lunes, 25 de octubre de 2010
domingo, 24 de octubre de 2010
OCTUBRE MUSICAL: QUIQUE GONZÁLEZ
No pienses que me olvido de ti, Quique. Te felicito con unos días de retraso (y aprovecho también para felicitar a la pequeña Eva) y me quedo para este mes con tu HASTA QUE TODO TE ENCAJE.
Con esa manera mágica de explicarnos tus realidades.
Nos vemos el 10 de noviembre.
http://www.youtube.com/watch?v=HQoBr8uxoOg
Con esa manera mágica de explicarnos tus realidades.
Nos vemos el 10 de noviembre.
http://www.youtube.com/watch?v=HQoBr8uxoOg
ANADA A PEU A MONTSERRAT 2010
Cada any des de fa 30, aquest grup de gent del CVX-Fòrum agafa la motxila i repren el camí de Barcelona-Montserrat amb el mateix esperit i il.lusió amb el que aquesta aventura va començar aquell 1980.
Generacions i generacions que es succeeixen en una cadena d'amistat, companyerisme i bona convivència i que ens demostra que encara queda gent amb uns bons valors fonamentals. Gent que cada anys puja amb promeses noves o bé gent que vol donar gràcies per tot allò que ha donat aquest any que ja està a les acaballes.
Aquest any he tingut el plaer d'acompanyar-los des de Vacarisses, però ha estat una experiència inoblidable. Em porto un record inmillorable i em quedo amb una frase dels més petits que s'ha apuntat
aquest any: "Qué tant de bo quan siguem grans puguem seguir la tradició dels nostres pares" i això vol dir que potser tindré 30 anys més d'aquesta pujada a Montserrat, a on el cel que una miqueta més a la vora del nostre abast.
sábado, 23 de octubre de 2010
HEROIS
Impossible no sortir sense deixar anar alguna llàgrima, quan tot el que veus et retorna a aquells dies tant propers i tant ben retratats al film.
Aquell grup d'amics que romandran a la memoria per sempre.
I no es tracta pas d'una versió 2010 d'aquell Verano Azul, sino una molt estudiada i acurada versió sobre les infanteses d'aquella época, en un món que consideravem ideal apartant potser tot allò que ens pugués desilusionar.
Veure la interpretació de tota una Lizarran, gaudir amb el personatge d'Alex Brendemülh i captar un missatge que per mi resumeix totes les coses que s'expliquen: "tenir i gaudir al màxim de dies màgics."
Nota: un 9, preparats per una tanda de bons moments.
viernes, 22 de octubre de 2010
CIA.TRÀNSIT DANSA/ DÉSIR
La coreògrafa Maria Rovira ens parla a Désir, la seva nova creació, del desig i del món simbòlic que l’envolta prenent com a punt de partida l’obra Las arquitecturas del deseo, de J. A. Medina. L’espectacle, interpretat per set ballarins, dóna veu al desig com a recurs per imaginar una felicitat superior i ens mostra com aquest condiciona el comportament de l’ésser humà, escenificat amb una presentació onírica i circense. La música, una composició original, té en aquesta peça un paper rellevant, interpretada en directe per les mateixes ballarines.
Maria Rovira, Premi Nacional de Dansa 1998, és una de les coreògrafes més internacionals del país; ha estat convidada a diversos ballets i companyies de diferents països del món com Caracas, Cuba, Mèxic, Argentina, els Estats Units, França o Itàlia, entre d’altres. Amb més de vint produccions, la companyia que va fundar Rovira l’any 1985 celebra enguany el seu 25è aniversari.
CRÓNICA:
Veritablement un espectacle ingeniós i ple d'efects sorprenents, una combinació de dansa i sentiment, que queda reflexat en les actuacions dels ballarins, en les variacions lentes i ràpides que es produeixen a l'escenari, encara que els hi falta una mica de rodatge per a coordinar moviments de grup i vigilar el resultat final, en el treball púlid de dansa (s'han de marcar bé els pasos).
