jueves, 10 de mayo de 2007

ALHAMBRA CONNECTION


Granada me da la bienvenida con sus repeinados campos de olivos, esa colección de árboles que comprometen el espacio y que transportan mi pensamiento al sur.
De mi visita fugaz hace 20 años sólo recuerdo vagamente sus caprichosas cuestas y a la Dama Andaluza con todas las letras.
Mi regreso también ha sido todo menos pausado pero deja buen sabor de boca, más que por el disfrute de los monumentos en sí por el de la vida cotidiana de las calles de esa ciudad con corazón andalusí.
Hubo tiempo para alimentar el alma porque los autobuses rezumaban poesía; estos días se celebra el Festival Internacional de Poesía Ciudad de Granada (www.festivaldepoesiadegranada.com) y de los ventanales colgaban poemas de acertados textos, que me sorprendieron gratamente.

Muerte en el olvido

Yo sé que existo
porque tú me imaginas.
Soy alto porque tú me crees alto,
y limpio porque tú me miras con buenos ojos,
con mirada limpia.
Tu pensamiento me hace inteligente,
y en tu sencilla ternura,
yo soy también sencillo y bondadoso.
Pero si tú me olvidas
quedaré muerto sin que nadie lo sepa.
Verán viva mi carne,
pero será otro hombre
-oscuro, torpe, malo- el que la habita.

Ángel González(Oviedo, 1925)

Después de una típica comida al estilo granadino en la calle Elvira, el recorrido empieza en La Cartuja, lugar calmo y atemperado, joya bien guardada su sacristía, que me dejó sin palabras y paseo por la Plaza de la Constitución.
Y a la vuelta otra vez en el autobús, para mi asombro "EL CARRUSEL DEPORTIVO" a todo volumen con su inconfundible "GOL" en el minuto…..VECINDARIO 3- ………… y la alegría natural de la gente tan diferente de aquí amenizada por la charla con un turista brasileño.
Parada Gran Vía-2, delante de la heladería La Veneciana o Los Italianos, local fundado en 1936, en el cual parecía que regalaban los helados del ajetreo de gente entrando y saliendo. Buenos, buenos…, según me contaron un ritual para los sábados por la tarde.
Y luego caminata por el Albayzín: la casa del Castril, el Bañuelo, el Paseo de los Tristes, el Arco de las Pesas, la Plaza Larga para acabar en un multitudinario mirador de San Nicolás, delante de la Alhambra y una inmaculada Sierra muy, muy Nevada. Entiendo que el sr. Clinton se enamorará del paisaje. Porque aún con mala suerte y sin bonita puesta de sol, sentarse una hora a contemplar la vista es un regalo que me ha caído del cielo este año.
A la bajada en el microbús 32, casi casi como estar en una montaña rusa, bajando por estrechas y empinadas calles a toda pastilla.
Y para finalizar el día de tapeo en Puerta del Carmen y La Castellana, disfrutando de una cerveza Alhambra (1925) y oyendo cantar a un espontáneo flamenco en la Plaza Nueva.
El domingo fue un día dedicado casi, casi a la Alhambra y que contar si me hubiera quedado para siempre en los Palacios Nazaríes, sin Leones esta vez pero con el rumor de las fuentes salpicando mis oídos y las flores, artilugios de colores plantados con dedicación y toda esa arquitectura que me emociona tanto. Aprovechó para pedir que votéis en www.n7w.com o mensaje al 5030 ALHAMBRA para conseguir que sea una de las 7 nuevas maravillas del mundo (parezco el sr. Cantizano).Pero es por una causa justa.
De vuelta en el microbús, marcado acento vasco, al reconocer al sr.Atutxa y esposa con dos guardaespaldas que volvían también de la visita.
Comida en Plaza Bi-Rambla, al solecito primaveral, compartiendo la plaza con los hippies de guitarra y bongos (mucho, mucho hippy por Granada).
Con el café, se me acerca un melenas, de ojos claros y con ese salero que les caracteriza, me suelta un "I love you" en inglés andaluz (no están para desperdiciar vocabulario), piensa que soy guiri. Yo le contestó en castellano puro y duro "Gracias". Y me vuelve a preguntar si soy gallega. Yo le respondo "no del otro extremo del norte" y veo que su semblante cambia y desaparece de la plaza tirándome un beso, vaya como esta el panorama.
Visita a la Catedral, Capilla Real y recuerdo en Alcaicería, para acabar paseando por la Carrera del Genil comiendo un pionono (pastelito típico de bizcocho y almíbar).
Recoger la maleta en un periquete y salir hacía BCN. Sierra Nevada, esbelta y blanca me despide de la Alhambra desde el autocar a ritmo de música dance.

