Per finalitzar aquest mes d'abril tan fantàstic:
"Unwritten"
I am unwritten, can't read my mind, I'm undefined
I'm just beginning, the pen's in my hand, ending unplanned
Staring at the blank page before you
Open up the dirty window
Let the sun illuminate the words that you could not find
Reaching for something in the distance
So close you can almost taste it
Release your inhibitions
Feel the rain on your skin
No one else can feel it for you
Only you can let it in
No one else, no one else
Can speak the words on your lips
Drench yourself in words unspoken
Live your life with arms wide open
Today is where your book begins
The rest is still unwritten
I break tradition, sometimes my tries, are outside the lines
We've been conditioned to not make mistakes, but I can't live that way
Staring at the blank page before you
Open up the dirty window
Let the sun illuminate the words that you could not find
Reaching for something in the distance
So close you can almost taste it
Release your inhibitions
The rest is still unwritten
Natasha Bedingfield
lunes, 30 de abril de 2007
miércoles, 25 de abril de 2007
Bridget Jones a la catalana
Miramelindo (Born)
21/04/07
1.30 a.m.
No tot en aquest món és cultura amb majúscules. Avui parlaré de cultura en minúscules i de com un parell de noies passen les hores d’algun dissabte nit quan la necessitat de desconnectar i les ganes d’interaccionar amb el món en el que viuen es fa palesa.
Allà estaven Miss Masters del Universo i Miss Blog 2007, entrant a un agobiant Miramelindo, ple de guiris, gent que vol lligar-se a les guiris descaradament, gent més gran que gaudeix d’una xerrada a la barra, el grup de noies de més de 40 desesperades (però potser d’això més val no fer cap comentari, perquè cada vegada els hi falta menys a les nostres protagonistes), el grup de noies sobrades (tot un món per descobrir) i un londinenc comiat de solteres amb conilleta.
Entre empentes i aturades, van situar-se en un lloc, al que ben bé es podria haver posat un semàfor per regular el tràfic de sortides i entrades del local.
Ja els hi va ser prou difícil demanar una beguda al més pur estil d’anunci publicitari de Bayley’s ( via gestos) com retornar al lloc inicial per comentar les desventures de la setmana.
Allò era com un brou de cultiu i el to de veu anava pujant desmesuradament amb el temps.El millor de la nit, el fantàstic olor a menta que desprenia el local i que a Miss Blog portava a pensar en els testos de la sra. Perpe, penjats a la finestra baixa tocant al carrer allà al poble.
Tot anava evolucionant amb normalitat, fins que al seu costat van quedar lliures dues cadires, molt malament situades al costat de l’escala.
Miss Masters del Universo va fer un intent de conquesta de la cadira i es va recolçar elegantment. Però Miss Blog 2007 va decidir prendre posicions més definitives. I al seure les cares de les dues noies reflexaven cansament extrem, van caure com dos sacs de patates desplomats, com dos angels desangelats. Es van mirar i van començar a riure com a boges, allà assegudes com dues iaies. I al mirar al voltant, van veure que tothom les observava, com si fossin el centre d’una festa.
Quina sensació de ridicul tan fantàstica i tant divertida. Sí, sí, dues iaiones, abatudes després d’una dura setmana. Però que bé que estaven allà assegudes.
Encara que la perspectiva no era molt bona i quedaven amagades del món, la festa continuava a dalt. Ara podrien fer valoracions i votacions de models de sabates enlloc de cares i ulls (aquesta perspectiva de conèixer gent no se me l’imaginaven), situació molt escaient, divertida, un altre món, el món del metre i poc. I la gent mirant-nos amb cara de risa, amb cara de pensar “quines freaks, quins 30 anys més freakis”.
I allà es van quedar, assegudes fent un beure, xerrant i sense parar de riure, tranquil.les en el seu món de metre i poc fins a l’hora de marxar.
Un altra escapada de nit, una altra nit de Barcelona, tot passejant per la vida prop de la Senyora del Mar.
Va por ti, flamenca.
21/04/07
1.30 a.m.
No tot en aquest món és cultura amb majúscules. Avui parlaré de cultura en minúscules i de com un parell de noies passen les hores d’algun dissabte nit quan la necessitat de desconnectar i les ganes d’interaccionar amb el món en el que viuen es fa palesa.
Allà estaven Miss Masters del Universo i Miss Blog 2007, entrant a un agobiant Miramelindo, ple de guiris, gent que vol lligar-se a les guiris descaradament, gent més gran que gaudeix d’una xerrada a la barra, el grup de noies de més de 40 desesperades (però potser d’això més val no fer cap comentari, perquè cada vegada els hi falta menys a les nostres protagonistes), el grup de noies sobrades (tot un món per descobrir) i un londinenc comiat de solteres amb conilleta.
