La violencia gratuita forma parte de nuestras vidas, te puede llegar a traspasar la piel y adherirse a tus entrañas. Acomodarse en tus pies. Hacer que se convierta en tú día a día. Cancelar tus convicciones y producirte ansiedad, esa ansiedad pegajosa que no te abandona así como así.
Hay dos cosas que me producen una verdadera sensación de impotencia extrema: oír llorar a un niño y el maltrato y/o violencia hacia las personas, cosas o animales.
Barcelona me esta demostrando que no se libra de esa lacra a la que todos miramos con distancia hasta que nos toca muy de cerca.
Ya hace unos años me encontré con un caso de violencia extrema en la calle, que me hizo reflexionar sobre que es lo que mueve a estas personas y como esta manera de arreglar los conflictos solo genera más conflicto.
Sucedió en Escudellers/Plaça George Orwell. Unos hombres apaleaban a un cuerpo que se revolvía en el suelo con un garrote de madera sin ningún tipo de remordimiento, con determinación y alevosía. La imagen quedó grabada en mi cerebro y no la he podido eliminar de mi memoria por años y años que han pasado. Fue un impacto brutal y más cuando a los 5 minutos pasó un coche de la Guardia Urbana, vieron la escena y no se pararon, continuaron patrullando cómodamente sentados en su unidad. No lo entendí y todavía no lo entiendo.
Tampoco me atreví a tomar cartas en el asunto directamente, sólo una llamada calmó mi estado de ansiedad y nerviosismo. Esto no entraba en mis planes, en todo aquello que me habían enseñado desde pequeña. Pero no puedo olvidarlo.
Hace unos días la violencia volvió a asaltar mi placida vida por partida doble.
Bajando por la calle Balmes, dos motos casi en paralelo. El motorista de la segunda moto atacaba y pegada a una chica que viajaba de paquete en la primera moto mientras circulaban por mitad de la calle. La chica no paraba de gritar al borde del accidente de tráfico cuando en un chaflán divisaron a unos policías y corrieron hacía ellos. En esta ocasión los policías intentaron calmar al agresor e impedir con educación y respeto que continuara increpando a los ocupantes de la otra moto. Pero nada el estado de agresividad que acumulaba era tan alto que al ver que no podía atacarles, cogió una moto que había aparcada en la acera y la tiró contra la persiana de una tienda que estaba cerrada por suerte. Ya no quise ver más.
El segundo caso fue todavía más impactante, estación del Clot 8.10 a.m, un hombre pierde el tren en dirección a Calella, golpea el vagón y grita enfurecido. Veo que se acerca hacía donde estaba yo sentada y coge la papelera de hierro de metro cincuenta de alto y profiriendo un chillido que se oyó por toda la estación la tira a la vía. Luego veo que se gira y se dirige hacía donde estoy yo. Salgo corriendo atemorizada y veo que una señora que se encuentra un poco más lejos esta llorando y temblando de nervios. Verdaderamente lo pasé muy mal.
Y la ansiedad me acompañó todo el día. No desaparecieron sus ojos de mi pensamiento, ojos fuera de sí, de ira.
Recogió la papelera y se sentó.
A veces pienso, que nos lleva a los seres humanos a ser así. Es la única cosa por la cual creo que tendríamos que ser reprogramables.
Espero que un día, magnífica utopía, desparezca.
martes, 1 de mayo de 2007
lunes, 30 de abril de 2007
UNWRITTEN
Per finalitzar aquest mes d'abril tan fantàstic:
"Unwritten"
I am unwritten, can't read my mind, I'm undefined
I'm just beginning, the pen's in my hand, ending unplanned
Staring at the blank page before you
Open up the dirty window
Let the sun illuminate the words that you could not find
Reaching for something in the distance
So close you can almost taste it
Release your inhibitions
Feel the rain on your skin
No one else can feel it for you
Only you can let it in
No one else, no one else
Can speak the words on your lips
Drench yourself in words unspoken
Live your life with arms wide open
Today is where your book begins
The rest is still unwritten
I break tradition, sometimes my tries, are outside the lines
We've been conditioned to not make mistakes, but I can't live that way
Staring at the blank page before you
Open up the dirty window
Let the sun illuminate the words that you could not find
Reaching for something in the distance
So close you can almost taste it
Release your inhibitions
The rest is still unwritten
Natasha Bedingfield
"Unwritten"
I am unwritten, can't read my mind, I'm undefined
I'm just beginning, the pen's in my hand, ending unplanned
Staring at the blank page before you
Open up the dirty window
Let the sun illuminate the words that you could not find
Reaching for something in the distance
So close you can almost taste it
Release your inhibitions
Feel the rain on your skin
No one else can feel it for you
Only you can let it in
No one else, no one else
Can speak the words on your lips
Drench yourself in words unspoken
Live your life with arms wide open
Today is where your book begins
The rest is still unwritten
I break tradition, sometimes my tries, are outside the lines
We've been conditioned to not make mistakes, but I can't live that way
Staring at the blank page before you
Open up the dirty window
Let the sun illuminate the words that you could not find
Reaching for something in the distance
So close you can almost taste it
Release your inhibitions
The rest is still unwritten
Natasha Bedingfield
miércoles, 25 de abril de 2007
Bridget Jones a la catalana
Miramelindo (Born)
21/04/07
1.30 a.m.
