CAFÈS XINESOS AMB SORPRESA

Fa uns dies que per mogudes literàries els divendres acabo fent el cafè en un bar a prop de Sants-Estació que s’anomena “El Bosque”.
Una de les curiositats d’aquesta petita granja-bar és la seva decoració ben bé dels anys setanta (sembla que per aquí no ha passat el temps), és veritablement un bosc, les parets simulen arbres, un cucut rellotge encapçala l’entrada i la part alta del mateix està pintada d’un verd artificial que desentona encara més amb les tendències actuals del més fashion en llocs culturals actuals: o sigui bars i restaurants.
L’ altra curiositat és que es troba regentat per una família de xinesos que parlen molt poc espanyol i menys català. Però és una família entranyable i plena de sorpreses.
La nena petita d’uns tretze anys passeja un conill negre lligat amb una corretja de gos i m’explica que només té tres mesos mentre m’aclara que aviat sortiran a fer llargues passejades. La mare és prou espavilada i servicial tot i les dificultats idiomàtiques amb molta voluntat.
Però últimament aquests cafés (per cert econòmics i boníssims) s’han convertit en surrealistes.
El primer divendres del mes de maig la mestressa no em va voler cobrar i em va mirar amb una cara de felicitat com si hagués reconegut a una persona famosa darrera del taulell. Jo no ho vaig entendre, estava totalment descol.locada però em va dir que em convidava i tota estranyada vaig marxar mentre ella en xino i molt emocionada parlava amb la seva filla gran.
El tercer divendres del mes de maig quan a la meva hora de sempre vaig arribar per assaborir el meu cafè de descans al bar, em vaig trobar que no hi era la mestressa i en el seu lloc un senyor (que era el marit) em va indicar amb signes que passés darrera del taulell i em fes jo mateixa el cafè (no parlava res de res). Però com podia jo fer-m’ho i tocar una màquina que no sabia com funcionava?. Mare meva amb la poca traça que tinc pels aparells potser me la carregava i tot. L’home feia el mateix amb tothom que arribava, els més espabilats aprofitaven per servir-se ells mateixos: una cervesa, unes pastes, una aigua…però no em vaig veure amb cor i vaig marxar al veure que no tornava la dona passats deu minuts, quin espectacle.

Però el més surrealista de tot, va ser la setmana passada quan mentre m’estava prenent el cafè, van entrar d’una televisió “Pirámide TV” amb tot el material (càmares, il.luminació, guionistes, director i acompanyants...) i es van posar a rodar un capítol d’una sèrie amb 10 personatges caracteritzats allà mateix i al qual també participava la filla gran de la senyora xinesa.
Impressionant, ja no sabia a on ficar-me per evitar sortir en el programa com a ambient del bar.

Ja no sé qué m’esperarà aquesta setmana… anirem en compte abans d’entrar.