Entre empentes i aturades, van situar-se en un lloc, al que ben bé es podria haver posat un semàfor per regular el tràfic de sortides i entrades del local.
Ja els hi va ser prou difícil demanar una beguda al més pur estil d’anunci publicitari de Bayley’s ( via gestos) com retornar al lloc inicial per comentar les desventures de la setmana.
Allò era com un brou de cultiu i el to de veu anava pujant desmesuradament amb el temps.El millor de la nit, el fantàstic olor a menta que desprenia el local i que a Miss Blog portava a pensar en els testos de la sra. Perpe, penjats a la finestra baixa tocant al carrer allà al poble.
Tot anava evolucionant amb normalitat, fins que al seu costat van quedar lliures dues cadires, molt malament situades al costat de l’escala.
Miss Masters del Universo va fer un intent de conquesta de la cadira i es va recolçar elegantment. Però Miss Blog 2007 va decidir prendre posicions més definitives. I al seure les cares de les dues noies reflexaven cansament extrem, van caure com dos sacs de patates desplomats, com dos angels desangelats. Es van mirar i van començar a riure com a boges, allà assegudes com dues iaies. I al mirar al voltant, van veure que tothom les observava, com si fossin el centre d’una festa.
Quina sensació de ridicul tan fantàstica i tant divertida. Sí, sí, dues iaiones, abatudes després d’una dura setmana. Però que bé que estaven allà assegudes.
Encara que la perspectiva no era molt bona i quedaven amagades del món, la festa continuava a dalt. Ara podrien fer valoracions i votacions de models de sabates enlloc de cares i ulls (aquesta perspectiva de conèixer gent no se me l’imaginaven), situació molt escaient, divertida, un altre món, el món del metre i poc. I la gent mirant-nos amb cara de risa, amb cara de pensar “quines freaks, quins 30 anys més freakis”.
I allà es van quedar, assegudes fent un beure, xerrant i sense parar de riure, tranquil.les en el seu món de metre i poc fins a l’hora de marxar.
Un altra escapada de nit, una altra nit de Barcelona, tot passejant per la vida prop de la Senyora del Mar.
Va por ti, flamenca.
miércoles, 18 de abril de 2007
Pudor
Incursió en el món del guió i la direcció de Tristán Ulloa. Basada en el llibre del mateix nom de Santiago Roncagliolo.
Una altra història marcada per la incomunicació: desitjos i soletat.Però en aquest cas molt propera a nosaltres, que fa que els sentiments posats en joc puguin solapar-se amb els nostres molt directament.
La pel.lícula impacta pel que fa a la fotografia (plànols molt estudiats). El guió també està molt treballat però a mitja pel.lícula hi ha un moment baix que fa que es perdi una mica l'encant de l'història i l'interés dercreix, encara que el final amaga un moment que la recupera una mica.
Tractament de totes les vessants de la incomunicació que fa que el món en que vivim s'hagi convertit en alguns moments en una eterna hipocresia, per por a descobrir el que veritablement sentim o pensem.
Un 6, per aquells que els hi agradin les pel.lícules una mica dures.
Comando POLICE
Arriba la crónica una mica tard però "más vale tarde que nunca"
16/04/07
5:58 a.m.
Vaig caminant pel carrer Mallorca direcció Independència i penso: que faig a les 05:50 de la matinada pels carrers de Barcelona, un dilluns?.Però quin tipus de bogeria mou els meus peus de totes les que ocupen habitualment el meu cervell?. Què és el que fa que després de la llarga caminada de diumenge encara circuli un less de homeless pel carrer?
Senyors, és la música un altra cop, la música que mou muntanyes i que fa que 3 bojos quedin per comprar unes entrades per el concert de The Police, quan encara falten 5 mesos pel mateix.
Arribo al punt de trobada i em deixo caure al seient de la parada de l’autobús i començo a somniar.
Arriba en Charlie, amb el diari, l’esmorzar, tot ben preparat per la jornada de dilluns i comencen a caminar per retrobar-nos amb la tercera fantástica, Bea que ens saluda amb un fantàstic somriure il.lusionat que s’agraeix al matí.
