EL SOMNI

Un home camina davant del seu ramat al ritme de les estacions. Una feina mil.lenària arrelada a la tradició i cultura del nostre país. Aquest pel.licula ens transporta a l'últim viatge d'un dels últims pastors transhumants, en Joan "Pipa", l´'últim trajecte cap als Pirineus Catalans.
La relació home-natura que ara la industrialització, la desvalorització de la terra, la multiplicació d'infraestructures, el creixement brutal, la febre urbanística i el canvi climàtic condueix potser a la seva desaparició definitiva.
En Joan "Pipa" ens explica les seves experiències i la seva vida, tot al voltant del seu estimat ramat i ens dóna el seu punt de vista sobre aquesta acceleració global en què vivim.

Des d'aquí voldria fer menció del Grup de Treball de Transhumància del Solc, de la comarca del Lluçanès per la seva defensa dels camins ramaders i el seu paper fonamental en la divulgació d'aquesta tradició; que es preocupa mitjançant d'una sèrie d'activitats que tot això no caigui en l'oblit i que ens ha fet gaudir dels Camins de Transhumància recorreguts com a excursió.I en les quals els mateixos pastors ens han fet entendre la seva tasca i convertir-nos per uns dies en pastors del segle XX rememorant la nostra història.

http://www.pangea.org/solc/
http://www.solc.ca/

IMATGE DE LA SETMANA

La foto no és de gran qualitat però el missatge sí. Això és el que podem trobar per Barcelona, i crec que és molt emotiu del moment actual en què vivim.
Subconscients conscients?

JOSEP MOSCARDÓ A LA SALA PARÉS

Del 20 de novembre al 14 de desembre

Aquest pintor ens redescobreix racons de Barcelona, de Mallorca i de la costa catalana empordanesa. Amb la seva paleta plena de colors i subtileses és un dels grans exponents de la pintura catalana.

Un dels meus favorits.

Una bona manera de gaudir d'un matí de dissabte.

www.salapares.com

RUTES A PEU

L'empedrat de Morou
Longitud: 5.500 m

Durada: 2 hores

Dificultat: l'itinerari circula per camins amples i senyalitzats amb fites destacades amb color taronja. És apte per a tot tipus de públic.

Recomanacions: cal portar calçat adequat, una cantimplora d'aigua i uns prismàtics.

Cal respectar la tranquil·litat de l'entorn i no llençar deixalles de cap mena.

Des del senyal d'inici a Can Casades, s'agafa el camí de baixada fins a un castanyer d'Índia i, aleshores, cal desviar-se cap a l'esquerra.
A la dreta, hi ha l'ermita de Santa Fe, que data de 1201, annexa a l'hostal de Santa Fe, edificat el 1914. Poc després, es creua la riera de Santa Fe i es continua per un camí ample que passa davant l'Escola de Natura Can Lleonart.
Entre faigs i castanyers, s'inicia una pujada que culmina en una castanyeda on a mitjan abril floreixen les grandalles.

Veure mapa de l'inici de l'itinerari

La castanyeda
El castanyer, arbre oriünd de l'Orient Mitjà, és típic de zones amb clima de muntanya mitjana plujosa. L'home l'ha plantat arreu per la qualitat de la fusta i per l'aliment dels fruits. Al Montseny, viuen bé en terrenys silicis i s'exploten en règim de bosc menut. Aquest tipus d'explotació es basa en la tallada dels tanys arran de terra perquè rebrotin de la soca. Les perxes primes antigament es feien servir per a boteria i avui per a treballs hortícoles. De les grosses se'n fan bigues, pals o llenya.
Ara el camí és ample i de pendent suau; la vegetació dominant és la fageda, per entre la qual es poden veure alguns peus de boix grèvol (espècie protegida), falgueres i, quan arriba el bon temps, acolorides flors de pensaments del Montseny. El camí es va endurint i gira en angle recte cap a la dreta en l'anomenat pla de Mulladius.

El pla de Mulladius
Indret planer format per materials d'erosió del granit on creixen ginebrons i gespes. És un racó freqüentat pels senglars, que deixen empremtes sobre el sauló, i pels gorjablancs, la presència dels quals s'endevina perquè solen dipositar els excrements damunt les pedres per marcar el seu territori.
El camí, amb revolts, recorre els vessants de ponent del turó de Morou, on hi ha, sobre terrenys granítics, una esponerosa fageda d'aspecte similar al de les fagedes pirinenques. Després de planar suaument, el camí s'estreny i comença a davallar fins a l'empedrat de Morou.

