De tornada a la UB

A l’espera d’algun dia poder matricular-me a Belles Arts (un somni que guardo congelat a la cartera) he decidit que com aquest any no vaig gaire carregat de feina (mentida, no sé quan acabaré tots els projectes que tinc començats, uff “escribe homeless, escribe”) perquè no continuar amb un de les meus altres interessos: els idiomes i m’he matriculat a primer d’ alemany a la UB (inconsciència total, això és l’únic adjectiu qualificatiu que trobo)

Carregant les piles, he pensat que tornar a la disciplina estudiantil, podria desaccelerar el procés degeneratiu (per hores) del meu cervell i em forçaria a mantenir-me despert, a part de fer coneixença d’un nou idioma per complementar l’anglés i francés d’estar per casa que gasto.
Però això no es tot. El primer dia de classe ha estar horribilis, horribilis total.
Primer sortint de la feina, he perdut la connexió dels autobusos que m’havien de portar a l’altra banda de la ciutat, a la facultat d’Economia i Empresa. I a les 14.15 h he aterrat a la secretària general per demanar a on estava l’aula 3. El senyor informador molt educat m’ha dit que havia d’anar a l’altra banda de l’edifici i ja veus a homeless fent els 1500 m llisos corrent pel passadís central entre les mirades dels estudiants que sortien de classe cap a casa i al mateix temps intentant esquivar algun despitat creuant-se al meu camí.
Quan he arribat davant de la porta de la classe, a part de portar el cor a cent, m’he preguntat que hi feia allà, qui dimonis m’havia ficat en aquesta aventura.
El pitjor ha estat obrir aquella porta, empassar-me la vergonya d’arribar tard amb un “sorry” i seure a la primera fila.
Bueno, només havien fet les presentacions inicials del primer dia, en el qual cadascun diu el seu nom, d’on ve i que estudia.
Llavors ha arribat l’altra moment crític. Al girar-me cap a enrera, he descobert que la mitjana d’edat (a excepció de dues persones), es trobava al voltant de vint anys i m’ha caigut l’ànima als peus, (quants possibles fills i filles podria tenir en aquella sala).
Ja s’intentarà passar una mica desapercebut, encara que em costarà.
I l’altra forat negre del dia: la tecnología. Resulta que a part de les hores presencials també tenim unes hores de campus virtual (a on m’he ficat, mare meva). Una persona que a dures penes es defensa en un blog, i que té uns coneixements bàsics d’office, barallant-me cada vespre amb unes deures virtuals i unes comunicacions en un programa que ni tant sols encara tinc instal.lat, demostren la meva inaptitud cap a aquest món de intangibles. Però aquest punt el deixo en suspens.
La professora ens va donar, per cert, molts ànims dient-nos que seria una feina feixuga per què aprendre idiomas a l’etapa adulta és un tasca quasi, quasi perduda, (que bé i quin optimisme)
Com han canviat els temps, he passat de l’esborrador i la pisarra verda de tecnología 0 a la pantalla d’ordinador a classe martiritzant les meves coordenades prehistóriques.
No ho sé si ho podré resistir això de tornar a fer colzes. Demà segon dia de classe.
Gute Nacht!