Tercer concert consecutiu a Barcelona (amb les entrades esgotades) d'aquest grup que ens va fer vibrar al màxim i recuperar en molts casos les sensacions viscudes fa diria dues Mercès a la Fàbrica de la Damm o desde farà uns quinze anys a l'escoltar els seus discos (gira Thecuriana)
La veritat que l'ambient que es respirava era envejable, la gent molt entregada encara que l'aforament estava ultrapassat segons la meva opinió.
Però allà estava un Santi Balmes amb tota la seva colla, hipermotivat com sempre, descarregant tota l'artilleria i des de "
La noche eterna" que se'ns va emportar al seu món, al món Love of Lesbian com si aquest concert fos l'últim i millor concert de les nostres vides, com si fos la nostra última oportunitat. Amb la voluntat de fer gaudir i de gaudir dels seus fidels seguidors.
Després van arribar "
El hambre invisible" i una dedicada al seu públic "
Los seres únicos", "
WIO, antenas y pijamas", " Segundo asalto" i a continuació tres de les millors cançons del meu personal arxiu: "
1999, Belice, Allí dónde soliamos gritar" Aquí el concert ja era un incendi, bon rotllo incombustible que portava una connexió especial, una connexió per recollir records que ja no fan mal, que s'han de deixar canviar amb el temps, escapar.
I continuem gaudint de la nit amb: "
Nadie por las calles", una fantástica "
Las malas lenguas, Incendios de nieve, Pizzigatos" i una excepcional
"Si tu me dices Ben, yo digo Affleck" i de dos convidats especials: Ramon Rodriguez i Carlitos.
Santi Balmes reivindica la manca d'educació musical i les esperances de noves tecnologies, una reflexió sobre el que escoltarem d'aquí a uns anys...
I arriba la part més salvatge i d'extasi amb "
Club de fans de John Boy" amb la caracterizació del cantant i després amb "
Te hiero mucho (La historia del amante guisante)" a on puja a l'escenari una noia disfressada de beina de pèssol que va ballar amb el cantant, brutal, divertit i emocionant el moment.
Després tots caracteritzats de superherois i personatges de còmic a la part final del concert, al.lucinant la proximitat d'aquest gent interpretant "
Me Amo" amb una intro a lo Rocio Jurado del públic (molt canalla)
Això ja comença a acabar-se nois, l'ambient caldejat al màxim i comencen amb els primers bisos: "
Los niños del mañana, Los toros en la Wii (Fantástico)" (fascinant aquest tema) i el inigualable ball d'en Santi a "
Algunas plantas". Festa total amb "
Marlene, la vecina del Ártico."
No puc demanar més, segona tanda de bisos el meu preferit album Maniobras de escapismo amb "
Domingo astronómico" i per tancar un "
Oniria e Insomnia" apoteòsic.
Quizás,
si bajo las persianas,
la noche se hace eterna....
