No sé que hago aquí, en este mundo virtual.Quizás un reto. sólo me puedo definir como un ser en constante movimiento, callejeando por la vida.¿A dónde me llevará? Tampoco lo sé.Pero ya lo acabaré descubriendo.
lunes, 31 de marzo de 2014
MÚSICA PARA UN MES DE MARZO RÁPIDO
Hay momentos en que también me dejo llevar por el vídeo que presenta a una canción y este es uno de ellos. Un mes de marzo que ha pasado veloz y sin tiempo para nada. Eso si la música siempre acompañando.
IMATGE DE LA SETMANA
Estupenda presentación de Herido Mármol/Ernesto Frattarola en la libreria Pequod en Barcelona el pasado viernes.
UN ALTRE TÀNDEM DE TEATRE
Un altre cop al Lliure, en sesions separades per una setmana amb dues obres totalment opossades.
L'encarregat/ Harold Pinter
Una obra que ens parla de les relacions entre persones, de com les persones conviuen a vegades en ambients inhòspits, situacions extranyes en certa manera. Un sense sostre (magistralment interpretat per Albert Pérez i un personatge amb problemes psicològics (en Carles Martínez) que mai troba el moment de posar-se a fer quelcom i amb un germà bastant particular (Marc Rodriguez)
Molt per pensar.
El Caballero de Olmedo
Veure a Rosa Mª Sardà aparèixer a l'escenari i dirigir-se al públic mentre la Kompanyia Lliure i la Jove Companyia Nacional de Teatre Clàssic escalfa per a cantar una cançó sobre l'obra ja de per si és un moment màgic.
Però no és aquest l'únic per a destacar. L'adaptació feta per Lluis Pascual per al Teatre Lliure m'ha sorprés molt positivament.
Escenografia i vestuari modern per a un text clàssic. L'incorporació d'un tango cantat per David Verdarguer i ballat en un segon terme per Samuel Viyuela i Paula Blanco) li dónen un aire més sentimental, profund i passional al text tant brillantment interpretat. Un altre moment a remarcar, la participacíó del flamenc de la mà de Pepe Motos i Antonio Sànchez.
Dues companyies joves pero amb empenta i decisió, que ens va fer gaudir de Lope de Vega i de les desventures d'un cavaller, El Caballero de Olmedo.
Tothom coneix el text, gaudir del teatre clàssic en un marc incomparable com el Lliure encara el fa més intens.
lunes, 24 de marzo de 2014
sábado, 22 de marzo de 2014
LA CAPELLA: TRIPLE MORTAL
cr. Hospital, 56
18.00 h
21.02-23.03.2014
Sorprenent la tarda, la veritat la visita guiada a l'exposició Triple Mortal m'ha fet veure una nova perspectiva de l'art que es fa i es planteja actualment. I m'ha produit un canvi de percepció sobre tot allò que es mou al voltant del concepte i la transcendència dels artistes.
Judith López ens ha acompanyat per les diferents sales i ens ha donat una lliçó magistral amb la seva implicació (il.lusionant) i coneixements sobre les obres que formen part d'aquest projecte. Gràcies Judith ha estat un plaer.
Un projecte que ja queda del tot definit amb el seu títol: Triple Mortal. Tres entitats (Escola Massana, Escola Llotja i Facultat de Belles Arts) que ens mostren els treballs dels seus estudiants d'últim any i Mortal (la paraula més representativa de l'estat actual del salt al món real dels nous artistes).
Una exposició dividida en tres parts: la precarietat en la consciència social, la precarietat económica (materials i valors) i la precarietat del cos.
A la primera part destacar el treball de Mateu Targa i Octavi Serra amb Hands i la seva projecció social, un treball que impacta i determina un aturar-se a pensar i el treball de Judith Armengol: A preu de Manolo, creativitat i una mirada al que ens envolta.