Elegía y postal

No es fácil cambiar de casa, de costumbres,
de amigos,de lunes, de balcón.
Pequeños ritos que nos fueron haciendo como somos,
nuestra vieja taberna,
cerveza para dos.
Hay cosas que no arrastra el equipaje:
el cielo que levanta una persiana,
el olor a tabaco de un deseo,
los caminos trillados de nuestro corazón.
No es fácil deshacer las maletas
un día en otra lluvia,
cambiar sin más de luna,
de niebla, de periódico,
de voces,de ascensor.
Y salir a una calle que nunca has presentido,
con otros gorriones que ya no te preguntan,
otros gatos que no saben tu nombre,
otros besos que no te ven venir.
No, no es fácil cambiar ahora de llaves.
Y mucho menos fácil,
ya sabes,cambiar de amor.

Ángeles Mora(Rute, 1952)

miércoles, 2 de mayo de 2007

REFLEXIONS DE CAP DE SETMANA (MINI-TEST)

Aquí teniu un mini-test amb preguntes bàsiques sobre aquesta vida moderna que ens toca viure.
La direcció de la web-blog es compromet a comentar tots els qüestionaris completats.Moltes gràcies per la vostra participació.

1.Autopista o carretera de corbes?


2. Carretera de corbes derrapant o amb el fre de mà posat?


3.Què fer si et quedes sense bateria?


4.Estratègia a tenir en compte quan et punxen una roda o dues?


5. Capotat o descapotat?


6. Equipat amb bona música o sense?



Ànims ! Segur que no us serà difícil de respondre ; tots portem moltes km a les nostres espatlles ...

martes, 1 de mayo de 2007

EL PETIT BUSCADOR DE SOMNIS

No era petit, perquè els seus incipients cabells blancs denotaven la seva edat. No era petit, perquè passaba del metre noranta. El que era petit, era el seu cor. No havia volgut crèixer al mateix ritme que el seu cos i ara protestava colpejant el seu pit cada vegada que ell somniava, però el nostre protagonista no el sentia.
En Gerard s’havia mudat a un racó de món i havia començat la seva nova vida. Lluny de gassos, cotxes. Guerres, ciutats.... només volia oblidar.
Cada dia anava en bicicleta a la biblioteca i recollia els llibres seleccionats el dia anterior, que la bibliotecaria li havia preparat molt acuradament.
En Gerard havia dedicat tota la seva vida a treballar com a psicòleg i ara havia renunciat a ajudar als altres per ajudar-se una mica a si mateix, per ajudar una mica al seu petit cor que bategava lentament, encara que ell no se n’adonés.
Actualment treballava reparant tot allò que la gent li portava: mobles, sabates, bolsos, quadres...Portava cinc mesos al poble i la gent el coneixia pel seu tarannà amable i seriós envers la feina que realitzava. No hi havia dates d’entrega, ni projectes de reparació inabastables. Cada tarda a la seva botiga reparava els objectes i es pressionava inconscientment, per aconseguir un resultat més aceptable, sense voler res més a canvi que un preu just per la feina ben feta.
El seu cor, el petit buscador de somnis que vivia dintre del seu cos, s’emocionava cada cop que alguna persona portava un nou objecte per reparar.Encara que per en Gerard només representés un altre objecte, intentava cercar el sentit de cada peça ara malmesa i quin havia estat el seu final. Cercava aquell somni que tot sol no havia pogut trobar encara.
En Gerard es refugiava totes les tardes a la botiga i quan ja era molt tard, pujava a la segona planta de la casa.
Es passava tota la nit llegint i ja de matinada aconseguia que la son l’abracés i li donés resguard.
Buscava també pàgina darrera pàgina, un somni que li retornés la il.lusió i l’esperança, que en els anys de professió havia dipositat en els seu pacients.
Però tampoc acabava de trobar allò que estava buscant.
Però hi ha vegades, que s’ha de saber descobrir que allò que es busca, no es pot trobar mai en els llibres i que d’alguna manera forma part d’un mateix, sense saber-ho. En Gerard, després de moltes nits sense dormir, de lectures que el portaven per tots els continents i cultures, es va adonar que realment no sabia el que estava cercant, ni per què ho estava cercant.
Fins que el petit buscador de somnis, va començar a crèixer en el seu pit. Aquell cor que durant anys va estar mantenint-se hivernant, es va manifestar provocant un fort dolor en el pit de l’home.
Al començament en Gerard es va sentir esfereït i aterrit, perquè sentia que alguna cosa allà dins creixia. Però després, com aquest cor es trobava tant il.lusionat per fer veure aquell cos que el tenia allà dintre preparat per viure, en Gerard va descobrir que allò que estava buscant durant tant de temps era el seu cor, que havia deixat oblidat en els seus anys d’infantesa.
I la nit de la descoberta, va dormir, sense problemes. No va haver de llegir ni d’aferrisar-se a cap d’aquells objectes que formaven part de la seva nova vida.
El petit buscador de somnis ja no era petit.

