Carlos Jean- Lead the way
Música d'estiu, de tapes, de festa, de moltes hores sense dormir per viure al màxim, per gaudir dels amics, per viatjar, per descansar, per tancar etapes, per redescobrir passions oblidades, per llegir molt...
No sé que hago aquí, en este mundo virtual.Quizás un reto. sólo me puedo definir como un ser en constante movimiento, callejeando por la vida.¿A dónde me llevará? Tampoco lo sé.Pero ya lo acabaré descubriendo.
viernes, 29 de julio de 2011
sábado, 23 de julio de 2011
TEATRE: TODOS ERAN MIS HIJOS
Teatre Poliorama
21.30 h
Que voy a decir de un texto de Arthur Miller, de una adaptación y de una interpretación más que correcta (destacar a Gloria Muñoz y Carlos Hipólito) y de una escenografia bien encontrada. Pues que estos 95 minutos de preguntas, de respuestas controladas, de traiciones, de mentiras, de silencios a medio tiempo y de supuesta historia de una EEUU que quiere demostrar al mundo que es un país que se responsabiliza de sus acciones y que es un gran lugar, no destaca aquí por el liderazgo de la verdad ante todo.
Un conflicto entre dos familias que estalla y que reencuentra a unos personajes que no se quieren enfrentar a unos hechos que marcaron sus vidas para siempre.
" A veces trato de acordarme del hombre que yo quería ser..."
21.30 h
Que voy a decir de un texto de Arthur Miller, de una adaptación y de una interpretación más que correcta (destacar a Gloria Muñoz y Carlos Hipólito) y de una escenografia bien encontrada. Pues que estos 95 minutos de preguntas, de respuestas controladas, de traiciones, de mentiras, de silencios a medio tiempo y de supuesta historia de una EEUU que quiere demostrar al mundo que es un país que se responsabiliza de sus acciones y que es un gran lugar, no destaca aquí por el liderazgo de la verdad ante todo.
Un conflicto entre dos familias que estalla y que reencuentra a unos personajes que no se quieren enfrentar a unos hechos que marcaron sus vidas para siempre.
" A veces trato de acordarme del hombre que yo quería ser..."
IMATGES DE LA SETMANA (2)
Perdoneu per repetir-me. La veritat és que visc sovint massa fora de la realitat i hi han fets, com, dels que m'he assebentat avui per la tarda, que en fan tocar molt el terra de sobte, com si em prenguessin la sang.
Per una banda el fanatisme i el terror (Oslo), espero que tothom que conegui algú de per allà, l'hagi pogut localitzar sa i estalvi i que aquests dos mals sons en poques hores, quedin com un testimoni de l'animalitat humana.
I dos, el poder de l'autodestrucció (ningú li va poder dir res..), en aquest cas edulcorat per l'éxit, que porta una altra mort als 27. Un nou mite: Amy Winehouse
Per una banda el fanatisme i el terror (Oslo), espero que tothom que conegui algú de per allà, l'hagi pogut localitzar sa i estalvi i que aquests dos mals sons en poques hores, quedin com un testimoni de l'animalitat humana.
I dos, el poder de l'autodestrucció (ningú li va poder dir res..), en aquest cas edulcorat per l'éxit, que porta una altra mort als 27. Un nou mite: Amy Winehouse
viernes, 22 de julio de 2011
IMATGE DE LA SETMANA
Un adéu a un dels millors pintors vius que ha sabut fer del cos, l'eina d'expressió més emocional de les misèries i vivències humanes. Fa uns anys van tenir la sort de gaudir la seva obra al Caixaforum de Barcelona.Un gran record.
Lucien Freud
Lucien Freud
miércoles, 20 de julio de 2011
TAPES: MORRO FI
MORRO FI
Consell de Cent 171 (xamfrà Comte Borrell)
Migdies:
de dimarts a diumenge d’11.30 a 15.30h.