L'empedrat de Morou
Excepcional indret, proper als perillosos esqueis de l'empedrat, que ofereix una espectacular vista panoràmica sobre tota la vall de Santa Fe i els cims i serralades que l'envolten: el Turó de l'Home, les Agudes, el turó de Morou, la Serralada de Marina i la depressió vallesana.
És un lloc on es pot comprovar la seqüència de descomposició de la roca mare, el granit, fins a la formació del sòl, i els diversos estadis de vegetació (líquens, molses, herbassars, landes i bosc) que se succeeixen en aquest procés. Una minuciosa prospecció permetrà descobrir, normalment en rocams enlairats, diverses latrines de geneta.
El caminoi aflueix a un camí de carro que, després de passar per una solana embosquinada, s'endinsa en una espessa fageda.

La fageda
La fageda és el típic bosc del centre europeu on predomina el faig. A diferència de l'alzinar, bosc mediterrani sempre verd, la fageda canvia d'aspecte segons l'època de l'any.
Al començament de la primavera, nombroses plantes herbàcies, com el buixol, s'afanyen a completar el seu cicle anual abans del mes de maig, en què el faig treu les tendres fulles que conferiran al bosc un color verd clar amb bonics efectes de llum sobre les darreres floracions del sotabosc. Amb la primavera també arriben nombrosos ocells que vénen d'hivernar en països més calorosos. Els petits mamífers que habiten a la fageda, com els ratolins de bosc, els talpons i els talps, són especialment actius en aquesta època. Els rèptils, com la sargantana, el llangardaix verd i l'escurçó, també surten després del seu període letàrgic.
A l'estiu, les capçades plenes de fulles i flors impedeixen la penetració de la llum solar. Al sotabosc, dominat per l'ombra, hi creixen algunes plantes de color verd fosc com l'el·lèbor verd.
Tota la gamma de colors ocres i marrons s'apodera de la fageda en un singular espectacle visual quan arriben els primers freds. Quan fa vent, les fulles, molt debilitades, cauen i s'estenen al sotabosc com una catifa bruna, tot esperant que les neus de l'hivern les cobreixin. Aquest és el moment ideal per seguir els rastres sobre la neu dels mamífers que s'aventuren a viure o a passar per ací (guineus, genetes, gorjablancs, toixons i porcs senglars).
El camí surt a la solana en un revolt de gairebé 180º i retorna a la fageda com en un joc. Aquest tram, força planer i en bon estat, corre per sobre de les antigues feixes de can Baladrell.
A dreta i a esquerra es veuen alzines i roures de fulla gran. Més endavant hi ha el mas de can Figueroles i a mesura que el camí s'apropa a l'embassament de Santa Fe, es fan més freqüents els freixes de fulla gran.

L'embassament
La paret del pantà es va construir entre 1920 i 1935, amb una alçada de 19 m i una base de 14 m, per contenir 899.000 m3 d'aigua i produir energia elèctrica en dos salts d'aigua.
Molts animals hi acudeixen a beure i per això els carnívors del voltant s'hi apropen a caçar. Dins l'aigua, hi viuen peixos com la truita, el barb i la bagra.
Al marge esquerre de l'embassament, es troba una casa enrunada –la Fabriqueta–, antiga centraleta elèctrica que produïa electricitat per a l'hostal de Santa Fe. Més endavant, el camí s'estreny i voreja l'estanyol o embassament petit. És un lloc poblat de verns, bogues i lliris grocs, entre els quals, a la primavera, la granota roja (espècie protegida) i el gripau fan les seves postes d'ous.
Riera amunt, el camí se separa de la verneda per arribar a l'Escola de Natura Can Lleonart.

L'itinerari finalitza retornant a can Casades pel mateix camí de l'inici.

