jueves, 22 de enero de 2009

DANDO RITMO AL NUEVO AÑO

http://www.youtube.com/watch?v=x_9GR9kdZ3o

FRANZ FERDINAND
Take me out

So if you're lonely
You know I'm here waiting for you
I'm just a cross-hair
I'm just a shot away from you
And if you leave here
You leave me broken
shattered, I lie
I'm just a cross-hair
I'm just a shot,then we can die

I know I won't be leaving here
With you
I say don't you know
You say you don't know
I say... take me out
I say you don't show
Don't move, time is slow
I say... take me out
I say you don't know
You say you don't know
I say... take me out

If I move, this could die
If eyes move this can die
I want you... to take me out

I know I won't be leaving here
(With you)

I say, don't you know
You say you don't know
I say... take me out
If I wait this could die
If I wane this could die
I want you to take me out
If I move, this could die
If eyes move this can die
Come on... Take me out

I know I won't be leaving here
(With you)

FRAGMENT DE LA SETMANA

"Mira, cuando lees la historia de Raskolnikov, siempre que no seas un lector chismoso sino un buen lector, puedes interiorizar a ese Raskolnikov, introducirlo en tus sótanos, en tus oscuros laberintos, tras las rejas y en la mazmorra, para que se encuentre allí con tus monstruos más vergonzosos y abominables y podrás compararlos con los de Dostoievski; los monstruos de la vida cotidiana no los podrás comparar nunca con nada pues tú nunca se los mostrarás a ningún ser humano, ni siquiera en voz baja, en la cama, al oído de quien se acuesta contigo por las noches, no sea que en ese mismo instante coja la sábana espantado, se cubra con ella y huya de ti gritando de terror."

AMOS OZ
Una historia de amor y oscuridad

SIETE ALMAS


SEVEN POUNDS
Gabriele Muccino
Reparto: Will Smith, Rosario Dawson, Michael Ealy, Barry Pepper, Woody Harrelson
Me considero más bien detractora del cine comercial americano, me muevo más en mundos independendientes, cine europeo e indie.
Pero he de reconocer que esta pelicula se merece una especial mención. Además de tener una trama consistente, que no te hace abandonar en ningún momento el interés, calificada como drama pero con toques cómicos (aunque no dentro de la línea de Will Smith aquí se muestra la creciente madurez del actor). Hace una revisión de una de las cosas más importantes que nos son concedidas: la vida.
Le doy un 8.

URBANITES PASSATS DE VOLTES


Fa uns dies vaig escoltar una notícia que m'ha indignat fins a límits insuperables. M'avergonyeixo molt, però molt de ser animal de ciutat veient com alguns dels meus iguals exerceixen un dret que no tenen, fan un paper bastant desagradable i abusen d'una situació de privilegi que no els hi correspon.
De tant en tant aquests éssers de ciutat, acostumats a totes les comoditats existents al món i més, s'endisen en el món rural, com qui descobreix un món fantàstic i meravellós, que ells han de conquerir i fer seu, buscant una relativa quietud que els desempallegui del seu estrés.

Alguns pagesos per exigències del guió s'han vist obligats a prendre unes mesures sorprenents per no destorbar el descans d'aquests ciutadans: posar insonoritzacions a les esquelles dels animals (ovelles, vaques, cabres...), tancar els galls per a què no cantin, silenciar campanars (que els hi han fet les campanes, que és un poble sense campanes), veure envaïts els seus terrenys i camps per segones residències, perdre els camins ramaders... i així moltes més accions que són un clara violació d'aquest món, d'aquestes costums, de tot allò que envolta el món del camp.
Com podem ser tant egoïstes i carregar-nos les seves vides?, desencantar un tipus de vida que ha estat sempre la manera més exemplar de convivència amb el medi que tenim?
S'ha d'entendre que el camp és així, amb les seves olors i els seus sons i sorolls que no podem canviar aquesta situació i que hem de conservar el patrimoni que tenim, que hem de transmetre la tradició a les noves generacions i no lluitar per viure a un trist món d'asfalt al qual tot sigui una creació artificial.

