de la ciudad la mujer del tiempo nos dirá
que a un otoño desastroso siempre le precederá un verano fatal.