La creació de Maria Rovira és una petita joia que ens parla del desig. La música complementa l'espectacle tant adequadament que es pot parlar d'una composició de premi.
La durada de l'espectacle correcte: una hora i el joc de llum i ombres que tanca la història fascinant.
Una nit de dansa en companyia del desig.
21/10/2010
21:00 h
Mercat de les Flors
CRÓNICA:
Veritablement un espectacle ingeniós i ple d'efects sorprenents, una combinació de dansa i sentiment, que queda reflexat en les actuacions dels ballarins, en les variacions lentes i ràpides que es produeixen a l'escenari, encara que els hi falta una mica de rodatge per a coordinar moviments de grup i vigilar el resultat final, en el treball púlid de dansa (s'han de marcar bé els pasos).
La creació de Maria Rovira és una petita joia que ens parla del desig. La música complementa l'espectacle tant adequadament que es pot parlar d'una composició de premi.
La durada de l'espectacle correcte: una hora i el joc de llum i ombres que tanca la història fascinant.
Una nit de dansa en companyia del desig.
21/10/2010
21:00 h
Mercat de les Flors
EL PETIT TALLER D'EN HOMELESS
IMATGE DE LA SETMANA
Verdaderamente luce espléndido.
TAPES: LA CANTONADA DE PRIM
Hem començat la nostra ronda nocturna en un local de Sant Martí: La Cantonada de Prim (Rambla Prim 160, cantonada Gran Via):
http://lacantonadadeprim.com/contacto.htm
Un local d'aquells de tota la vida, a on la gent gaudeix d'una bona xerrada, una cervesa i unes tapes d'allò més bones i complertes. Aquelles tapes que recordes de les primeres sortides però ara especialment amenitzades per música dels 80, que encara li dóna un aire més càlid i singular al bar.
Quin gust trobar un servei educat, ràpid, eficient i atent a les peticions i xerrar, xerrar de tot allò qu envolta la petita realitat d'un barri desconegut però proper.
Aquest mes tapes recomanades: pinxos morunos i seitons en vinagre, les millors que hem menjat mai.
lunes, 4 de octubre de 2010
EUGENI FORCANO: LA MEVA BARCELONA
Sala Ciutat
cr/ Ciutat,2 (prorrogada fins al 20 de novembre)
Arxiu fotogràfic de Barcelona
Pl. Pons i Clerch 2, 2n (fins al 15 de gener)
Dissabte poc entrat en tardor (més dia estiuenc que altra cosa) que em va convidar a visitar aquestes dos temples d'exposicions fotogràfiques de Barcelona. Eugeni Forcano ens endinsa en el món dels personatges dels anys 60 de la meva estimada Barcelona i a comprendre un temps que mai es podrà oblidar en l'evolució d'aquesta ciutat, de diferents classes socials, de nouvinguts i de personatges que cerquen la seva identitat, que trasmeten la seva solitud, la seva cara menys amable, els sentiments que només l'objetiu, un bon objectiu tractat per una bona mirada pot percebre.
Observació d'una Barcelona oblidada per uns i per descobrir per altres.
Com aquest genial fotògraf inclassificable sap captar perfectament l'ànima de l'imatge. Contrastos, contrallums carregats d'intensitat i de força que no ens deixen d'emocionar durant la visita. La calidessa d'un blanc i negre que impacta.
Unes paraules visuals que no em deixen desenganxar-me.
Per a tots aquells que gaudeixen amb la bona i profunda fotografia.
cr/ Ciutat,2 (prorrogada fins al 20 de novembre)
Arxiu fotogràfic de Barcelona
Pl. Pons i Clerch 2, 2n (fins al 15 de gener)
Dissabte poc entrat en tardor (més dia estiuenc que altra cosa) que em va convidar a visitar aquestes dos temples d'exposicions fotogràfiques de Barcelona. Eugeni Forcano ens endinsa en el món dels personatges dels anys 60 de la meva estimada Barcelona i a comprendre un temps que mai es podrà oblidar en l'evolució d'aquesta ciutat, de diferents classes socials, de nouvinguts i de personatges que cerquen la seva identitat, que trasmeten la seva solitud, la seva cara menys amable, els sentiments que només l'objetiu, un bon objectiu tractat per una bona mirada pot percebre.