¿Me pone dos kilos de violencia, por favor?

La violencia gratuita forma parte de nuestras vidas, te puede llegar a traspasar la piel y adherirse a tus entrañas. Acomodarse en tus pies. Hacer que se convierta en tú día a día. Cancelar tus convicciones y producirte ansiedad, esa ansiedad pegajosa que no te abandona así como así.
Hay dos cosas que me producen una verdadera sensación de impotencia extrema: oír llorar a un niño y el maltrato y/o violencia hacia las personas, cosas o animales.
Barcelona me esta demostrando que no se libra de esa lacra a la que todos miramos con distancia hasta que nos toca muy de cerca.
Ya hace unos años me encontré con un caso de violencia extrema en la calle, que me hizo reflexionar sobre que es lo que mueve a estas personas y como esta manera de arreglar los conflictos solo genera más conflicto.
Sucedió en Escudellers/Plaça George Orwell. Unos hombres apaleaban a un cuerpo que se revolvía en el suelo con un garrote de madera sin ningún tipo de remordimiento, con determinación y alevosía. La imagen quedó grabada en mi cerebro y no la he podido eliminar de mi memoria por años y años que han pasado. Fue un impacto brutal y más cuando a los 5 minutos pasó un coche de la Guardia Urbana, vieron la escena y no se pararon, continuaron patrullando cómodamente sentados en su unidad. No lo entendí y todavía no lo entiendo.
Tampoco me atreví a tomar cartas en el asunto directamente, sólo una llamada calmó mi estado de ansiedad y nerviosismo. Esto no entraba en mis planes, en todo aquello que me habían enseñado desde pequeña. Pero no puedo olvidarlo.
Hace unos días la violencia volvió a asaltar mi placida vida por partida doble.
Bajando por la calle Balmes, dos motos casi en paralelo. El motorista de la segunda moto atacaba y pegada a una chica que viajaba de paquete en la primera moto mientras circulaban por mitad de la calle. La chica no paraba de gritar al borde del accidente de tráfico cuando en un chaflán divisaron a unos policías y corrieron hacía ellos. En esta ocasión los policías intentaron calmar al agresor e impedir con educación y respeto que continuara increpando a los ocupantes de la otra moto. Pero nada el estado de agresividad que acumulaba era tan alto que al ver que no podía atacarles, cogió una moto que había aparcada en la acera y la tiró contra la persiana de una tienda que estaba cerrada por suerte. Ya no quise ver más.
El segundo caso fue todavía más impactante, estación del Clot 8.10 a.m, un hombre pierde el tren en dirección a Calella, golpea el vagón y grita enfurecido. Veo que se acerca hacía donde estaba yo sentada y coge la papelera de hierro de metro cincuenta de alto y profiriendo un chillido que se oyó por toda la estación la tira a la vía. Luego veo que se gira y se dirige hacía donde estoy yo. Salgo corriendo atemorizada y veo que una señora que se encuentra un poco más lejos esta llorando y temblando de nervios. Verdaderamente lo pasé muy mal.
Y la ansiedad me acompañó todo el día. No desaparecieron sus ojos de mi pensamiento, ojos fuera de sí, de ira.
Recogió la papelera y se sentó.
A veces pienso, que nos lleva a los seres humanos a ser así. Es la única cosa por la cual creo que tendríamos que ser reprogramables.
Espero que un día, magnífica utopía, desparezca.