IMATGE I COMENTARI DE LA SETMANA

La Cova de les Cultures
21.00 h

Ayer Ojalancia nos volvió a demostrar muy a pesar de su último poema que es un gran poeta.
La velada estuvo muy cargada de simbolismos y un Ojalancia ya puesto en tablas nos fue atemperando con su Sol de Invierno, con esos poemas que rescatan experiencias y encuentros.
Una pequeña introducción de cada uno de ellos nos invitaba a conocer el mundo del poeta y acercaba posiciones.
Ojalá no se acaben nunca estos Soles de Invierno.

miércoles, 14 de enero de 2009

IMATGE DE LA SETMANA


MP & MP ROSADO


Sempre estic buscant propostes que m’ajudin a entendre tots els vessants de l’art, com la conjugació de técniques pot portar a un resultat sorprenent, creatiu i nou.
En aquest cas m’he trobat amb els bessons sevillans MP & MP ROSADO que a part de presentar-nos els collages originals que han il.lustrat el llibre El retrat de Dorian Gray, també posant de manifest en aquest cas la conjugació de la seva dualitat per tal de crear un univers únic.
El seu treball m’ha resultat molt interessant tant per l’aplicació del color, com la técnica en si del collage i pel acurat estudi del llibre de Oscar Wilde per tal de recrear l’atmosfera i tots els detalls que enquadren aquesta obra.
És una bona manera de conéixer altres realitats i passar un bon migdia.

Centre cultural Fundació Círculo de Lectores
Consell de Cent, 323

martes, 13 de enero de 2009

HISTORIAS CON ARGUMENTO (IV)

NACIÓ PECADO

Me gustaría morir abrazada a sus ojos. Atrapar su pensamiento cuando me cruzo con ella. Tener una conversación larga con su cuerpo.
Sorprender a la madrugada y explicarle al silencio esta zozobra que atesoro. Este secreto que me desborda.
Violeta nació pecado. La creo un pintor gitano; de su paleta surgió una sinfonía de colores que modelaron su espectacular figura.
Ya sube por la plaza siguiendo los caminos imaginarios de las filas de baldosas de cemento, con el carrito de su niño.
La observo sentada en el café de la esquina como otras tardes cuando mi urgencia atormentada por verla me impulsa hacía allí, siempre a la misma hora, siempre en la misma mesa. Me refugió detrás de las hojas de un periódico, me entretengo en los renglones de un libro a la hora del descanso de mediodía antes de volver a encerrarme en el despacho.
Sus largas piernas no conocen los pantalones. Su insolencia natural me abofetea con espina de rosa.
Sus brazos engalanados con pulseras de colores y su rostro bañado de luna forman parte de ese todo original. Se recoge el pelo en un alto moño que rompe el delicado formato.
Cuando saluda su voz fuerte denota una cierta brusquedad de carácter pero cuando sonríe se lleva con ella la mitad del cielo.
Trabaja en la peluquería del final de la calle Libertad, donde dicen que se curan las almas y se inventan los peinados más estrafalarios.
Nunca me he atrevido a atravesar su puerta por miedo a encontrármela de frente, a compartir mi miseria por esa mujer. Por no tener que cruzar palabras amables que me incomoden todavía más, que pongan al descubierto esa parte de mi que se me ha ido revelando poco a poco desde que la vi pasar por la plaza la primera vez.
Violeta le confesó a su madre un día que con diecisiete años quería ser la reina del peinado y abandono las clases.
Autodidacta. Se impulsó a si misma a alquilar un local en la calle Libertad cerca de la plaza y cosió los antecedentes de su historia. Un lavacabezas, dos butacas y un secador de pie, el único mobiliario y unas ganas invencibles de seducir peinando. Su primera clienta se coló por equivocación pero salió tan maravillada que desde ese día fue creciendo una pequeña leyenda en el barrio, ese boca a boca que engrandece los hechos y transforma las palabras hasta extremos inusuales.
Pasaron diez años, cambiaron las condiciones pero no el lugar. La peluquería poco se parece ahora a la de sus orígenes. Aquel local de papel pintado y moqueta color verde. En estos días es un local luminoso, cargado de personalidad y de comodidad, con espacios para manicura, pedicura y maquillaje pero manteniendo ese buen hacer de quien tiene el don en sus manos, de quien conoce el oficio.
Violeta acaba de cruzar la plaza.
Se finaliza el paseillo por hoy, desaparece y se lleva el encanto de las horas de terraza.
Sólo se escucha el sonido de las ruedas del carrito que se aleja y un taconeo risueño.
Recojo el periódico y pago el café.
Hasta mañana Violeta.

lunes, 5 de enero de 2009

FRAGMENT DE LA SETMANA

" A qué responde la identidad de un ser, de una mujer, cuyas células, cuya vida, cuyo corazón se mueven cada día. Algunos dirían que eso es el alma.Explicación que no explica noada. Otros nombre para el misterio. Qué obstinadamente somos nosotros mismos. Basta dejar de ver a un ser, reencontrarlo en el tiempo, para comprobar con estupefacción que vive preso de su voz, sus movimientos y su risa.
Somos la piedra y el mar que nos pule. Nos redondeamos a diario, viviendo. Cada vez es uno más sí mismo."