Puntuals entrem al caixer de La Caixa. Les 6, son les 6 a.m. En Charlie introdueix la targeta (maná) al caixer i sembla mentida però funciona i pel que es veu podrem comprar les primeres entrades però oh!!!!!, l’operació queda bloquejada quan s’ha de confirmar. El pànic inunda els nostres accelerats i nerviosos cors. En Charlie ho torna a intentar però el caixer continua sense respondre.S'acaba de tancar una porta a l'esperança. Però tenim altres possibilitats, no defallim: internet o el telèfon (que ves per on per una vegada és útil), marquem el 902332211. Comunica, comunica, però a la vuitena trucada, despenja el telèfon una noia molt simpàtica i desperta. Ens demana nom i targeta i ens anuncia amb la seva veu que tenim les entrades confirmades per als 6 primers. això és fantàstic, a més a més s'enrotlla i amb la mateixa trucada, ens deixa demanar les restants. Quina sort, veritablement hem estat de sort. Nervis fora.
Són les 6:33 a.m. Ara toca aterrar a la terra un altre cop i esperar fins al 27 de setembre per veure finalment el nostre somni acomplert.
Gràcies Bea, gràcies Charlie.
16/04/07
5:58 a.m.
Vaig caminant pel carrer Mallorca direcció Independència i penso: que faig a les 05:50 de la matinada pels carrers de Barcelona, un dilluns?.Però quin tipus de bogeria mou els meus peus de totes les que ocupen habitualment el meu cervell?. Què és el que fa que després de la llarga caminada de diumenge encara circuli un less de homeless pel carrer?
Senyors, és la música un altra cop, la música que mou muntanyes i que fa que 3 bojos quedin per comprar unes entrades per el concert de The Police, quan encara falten 5 mesos pel mateix.
Arribo al punt de trobada i em deixo caure al seient de la parada de l’autobús i començo a somniar.
Arriba en Charlie, amb el diari, l’esmorzar, tot ben preparat per la jornada de dilluns i comencen a caminar per retrobar-nos amb la tercera fantástica, Bea que ens saluda amb un fantàstic somriure il.lusionat que s’agraeix al matí.
Puntuals entrem al caixer de La Caixa. Les 6, son les 6 a.m. En Charlie introdueix la targeta (maná) al caixer i sembla mentida però funciona i pel que es veu podrem comprar les primeres entrades però oh!!!!!, l’operació queda bloquejada quan s’ha de confirmar. El pànic inunda els nostres accelerats i nerviosos cors. En Charlie ho torna a intentar però el caixer continua sense respondre.S'acaba de tancar una porta a l'esperança. Però tenim altres possibilitats, no defallim: internet o el telèfon (que ves per on per una vegada és útil), marquem el 902332211. Comunica, comunica, però a la vuitena trucada, despenja el telèfon una noia molt simpàtica i desperta. Ens demana nom i targeta i ens anuncia amb la seva veu que tenim les entrades confirmades per als 6 primers. això és fantàstic, a més a més s'enrotlla i amb la mateixa trucada, ens deixa demanar les restants. Quina sort, veritablement hem estat de sort. Nervis fora.
Són les 6:33 a.m. Ara toca aterrar a la terra un altre cop i esperar fins al 27 de setembre per veure finalment el nostre somni acomplert.
Gràcies Bea, gràcies Charlie.
Amigos de guardia
Va por todos vosotros que estais ahí:
Amigos de una pieza,
que nunca pedirán nada a cambio,
que aparecen esos días
en que tú quieres desaparecer.
Hoy resisten por mí,
y mañana me la juego yo por ellos.
Ellos saben como son,
ellos saben como soy mejor que yo.
Cuando la vida tira a matar
hay amigos de guardia que saben frenar
las balas que tú no puedes parar.
Amigos para reir
y para compartir las tormentas,
que saben escuchar
si no tienes nada más que decir,
que te recogen al caer
y te ayudan a volar sin turbulencias
y que están junto a ti
en la próxima estación sin llamar.
Cuando la vida tira a matar
hay amigos de guardia que saben frenar
esas balas que tú no puedes parar.
Mikel Erentxun
Amigos de una pieza,
que nunca pedirán nada a cambio,
que aparecen esos días
en que tú quieres desaparecer.
Hoy resisten por mí,
y mañana me la juego yo por ellos.
Ellos saben como son,
ellos saben como soy mejor que yo.
Cuando la vida tira a matar
hay amigos de guardia que saben frenar
las balas que tú no puedes parar.
Amigos para reir
y para compartir las tormentas,
que saben escuchar
si no tienes nada más que decir,
que te recogen al caer
y te ayudan a volar sin turbulencias
y que están junto a ti
en la próxima estación sin llamar.