Observació d'una Barcelona oblidada per uns i per descobrir per altres.
Com aquest genial fotògraf inclassificable sap captar perfectament l'ànima de l'imatge. Contrastos, contrallums carregats d'intensitat i de força que no ens deixen d'emocionar durant la visita. La calidessa d'un blanc i negre que impacta.
Unes paraules visuals que no em deixen desenganxar-me.
RESOLUCIÓ DE L'ENIGMA: MERCAT DE LES FLORS
Sí, senyors el Mercat de les Flors, aquest cop era molt fàcil.
La història del Mercat de les Flors com a teatre municipal es remunta a l’any 1983, quan la llavors regidora de Cultura, Maria Aurèlia Capmany, i el que era l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, van impulsar la creació d’aquest espai escènic de la ciutat ocupant l’edifici noucentista del Palau de l’Agricultura, construït arran l’Exposició Internacional de 1929 a la muntanya de Montjuïc.
A partir de l’estrena de l’obra La tragèdia de Carmen, de Peter Brook, el Mercat va iniciar el que seria una imparable exhibició d’espectacles de creadors internacionals i per descomptat, de casa nostra. Brook va descobrir en l’antic magatzem del Palau de l’Agricultura un espai escènic idoni per la seva obra i d’aquesta manera va aconseguir contagiar el seu entusiasme als llavors responsables culturals de la ciutat. A partir d’aquest moment, s’iniciaren les obres de condicionament de l’espai i el Mercat de les Flors fou inaugurat oficialment com a teatre municipal l’any 1985 amb l’estrena de Mahabarata, un altre cop amb Peter Brook com a director.
La gran cúpula de 12 metres de diàmetre que governa el vestíbul del Mercat és obra de l’artista mallorquí Miquel Barceló.
L’any 1990, el Consistori va iniciar l’ampliació del Mercat de les Flors incorporant una nova sala, l’Espai B, contigua a l’edifici central del Mercat i que posteriorment s’anomenaria Sala Ovidi Montllor. Aquest espai va ser enderrocat amb la construcció de l’edifici de l’Institut del Teatre, que va crear una nova sala dins de les seves instal•lacions amb el mateix nom i que actualment comparteix l’exhibició amb el Mercat.
La història del Mercat de les Flors com a teatre municipal es remunta a l’any 1983, quan la llavors regidora de Cultura, Maria Aurèlia Capmany, i el que era l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, van impulsar la creació d’aquest espai escènic de la ciutat ocupant l’edifici noucentista del Palau de l’Agricultura, construït arran l’Exposició Internacional de 1929 a la muntanya de Montjuïc.
A partir de l’estrena de l’obra La tragèdia de Carmen, de Peter Brook, el Mercat va iniciar el que seria una imparable exhibició d’espectacles de creadors internacionals i per descomptat, de casa nostra. Brook va descobrir en l’antic magatzem del Palau de l’Agricultura un espai escènic idoni per la seva obra i d’aquesta manera va aconseguir contagiar el seu entusiasme als llavors responsables culturals de la ciutat. A partir d’aquest moment, s’iniciaren les obres de condicionament de l’espai i el Mercat de les Flors fou inaugurat oficialment com a teatre municipal l’any 1985 amb l’estrena de Mahabarata, un altre cop amb Peter Brook com a director.
La gran cúpula de 12 metres de diàmetre que governa el vestíbul del Mercat és obra de l’artista mallorquí Miquel Barceló.