A la segona part, un repàs al materials reciclats que continuen marcant un retorn a la utilització de tot allò que tenim a prop, disminució de costos i aplicació d'una utilitat més llarga. Destacant el treball del Col.lectiu Tropèl: Havaneres i el de Noelia Vallano: B'Kid.
I la última part sobre la precarietat del cos, que ens parla dels nostres límits em quedaria amb el treball sobre un disseny gràfic inclusiu de Laboratorio Inclusivo i Kafkianment de Sara Manzaneda.
Hauria de parlar de més obres que m'ha interessat però no es tracta de fer una enumeració sobre el que es pot veure a l'exposició sino d'animar a la gent a visitar-la en el seu últim dia.
I poder descobrir en quin punt està el nostre art actual, com els artistes saben utilitzar les seves eines i realitzar un treball proper al seu temps. Ens permet conèixer les seves inquietuds i la seva crítica.
Un art que reflexa la inquietud dels artistes davant de la societat. L'art del segle XXI.
Una nova plataforma d'intercanvi que voldria destacar Art Trade per compartir experiències, cerca recursos i valorar la situació del col.lectiu.
Un concepte d'art modern que em posa en la pista de l'enteniment que em faltava.
Una experiència per valorar amb calma.
18.00 h
21.02-23.03.2014
Sorprenent la tarda, la veritat la visita guiada a l'exposició Triple Mortal m'ha fet veure una nova perspectiva de l'art que es fa i es planteja actualment. I m'ha produit un canvi de percepció sobre tot allò que es mou al voltant del concepte i la transcendència dels artistes.
Judith López ens ha acompanyat per les diferents sales i ens ha donat una lliçó magistral amb la seva implicació (il.lusionant) i coneixements sobre les obres que formen part d'aquest projecte. Gràcies Judith ha estat un plaer.
Un projecte que ja queda del tot definit amb el seu títol: Triple Mortal. Tres entitats (Escola Massana, Escola Llotja i Facultat de Belles Arts) que ens mostren els treballs dels seus estudiants d'últim any i Mortal (la paraula més representativa de l'estat actual del salt al món real dels nous artistes).
Una exposició dividida en tres parts: la precarietat en la consciència social, la precarietat económica (materials i valors) i la precarietat del cos.
A la primera part destacar el treball de Mateu Targa i Octavi Serra amb Hands i la seva projecció social, un treball que impacta i determina un aturar-se a pensar i el treball de Judith Armengol: A preu de Manolo, creativitat i una mirada al que ens envolta.
A la segona part, un repàs al materials reciclats que continuen marcant un retorn a la utilització de tot allò que tenim a prop, disminució de costos i aplicació d'una utilitat més llarga. Destacant el treball del Col.lectiu Tropèl: Havaneres i el de Noelia Vallano: B'Kid.
I la última part sobre la precarietat del cos, que ens parla dels nostres límits em quedaria amb el treball sobre un disseny gràfic inclusiu de Laboratorio Inclusivo i Kafkianment de Sara Manzaneda.
Hauria de parlar de més obres que m'ha interessat però no es tracta de fer una enumeració sobre el que es pot veure a l'exposició sino d'animar a la gent a visitar-la en el seu últim dia.
I poder descobrir en quin punt està el nostre art actual, com els artistes saben utilitzar les seves eines i realitzar un treball proper al seu temps. Ens permet conèixer les seves inquietuds i la seva crítica.
Un art que reflexa la inquietud dels artistes davant de la societat. L'art del segle XXI.
Una nova plataforma d'intercanvi que voldria destacar Art Trade per compartir experiències, cerca recursos i valorar la situació del col.lectiu.
Un concepte d'art modern que em posa en la pista de l'enteniment que em faltava.