Tarda-vespre:
de dilluns a dissabte de 18h a 23h.
Consell de Cent 171 (xamfrà Comte Borrell)
Migdies:
de dimarts a diumenge d’11.30 a 15.30h.
Tarda-vespre:
de dilluns a dissabte de 18h a 23h.
Una altra jornada de tapes per Barcelona encara que aquest cop una mica decepcionant per a aquells que ens agraden les tapes-tapes de tota la vida, aquelles tapes calentes amb gust de cuina de la estimada iaia.
Potser com es diu actualmente estem fora d’ona o de sintonia respecte als gusts de modernitat i el local de tapes fredes, sobretot de peix (encara que formatge de cabra excel.lent) es brinda més a una cosa ràpida que no pas a una trobada de taula ben parada.
El local és petitet, amb barres de marbre blanc, terra de fusta de pi gallec i sòcol de ferro negre, és lluminós, amb tamburets per seure-hi i una petita terrassa al carrer
No tinc per això res a dir per desmerèixer aquest local amb caliu, la presentació bona, l’ambient agradable, preus raonables i el servei correcte. Es podria dir que corrien per la barra moltes (masses) olives encara que acompanyades d’un bon Chardonnay fresquet blanc es feien encara més exquisites.
Un local per estar-hi una estoneta, gaudir dels amics i fer un bon vermut.
lunes, 18 de julio de 2011
RESOLUCIÓ DE L'ENIGMA DEL MES
Si senyor, com sempre ha encertat l'amic Juan An, es tracta del teatre Grec de Barcelona. El mal anomenat teatre (no és d'aquesta época) va ser construït l'any 1902 i va obrir les seves portes per a obres de teatre i altres espectacles l'any 1976.
Només s'utilitza a l'estiu.
Aquest era el meu petit homenatge al Festival del mateix nom.
Només s'utilitza a l'estiu.
Aquest era el meu petit homenatge al Festival del mateix nom.
sábado, 16 de julio de 2011
JUAN RULFO A LA FNAC ILLA
Por eso cuando llegué ayer por la noche, me encontré con un espacio desangelado, triste, ocupado por una serie de buenas fotografías que colgaban de sus paredes pero al mismo tiempo, rodeada de mesas y de sillas que dificultaban la visión y rompían esa necesidad del contacto intimo con la obra.
Con respecto a Juan Rulfo sólo buenas palabras, la capacidad que posee este hombre de captar la realidad mexicana, del profundo México, pocas veces se ha visto un ojo objetivo fotográfico tan delicado y que unas fotografías nos acercan tanto a un mundo casi, casi olvidado.
EL RACÓ DEL LECTOR
CALIGRAFÍA DE LOS SUEÑOS
JUAN MARSÉ
Uno de esos libros que te presenta unos personajes tan reales que me los podría cruzar hoy mismo si transitará por las calles de Gràcia, de ese Torrent de les Flors, de esa Barcelona, cargado simbolismo, esas vidas crudas y comentadas sin reparos, sin ningún signo de precaria lástima que nos intimide a inventar esas suertes más allá de la lectura. Una historia que no se resuelve hasta el final y que es el hilo conductor de la historia de Ringo.
Esa realidad que inunda todo el libro y esas descripciones cargadas de funcionalismo y con capacidad actual para captar el interés de todos aquellos que se sienten ante sus páginas, sea cual sea su destreza con la letra impresa.
Una buena manera de contactar con la buena literatura actual.
VIVIR PARA CONTARLA
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
Y que voy a decir de Gabo. Tenía una cita pendiente con su autobiografía que he saldado este mes, no he podido despegarme de esas 579 páginas ni un momento.
Te das cuenta de que estos genios, suelen tener vidas tan fuera de lo común, que les marcan de una manera tan fuerte, que suelen ser un factor más para hacer que no se pierda ni un àpice de esa energía, de esa fuerza creativa.