Cuando la vida tira a matar
hay amigos de guardia que saben frenar
esas balas que tú no puedes parar.
Mikel Erentxun
miércoles, 11 de abril de 2007
God Paske in Kobenhavn
Quines ganes tenia de tocar el dos uns dies i desconectar-me de BCN. I quan es presenta l'ocasió, Homeless desapareix del mapa.
I aquest cop les meves passes han arribat a Copenhague (volia dir les meves ales llogades a Spanair).
Tinc dos qualificatius bons per a aquesta capital: qualitat i practicitat i dos aspectes negatius a destacar: 1)els horribles horaris de tot (com et poden fer fora d'un restaurant a les 10 p.m. (estem molt malament acostumats), increible i sense postre perque tanquen la cuina i 2) les terribles calefaccions. Fa fred però cal estar a 25 ºC dintre i a 3ºC a fora.
Ja sé que valorar una ciutat en un periode de dies festius no és la millor manera, però caldria dir que aquesta ciutat té la mentalitat germànica de la feina i els serveis ben fets però amb un toc cool i elegant.
He quedat esparverada de la puntualitat i qualitat dels trens, metro (automàtic), altres transports i de l'aeroport i del concepte de disseny que tenen unit a utilitat (como no, les seves cadires de disseny, que estan a totes bandes).
Uff i el seu patriotisme, bueno, fotos del rei, de la reina, dels princeps, dels nous hereus. Un gran amor al seu país i a la Corona.
Apart d'això, m'he quedat amb les ganes d'entrar a la Calsberg Factory, tancada aquests dies però he pogut provar algunes de les cerveses del país (Calsberg, Tuborg i Fardod). Cosa que no em perdo mai quan viatjo. També he pogut confirmar que aquí també beuen molt.
I parlant d'aspectes més propers: monuments, el Black Diamond i l'Operahouse son una meravella de l'arquitectura moderna, però jo em quedo amb la "Sirenita" aquesta tristor reflexada a la seva cara m'ha captivat i encara que diuen que és petitona, jo no la canvio per res del món, la trobo perfecte.
Una altra cosa que m'ha impactat ha estat el museu d' en Hans Christian Andersen, una mica pobre però m'ha fet recordar els seus contes, amb els que hem crescut. Temptada de comprar-me una edició de contes en danés però per Sant Jordi me la compraré en català, que faré més país i la tornaré a rellegir. O el museu dels Records Guiness, amb la secció d'esports i la possibilitat de pujar dintre d'una reproducció d'un fórmula 1, com va anar l'adrenalina al prémer l'accelerador.
I que dir dels pintors i artistes danesos, vaig visitar el Staten Museum for Kunst i vaig veure uns quants quadres del sr. Hammershoi, heroi local de la pintura i del qual fan ara una exposició al CCCB (molt recomanable). I vaig comprovar que respecte a l'escultura i art modern, tenen una tirada molt depressiva i molt agressiva. Serà l'efecte Foëhn? serà el temps? (quin temps, mare).
I que dir dels danesos i daneses, ni tant guapos ni tant alts( nosaltres ja fem un bon paper) com esperava i desangelats, amb aquest cabell tant ros. No els canvio en Johny Deep ni per 50 Laudrup.
I del futbol, bueno, no és un esport que cotitzi massa i de l'estadi, bueno......
Entre les anècdotes, arribar a Copenhague a les 12 p.m. i que t'enxampi la revisora del tren sense billet amb el perill d'una penalització de 1000 corones o bé que esperant el canvi de Guardia del Palau principal i buscant eixopluc sota una tauladeta de la façana principal, un soldat de la Guardia amb un gorro gegant com els de Buckingham Palace i el seu corresponent uniforme, et cridi des de més de 300 metres i t'assenyali, portant l'atenció de la gentada que es troba a la plaça cap a tú, quina vergonya!!!
O bé passar la tarda de diumenge en un parc d'atraccions, amb una pluja de nasos, la gent pujant i baixant de les atraccions com a bojos, prenent un hot chocolatek en un local que recorda als anys 60 o pitjor. Em va venir al cap Petita Miss Sunshine i no vaig poder parar de riure en mitja hora.
La cuisine danesa, un 5 pelat, encara que és saludable.L'últim dia sopar a un italià, ohh!!! com a casa.
La gent molt esportista, clar quin remei, no es pot fer res més.Tot tancat.
I la tornada una mica depressiva, que curt que s'ha fet. Però bueno, tornar a casa, tornar a BCN és sempre el millor de tots els viatges.
Per poder tornar a marxar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)