No tot en aquest món és cultura amb majúscules. Avui parlaré de cultura en minúscules i de com un parell de noies passen les hores d’algun dissabte nit quan la necessitat de desconnectar i les ganes d’interaccionar amb el món en el que viuen es fa palesa.
Allà estaven Miss Masters del Universo i Miss Blog 2007, entrant a un agobiant Miramelindo, ple de guiris, gent que vol lligar-se a les guiris descaradament, gent més gran que gaudeix d’una xerrada a la barra, el grup de noies de més de 40 desesperades (però potser d’això més val no fer cap comentari, perquè cada vegada els hi falta menys a les nostres protagonistes), el grup de noies sobrades (tot un món per descobrir) i un londinenc comiat de solteres amb conilleta.
Entre empentes i aturades, van situar-se en un lloc, al que ben bé es podria haver posat un semàfor per regular el tràfic de sortides i entrades del local.
Ja els hi va ser prou difícil demanar una beguda al més pur estil d’anunci publicitari de Bayley’s ( via gestos) com retornar al lloc inicial per comentar les desventures de la setmana.
Allò era com un brou de cultiu i el to de veu anava pujant desmesuradament amb el temps.El millor de la nit, el fantàstic olor a menta que desprenia el local i que a Miss Blog portava a pensar en els testos de la sra. Perpe, penjats a la finestra baixa tocant al carrer allà al poble.
Tot anava evolucionant amb normalitat, fins que al seu costat van quedar lliures dues cadires, molt malament situades al costat de l’escala.
Miss Masters del Universo va fer un intent de conquesta de la cadira i es va recolçar elegantment. Però Miss Blog 2007 va decidir prendre posicions més definitives. I al seure les cares de les dues noies reflexaven cansament extrem, van caure com dos sacs de patates desplomats, com dos angels desangelats. Es van mirar i van començar a riure com a boges, allà assegudes com dues iaies. I al mirar al voltant, van veure que tothom les observava, com si fossin el centre d’una festa.
Quina sensació de ridicul tan fantàstica i tant divertida. Sí, sí, dues iaiones, abatudes després d’una dura setmana. Però que bé que estaven allà assegudes.
Encara que la perspectiva no era molt bona i quedaven amagades del món, la festa continuava a dalt. Ara podrien fer valoracions i votacions de models de sabates enlloc de cares i ulls (aquesta perspectiva de conèixer gent no se me l’imaginaven), situació molt escaient, divertida, un altre món, el món del metre i poc. I la gent mirant-nos amb cara de risa, amb cara de pensar “quines freaks, quins 30 anys més freakis”.
I allà es van quedar, assegudes fent un beure, xerrant i sense parar de riure, tranquil.les en el seu món de metre i poc fins a l’hora de marxar.
Un altra escapada de nit, una altra nit de Barcelona, tot passejant per la vida prop de la Senyora del Mar.
Va por ti, flamenca.
21/04/07
1.30 a.m.
No tot en aquest món és cultura amb majúscules. Avui parlaré de cultura en minúscules i de com un parell de noies passen les hores d’algun dissabte nit quan la necessitat de desconnectar i les ganes d’interaccionar amb el món en el que viuen es fa palesa.
Allà estaven Miss Masters del Universo i Miss Blog 2007, entrant a un agobiant Miramelindo, ple de guiris, gent que vol lligar-se a les guiris descaradament, gent més gran que gaudeix d’una xerrada a la barra, el grup de noies de més de 40 desesperades (però potser d’això més val no fer cap comentari, perquè cada vegada els hi falta menys a les nostres protagonistes), el grup de noies sobrades (tot un món per descobrir) i un londinenc comiat de solteres amb conilleta.
Entre empentes i aturades, van situar-se en un lloc, al que ben bé es podria haver posat un semàfor per regular el tràfic de sortides i entrades del local.