Una experiència per valorar amb calma.
lunes, 10 de marzo de 2014
TAPES: LA BODEGUETA
Rambla de Catalunya, 100
www.labodegueta.cat
Dill-Div de 7h a 1:45h
Dissabtes de 8h a 1:45h
Diumenges i festius de 18.30h a 1.45h
www.labodegueta.cat
Dill-Div de 7h a 1:45h
Dissabtes de 8h a 1:45h
Diumenges i festius de 18.30h a 1.45h
Feia temps que volien gaudir del seu ambient, però sempre estava ple. És díficil trobar taula en aquest clàssic de les tapes barcelonines.
Un local en el que estàs a gust encara que les taules estiguin massa properes i sense voler escoltis les converses veïnes (una mica l'encant) i en el que la relació preu-tapa no està del tot malament.
Tenen un bon assortiment tant d'embotits com de tapes de peix i de qualitat.
Nosaltres ens vam quedar amb una boníssima truita de patates, olives trencades, formatge de cabra en oli, tonyina escabetxada, chocos arrebossats, choriço de burgos amb pa amb tomàquet i acompanyat d'una bona copa de vi.
El servei i l'organització excel.lent. Simpàtics i eficients.
Una vetllada per recordar.
CINEMA: HER
Una manera muy fascinante y original de abordar el tema del amor en los tiempos que corren de la tecnología y un papel protagonista de Joaquín Phoenix que aguanta una película que podría considerarse en algunos momentos un poco aburrida o de una acción demasiado lenta. También quizás es el objetivo del guionista y del director que reflexionemos sobre las relaciones humanas en estos momentos y sobre las idolatrías hacía entes no físicos modelados al gusto de uno mismo que llenan un espacio vital que nos aliena en cierto modo de la comunicación no virtual.
Mucho que pensar.
viernes, 7 de marzo de 2014
POESÍA: LEOPOLDO MARIA PANERO
EL CIRCO
Dos atletas saltan de un lado a otro de mi alma
lanzando gritos y bromeando acerca de la vida:
y no sé sus nombres. Y en mi alma vacía escucho siempre
cómo se balancean los trapecios. Dos
atletas saltan de un lado a otro de mi alma
contentos de que esté tan vacía.
Y oigo
oigo en el espacio sonidos
una y otra vez el chirriar de los trapecios
una y otra vez.
Una mujer sin rostro canta de pie sobre mi alma,
una mujer sin rostro sobre mi alma en el suelo,
mi alma, mi alma: y repito esa palabra
no sé si como un niño llamando a su madre a la luz,
en confusos sonidos y con llantos, o bien simplemente
para hacer ver que no tiene sentido.
Mi alma. Mi alma
es como tierra dura que pisotean sin verla
caballos y carrozas y pies, y seres
que no existen y de cuyos ojos
mana mi sangre hoy, ayer, mañana. Seres
sin cabeza cantarán sobre mi tumba
una canción incomprensible.
Y se repartirán los huesos de mi alma.
Mi alma. Mi
hermano muerto fuma un cigarrillo junto a mí.
lanzando gritos y bromeando acerca de la vida:
y no sé sus nombres. Y en mi alma vacía escucho siempre
cómo se balancean los trapecios. Dos
atletas saltan de un lado a otro de mi alma
contentos de que esté tan vacía.
Y oigo
oigo en el espacio sonidos
una y otra vez el chirriar de los trapecios
una y otra vez.
Una mujer sin rostro canta de pie sobre mi alma,
una mujer sin rostro sobre mi alma en el suelo,
mi alma, mi alma: y repito esa palabra
no sé si como un niño llamando a su madre a la luz,
en confusos sonidos y con llantos, o bien simplemente
para hacer ver que no tiene sentido.
Mi alma. Mi alma
es como tierra dura que pisotean sin verla
caballos y carrozas y pies, y seres
que no existen y de cuyos ojos
mana mi sangre hoy, ayer, mañana. Seres
sin cabeza cantarán sobre mi tumba
una canción incomprensible.
Y se repartirán los huesos de mi alma.
Mi alma. Mi
hermano muerto fuma un cigarrillo junto a mí.