lunes, 30 de abril de 2007

UNWRITTEN

Per finalitzar aquest mes d'abril tan fantàstic:

"Unwritten"
I am unwritten, can't read my mind, I'm undefined
I'm just beginning, the pen's in my hand, ending unplanned
Staring at the blank page before you
Open up the dirty window
Let the sun illuminate the words that you could not find
Reaching for something in the distance
So close you can almost taste it
Release your inhibitions
Feel the rain on your skin
No one else can feel it for you
Only you can let it in
No one else, no one else
Can speak the words on your lips
Drench yourself in words unspoken
Live your life with arms wide open
Today is where your book begins
The rest is still unwritten
I break tradition, sometimes my tries, are outside the lines
We've been conditioned to not make mistakes, but I can't live that way
Staring at the blank page before you
Open up the dirty window
Let the sun illuminate the words that you could not find
Reaching for something in the distance
So close you can almost taste it
Release your inhibitions
The rest is still unwritten

Natasha Bedingfield

miércoles, 25 de abril de 2007

Bridget Jones a la catalana

Miramelindo (Born)
21/04/07
1.30 a.m.

No tot en aquest món és cultura amb majúscules. Avui parlaré de cultura en minúscules i de com un parell de noies passen les hores d’algun dissabte nit quan la necessitat de desconnectar i les ganes d’interaccionar amb el món en el que viuen es fa palesa.

Allà estaven Miss Masters del Universo i Miss Blog 2007, entrant a un agobiant Miramelindo, ple de guiris, gent que vol lligar-se a les guiris descaradament, gent més gran que gaudeix d’una xerrada a la barra, el grup de noies de més de 40 desesperades (però potser d’això més val no fer cap comentari, perquè cada vegada els hi falta menys a les nostres protagonistes), el grup de noies sobrades (tot un món per descobrir) i un londinenc comiat de solteres amb conilleta.

Entre empentes i aturades, van situar-se en un lloc, al que ben bé es podria haver posat un semàfor per regular el tràfic de sortides i entrades del local.
Ja els hi va ser prou difícil demanar una beguda al més pur estil d’anunci publicitari de Bayley’s ( via gestos) com retornar al lloc inicial per comentar les desventures de la setmana.
Allò era com un brou de cultiu i el to de veu anava pujant desmesuradament amb el temps.El millor de la nit, el fantàstic olor a menta que desprenia el local i que a Miss Blog portava a pensar en els testos de la sra. Perpe, penjats a la finestra baixa tocant al carrer allà al poble.

Tot anava evolucionant amb normalitat, fins que al seu costat van quedar lliures dues cadires, molt malament situades al costat de l’escala.
Miss Masters del Universo va fer un intent de conquesta de la cadira i es va recolçar elegantment. Però Miss Blog 2007 va decidir prendre posicions més definitives. I al seure les cares de les dues noies reflexaven cansament extrem, van caure com dos sacs de patates desplomats, com dos angels desangelats. Es van mirar i van començar a riure com a boges, allà assegudes com dues iaies. I al mirar al voltant, van veure que tothom les observava, com si fossin el centre d’una festa.
Quina sensació de ridicul tan fantàstica i tant divertida. Sí, sí, dues iaiones, abatudes després d’una dura setmana. Però que bé que estaven allà assegudes.
Encara que la perspectiva no era molt bona i quedaven amagades del món, la festa continuava a dalt. Ara podrien fer valoracions i votacions de models de sabates enlloc de cares i ulls (aquesta perspectiva de conèixer gent no se me l’imaginaven), situació molt escaient, divertida, un altre món, el món del metre i poc. I la gent mirant-nos amb cara de risa, amb cara de pensar “quines freaks, quins 30 anys més freakis”.
I allà es van quedar, assegudes fent un beure, xerrant i sense parar de riure, tranquil.les en el seu món de metre i poc fins a l’hora de marxar.
Un altra escapada de nit, una altra nit de Barcelona, tot passejant per la vida prop de la Senyora del Mar.
Va por ti, flamenca.