Ja els hi va ser prou difícil demanar una beguda al més pur estil d’anunci publicitari de Bayley’s ( via gestos) com retornar al lloc inicial per comentar les desventures de la setmana.
Allò era com un brou de cultiu i el to de veu anava pujant desmesuradament amb el temps.El millor de la nit, el fantàstic olor a menta que desprenia el local i que a Miss Blog portava a pensar en els testos de la sra. Perpe, penjats a la finestra baixa tocant al carrer allà al poble.
Tot anava evolucionant amb normalitat, fins que al seu costat van quedar lliures dues cadires, molt malament situades al costat de l’escala.
Miss Masters del Universo va fer un intent de conquesta de la cadira i es va recolçar elegantment. Però Miss Blog 2007 va decidir prendre posicions més definitives. I al seure les cares de les dues noies reflexaven cansament extrem, van caure com dos sacs de patates desplomats, com dos angels desangelats. Es van mirar i van començar a riure com a boges, allà assegudes com dues iaies. I al mirar al voltant, van veure que tothom les observava, com si fossin el centre d’una festa.
Quina sensació de ridicul tan fantàstica i tant divertida. Sí, sí, dues iaiones, abatudes després d’una dura setmana. Però que bé que estaven allà assegudes.
Encara que la perspectiva no era molt bona i quedaven amagades del món, la festa continuava a dalt. Ara podrien fer valoracions i votacions de models de sabates enlloc de cares i ulls (aquesta perspectiva de conèixer gent no se me l’imaginaven), situació molt escaient, divertida, un altre món, el món del metre i poc. I la gent mirant-nos amb cara de risa, amb cara de pensar “quines freaks, quins 30 anys més freakis”.
I allà es van quedar, assegudes fent un beure, xerrant i sense parar de riure, tranquil.les en el seu món de metre i poc fins a l’hora de marxar.
Un altra escapada de nit, una altra nit de Barcelona, tot passejant per la vida prop de la Senyora del Mar.
Va por ti, flamenca.
miércoles, 18 de abril de 2007
Pudor
Incursió en el món del guió i la direcció de Tristán Ulloa. Basada en el llibre del mateix nom de Santiago Roncagliolo.
Una altra història marcada per la incomunicació: desitjos i soletat.Però en aquest cas molt propera a nosaltres, que fa que els sentiments posats en joc puguin solapar-se amb els nostres molt directament.
La pel.lícula impacta pel que fa a la fotografia (plànols molt estudiats). El guió també està molt treballat però a mitja pel.lícula hi ha un moment baix que fa que es perdi una mica l'encant de l'història i l'interés dercreix, encara que el final amaga un moment que la recupera una mica.
Tractament de totes les vessants de la incomunicació que fa que el món en que vivim s'hagi convertit en alguns moments en una eterna hipocresia, per por a descobrir el que veritablement sentim o pensem.
Un 6, per aquells que els hi agradin les pel.lícules una mica dures.
Comando POLICE
Arriba la crónica una mica tard però "más vale tarde que nunca"
16/04/07
5:58 a.m.
Vaig caminant pel carrer Mallorca direcció Independència i penso: que faig a les 05:50 de la matinada pels carrers de Barcelona, un dilluns?.Però quin tipus de bogeria mou els meus peus de totes les que ocupen habitualment el meu cervell?. Què és el que fa que després de la llarga caminada de diumenge encara circuli un less de homeless pel carrer?
Senyors, és la música un altra cop, la música que mou muntanyes i que fa que 3 bojos quedin per comprar unes entrades per el concert de The Police, quan encara falten 5 mesos pel mateix.
Arribo al punt de trobada i em deixo caure al seient de la parada de l’autobús i començo a somniar.
Arriba en Charlie, amb el diari, l’esmorzar, tot ben preparat per la jornada de dilluns i comencen a caminar per retrobar-nos amb la tercera fantástica, Bea que ens saluda amb un fantàstic somriure il.lusionat que s’agraeix al matí.
Puntuals entrem al caixer de La Caixa. Les 6, son les 6 a.m. En Charlie introdueix la targeta (maná) al caixer i sembla mentida però funciona i pel que es veu podrem comprar les primeres entrades però oh!!!!!, l’operació queda bloquejada quan s’ha de confirmar. El pànic inunda els nostres accelerats i nerviosos cors. En Charlie ho torna a intentar però el caixer continua sense respondre.S'acaba de tancar una porta a l'esperança. Però tenim altres possibilitats, no defallim: internet o el telèfon (que ves per on per una vegada és útil), marquem el 902332211. Comunica, comunica, però a la vuitena trucada, despenja el telèfon una noia molt simpàtica i desperta. Ens demana nom i targeta i ens anuncia amb la seva veu que tenim les entrades confirmades per als 6 primers. això és fantàstic, a més a més s'enrotlla i amb la mateixa trucada, ens deixa demanar les restants. Quina sort, veritablement hem estat de sort. Nervis fora.
