UNA HISTÒRIA PARTICULAR

Des de molt petita la meva vida ha estat molt lligada al metro. Guardo molts records, bons i dolents. He compartit moltes coses i molts sentiments dins d’un vagó de metro.
Aquest transport ens apropa a la realitat subterrània de la ciutat, de Barcelona, del seu dia a dia: experiències, moments, mirades, connexions empàtiques, llàgrimes, il.lusions, anècdotes, rialles, descobriments, fracassos, converses, notícies...
Miro enrera i visualitzo els antics mòdels de fusta, aquells vagons màgics pels infants. Després van arribar el mòdel verd militar de la línia 1 i el mòdel blanc i blau de la línia 5. A continuació els vagons actuals blancs que poc a poc van deixant pas als nous mòdels ultramoderns.
El so de l’arribada dels combois a les estacions, els xiulets, l’obrir i tancar de les portes, l’entrar i sortir de les persones, els silencis als passadissos de matinada, el pujar i baixar d’escales als transbordaments, el bullici de les sis de la tarda, el treball de tots els operaris del metro visibles i invisibles, tot això forma part de la dinàmica de la nostra vida. Petits fragments d’una pel.lícula que es protagonitzen dins d’aquest món.
Però el record més viu per a mi, és el que es va produir el meu últim any de carrera. El juny del 1996. Anava a examinar-me de la meva última assignatura (Galénica-II), un examen que em transportaria del món d’estudiant al món professional.
Esperava el metro a l’andana, molt carregada amb un treball que havia de presentar aquell mateix dia i els apunts que nerviosament repassava.
El metro va fer la seva entrada a l’estació, les portes es van obrir i em vaig disposar a entrar. Quan de sobte, ja amb els peus a la plataforma d’entrada, em vaig senitr alleugerida del meu pes. M’havien caigut el treball i part dels apunts. Van ser uns segons per adonar-me del que passava, el temps just per baixar del vagó.
El metro va marxar i allà estava jo, sola a l’andana. Sense cap rastre del treball ni dels apunts. No m’ho podia creure, no podia haver-se produït aquella situació aquell dia tant important per a mi, a només una hora del meu últim examen. Però vaig abocar-me a la via i vaig descobrir el que m’esperava. El meu treball i els apunts descansaven a sobre de la via. Semblava mentida però s’havien colat pel petit espai que quedava entre l’andana i el tren.
Llavors em vaig convertir en un sac de nervis gegant. No podia marxar i deixar allà aquell treball que m’havia costat l’esforç de tres mesos i que suposaria no passar el curs. Tampoc volia veure tota l’andana tapissada pels meus apunts, revolats pels pas del proper tren. Calia actuar ràpidament.
Vaig pujar les escales amb una velocitat que em va fer sorprendre a mi mateixa i em vaig dirigir a la taquilla. Allà hi havia la taquillera, a qui li vaig explicar el cas i em va dir que ella no podia marxar d’allà, no podia deixar la taquilla sola. I encara em vaig posar més nerviosa perquè veia que s’acabava el temps i no veia una solució possible. Al costat de la taquilla hi havia un operari del metro, que havia sentit la conversa i veient el meu estat de nervis em va dir que intentaria ajudar-me. Va baixar amb mi a l’andana i va veure a on estaven col.locats els apunts i el treball, va veure que jo ja estava molt desesperada i començava a perdre tota esperança de recuperar aquells papers.Fins i tot li havia preguntat si em deixava baixar a la via, cosa que em va dir que no.
L’operari va mirar el llum d’avís del proper comboi. El llum del túnel encara estava de color vermell, o sigui que assegurava que el tren encara trigaria uns moments a passar. Va baixar a la via, va recollir els papers i el treball i va pujar acceleradament per l’escaleta del lateral de la via. No m’ho podia creure, però sense adonar-me tornava a tenir el treball a les meves mans. Estava salvada. Vaig donar-li molt efusivament les gràcies a aquell operari. Amb llàgrimes als ulls i paraules d’agraïment em vaig acomiadar.
I en aquell moment va aparèixer el següent metro per la boca negra del túnel.
Vaig pujar aquell cop subjectant fortament el treball contra el meu pit i encara amb els nervis a flor de pell. Encara em quedaven quaranta-cinc minuts per arribar a l’examen.
Aquell examen i aquell aprovat que sempre recordaré per la meva trepidant experiència al metro.