miércoles, 18 de abril de 2007

Pudor


Incursió en el món del guió i la direcció de Tristán Ulloa. Basada en el llibre del mateix nom de Santiago Roncagliolo.
Una altra història marcada per la incomunicació: desitjos i soletat.Però en aquest cas molt propera a nosaltres, que fa que els sentiments posats en joc puguin solapar-se amb els nostres molt directament.
La pel.lícula impacta pel que fa a la fotografia (plànols molt estudiats). El guió també està molt treballat però a mitja pel.lícula hi ha un moment baix que fa que es perdi una mica l'encant de l'història i l'interés dercreix, encara que el final amaga un moment que la recupera una mica.
Tractament de totes les vessants de la incomunicació que fa que el món en que vivim s'hagi convertit en alguns moments en una eterna hipocresia, per por a descobrir el que veritablement sentim o pensem.
Un 6, per aquells que els hi agradin les pel.lícules una mica dures.

Comando POLICE

Arriba la crónica una mica tard però "más vale tarde que nunca"

16/04/07
5:58 a.m.

Vaig caminant pel carrer Mallorca direcció Independència i penso: que faig a les 05:50 de la matinada pels carrers de Barcelona, un dilluns?.Però quin tipus de bogeria mou els meus peus de totes les que ocupen habitualment el meu cervell?. Què és el que fa que després de la llarga caminada de diumenge encara circuli un less de homeless pel carrer?
Senyors, és la música un altra cop, la música que mou muntanyes i que fa que 3 bojos quedin per comprar unes entrades per el concert de The Police, quan encara falten 5 mesos pel mateix.
Arribo al punt de trobada i em deixo caure al seient de la parada de l’autobús i començo a somniar.
Arriba en Charlie, amb el diari, l’esmorzar, tot ben preparat per la jornada de dilluns i comencen a caminar per retrobar-nos amb la tercera fantástica, Bea que ens saluda amb un fantàstic somriure il.lusionat que s’agraeix al matí.
Puntuals entrem al caixer de La Caixa. Les 6, son les 6 a.m. En Charlie introdueix la targeta (maná) al caixer i sembla mentida però funciona i pel que es veu podrem comprar les primeres entrades però oh!!!!!, l’operació queda bloquejada quan s’ha de confirmar. El pànic inunda els nostres accelerats i nerviosos cors. En Charlie ho torna a intentar però el caixer continua sense respondre.S'acaba de tancar una porta a l'esperança. Però tenim altres possibilitats, no defallim: internet o el telèfon (que ves per on per una vegada és útil), marquem el 902332211. Comunica, comunica, però a la vuitena trucada, despenja el telèfon una noia molt simpàtica i desperta. Ens demana nom i targeta i ens anuncia amb la seva veu que tenim les entrades confirmades per als 6 primers. això és fantàstic, a més a més s'enrotlla i amb la mateixa trucada, ens deixa demanar les restants. Quina sort, veritablement hem estat de sort. Nervis fora.
Són les 6:33 a.m. Ara toca aterrar a la terra un altre cop i esperar fins al 27 de setembre per veure finalment el nostre somni acomplert.
Gràcies Bea, gràcies Charlie.

Amigos de guardia

Va por todos vosotros que estais ahí:

Amigos de una pieza,
que nunca pedirán nada a cambio,
que aparecen esos días
en que tú quieres desaparecer.
Hoy resisten por mí,
y mañana me la juego yo por ellos.
Ellos saben como son,
ellos saben como soy mejor que yo.

Cuando la vida tira a matar
hay amigos de guardia que saben frenar
las balas que tú no puedes parar.

Amigos para reir
y para compartir las tormentas,
que saben escuchar
si no tienes nada más que decir,
que te recogen al caer
y te ayudan a volar sin turbulencias
y que están junto a ti
en la próxima estación sin llamar.

Cuando la vida tira a matar
hay amigos de guardia que saben frenar
esas balas que tú no puedes parar.

Mikel Erentxun

miércoles, 11 de abril de 2007

God Paske in Kobenhavn


Quines ganes tenia de tocar el dos uns dies i desconectar-me de BCN. I quan es presenta l'ocasió, Homeless desapareix del mapa.