Són les 6:33 a.m. Ara toca aterrar a la terra un altre cop i esperar fins al 27 de setembre per veure finalment el nostre somni acomplert.
Gràcies Bea, gràcies Charlie.
16/04/07
5:58 a.m.
Vaig caminant pel carrer Mallorca direcció Independència i penso: que faig a les 05:50 de la matinada pels carrers de Barcelona, un dilluns?.Però quin tipus de bogeria mou els meus peus de totes les que ocupen habitualment el meu cervell?. Què és el que fa que després de la llarga caminada de diumenge encara circuli un less de homeless pel carrer?
Senyors, és la música un altra cop, la música que mou muntanyes i que fa que 3 bojos quedin per comprar unes entrades per el concert de The Police, quan encara falten 5 mesos pel mateix.
Arribo al punt de trobada i em deixo caure al seient de la parada de l’autobús i començo a somniar.
Arriba en Charlie, amb el diari, l’esmorzar, tot ben preparat per la jornada de dilluns i comencen a caminar per retrobar-nos amb la tercera fantástica, Bea que ens saluda amb un fantàstic somriure il.lusionat que s’agraeix al matí.
Puntuals entrem al caixer de La Caixa. Les 6, son les 6 a.m. En Charlie introdueix la targeta (maná) al caixer i sembla mentida però funciona i pel que es veu podrem comprar les primeres entrades però oh!!!!!, l’operació queda bloquejada quan s’ha de confirmar. El pànic inunda els nostres accelerats i nerviosos cors. En Charlie ho torna a intentar però el caixer continua sense respondre.S'acaba de tancar una porta a l'esperança. Però tenim altres possibilitats, no defallim: internet o el telèfon (que ves per on per una vegada és útil), marquem el 902332211. Comunica, comunica, però a la vuitena trucada, despenja el telèfon una noia molt simpàtica i desperta. Ens demana nom i targeta i ens anuncia amb la seva veu que tenim les entrades confirmades per als 6 primers. això és fantàstic, a més a més s'enrotlla i amb la mateixa trucada, ens deixa demanar les restants. Quina sort, veritablement hem estat de sort. Nervis fora.
Són les 6:33 a.m. Ara toca aterrar a la terra un altre cop i esperar fins al 27 de setembre per veure finalment el nostre somni acomplert.
Gràcies Bea, gràcies Charlie.
Amigos de guardia
Va por todos vosotros que estais ahí:
Amigos de una pieza,
que nunca pedirán nada a cambio,
que aparecen esos días
en que tú quieres desaparecer.
Hoy resisten por mí,
y mañana me la juego yo por ellos.
Ellos saben como son,
ellos saben como soy mejor que yo.
Cuando la vida tira a matar
hay amigos de guardia que saben frenar
las balas que tú no puedes parar.
Amigos para reir
y para compartir las tormentas,
que saben escuchar
si no tienes nada más que decir,
que te recogen al caer
y te ayudan a volar sin turbulencias
y que están junto a ti
en la próxima estación sin llamar.
Cuando la vida tira a matar
hay amigos de guardia que saben frenar
esas balas que tú no puedes parar.
Mikel Erentxun
Amigos de una pieza,
que nunca pedirán nada a cambio,
que aparecen esos días
en que tú quieres desaparecer.
Hoy resisten por mí,
y mañana me la juego yo por ellos.
Ellos saben como son,
ellos saben como soy mejor que yo.
Cuando la vida tira a matar
hay amigos de guardia que saben frenar
las balas que tú no puedes parar.
Amigos para reir
y para compartir las tormentas,
que saben escuchar
si no tienes nada más que decir,
que te recogen al caer
y te ayudan a volar sin turbulencias
y que están junto a ti
en la próxima estación sin llamar.
Cuando la vida tira a matar
hay amigos de guardia que saben frenar
esas balas que tú no puedes parar.
Mikel Erentxun
miércoles, 11 de abril de 2007
God Paske in Kobenhavn
Quines ganes tenia de tocar el dos uns dies i desconectar-me de BCN. I quan es presenta l'ocasió, Homeless desapareix del mapa.
I aquest cop les meves passes han arribat a Copenhague (volia dir les meves ales llogades a Spanair).
