jueves, 24 de abril de 2008

IMATGE DE LA SETMANA


Juan Gelman. Poeta
Escribir para vivir.

miércoles, 23 de abril de 2008

PER SANT JORDI UN CONTE I UNA ROSA

Instantànies a la Plaça del Pi

Hi ha alguna cosa impossible en aquest món? Com explicar l’extraordinària sensació què es pot sentir, descobrint un día inesperadament a algú amb el mateix passat o un de molt proper?
Quan sents que la teva memòria només pot produir dolor i tristesa, una petita espurna d’esperança il.lumina el teu futur.
Va arribar a Barcelona amb els seus pares ja fa uns anys, escapant de la guerra als Balcans. Ara està estudiant el tercer curs de biologia. El seu nom és Tigran. S’ha convertit en un noi alt i ben plantat, ben diferent del noi espantadís que va deixar un conflicte enrera per començar una nova vida.
Viu com qualsevol altra persona, com qualsevol altre noi, com qualsevol altre estudiant. Estima Barcelona i coneix cada cantonada, cada carrer, cada plaça. Ocupa el seu temps lliure passejant per la ciutat amb la seva vella càmara, tractant de capturar cada color, cada monument, cada cara, cada moment que pugui expressar un sentiment diferent, una sensació agradable. Vol captar tot el que li pot oferir aquesta ciutat que ara és la seva nova casa, el seu nou país. Somnia en tenir un grapat de fotografies i fer una exposició com va prometre un dia al seu avi. El seu avi, que treballava de fotògraf professional a Prisna, li va regalar la càmara uns dies abans que les bombes ensorressin casa seva i transformessin les seves vides. Les bombes que van separar tantes famílies i van crear fronteres d’incompressió entre pobles que havien viscut agermanats. Les bombes que mai es poden oblidar, el so de projectil caient i explotant. El so de la nova incertesa davant d’un no-demà.
Avui en Tigran, com qualsevol altra tarda, va a passejar després de classe. Baixa pel carrer Petritxol fins a la seva plaça preferida, la Plaça del Pi. L’atmòsfera és excitant. Els pintors, la gent travessant la plaça, la bónica esglèsia amb el seu impressionant rosetó, el mercat d’antiquaris, les bicicletes, el so de la música clàssica que surt d’una de les cases i encissa als passejants. En Tigran no es pot imaginar un lloc millor per aturar-se i decideix prendre un cafè. Busca un lloc per seure a la terrassa del Cafè del Pi.
Davant seu una taula ocupada per una noia jove amb una cadira lliure. La noia pren cafè, tot i llegint un llibre. En Tigran es decideix a preguntar-li:
¾ Hola, et faria res compartir la taula amb mi? No hi ha cap més cadira lliure¾
La noia va aixecar la vista despreocupada i en Tigran va descobrir els seus ulls blaus, que encara va fer més agosarat el seu desig d’aconseguir seure a aquella taula.
La noia de bon començament, no s’ho va prendre molt bé i després de repensar-s’ho una mica, va aceptar tot dient:
¾ D’acord, pots seure.
De seguida en Tigran es va adonar que la noia no parlava un català nadiu. Però ella va continuar totalment submergida en la lectura mentre assaboria el seu cafè. En Tigran va seure i va demanar un tallat al cambrer, mentre es disposava a captar algun nou instant amb la seva càmara.
De sobte mentre esperava el tallat, alguna cosa va caure del llibre de la noia al terra i en Tigran sense que ella s’assabantés la va recollir.
Era la meitat d’una vella fotografia. A la fotografia un home gran. Mirant-la amb amb atenció, li va semblar conegut el lloc a on estava tirada: el Magnus Park de Prisna. En Tigran no s’ho podia creure. No es podia creure el que estava passant. Va buscar la seva cartera a la motxil.la, nerviós i trasbalsat per la troballa i va treure la meitat d’una vella fotografia del seu avi que havia guardat com a record i que havia trobat a casa seva ja feia uns quants anys. El lloc a on havia estat tirada, el Magnus Park de Prisna. Era del tot increïble. Llavors va intentar fer casar les fotografies i va poder comprobar que era possible, aquell era el tros que li faltava a la seva fotografia. Dos homes retratats, potser dos bons amics.
En aquell moment, la noia jove va mirar a en Tigran i veient el que tenia a les mans, va començar a exclamar:
¾ Però que fas amb aquesta fotografia? a on l’has trobat, és meva!!!.És una fotografia del meu avi!!!¾
En Tigran va donar la volta a la fotografia lentament. Al revers, un altre nou descobriment, hi havia escrites unes paraules amb ploma: ” Per al meu millor amic Armen. Niccola”
La noia no va poder dir cap paraula i va començar a plorar. Una sensació d’alegria i tristesa la va copsar i una llàgrima seva va caure a sobre de la fotografia, que ara en Tigran li ensenyava de ben a prop.
Tigran li va preguntar a la noia:
¾ Com et dius?¾
¾ Em dic Araxia i sòc de Prisna.¾
En Tigran li va dir que ell també era de Prisna. El seu avi havia estat fotògraf i tenia una botiga al centre de Prisna. En Tigran li va parlar sobre la possibilitat que els seus avis haguessin estat molt amics. El seu avi havia fet la fotografia i li havia regalat a l’avi de l’Araxia com a prova de la seva gran amistat. Una d’aquelles amistats que mai s’obliden. Els seus camins es van haver de separar. Ara aquesta fotografia s’havia convertit en el millor record dels avis per als seus nets.
Na Araxia tampoc s’ho podia creure, no coneixia gaire gent a aquesta ciutat que per ella era totalment nova. No podia creure aquesta coincidència tant espectacular però tant real. Un dia havia trobat la fotografia a la cartera oblidada del seu avi. Se’l van endur uns soldats de l’exércit, un matí obscur i tenebrós d’un dia de guerra de feia uns anys i no havia tornat a saber res més d’ell.
I així na Araxia i en Tigran es van passar hores i hores, parlant del seu país, dels seus amics, de les seves famílies, de tot allò que havien deixat enrera. Es van explicar les seves noves vides i les seves noves experiències en aquella plaça, la Plaça del Pi, a aquell petit cafè, aquella tarda. En un petit racó de món, del que desconeixem quantes històries de retrobaments o de noves coneixences s’han produit. Quants moments màgics i inoblidables podrien omplenar fulls i fulls d’un llibre, quants cafès, quantes fotogràfies preses, guarda aquesta plaça.
L’Araxia i en Tigran, es van fer bons amics, potser més que amics, no ho sabren mai.
En Tigran va demanar al cambrer que li fes una fotografia amb l’Araxia i aquesta va ser l’instantània que va inaugurar passats uns anys la seva exposició. Cadascú en guarda una còpia a la cartera.
Quan ja es feia fosc, van decidir continuar resdescobrint junts els carrers, les places, els edificis, les terrases i es van perdre com dues ombres més, com dues ànimes reposades més.
I la plaça es va anar buidant, el soroll i el bullici de la ciutat van anar esbaint-se a poc a poc, a càmara lenta. I d’aquella tarda, una instantània, només ara ja el record d’una trobada que va està marcada pel destí de dues vides.