L’any 1990, el Consistori va iniciar l’ampliació del Mercat de les Flors incorporant una nova sala, l’Espai B, contigua a l’edifici central del Mercat i que posteriorment s’anomenaria Sala Ovidi Montllor. Aquest espai va ser enderrocat amb la construcció de l’edifici de l’Institut del Teatre, que va crear una nova sala dins de les seves instal•lacions amb el mateix nom i que actualment comparteix l’exhibició amb el Mercat.
SANT PAU: LA NUIT
Sant Pau: La nuit
(Textos pendents per publicar)
25/04/2010 21.45 h
Per aquestes dates indiscutiblement, coincidint amb l’aniversari d’un dels membres de The Final Cut, faig una de les meves visites anuals a Urgéncies de l’Hospital de St. Pau.
Aquest cop em va tocar estrenar el nou edifici. Haig de dir que el personal mèdic continua sent tan eficient con sempre però que el personal administratiu, els puros i duros funcionaris es mantenen a la seva linia, és a dir, distants i poc educats.
Respecte a les noves instal.lacions després de l’ingrés et trobes a un passadís blanc, fred i trist amb cadires i no gaire informació sobre quan et pot tocar i a qui t’has de dirigir (dissabte passat el temps estimat d’espera estava entre 4-5 hores, que no està gens malament).
Però va ser una nit i matinada d’allò més interessant per als que busquen el fil d’un bon relat. L’animalari allà present era divers i les històries a quina més preocupant i realment dura.
Per començar, que em perdonin els argentins (hi ha gent també molt maca) vaig topar la clàssica senyora argentina més simple i “vinguda a més”, amb qui m’havia tocat mai “lidiar”. Va anar d’un tris( i mira que em considero una persona pacient i que vaig comptar fins a 1000), que no li acabo estirant dels cabells (també s’ha d’entendre aquí la situació personal de cadascun), la prepotència a mil d’aquella senyora em va sobresaturar (li havia pujat dos punts la pressió però no era per anar a Urgències, si et trobes malament de debó no et passeges xerrant amb l’amiga amunt i avall com si anessis de compres) però finalment vaig decidir que no hi havia per tant després de dir-me que era una niñata i que “mi patio no estaba lindo”.
El següent episodi de la nit, una noia sudamericana amb les seves amigues va entrar plorant a la sala i fins que no li vaig veure la ganivetada que portava al braç no em vaig adonar del seriós de l’assumpte. Els seus pares a on estaven?, que feien a aquelles hores allà? Qui era el responsable de l’acte? Tota una sèrie de preguntes que van quedar sense contesta.
Al tercer protagonista de la nit, un noi que va estar donant la pallisa durant tres hores, un noi que havia rebut una trepitjada a la Feria d’Abril i que no havia trobat cap lloc millor a on anar que l’hospital i sobretot s’ha de dir que li faltaven unes guantes bullides i no feia més que intentar captar l’atenció d’algu (d’aquell que estigués al seu costat o passés per allà tota la nit), mare meva.
Altres personatges, una noia que se li havia sortit la mà de lloc i explicava com se l’havien recol.locat punt per punt. Una parella ofuscada i amb qui vais parlar del partit del Barça del qual venien.
Pero la guinda la van posar uns guiris anglesos borratxos. A un d’ells li havien mossegat una orella en una baralla. Veritablement l’excés d’alcohol es percebia a distància i van continuar la gresca tirats al terra mentre esperàven el seu torn. Un dels nois em va somriure (vais determinat que era perillós) i vaig decidir cambiar de cadira per preservar la meva integritat.
El to de veu i els rialles van anar pujant una mica massa fins que va entrar el cos de seguretat de l’hospital i després d’un malentés que semblava anar a acabar amb picabaralla els van fer fora de l’hospital: uff.
Finalment va tocar el nostre torn tot just quan arribava un noi amb conmoció cap a l’una de la matinada. Em vaig quedar tranquil.la quan el vaig tornar a veure l’endemàs a les 10 del matí. Encara li feien proves però semblava recuperat.
Per a qué després diguin que els hospitals són aburrits.
Resultat de la visita (16 hores després): fractura de clavícula dreta, dues costelles i pelvis trencades i dues ferides a les cames que millor no parlar-ne.