Tinc dos qualificatius bons per a aquesta capital: qualitat i practicitat i dos aspectes negatius a destacar: 1)els horribles horaris de tot (com et poden fer fora d'un restaurant a les 10 p.m. (estem molt malament acostumats), increible i sense postre perque tanquen la cuina i 2) les terribles calefaccions. Fa fred però cal estar a 25 ºC dintre i a 3ºC a fora.
Ja sé que valorar una ciutat en un periode de dies festius no és la millor manera, però caldria dir que aquesta ciutat té la mentalitat germànica de la feina i els serveis ben fets però amb un toc cool i elegant.
He quedat esparverada de la puntualitat i qualitat dels trens, metro (automàtic), altres transports i de l'aeroport i del concepte de disseny que tenen unit a utilitat (como no, les seves cadires de disseny, que estan a totes bandes).
Uff i el seu patriotisme, bueno, fotos del rei, de la reina, dels princeps, dels nous hereus. Un gran amor al seu país i a la Corona.
Apart d'això, m'he quedat amb les ganes d'entrar a la Calsberg Factory, tancada aquests dies però he pogut provar algunes de les cerveses del país (Calsberg, Tuborg i Fardod). Cosa que no em perdo mai quan viatjo. També he pogut confirmar que aquí també beuen molt.
I parlant d'aspectes més propers: monuments, el Black Diamond i l'Operahouse son una meravella de l'arquitectura moderna, però jo em quedo amb la "Sirenita" aquesta tristor reflexada a la seva cara m'ha captivat i encara que diuen que és petitona, jo no la canvio per res del món, la trobo perfecte.
Una altra cosa que m'ha impactat ha estat el museu d' en Hans Christian Andersen, una mica pobre però m'ha fet recordar els seus contes, amb els que hem crescut. Temptada de comprar-me una edició de contes en danés però per Sant Jordi me la compraré en català, que faré més país i la tornaré a rellegir. O el museu dels Records Guiness, amb la secció d'esports i la possibilitat de pujar dintre d'una reproducció d'un fórmula 1, com va anar l'adrenalina al prémer l'accelerador.
I que dir dels pintors i artistes danesos, vaig visitar el Staten Museum for Kunst i vaig veure uns quants quadres del sr. Hammershoi, heroi local de la pintura i del qual fan ara una exposició al CCCB (molt recomanable). I vaig comprovar que respecte a l'escultura i art modern, tenen una tirada molt depressiva i molt agressiva. Serà l'efecte Foëhn? serà el temps? (quin temps, mare).
I que dir dels danesos i daneses, ni tant guapos ni tant alts( nosaltres ja fem un bon paper) com esperava i desangelats, amb aquest cabell tant ros. No els canvio en Johny Deep ni per 50 Laudrup.
I del futbol, bueno, no és un esport que cotitzi massa i de l'estadi, bueno......
Entre les anècdotes, arribar a Copenhague a les 12 p.m. i que t'enxampi la revisora del tren sense billet amb el perill d'una penalització de 1000 corones o bé que esperant el canvi de Guardia del Palau principal i buscant eixopluc sota una tauladeta de la façana principal, un soldat de la Guardia amb un gorro gegant com els de Buckingham Palace i el seu corresponent uniforme, et cridi des de més de 300 metres i t'assenyali, portant l'atenció de la gentada que es troba a la plaça cap a tú, quina vergonya!!!
O bé passar la tarda de diumenge en un parc d'atraccions, amb una pluja de nasos, la gent pujant i baixant de les atraccions com a bojos, prenent un hot chocolatek en un local que recorda als anys 60 o pitjor. Em va venir al cap Petita Miss Sunshine i no vaig poder parar de riure en mitja hora.
La cuisine danesa, un 5 pelat, encara que és saludable.L'últim dia sopar a un italià, ohh!!! com a casa.
La gent molt esportista, clar quin remei, no es pot fer res més.Tot tancat.
I la tornada una mica depressiva, que curt que s'ha fet. Però bueno, tornar a casa, tornar a BCN és sempre el millor de tots els viatges.
Per poder tornar a marxar.
jueves, 29 de marzo de 2007
80 cèntims de l'hivern 2006-2007
Aquest hivern ja està donant les últimes glopades, els últims tocs d'atenció abans d'esvair-se definitivament. I el recompte que es pot fer no és gaire positiu.
Patim des de fa mesos, els signes imminents del rescalfament global i mentre a la caixa tonta només ens ho recorden cada dia, no es pren cap mesura seriosa que pugui certificar qeu es pot arribar a frenar. I no es tracta senyors de tornar a l'Edat de Pedra, sino de controlar les emissions, el consum, sobretot el consum "en tots els sentits".