I aquest cop les meves passes han arribat a Copenhague (volia dir les meves ales llogades a Spanair).

Tinc dos qualificatius bons per a aquesta capital: qualitat i practicitat i dos aspectes negatius a destacar: 1)els horribles horaris de tot (com et poden fer fora d'un restaurant a les 10 p.m. (estem molt malament acostumats), increible i sense postre perque tanquen la cuina i 2) les terribles calefaccions. Fa fred però cal estar a 25 ºC dintre i a 3ºC a fora.

Ja sé que valorar una ciutat en un periode de dies festius no és la millor manera, però caldria dir que aquesta ciutat té la mentalitat germànica de la feina i els serveis ben fets però amb un toc cool i elegant.

He quedat esparverada de la puntualitat i qualitat dels trens, metro (automàtic), altres transports i de l'aeroport i del concepte de disseny que tenen unit a utilitat (como no, les seves cadires de disseny, que estan a totes bandes).

Uff i el seu patriotisme, bueno, fotos del rei, de la reina, dels princeps, dels nous hereus. Un gran amor al seu país i a la Corona.

Apart d'això, m'he quedat amb les ganes d'entrar a la Calsberg Factory, tancada aquests dies però he pogut provar algunes de les cerveses del país (Calsberg, Tuborg i Fardod). Cosa que no em perdo mai quan viatjo. També he pogut confirmar que aquí també beuen molt.

I parlant d'aspectes més propers: monuments, el Black Diamond i l'Operahouse son una meravella de l'arquitectura moderna, però jo em quedo amb la "Sirenita" aquesta tristor reflexada a la seva cara m'ha captivat i encara que diuen que és petitona, jo no la canvio per res del món, la trobo perfecte.

Una altra cosa que m'ha impactat ha estat el museu d' en Hans Christian Andersen, una mica pobre però m'ha fet recordar els seus contes, amb els que hem crescut. Temptada de comprar-me una edició de contes en danés però per Sant Jordi me la compraré en català, que faré més país i la tornaré a rellegir. O el museu dels Records Guiness, amb la secció d'esports i la possibilitat de pujar dintre d'una reproducció d'un fórmula 1, com va anar l'adrenalina al prémer l'accelerador.


I que dir dels pintors i artistes danesos, vaig visitar el Staten Museum for Kunst i vaig veure uns quants quadres del sr. Hammershoi, heroi local de la pintura i del qual fan ara una exposició al CCCB (molt recomanable). I vaig comprovar que respecte a l'escultura i art modern, tenen una tirada molt depressiva i molt agressiva. Serà l'efecte Foëhn? serà el temps? (quin temps, mare).

I que dir dels danesos i daneses, ni tant guapos ni tant alts( nosaltres ja fem un bon paper) com esperava i desangelats, amb aquest cabell tant ros. No els canvio en Johny Deep ni per 50 Laudrup.

I del futbol, bueno, no és un esport que cotitzi massa i de l'estadi, bueno......


Entre les anècdotes, arribar a Copenhague a les 12 p.m. i que t'enxampi la revisora del tren sense billet amb el perill d'una penalització de 1000 corones o bé que esperant el canvi de Guardia del Palau principal i buscant eixopluc sota una tauladeta de la façana principal, un soldat de la Guardia amb un gorro gegant com els de Buckingham Palace i el seu corresponent uniforme, et cridi des de més de 300 metres i t'assenyali, portant l'atenció de la gentada que es troba a la plaça cap a tú, quina vergonya!!!

O bé passar la tarda de diumenge en un parc d'atraccions, amb una pluja de nasos, la gent pujant i baixant de les atraccions com a bojos, prenent un hot chocolatek en un local que recorda als anys 60 o pitjor. Em va venir al cap Petita Miss Sunshine i no vaig poder parar de riure en mitja hora.


La cuisine danesa, un 5 pelat, encara que és saludable.L'últim dia sopar a un italià, ohh!!! com a casa.

La gent molt esportista, clar quin remei, no es pot fer res més.Tot tancat.


I la tornada una mica depressiva, que curt que s'ha fet. Però bueno, tornar a casa, tornar a BCN és sempre el millor de tots els viatges.

Per poder tornar a marxar.