Ahora comprendo muchas cosas, ha sido un repaso de sus grandes libros y un encuentro con el García Márquez, colombiano caribeño, un personaje que las ha pasado de todos los colores pero que ante todo ha sabido defender su necesidad de escribir y de trabajar pasito a pasito.
Uno de sus libros, "Cien años de soledad" fue a parar a mis manos hace ya unos cuántos años y desde entonces no he dejado de consideralo junto con Ana Mª Matute, los dos puntales de mi formación literaria (sus consejos sobre lecturas son extraordinarios).
JUAN MARSÉ
Uno de esos libros que te presenta unos personajes tan reales que me los podría cruzar hoy mismo si transitará por las calles de Gràcia, de ese Torrent de les Flors, de esa Barcelona, cargado simbolismo, esas vidas crudas y comentadas sin reparos, sin ningún signo de precaria lástima que nos intimide a inventar esas suertes más allá de la lectura. Una historia que no se resuelve hasta el final y que es el hilo conductor de la historia de Ringo.
Esa realidad que inunda todo el libro y esas descripciones cargadas de funcionalismo y con capacidad actual para captar el interés de todos aquellos que se sienten ante sus páginas, sea cual sea su destreza con la letra impresa.
Una buena manera de contactar con la buena literatura actual.
VIVIR PARA CONTARLA
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
Y que voy a decir de Gabo. Tenía una cita pendiente con su autobiografía que he saldado este mes, no he podido despegarme de esas 579 páginas ni un momento.
Te das cuenta de que estos genios, suelen tener vidas tan fuera de lo común, que les marcan de una manera tan fuerte, que suelen ser un factor más para hacer que no se pierda ni un àpice de esa energía, de esa fuerza creativa.
Ahora comprendo muchas cosas, ha sido un repaso de sus grandes libros y un encuentro con el García Márquez, colombiano caribeño, un personaje que las ha pasado de todos los colores pero que ante todo ha sabido defender su necesidad de escribir y de trabajar pasito a pasito.
lunes, 11 de julio de 2011
CAMINS: ESCULTURA VIVA
Viernes 8 de julio
El Visor Taller
Passeig de St. Joan 142
20.30 h
Otra nueva oportunidad de asomarme al trabajo de artistas excepcionales. Esta vez dentro de la disciplina de la escultura, esa manifestación que nos acerca de alguna manera a un arte visual no suficientemente valorado (según mi opinión) pero de una contundencia y una necesidad generalizada
para aquellos que se expresan (su relación e interacción con el entorno, con el arte, con todo lo que les afecta) y que expresan su carácter por esta vía, que encomiendan su vida a evolucionar a través de su trabajo, apasionados de la teoría viva y palpable de las formas.
Una disciplina que requiere de un largo camino desde el modelado con arcilla, al yeso, al cemento, armazón de alambre, madera, cartón, tela y perdón mi ignorancia (como siempre quisiera colmar mi curiosidad con buenos datos y poder exponerlos aquí, que no me tengan en cuenta los verdaderos conocedores de estas lides si no soy objetiva). Sólo "tastets" y en este caso de una efimera eterna percepción (antitesis rebuscada de lo que nos quedará ahora que la exposición ha cerrado sus puertas) de lo que significa para este grupo de artistas su labor, su manera de tocarnos con sus esculturas.
Todo gracias al taller El Visor y a sus alumnos que semana a semana se enfrentan a la tarea más gratificante que un artista desea afrontar: desarrollarse y comunicar.