Hem quedat ben desenganyats del sr. Al Gore que un cop més ens demostra que els polítics només es pugen al carro "del que queda be fer" davant de la societat.La seva guardonada pel.lícula no te desperdici però el seu escàs gest ecológic com a persona afectada pel problema desmenteix totalment la seva seriositat.
En aquest sac també hem d'incloure a alguns governs com el Britànic que envia els seus residus a la Xina, per a què allà facin el triatge i reciclatge. El pitjor de tot un altre cas d'explotació i treball insaluble. I els britànics van dient que generen llocs de treball i situació laboral estable i m'aturo aquí perquè acabaria dient moltes barbaritats.
I quants conflictes al món que em deixo al tinter........
Després el nostre etarra preferit de la temporada que ha aixecat ampolles sobre les seves no-vagues de fam i tota la resta de circumstàncies al voltant. Quan tracten de desviar l'atenció del problema veritable (80 céntimos) cap a altres questions trivials o potser no?
I que em dieu de la panxeta d'en Ronaldinho (que maca, no?) o es que els jugadors de futbol han d'ésser estrictament guapos, musculosos i metrosexuals?
Jo el futbol, l'entenc com un esport entre dos equips que surten a defensar els seus colors amb el cor, encara que avui dia sigui monocròmàtic, el color del money. I no tinc res a dir en contra d'un cos saludable però no podem valorar l'actuació d'una persona per una panxeta de res.
Quins temps quan jugava al pati de col.legi de central esquerra amb aquella pilota dura que et deixava la cara gravada o les 25.000 patades que rebia de tots dos bàndols (els altres i els meus).
Aquella il.lusió dels gols en que tots acabaven apilotonats al terra com una mandonguilla. O quan feiem les travesses a l'hora d'esmorzar amb el pare i encertavem només els resultats de Segona Divisió i sentiem al Butanito o en Puyal.
I no em parlem de l'especulació immobiliària, ara amb la incipient recessió de vendes, algunes immobiliàries et regalen un cotxe o un apartament a Galicía, si en comprés un pis. Però a quin preu? Fins quan durarà això?.
I per acabar crec en un món amb futur. Hi ha una esperança, en certa manera en la investigació, que tant desvalorada tenia últimament. La vacuna de la malaria en fase III aviat. Un pas endavant per controlar una malaltia que fulmina vides de nens en un no-res. Què és un país sense nens?
Sóc una idealista i per més que vulgui els rics seran més rics i els pobres més pobres. Però algun dia m'agradaria veure la balança una mica més equilibrada.
Patim des de fa mesos, els signes imminents del rescalfament global i mentre a la caixa tonta només ens ho recorden cada dia, no es pren cap mesura seriosa que pugui certificar qeu es pot arribar a frenar. I no es tracta senyors de tornar a l'Edat de Pedra, sino de controlar les emissions, el consum, sobretot el consum "en tots els sentits".
Hem quedat ben desenganyats del sr. Al Gore que un cop més ens demostra que els polítics només es pugen al carro "del que queda be fer" davant de la societat.La seva guardonada pel.lícula no te desperdici però el seu escàs gest ecológic com a persona afectada pel problema desmenteix totalment la seva seriositat.
En aquest sac també hem d'incloure a alguns governs com el Britànic que envia els seus residus a la Xina, per a què allà facin el triatge i reciclatge. El pitjor de tot un altre cas d'explotació i treball insaluble. I els britànics van dient que generen llocs de treball i situació laboral estable i m'aturo aquí perquè acabaria dient moltes barbaritats.
I quants conflictes al món que em deixo al tinter........
Després el nostre etarra preferit de la temporada que ha aixecat ampolles sobre les seves no-vagues de fam i tota la resta de circumstàncies al voltant. Quan tracten de desviar l'atenció del problema veritable (80 céntimos) cap a altres questions trivials o potser no?
I que em dieu de la panxeta d'en Ronaldinho (que maca, no?) o es que els jugadors de futbol han d'ésser estrictament guapos, musculosos i metrosexuals?
Jo el futbol, l'entenc com un esport entre dos equips que surten a defensar els seus colors amb el cor, encara que avui dia sigui monocròmàtic, el color del money. I no tinc res a dir en contra d'un cos saludable però no podem valorar l'actuació d'una persona per una panxeta de res.
Quins temps quan jugava al pati de col.legi de central esquerra amb aquella pilota dura que et deixava la cara gravada o les 25.000 patades que rebia de tots dos bàndols (els altres i els meus).