PURA ADRENALINA MUSICAL PARA ESTE MES DE NOVIEMBRE

30 Seconds To Mars - A Beautiful Lie

Lie awake in bed at night
And think about your life
Do you want to be different?
Try to let go of the truth
The battles of your youth
‘Cause this is just a game
[Chorus:]
It’s a beautiful lie
It’s the perfect denial
Such a beautiful lie to believe in
So beautiful, beautiful it makes me
It’s time to forget about the past
To wash away what happened last
Hide behind an empty face
Don’t ask too much,
just say‘Cause this is just a game
[Chorus]
(Oh Oh
The end of the world)
Everyone’s looking at me
I’m running around in circles, baby
A quiet desperation’s building higher
I’ve got to remember this is just a game
(So beautiful, beautiful
It’s a beautiful lie
So beautiful, beautiful
It’s a beautiful lie
So beautiful, beautiful…)

IMATGE DE LA SETMANA

Andy Goldsworthy, un artista integral

PAISAJES DE INFANCIA

Me detengo por un momento en la barba poblada del profesor Mínguez, esa barba que esconde apenas perceptible una cicatriz añeja con dos pequeñas hendiduras que montan guardia en su extremo inferior, sorteando la dirección marcada y que dan una nota de extravagancia al conjunto.
Continuo observándole allí sentado, al lado de la pizarra mientras el barullo de la clase y los aviones sobrevolando las cabezas de mis compañeros reclaman mi atención.
El profesor Mínguez con su apuesto aspecto de chaqueta de pana y vaquero progre, resulta ser un ex icono de la literatura adulta y soprende por ese aire perdido de voyeur espontáneo de realidades.
Los acontecimientos desplazan la imagen de la secuencia a los alumnos que se increpan con gritos mientras el profesor Mínguez continúa impasible, sentado con pose de módelo a lo Sabina, hablándonos de Cervantes y del Real Madrid.
Los pupitres de madera con tintero y cajón, aquel olor a tiza, el olor a frito que bajaba por el patio y aquellas clases de literatura, historia y educación física en aquel colegio que hoy ya no existe, que forma parte ahora de otra manera de ver la cultura, pertenecen a un paisaje de infancia que siempre vuelve a mi memoria.

A Pilar Folch, en su memoria.
Una de las mejores profesoras,
Una de las mejores personas que conocí.

LLEGIR ENS FA MÉS LLIURES (II)

AGOTA KRISTOF

Claus y Lucas

Editorial El Aleph

Estas tres novelas de gran éxito internacional han confirmado la reputación de Agota Kristof (Csikvand, Hungría, 1935) como uno de los exponentes más provocadores de la narrativa europea. Con la simplicidad sórdida de un cuento de hadas, esta trilogía nos explica la historia de dos hermanos gemelos, Claus y Lucas, condicionados por un vínculo agonizante, que se convierte también en una alegoría de las fuerzas que han separado a Europa desde la Segunda Guerra Mundial. La saga empieza con "El gran cuaderno", donde los hermanos Claus y Lucas se encuentran a merced de su abuela, una mujer analfabeta y cruel. Lejos de rendirse ante esta amenaza, los gemelos aprenden las leyes de la vida, de la escritura y de la crueldad. Abandonados a su suerte, ellos se aplican, a diario, a anotar, en un gran cuaderno, sus progresos. La autora construye una fábula incisiva sobre los horrores de la guerra y el totalitarismo, pero también una gran novela de iniciación a la vida. En "La prueba" los gemelos se separan. Uno de ellos cruza la frontera y el otro se queda en un país alejado de la guerra pero dominado por un régimen autoritario. Sólo y privado de una parte de sí mismo, Lucas, el que permanece, quiere consagrarse a hacer el bien. Cuando Claus vuelve junto a su hermano descubre que cualquier acto de generosidad viene condicionado por la maldad. En "La tercera mentira", pasados los horrores de la guerra y los años negros del régimen de plomo, la autora construye una historia que nos enfrenta a la imposibilidad de alcanzar una verdad duradera.

AQUELLOS MARAVILLOSOS AÑOS (III)

IMATGE DE LA SETMANA

LLEGIR ENS FA MÉS LLIURES (I)

Aloma
Mercè Rodoreda

Aloma és la novel·la de la pèrdua de la infantesa, del pas a la maduresa i de l’assumpció del propi destí. Protagonitzada per una noia jove, completament dedicada a la seva família i a la casa, solitària i marcada pel suïcidi del seu germà Daniel, als 18 anys, Aloma afirma una i altra vegada que l’amor li fa fàstic; però tot canvia quan s’enamora de Robert, un parent que s’ha instal·lat a casa seva. Paral·lelament, al seu voltant, l’ambient familiar va endinsant-se en l’espiral d’una crisi que no sembla tenir fi i que desembocarà en la pèrdua de la casa familiar de Sant Gervasi. Desenganyada, Aloma haurà de reunir totes les forces per tirar endavant.

