Instantànies a la Plaça del Pi Hi ha alguna cosa impossible en aquest món? Com explicar l’extraordinària sensació què es pot sentir, descobrint un día inesperadament a algú amb el mateix passat o un de molt proper?
Quan sents que la teva memòria només pot produir dolor i tristesa, una petita espurna d’esperança il.lumina el teu futur.
Va arribar a Barcelona amb els seus pares ja fa uns anys, escapant de la guerra als Balcans. Ara està estudiant el tercer curs de biologia. El seu nom és Tigran. S’ha convertit en un noi alt i ben plantat, ben diferent del noi espantadís que va deixar un conflicte enrera per començar una nova vida.
Viu com qualsevol altra persona, com qualsevol altre noi, com qualsevol altre estudiant. Estima Barcelona i coneix cada cantonada, cada carrer, cada plaça. Ocupa el seu temps lliure passejant per la ciutat amb la seva vella càmara, tractant de capturar cada color, cada monument, cada cara, cada moment que pugui expressar un sentiment diferent, una sensació agradable. Vol captar tot el que li pot oferir aquesta ciutat que ara és la seva nova casa, el seu nou país. Somnia en tenir un grapat de fotografies i fer una exposició com va prometre un dia al seu avi. El seu avi, que treballava de fotògraf professional a Prisna, li va regalar la càmara uns dies abans que les bombes ensorressin casa seva i transformessin les seves vides. Les bombes que van separar tantes famílies i van crear fronteres d’incompressió entre pobles que havien viscut agermanats. Les bombes que mai es poden oblidar, el so de projectil caient i explotant. El so de la nova incertesa davant d’un no-demà.
Avui en Tigran, com qualsevol altra tarda, va a passejar després de classe. Baixa pel carrer Petritxol fins a la seva plaça preferida, la Plaça del Pi. L’atmòsfera és excitant. Els pintors, la gent travessant la plaça, la bónica esglèsia amb el seu impressionant rosetó, el mercat d’antiquaris, les bicicletes, el so de la música clàssica que surt d’una de les cases i encissa als passejants. En Tigran no es pot imaginar un lloc millor per aturar-se i decideix prendre un cafè. Busca un lloc per seure a la terrassa del Cafè del Pi.
Davant seu una taula ocupada per una noia jove amb una cadira lliure. La noia pren cafè, tot i llegint un llibre. En Tigran es decideix a preguntar-li:
¾ Hola, et faria res compartir la taula amb mi? No hi ha cap més cadira lliure¾
La noia va aixecar la vista despreocupada i en Tigran va descobrir els seus ulls blaus, que encara va fer més agosarat el seu desig d’aconseguir seure a aquella taula.
La noia de bon començament, no s’ho va prendre molt bé i després de repensar-s’ho una mica, va aceptar tot dient:
¾ D’acord, pots seure.
De seguida en Tigran es va adonar que la noia no parlava un català nadiu. Però ella va continuar totalment submergida en la lectura mentre assaboria el seu cafè. En Tigran va seure i va demanar un tallat al cambrer, mentre es disposava a captar algun nou instant amb la seva càmara.
De sobte mentre esperava el tallat, alguna cosa va caure del llibre de la noia al terra i en Tigran sense que ella s’assabantés la va recollir.
Era la meitat d’una vella fotografia. A la fotografia un home gran. Mirant-la amb amb atenció, li va semblar conegut el lloc a on estava tirada: el Magnus Park de Prisna. En Tigran no s’ho podia creure. No es podia creure el que estava passant. Va buscar la seva cartera a la motxil.la, nerviós i trasbalsat per la troballa i va treure la meitat d’una vella fotografia del seu avi que havia guardat com a record i que havia trobat a casa seva ja feia uns quants anys. El lloc a on havia estat tirada, el Magnus Park de Prisna. Era del tot increïble. Llavors va intentar fer casar les fotografies i va poder comprobar que era possible, aquell era el tros que li faltava a la seva fotografia. Dos homes retratats, potser dos bons amics.
En aquell moment, la noia jove va mirar a en Tigran i veient el que tenia a les mans, va començar a exclamar:
¾ Però que fas amb aquesta fotografia? a on l’has trobat, és meva!!!.És una fotografia del meu avi!!!¾
En Tigran va donar la volta a la fotografia lentament. Al revers, un altre nou descobriment, hi havia escrites unes paraules amb ploma: ” Per al meu millor amic Armen. Niccola”
La noia no va poder dir cap paraula i va començar a plorar. Una sensació d’alegria i tristesa la va copsar i una llàgrima seva va caure a sobre de la fotografia, que ara en Tigran li ensenyava de ben a prop.
Tigran li va preguntar a la noia:
¾ Com et dius?¾
¾ Em dic Araxia i sòc de Prisna.¾
En Tigran li va dir que ell també era de Prisna. El seu avi havia estat fotògraf i tenia una botiga al centre de Prisna. En Tigran li va parlar sobre la possibilitat que els seus avis haguessin estat molt amics. El seu avi havia fet la fotografia i li havia regalat a l’avi de l’Araxia com a prova de la seva gran amistat. Una d’aquelles amistats que mai s’obliden. Els seus camins es van haver de separar. Ara aquesta fotografia s’havia convertit en el millor record dels avis per als seus nets.
Na Araxia tampoc s’ho podia creure, no coneixia gaire gent a aquesta ciutat que per ella era totalment nova. No podia creure aquesta coincidència tant espectacular però tant real. Un dia havia trobat la fotografia a la cartera oblidada del seu avi. Se’l van endur uns soldats de l’exércit, un matí obscur i tenebrós d’un dia de guerra de feia uns anys i no havia tornat a saber res més d’ell.
I així na Araxia i en Tigran es van passar hores i hores, parlant del seu país, dels seus amics, de les seves famílies, de tot allò que havien deixat enrera. Es van explicar les seves noves vides i les seves noves experiències en aquella plaça, la Plaça del Pi, a aquell petit cafè, aquella tarda. En un petit racó de món, del que desconeixem quantes històries de retrobaments o de noves coneixences s’han produit. Quants moments màgics i inoblidables podrien omplenar fulls i fulls d’un llibre, quants cafès, quantes fotogràfies preses, guarda aquesta plaça.
L’Araxia i en Tigran, es van fer bons amics, potser més que amics, no ho sabren mai.
En Tigran va demanar al cambrer que li fes una fotografia amb l’Araxia i aquesta va ser l’instantània que va inaugurar passats uns anys la seva exposició. Cadascú en guarda una còpia a la cartera.
Quan ja es feia fosc, van decidir continuar resdescobrint junts els carrers, les places, els edificis, les terrases i es van perdre com dues ombres més, com dues ànimes reposades més.
I la plaça es va anar buidant, el soroll i el bullici de la ciutat van anar esbaint-se a poc a poc, a càmara lenta. I d’aquella tarda, una instantània, només ara ja el record d’una trobada que va està marcada pel destí de dues vides.