Aquella il.lusió dels gols en que tots acabaven apilotonats al terra com una mandonguilla. O quan feiem les travesses a l'hora d'esmorzar amb el pare i encertavem només els resultats de Segona Divisió i sentiem al Butanito o en Puyal.
I no em parlem de l'especulació immobiliària, ara amb la incipient recessió de vendes, algunes immobiliàries et regalen un cotxe o un apartament a Galicía, si en comprés un pis. Però a quin preu? Fins quan durarà això?.
I per acabar crec en un món amb futur. Hi ha una esperança, en certa manera en la investigació, que tant desvalorada tenia últimament. La vacuna de la malaria en fase III aviat. Un pas endavant per controlar una malaltia que fulmina vides de nens en un no-res. Què és un país sense nens?
Sóc una idealista i per més que vulgui els rics seran més rics i els pobres més pobres. Però algun dia m'agradaria veure la balança una mica més equilibrada.
miércoles, 28 de marzo de 2007
Passió per Egipte
Tinc la fantàstica sort últimament de conéixer gent que mereix molt la pena i això fa que un creixi cada dia una mica més.
Gent que davant de totes les adversitats i pegues, té les coses molt clares i no deixar passar cap oportunitat per gaudir al màxim de la vida i aconseguir els seus objectius.
Això implica un esforç continuo i un esperit de superació que admiro per sobre de tot.
Aquest cap de setmana ha tocat un intents viatge a Egipte des de l’época pre-dinàstica a la greco-romana. Amb una excepcional mestra de cerimònies i divulgadora del món egipci.
No sempre es pot gaudir de dues hores amb una persona que domina el tema però ho fa planer i entenedor per a aquells que no en sabem gaire. Quina gloria.
Acabes descobrint que aquesta civilització és un gran paradigma en alguns aspectes però en d’altres és la base d’un dels pobles més ben organitzats i fructífers per al desenvolupament de les ciències posteriorment.
Veritablement una bona manera de gaudir d’un fantàstic cap de setmana. De molts descobriments personals, de xerrades sobre necessitats essencials de la vida, de veure que no tot és blanc o negre i que hi ha mil maneres de poder pulir la realitat.
L’únic que em fa falta és temps. TEMPS amb lletres de luxe, perquè va corrent i corrent i hi ha tantes coses per descobrir i per fer, hi ha tantes coses que canviaria per una mica més de temps. A on es pot anar a comprar temps?.
Tinc unes ganes horribles de que algu descobreixi el medicament per dormir el just i necessari i això m' alliberi de la càrrega d’estar al llit innecessariament. I no parar mai. Potser per que ser hiperactiu és una pega molt grossa en aquest món.
Perquè aquests caps de setmana em revolucionen i em retornen una il.lusió sobre temes que estaven adormits.
Les ganes de conèixer i compartir també un temps.
El corredor de la suerte
Mikel Erentxun
El corredor de la suerte
Sala Bikini
23/03/07 21.00 h
Mikel Erentxun igual a hablar de pop, cuidado y estudiado pop con influencias de grandes como Crowded House, Counting Crows, Neil Young.... que volvió a sonar en Bikini, como ya hace 3 años.
Dando un repaso a sus mejores canciones y presentando su último trabajo más centrado y maduro “El Corredor de la Suerte” pero si perder ese aire urbanita del Norte que tiene el músico de San Sebastián.
Continua siendo para mi uno de los mejores compositores de un tipo de música que no se ha vendido a las masas y que conserva su estilo, que me hace volver a mis años de conciertos de juventud, que reivindica que no todo lo nuevo es mejor.
Nostalgia melancólica con toques de revolución.
Con el cartel de todo vendido, el público mayoritariamente joven y algunos de los incondicionales de siempre disfrutamos de dos horas de concierto.
Es un de los conciertos que recordaré por la poca participación del público, atmósfera fría y domesticada. Y Mikel como siempre, personaje tímido aunque mostrando sus tablas y su entrega. Ha demostrado que ha dejado totalmente atrás a Ducan Dhu y es un músico con una carrera propia.
Por lo que se refiere al público, me hubiera gustado hacer un “chis” a unos personajes de detrás que no paraban de molestar, porque verdaderamente pagar una entrada para pasarme todo el concierto incordiando y gritando, no creó que sea el primer objetivo de la noche ni la mejor manera de pasarla.
La segunda parte del concierto cambió un poco, se convirtió en un concierto para petit comité. La bateria quedó reducida a un pequeño símbolo.