Mi pequeño homenaje a un gran poeta en el año que nos estamos quedando sin.
martes, 4 de marzo de 2014
FROM BACH TO RADIOHEAD
Teatre Lliure
03/03/2014
21.00 h
Una proposta diferent vinguda de l'excepcional violinista Ara Malikian, instrumentació clàssica per a gaudir de peces d´altres segles, d'altres temps i combinar-los amb temes actuals fins i tot de músics pop, rock o indie magistralment interpretades.
La veritat és que m´ha sorprés molt gratament la seva actuació, el violí sempre ha estat un dels meus instruments preferits i la seva manera de tocar amb tanta passsió i entusiasme encara et fa gaudir molt més de l'espectacle.
Acompanyat també de dos músics remarcables Juan Francisco Padilla (guitarra) i Rubén Rubio (guitarra, violoncel i viola de gamba) van interpretar des de peces de Bach, Björk, No surprises de Radiohead i Paranoic Android (que més puc demanar), el Listening Wind de Talking Heads, Tom Waits, Jean Marie LeClair , una Jota Navarra de Lasarte i una dansa de l'ópera La vida breve de Manuel de Falla.
Per a mi dos moments dificils d'oblidar: Agua y Vinho de Egberto Gismonti i el homenatge a Paco de Lucía, emocionants i meravellosos.
Per acabar amb una Aria de Bach unplugged quasi quasi a tocar d'orella.
Gràcies Lliure per a aquests vetllada de conte.
03/03/2014
21.00 h
Una proposta diferent vinguda de l'excepcional violinista Ara Malikian, instrumentació clàssica per a gaudir de peces d´altres segles, d'altres temps i combinar-los amb temes actuals fins i tot de músics pop, rock o indie magistralment interpretades.
La veritat és que m´ha sorprés molt gratament la seva actuació, el violí sempre ha estat un dels meus instruments preferits i la seva manera de tocar amb tanta passsió i entusiasme encara et fa gaudir molt més de l'espectacle.
Acompanyat també de dos músics remarcables Juan Francisco Padilla (guitarra) i Rubén Rubio (guitarra, violoncel i viola de gamba) van interpretar des de peces de Bach, Björk, No surprises de Radiohead i Paranoic Android (que més puc demanar), el Listening Wind de Talking Heads, Tom Waits, Jean Marie LeClair , una Jota Navarra de Lasarte i una dansa de l'ópera La vida breve de Manuel de Falla.
Per a mi dos moments dificils d'oblidar: Agua y Vinho de Egberto Gismonti i el homenatge a Paco de Lucía, emocionants i meravellosos.
Per acabar amb una Aria de Bach unplugged quasi quasi a tocar d'orella.
Gràcies Lliure per a aquests vetllada de conte.
sábado, 1 de marzo de 2014
HERIDO MÁRMOL
Hay
noticias que me devuelven la sonrisa estos días. Y esta última ha sido de las
muy buenas. Quien nos lo iba a decir, el poeta que nos impactó con esos
primeros poemas tan personales, en aquellos recitales a media luz, no hace
mucho, publica de la mano de Suburbia a su primogénito literario.
El
tiempo nos ha dado la razón, nos ha puesto de manifiesto un trabajo exhaustivo,
constante y de búsqueda interior de un poeta que siempre nos ha tocado la fibra
sensible.
Como
amigo, de aquellos que te hablan claro, vitalista y
buscador incansable.
Felicitarle
por que su obra nos acompañara ahora ya inmortalizada para siempre en
papel pero esperando que lleguen otros poemas que nos atrapen, que nos recuerden que la poesía es
necesaria, que es su manera de expresar su mundo y que la lucha por manifestar este bien, a los cuatro vientos, ha de
continuar.
Supongo
que pronto llegará su presentación en sociedad, de momento, disfrute personal.
Mis más
grandes felicitaciones al poeta.
Felicidades Ernesto.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)