MORTAL Y ROSA
FRANCISCO UMBRAL

SANTIAGO 1999-2009


Aquest és el meu homenatge a tots aquells peregrins que han entrat a la meva vida arran d'aquesta extraordinària ruta. Per a tots aquells amb qui vam recórrer algun tram entre alberg i alberg, per a aquells que vam trobar a Santiago, per a aquells que vam trobar a Barcelona (a un lloc ben curiós una perruqueria ) i sobretot per a la meva companya de camí i aventures.
Aquest camí va canviar la meva vida en certa manera:

6 d'agost del 1999
MONTE DO GOZO-SANTIAGO 4,4 KM

Sona el despertador de l'Alain i ens recorda que avui arribem a Santiago. Són les 7 del matí, arreglem la motxil.la i esmorcem al menjador de l'alberg do Monte do Gozo.
El francés ha marxat sense dir ni adéu i ens ha estranyat molt, semblava com enfadat, però potser aquest posat és per que vol arribar sól a Santiago, potser té algun encàrrec per al Santo que no vol compartir. Comencem a baixar cap a Santiago, els 4,4 km es fan eterns i hi ha amenaça de tempesta.
El nostre primer destí és el Seminari Menor per trobar lloc per dormir. Un cop allà anem a l'estació, per mirar la sortida del tren cap a La Coruña.
Aconseguim un llit, serà el nostre segon dia en un llit de tot el camí. Després tornem a adrecar-nos al camí francés per arribar com Déu mana fins a la plaça de l'Obradoiro. Al camí ens trobem a l'Alain (el francés) i intentem acomiadar-nos al màxim. Al dir-me adéu, em diu en un to molt carinyós "Adéu MAQUINA".
Reprenem el camí fins a la plaça de les Azabacheries, allà el bullici és bestial, és quasi l'hora de la misa del Peregri. Intentem col.lar-nos pel lateral de la Catedral. Està plena fins a les escales amb gent asseguda. Observem el botafumeiro, per mi és increible estar aquí. No ens podem quedar allà. Ens trobem amb els nois de Pontearenas, que també han arribat. Com a culminació del viatge entrem a la plaça de l'Obradoiro. L'emoció no es pot contenir, estic veritablement emocionada, per dintre meu, no trobo paraules.
Tota la gent va omplenant la plaça i més, i més gent, molta més gent que va arribant. La plaça està plena de gom a gom. El xibarri i la catedral imponent que s'aixeca davant nostre. Fem un parell de fotos per immortalitzar el moment.
Davant de la impossibilitat d'entrar a la catedral per la misa, anem a veure com està el centre d'acreditacions, hi ha una cua impressionant també. A la cua de la Porta Santa ens trobem amb el noi de Toledo que està amb la seva dona i ens comenta com ha anat el últim tros del viatge. Més tard anem a recollir la Compostela, allà coneixem a uns catalans que venen de Logroño.
Marxo un moment a comprar segells i a la mateixa cua també coneixem a uns que venen de Monforte, passem els de Múrcia i els saludem molt efusivament, també creuem una salutació amb la parella de Madrid que vam deixar enrera. Tot són hola, que tal? com va? ja estem aquí, ¿Cuándo habeis llegado? ahora!!!. És impressionant. Un cop recollida la Compostela tornem a rècorrer els carres de la ciutat.
Després la Catedral, un dinaret amb cava per celebrar l'arribada i a les 19.30 h ens retrobem al TOÑO, que ha fet el recorregut en bici, ens diu que demà s'en torna cap a casa i que avui és la seva última nit a Santiago. Ha facturat la seva bicicleta i s'enyora de la seva núvia. Decidim anar a prendre alguna cosa a un bar en tot el centre de Santiago "Bar Cebaños" (Pulpo a feira i sidra). Allà parlem una mica de la vida i de les coses que ens preocupen, les relacions amb parella, amics i familia, el món, la independéncia, els anys com passen de ràpids, els preus dels pisos, el treball, la vida...
Unes tapes més, un bar de copes amb uniforme de peregri, un comiat i a la una i mitja corrent cap al Seminari a dormir. Per no res, hem de dormir al ras.
Les llums de Santiago ens acompanyen als nostres cors.

viernes, 2 de enero de 2009