Aparte de esto y un problema técnico a última hora del cual Mikel se disculpó profundamente, no se puede destacar nada más.
Se despide Mikel con un “gracias, que el Barça gane la Liga y que la Real se quede en primera” y la presentación del grupo.
Otro concierto más que sumar a unos cuantos años de buena música.
Generación
Quien se acuerda de ti
Suelta las riendas de mi corazón
No pido nada más
Levanto el vuelo
Marcos y Nerea
Sólo tú
Tardes de lluvia, mañanas de sol
Todo llega
Por no decirte adiós
California
El abrazo del erizo
Cien Gaviotas
De espaldas a mi
Placebo
Moneda de 3 caras
Me recuerdas a mi cuando era yo
Arde Madrid
Lifting
Versión de ENJOY THE SILENCE Depeche Mode
Versión ACDC, guau!!!!!!!!!!!
El corredor de la suerte
Sala Bikini
23/03/07 21.00 h
Mikel Erentxun igual a hablar de pop, cuidado y estudiado pop con influencias de grandes como Crowded House, Counting Crows, Neil Young.... que volvió a sonar en Bikini, como ya hace 3 años.
Dando un repaso a sus mejores canciones y presentando su último trabajo más centrado y maduro “El Corredor de la Suerte” pero si perder ese aire urbanita del Norte que tiene el músico de San Sebastián.
Continua siendo para mi uno de los mejores compositores de un tipo de música que no se ha vendido a las masas y que conserva su estilo, que me hace volver a mis años de conciertos de juventud, que reivindica que no todo lo nuevo es mejor.
Nostalgia melancólica con toques de revolución.
Con el cartel de todo vendido, el público mayoritariamente joven y algunos de los incondicionales de siempre disfrutamos de dos horas de concierto.
Es un de los conciertos que recordaré por la poca participación del público, atmósfera fría y domesticada. Y Mikel como siempre, personaje tímido aunque mostrando sus tablas y su entrega. Ha demostrado que ha dejado totalmente atrás a Ducan Dhu y es un músico con una carrera propia.
Por lo que se refiere al público, me hubiera gustado hacer un “chis” a unos personajes de detrás que no paraban de molestar, porque verdaderamente pagar una entrada para pasarme todo el concierto incordiando y gritando, no creó que sea el primer objetivo de la noche ni la mejor manera de pasarla.
La segunda parte del concierto cambió un poco, se convirtió en un concierto para petit comité. La bateria quedó reducida a un pequeño símbolo.
Aparte de esto y un problema técnico a última hora del cual Mikel se disculpó profundamente, no se puede destacar nada más.
Se despide Mikel con un “gracias, que el Barça gane la Liga y que la Real se quede en primera” y la presentación del grupo.
Otro concierto más que sumar a unos cuantos años de buena música.
Generación
Quien se acuerda de ti
Suelta las riendas de mi corazón
No pido nada más
Levanto el vuelo
Marcos y Nerea
Sólo tú
Tardes de lluvia, mañanas de sol
Todo llega
Por no decirte adiós
California
El abrazo del erizo
Cien Gaviotas
De espaldas a mi
Placebo
Moneda de 3 caras
Me recuerdas a mi cuando era yo
Arde Madrid
Lifting
Versión de ENJOY THE SILENCE Depeche Mode
Versión ACDC, guau!!!!!!!!!!!
Me recuerdas tanto a mi cuando era yo
Un hombre duerme en el vagón
al regresar de trabajar
y unos chicos hablan sin parar
de lo que van a pillar.
Una azafata de Spanair se coloca su auricular
y un cantante de Ecuador agradece la atención
¿Cuantas paradas hay que hacer para regresar a mi?
Me perdí cuando me hallaste tu
¿cuantos transbordos hay que hacer para regresar a mi?
Me perdí al encontrarme tu.
Un sintecho habla de Moscu
mientras hojea el Expansión,
se quita su sombrero de cowboy delante de aquel bombón.
Se abren las puertas con la señal
y se sube un nuevo chaval,
tiene cara de no saber a donde quiere llegar
¡ Me recuerdas tanto a mi cuando era yo !
¡ Me recuerdas tanto a mi cuando era yo !
¿Cuantas paradas hay que hacer para regresar a mi?
Me perdí cuando me hallaste tu
¿Cuantos transbordos hay que hacer para regresar a mi?
Me perdí al encontrarme tu.
¡ Me recuerdas tanto a mi cuando era yo !
¡ Me recuerdas tanto a mi cuando era yo !
¡ Me recuerdas tanto a mi !
Suscribirse a:
Entradas (Atom)