RATMATTAZZ IN PERFECT SYMMETRY

Sala Ratmattazz
9 de novembre del 2008
22.00 h
Keane arriba a la maduresa musical presentant el seu Perfect Symmetry. Tots aquells que van dubtar del seu saber fer pel poc éxit del seu segon treball, Under the iron sea, descobriran aquí, un bouquet de bones cançons, cançons tristes embolicades en una disfressa que ens omplena de ritmes accelerats i alegria. Un treball que ens porta aire fresc en aquest panorama.

Per amenitzar l’espera cal fer menció del grup teloner, FONSECA, amb un so molt bo, contundent, estética anys 80 (la marxa de la teclista era palesa en les seves gesticulacions i seguiment de la música) i unes cançons seductores que van concloure la seva actuació amb una versió del famós “Video kills de radiostar” acompanyada d’una cançó seva i que acabà de posar a to al personal.
Aquest cop Keane ha deixat enrera la seva màxima de “no guitarres” i s’han deixat acompanyar per el seu so genuí en directe en alguns dels seus temes.
A l’escenari, en un panell gegant la caràtula del seu disc. Un joc de llums espectaculars que ens feia vibrar encara més en els moments més especials de la nit.
Van començar el concert amb un més que impactant Black Burning Heart per continuar amb no menys intensitat intercalant temes del Hopes and Fears: Bend amb Break, We Might as well be Strangers, Everybody’s Changing, Your eyes open, She has no time, This is the last time... and temes del treball que presentaven: Spiralling, Pretend that you are alone,Better than this (amb aires David Bowie), Again and Again (amb la que van iniciar el concert), You haven’t told me anything, You don’t see me, Lovers are losing, Perfect symmetry... i algun tema del disc Under the iron sea (is it any wonder, nothing in my way, try again, atlantic) ens van fer passar una nit inoblidable, ho van donar tot, encara que una hora i vint minuts és un espai reduit de temps per gaudir de la seva esséncia. L’acústica bona i el so espectacular.
Un tema en acústic i tres temes en petit comité rememorant els seus inicis quan tocaven en un hotel.
Un bis de tres cançons per acabar el concert amb Bedshaped que el públic com em molts moments del concert va cantar inundant l’atmòsfera d’energia.
Agraïments per a la ciutat que tenen en molta estima i un aplaudiment de tot cor per aquests músics que ho entreguen tot dalt de l’escenari.
Anar acompanyada de 2/5 parts del components de THE FINAL CUT, ajuda a entendre el que és veritablement la música, els equips que porten, els instruments, els petits truquets a dalt de l’escenari, aconseguir entendre la música des de dins de la música i també esperant poder-los veure tocar un dia en un escenari per poder fer una crítica com cal (per què encara que diguin que no tenen una tonada cridanera o atractiva que identifiqui al grup, tenen proa qualitat per oferir-nos els seus nous temes en directe)
No és un comiat, és un fins aviat Keane, que moltes nits de concert siguin com aquesta.

POSI'M UNA MÉS D'OBAMA, SI US PLAU

Finalment han acabat les maratonianes sessions informatives sobre les eleccions a EEUU (després d'un any i mig) i sobre els seus honorables candidats. Obama no solucionarà tots els problemes, no cal veure'l com el salvador del món (i tampoc estic descobrint la sopa d'all, dels comentaris fets fins ara) però el que ha aconseguit és posar en funcionament la gran màquina: retornar la il.lusió a un país del qual depenem tots.

Que aquests 150 mil.lions de votants representin també la nostra discomformitat.