viernes, 18 de abril de 2008

SOTERRANI


Sala Beckett
Josep Maria Benet i Jornet, l'autor de teatre més prolífic i més estrenat de la seva generació, ha presentat nova obra, un "thriller" per a dos actors: Pep Cruz i Pere Arquillué, protagonistes d'aquesta obra amb gran càrrega dialèctica que explora la maldat de l'home sense caure en els judicis de valor.

Espectacular el treball realitzat per aquests dos actors, només puc recomanar-la. Cal anar a veure-la per saber a on ens porta el soterrani.



IMATGE DE LA SETMANA


Entre Eurocopas anda el juego!!!
No es pot demanar més en aquesta vida, tenir una germana tan fantàstica i tant bons amics.
No es pot expressar amb paraules.

viernes, 11 de abril de 2008

ESCENAS CON MUCHO ARGUMENTO (I)

NADA ES COMO LO VES

Esquivaba el examen médico desde hacía semanas por supuestas indisposiciones o enfermedades. Pero sabía que no podría zafarse más de este trance. Tenía que enfrentarse a la otra realidad.
Por sorpresa, llegó el momento:
-Señorita Luisa, acaba de llegar el equipo de revisiones médicas, le importaría pasar a la sala de Juntas para su revisión- le comentó el director.
La muchacha le miró con ojos azorados y presuntamente sorprendidos. Escrutando la corporeidad del mensaje que había recibido.
-De acuerdo, estoy preparada- se levantó de la mesa que ocupaba en la recepción del despacho.
Se dirigió hacía la sala de Juntas, en dónde se realizaban las revisiones.
Llamó a la puerta y un "pase" inauguró el proceso.
-Buenos días.
-Buenos días.
-Luisa Martín Ramos.
-Sí, señora, yo misma.
-Vamos a proceder al examen. Quítese la ropa y déjela encima de la silla. Quédese sólo con la ropa interior.
-Sí, ahora mismo.
Luisa fue desnudándose pieza por pieza con calmosa pasmosidad y doblando la ropa cuidadosamente.
Un sujetador de blonda recubría su pecho turgente y altivo, mientras que una braguita-culotte escondía más que mostraba la forma de un miembro masculino difícil de entender para la enfermera.
Luisa le estrelló un:
-Entre nosotras, me guarda este pequeño secreto.

lunes, 7 de abril de 2008

viernes, 4 de abril de 2008

TEST DE FIN DE SEMANA:¿ ERES SURREALISTA?

Unas preguntas simples y llanas para descubrir vuestra parte más surrealista en un fin de semana primaveral.

1. ¿Crees en el poder de los sueños?. Resume uno.

2. ¿Crees en algo que va más allá de esta realidad física, concreta, definible, probable, material, lógica y verdadera?

3.¿ Puedes decirnos cual ha sido el encuentro capital de tu vida?

4.¿ Crees en el azar calculado?