Però ara ja tot solucionat, només ha quedat en una anécdota més per explicar.
(Textos pendents per publicar)
25/04/2010 21.45 h
Per aquestes dates indiscutiblement, coincidint amb l’aniversari d’un dels membres de The Final Cut, faig una de les meves visites anuals a Urgéncies de l’Hospital de St. Pau.
Aquest cop em va tocar estrenar el nou edifici. Haig de dir que el personal mèdic continua sent tan eficient con sempre però que el personal administratiu, els puros i duros funcionaris es mantenen a la seva linia, és a dir, distants i poc educats.
Respecte a les noves instal.lacions després de l’ingrés et trobes a un passadís blanc, fred i trist amb cadires i no gaire informació sobre quan et pot tocar i a qui t’has de dirigir (dissabte passat el temps estimat d’espera estava entre 4-5 hores, que no està gens malament).
Però va ser una nit i matinada d’allò més interessant per als que busquen el fil d’un bon relat. L’animalari allà present era divers i les històries a quina més preocupant i realment dura.
Per començar, que em perdonin els argentins (hi ha gent també molt maca) vaig topar la clàssica senyora argentina més simple i “vinguda a més”, amb qui m’havia tocat mai “lidiar”. Va anar d’un tris( i mira que em considero una persona pacient i que vaig comptar fins a 1000), que no li acabo estirant dels cabells (també s’ha d’entendre aquí la situació personal de cadascun), la prepotència a mil d’aquella senyora em va sobresaturar (li havia pujat dos punts la pressió però no era per anar a Urgències, si et trobes malament de debó no et passeges xerrant amb l’amiga amunt i avall com si anessis de compres) però finalment vaig decidir que no hi havia per tant després de dir-me que era una niñata i que “mi patio no estaba lindo”.
El següent episodi de la nit, una noia sudamericana amb les seves amigues va entrar plorant a la sala i fins que no li vaig veure la ganivetada que portava al braç no em vaig adonar del seriós de l’assumpte. Els seus pares a on estaven?, que feien a aquelles hores allà? Qui era el responsable de l’acte? Tota una sèrie de preguntes que van quedar sense contesta.
Al tercer protagonista de la nit, un noi que va estar donant la pallisa durant tres hores, un noi que havia rebut una trepitjada a la Feria d’Abril i que no havia trobat cap lloc millor a on anar que l’hospital i sobretot s’ha de dir que li faltaven unes guantes bullides i no feia més que intentar captar l’atenció d’algu (d’aquell que estigués al seu costat o passés per allà tota la nit), mare meva.
Altres personatges, una noia que se li havia sortit la mà de lloc i explicava com se l’havien recol.locat punt per punt. Una parella ofuscada i amb qui vais parlar del partit del Barça del qual venien.
Pero la guinda la van posar uns guiris anglesos borratxos. A un d’ells li havien mossegat una orella en una baralla. Veritablement l’excés d’alcohol es percebia a distància i van continuar la gresca tirats al terra mentre esperàven el seu torn. Un dels nois em va somriure (vais determinat que era perillós) i vaig decidir cambiar de cadira per preservar la meva integritat.
El to de veu i els rialles van anar pujant una mica massa fins que va entrar el cos de seguretat de l’hospital i després d’un malentés que semblava anar a acabar amb picabaralla els van fer fora de l’hospital: uff.
Finalment va tocar el nostre torn tot just quan arribava un noi amb conmoció cap a l’una de la matinada. Em vaig quedar tranquil.la quan el vaig tornar a veure l’endemàs a les 10 del matí. Encara li feien proves però semblava recuperat.
Per a qué després diguin que els hospitals són aburrits.
Resultat de la visita (16 hores després): fractura de clavícula dreta, dues costelles i pelvis trencades i dues ferides a les cames que millor no parlar-ne.
Però ara ja tot solucionat, només ha quedat en una anécdota més per explicar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)