AQUELLOS MARAVILLOSOS AÑOS (II)

EL PETIT TALLER D'EN HOMELESS

FENT PAÍS: FRANCESC RIEROLA I MASFERRER

Manlleu
26 d'octubre
10.00 h

Paisatges capturats (1896-1907). El llegat fotogràfic de Francesc Rierola i Masferrer

La mostra permet veure al voltant 180 fotografies de Francesc Rierola i Masferrer preses entre els anys 1896 i 1907 d'una col·lecció de 1641 imatges, fruit de la donació del fons fotogràfic de la família Rierola i Riera al Museu Industrial del Ter, conservat durant més de 100 anys. Entre altres temes l'exposició recull un conjunt de fotografies inèdites sobre com era Osona fa més de cent anys.
La mostra és l'acte principal, de tot un seguit d'activitats programades per aquest 2008 per commemorar els cent anys de la mort de Francesc Rierola i Masferrer i de l'edició del seu Dietari, i té com a objectiu donar a conèixer un dels vessants desconeguts de la seva obra, la de fotògraf. A partir de la donació del fons fotogràfic de la família Rierola i Riera, el Museu Industrial del Ter ha produït la mostra amb la col·laboració de Caixa Manlleu, Fundició Dúctil Benito i la Diputació de Barcelona, on es podrà veure una part significativa d'aquest fons de 1641 plaques de vidre, conservat per la seva família durant més de 100 anys.
Francesc Rierola va fer fotografies entre 1896 i 1907, i el resultat és un fons d'un gran valor documental i històric sobre la comarca d'Osona, però també del conjunt del país. A banda d'això, Rierola fou un bon coneixedor dels procediments químics de la tècnica fotogràfica i dels conceptes bàsics de la composició, la qual cosa fa que al gran valor documental de les fotografies hi puguem afegir un important valor artístic.
En els temes tractats en la seva obra fotogràfica cal distingir dues etapes marcades per la seva residència. La primera, de 1896 a 1898, correspon als anys de Barcelona i fotografia els seus espais preferits: el port, la Ciutadella, Monjuïc, les platges, etc. És també quan fa alguns viatges i excursions: Montserrat, el Pirineu, el Berguedà, Mallorca... En aquest període inicial les imatges d'Osona corresponen a la casa familiar, la Rierola de Manlleu, la família, els paisatges propers, camins, el Ter i les fàbriques, les masies del voltant, etc.
La segona etapa abasta des de l'arribada a Vic el 1898, per treballar com a secretari de l'ajuntament, fins a la seva mort el gener de 1908. Aquí el seu espai vital ja ha canviat, i aprofita les poques estones lliures que li deixa la seva feina i fa passejos pel voltant de la ciutat resseguint el Meder i el Gurri, acompanyat pels seus dos fills Josep i Ramon. En aquest període el seu testimoni gràfic el fa únic: les imatges de masies, pobles de la Plana, rius, rieres, torrents, ermites, esglésies, etc. ens mostren un patrimoni cultural i natural en molts casos irreconeixible avui en dia.
Francesc Rierola, "Sobre la fotografia artística"
"...Distribuir la llum d'un paisatge podrà semblar impossible, i és molt senzill. Com se logra?... Deixant fer la llum mateixa... Arribat lo moment l'obra de la llum s'ha de collir a son hora.... En resum manera de compondre és ... l'hora. Cada paisatge té la seva..."

Una exposició que és un tresor per a la nostra història.

AQUELLOS MARAVILLOSOS AÑOS (I)

FRAGMENTO: MAÑANA DE DOMINGO

Soprendentemente las paredes blanqueadas con cal de esta pequeña ciudad me traen el recuerdo de Granada, con su bruma matutina que divisaba aquellos días de noviembre desde los ventanales de la diminuta pensión frente a la Alhambra. El estúpido y divertido incidente con el posadero la noche anterior, creó una hostilidad mutua entre nosotros, que se fue consolidando con el paso de los días. Cuando ese tarde cruce el umbral ante su incrédula mirada y me planté en el zaguán de la casa con el gatillo que había recogido en la entrada entre mis brazos y con una sonrisa de lo más atrevida, no podía llegar a sospechar lo que me esperaba.
Una línea imaginaria y fina ponía cierta distancia entre los dos. El malentendido y las palabras del posadero hicieron que me tomará las cosas de otra manera, muy a la ligera y con ganas de risa e intentará ablandar el corroído carácter del posadero que pretendía que le pagará un suplemento por el minino.
Más inopinada e inexplicable fue su actitud cuando por la puerta apareció justo detrás de mi la dueña del animalito, toda una señora de postín, pidiendo una habitación doble.