Una buena exposición, unos trabajos variados y representativos de las técnicas, una esmerada presentación llevada a cabo por los alumnos y dirigida por la profesora, un buen ponche y una buena charla. ¿Qué más se puede pedir?
http://www.elvisortaller.com/elvisoresp1280.html
El Visor Taller
Passeig de St. Joan 142
20.30 h
Otra nueva oportunidad de asomarme al trabajo de artistas excepcionales. Esta vez dentro de la disciplina de la escultura, esa manifestación que nos acerca de alguna manera a un arte visual no suficientemente valorado (según mi opinión) pero de una contundencia y una necesidad generalizada
para aquellos que se expresan (su relación e interacción con el entorno, con el arte, con todo lo que les afecta) y que expresan su carácter por esta vía, que encomiendan su vida a evolucionar a través de su trabajo, apasionados de la teoría viva y palpable de las formas.
Una disciplina que requiere de un largo camino desde el modelado con arcilla, al yeso, al cemento, armazón de alambre, madera, cartón, tela y perdón mi ignorancia (como siempre quisiera colmar mi curiosidad con buenos datos y poder exponerlos aquí, que no me tengan en cuenta los verdaderos conocedores de estas lides si no soy objetiva). Sólo "tastets" y en este caso de una efimera eterna percepción (antitesis rebuscada de lo que nos quedará ahora que la exposición ha cerrado sus puertas) de lo que significa para este grupo de artistas su labor, su manera de tocarnos con sus esculturas.
Todo gracias al taller El Visor y a sus alumnos que semana a semana se enfrentan a la tarea más gratificante que un artista desea afrontar: desarrollarse y comunicar.
http://www.elvisortaller.com/elvisoresp1280.html
lunes, 4 de julio de 2011
DANSA AL TNC
OCTOPUS
TNC
03/07/2011
18.00 h
No estavem molt segurs de quina classe d’espectacle (unes localitats de luxe, gràcies Emrac) arribava a Barcelona de la mà del coreògraf Phillipe Decouflé i la companyia DCA en l’anomenat espectable estrella d’aquest GREC 2011 (que passarà sense pena ni glòria). Però ens vam trobar amb una de les millors representacions de dansa actuals: técnica dels ballarins excepcional, decorats i vestuaris exquisits, música i veu en directe, original, dinamitzadora i amb fil conductor encissador.
Uns extractes-resum d’algun dels seus espectacles anteriors i actuacions noves, un catàleg que no deixa indiferent a ningú: balls amb talons impoSsibles, duets, solos, joc de llums i ombres, figures amb cordes per donar peu a abraçades, altres grupals entorn a elements que ens envolten: l’amor, la vida, l’existència, el dolor, les emocions desmesurades…elements que es converteixen en peces escéniques.
Una hora i mitja de recorregut per la dansa, per la bona dansa contemporànea i encara que no comparteixo aquest apassionament dels aplaudiments del final (hi havia alguna part una mica fluixa que no vaig entendre), s’ha de reconèixer que hi ha pocs espectacles que el puguin igualar.
TNC
03/07/2011
18.00 h
No estavem molt segurs de quina classe d’espectacle (unes localitats de luxe, gràcies Emrac) arribava a Barcelona de la mà del coreògraf Phillipe Decouflé i la companyia DCA en l’anomenat espectable estrella d’aquest GREC 2011 (que passarà sense pena ni glòria). Però ens vam trobar amb una de les millors representacions de dansa actuals: técnica dels ballarins excepcional, decorats i vestuaris exquisits, música i veu en directe, original, dinamitzadora i amb fil conductor encissador.
Uns extractes-resum d’algun dels seus espectacles anteriors i actuacions noves, un catàleg que no deixa indiferent a ningú: balls amb talons impoSsibles, duets, solos, joc de llums i ombres, figures amb cordes per donar peu a abraçades, altres grupals entorn a elements que ens envolten: l’amor, la vida, l’existència, el dolor, les emocions desmesurades…elements que es converteixen en peces escéniques.
Una hora i mitja de recorregut per la dansa, per la bona dansa contemporànea i encara que no comparteixo aquest apassionament dels aplaudiments del final (hi havia alguna part una mica fluixa que no vaig entendre), s’ha de reconèixer que hi ha pocs espectacles que el puguin igualar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)