5.¿ Crees que la realidad se puede transformar?

6.¿Crees en la libertad humana?

7.¿Ganará el Barça la liga?


La dirección no se responsabiliza del estudio que se pueda hacer de las respuestas.

jueves, 27 de marzo de 2008

I'LL BE WAITING

Per acabar aquest mes, el sr. Lenny Kravitz.
I'll be waiting

He broke your heart
He took your soul
You're hurt inside
'Cause there's a hole
You need some time
to be alone
then you will find
what you've always known
I'm the one who really love ya, baby
I've been knockin' at your door
and as long as I'm livin' I'll be waitin
'as long as I'm breathin' I'll be there
whenever you call meI'll be waitin'
whenever you need meI'll be there
I've seen ya cry
into the night
I feel your pain
can I make it right?
I realizethere's no end in sight
yet still I waitfor you to see the light
I'm the one who really loves ya, baby
I can't take it anymore
and as long as I'm livin'I'll be waitin'
as long as I'm breathin'I'll be there
whenever you call meI'll be waitin'
whenever you need meI'll be there
You are the only one
I've ever known
that makes me feel this way,
couldn't on my own
I wanna be with you until we're old
you've got the love you need right in front of you,
please come home...

POR FAVOR, PASE A RECOGER EL TIQUET DE SU CITA PREVIA

El doctor Medina fue quien le dio la noticia. Se armó de valor e intentó no causar un trauma mucho más grande del que inicialmente le provocaría.
-Le quedan tres meses- anunció.
Octavio Ramos se dejó caer en el sofá del consultorio, totalmente alterado por la nueva.
No podía creerlo, pero afrontó la noticia y salió por la puerta dándole las gracias al doctor.
Dado el escaso tiempo que le quedaba para disfrutar de su nueva situación de jubilación anticipada, decidió prepararse para la otra vida que le llegaría en poco tiempo, para su cambio de ubicación en la Tierra.
Estaba totalmente aterrado con la idea de dejar aquí todas sus pertenencias, de despojarse de todo aquello que le había costado conseguir más de 20 años de trabajo.
Le quedaba poco tiempo. Pero no lo desperdició. El examen de conciencia sobre su vida fue claro y tomó decisiones que en poco tiempo repercutirían en su nuevo estado.
Consultó con un constructor conocido suyo y le pidió un presupuesto para construir un bunker de 200 metros cuadrados, donde alojaría todas sus posesiones.
Para ello compró un terrenito en la zona sur de Alcobendas. Se hizo construir un panteón subterráneo con entradas de luz exterior para sentir cada mañana como los rayos sol bañaban su nueva morada. Eso si una tumba con aire acondicionado y calefacción por control remoto y habitaciones para colocar todos sus objetos personales más queridos: sus libros, sus fotografías, sus espejos, sus trajes de Emidio Tucci, sus cremas y lociones para cara y cabello, sus discos, su radio y su home cinema...
No dejó si quiera la más mínima pizca de polvo fuera y lo introdujo todo junto en los compartimentos preparados.
En su planteamiento no encontró ninguna duda, se divorciaría de su mujer y buscaría a la mujer perfecta mediante un casting y previo contrato le juraría un sí para toda la vida eterna.
Era tal su afán de poseerlo todo que hasta embotelló aire de la Sierra y agua del mar por si en esa otra vida lo pudiera utilizar. Quiso grabar su voz y hasta hacer un video sobre su vida y su familia, para que nunca fuera olvidado, con esa necesidad de perdurabilidad que nos tienta a los humanos.
Pensó en sus amigos y les pidió a todos ellos que le escribieran cartas y que le regalaran una fotografía y un objeto personal que formaría parte de su inventario de posesiones, para así poseer también un trocito de sus vidas.
Pidió un crédito y recorrió el mundo entero en un mes: viajó en elefante por la India, atravesó Estados Unidos de punta a punta, comió carne cruda con los esquimales del polo, se fue de safari a Namibia, se bañó en oro en un spa de la Patagonía y estuvo con los monjes budistas de Lathsa, recibió los favores de una geisha en Japón y esquió en Australia; probó la carne de murciélago, de hormiga y las gambas gigantes de la Polinesia.
No dejo ningún cabo suelto, preparándose para aquel día que ya no estuviera allí. Se despidió de su jefe con una amplia sonrisa una tarde de lluvia. Recogió todas sus cosas y no dejo allí ni un resto de goma.

Se subió en su coche. Fue a buscar a su nueva princesa y se dirigió hacía su nuevo hogar, dulce hogar. Estacionó el coche en el aparcamiento. Cerró por último todas las puertas.
Y esa misma noche le vino a visitar la muerte.

sábado, 15 de marzo de 2008

IMATGE DE LA SETMANA


Well now St. Patrick's Day wouldn't exist if not for the man himself! But how much do we know about him? Did you know that he spent six years of slavery in Ireland until he escaped and undertook religious training abroad? Read more about this great man!
Beannachtaí na Féile Pádraig...

Saint Patrick's Day march 17 th 2008